Històric -22/07/2010-

El cap de setmana del 10-11 de juliol es podria considerar com els dos dies que més emocions, esperances i il·lusions han creat els últims temps.
Dissabte 10, la manifestació cívica i unitària de resposta ciutadana a la sentència de l’Estatut d’Autonomia, que el dia anterior havia fet pública el Tribunal Constitucional, va ser un massiu acte de reafirmació de la voluntat del poble català de tenir allò que en el seu dia es va refrendar. Cap tipus de tribunal ha de ser capaç de “tocar” una coma d’una llei que ja ha estat sotmesa a referèndum i aprovada per la ciutadania, però és el resultat d’una manera de fer. Una manera de
fer d’alguns que porten als tribunals allò que no poden guanyar amb a les urnes, qüestionant permanentment la legitimitat de les institucions democràtiques i dels governs que les representen. Aquests que han encés i alimentat el foc de l’odi contra Catalunya ara es posaran sobre el cos de llop una capa de xai, manso, tranquil,... per veure si poden recuperar un amor que temps enrere tenien amb un altre xai de la terra ... però bé, retornant al tema, la manifestació del dissabte
10 de juliol de 2010 va ser el símbol que n’estem cansats que ens toquin el que no sona, però i a partir d’aquí? Podem perdre l’esperança i creure que només ens queda la via d’anar sols, o creure, com el meu cas, que no tot està perdut i que encara hi ha possibilitats d’encaixar millor Catalunya i Espanya sense haver d’anar sols. Amb tot, i respecte la primera solució, crec que encara estem lluny, molt lluny, i mostra d’això és el fet que encara hi hagi gent que no accepti que la Generalitat estigui presidida per una persona no nascuda a Catalunya; això suposa no entendre la verdadera realitat social de Catalunya, igual que hi ha qui no entén com es pot estar content de la victòria de la selecció espanyola de futbol i seguir-se considerant català i catalanista. Sense entendre la realitat social del país pel qual, en teoria, es lluita per la seva llibertat de ben segur aquesta no arribarà
mai. És per això que la segona proposta, la de seguir treballant per un millor encaix, una via anomenada federalista, permetria donar una solució acceptable per tothom, un punt intermig que donaria resposta a l’àmplia varietat d’ambicions de la ciutadania catalana, a la vegada que s’apropa més a la realitat social existent al país i els anhels que aquesta té.
I diumenge, els carrers van respirar una certa tensió que es va traslladar a les cases, bars, poliesportius o places amb pantalles gegants, en el moment d’inici del partit de la final del mundial de futbol de Sudàfrica. I els carrers van quedar buits (bé, alguna moto de pizzero trencava el solemne silenci). I la tensió, va durar més de 100 minuts fins que Iniesta, jugador del Barça, previ pas de Cesc (jugador de ... ja veurem), marca un gol i comença a córrer, es treu la samarreta
on una inscripció recorda un amic seu que jugava a l’Espanyol (l’etern rival futbolístic local del Barça). Salts, crits, petards, abraçades. Però destaco els dos fets. El gol del futbolista que donar la victòria a un equip que havia jugat a futbol i no pas una Holanda que mostra una cara molt bruta. El fet que per sobre de colors d’equips, d’amors esportius o patriòtics, les amistats personals són molt més
fortes, van molt més enllà, i l’acte d’aquest jugador va ser prou significatiu
com per donar-li les gràcies per haver-ho fet. Després, celebracions, confetis, i la copa, i els passejos pel camp..., on tenim un tercer moment especial, quan Xavi i Puyol es passegen amb una senyera catalana com a mostra d’orgull i sense cap tipus de problemes per part dels seus companys. En comptes de mostrar un país folklòric com la imatge que Jimmy Jump va donar al principi del partit, l’acte
d’aquests dos jugadors és una mostra d’una manera de fer: compromesos amb la feina a fer i compromesos amb el país, i donant-ho tot en ambdós casos. Serem capaços de fer-ho nosaltres?