Aquests últims anys, i encara més amb el tràmit de l’Estatut del 2006, a Espanya s’ha creat (o més aviat han alimentat), per part d’algun partit i alguns mitjans de comunicació, un discurs negatiu cap a Catalunya, amb un “a los catalanes se lo dan todo”. Encara que el dèficit històric en inversions és clar i reconegut, que algunes de les mateixes tenen un benefici nítid per als territoris de la resta d’Espanya (com són la millora de les comunicacions viàries i ferroviàries amb França, i en conseqüència amb Europa), certs grups mediàtics i cercles polítics han tingut especial interès en mostrar aquesta imatge d’insolidaritat del govern central, i no pas per interès de país sinó per un simple interès particular, o més ben dit, electoral.
En la distància des d’on es bramava aquest discurs demagògic respecte el nostre país, se’m feia difícil entendre que alguns polítics, que en teoria haurien de tenir com a objectiu impulsar actuacions per cohesionar el país, com ara formar per millorar la qualitat de vida ciutadana, estiguin tan encegats amb els objectius
electorals que passin totalment de la gent a la qual serveixen, o aspiren a servir, i que siguin capaços de construir i mantenir un discurs que divideixi els ciutadans, trencant el clima de cohesió i d’unió social existent, i per tant generant un nou problema virtual quan no era ni existent... ni necessari.
Pensava, però, que aquesta estratègia era pròpia només de la dreta rància espanyola i els seus mitjans afins. No ha estat així, i l’últim ple municipal a l’ajuntament d’Igualada ha estat la mostra. Els grups municipals de CiU i ERC, que cada dia tenen un discurs més semblant i menys social, van fer palès el projecte compartit de ciutat, la qual volen dividir amb l’únic objectiu d’una victòria electoral, passant per sobre de la cohesió social de la ciutat. En comptes de treballar pel conjunt d’Igualada, entenent que una inversió al Rec, a Fàtima, al Barri de les Flors o a Les Comes, és un benefici per a tothom, simplement creuen que intentant
crear problemes de diferències entre zones, entre barris, creant crispació, aconseguiran dividir la ciutadania, desgastar el govern municipal i podran arribar a l’alcaldia.
Un govern que vulgui el millor per a la seva ciutat, explotar tot el potencial que cada zona, que cada barri té, aprofitant les característiques dels mateixos, i a la vegada garantir una igualtat d’accés als serveis, mantenint i millorant la cohesió social i el benestar dels ciutadans i ciutadanes, no pot caure en polítiques
inversores sectàries, on només es fan contents els veïns d’un barri i no a la resta perquè uns ens voten i altres no, creant crispació i odi. Això últim, sembla ser, és la manera de fer dels grups de CiU i ERC, mostrada especialment pel primer en els seus anys de govern municipal, oblidant amb vehemència d’invertir en alguns
barris de la ciutat que no li eren electoralment afins. L’entrada dels governs progressistes a Igualada va permetre l’inici de la correcció del dèficit històric d’inversions en alguns barris, però no ha estat fins als últims 12 anys que les inversions s’han distribuït arreu de la ciutat, perquè igualadins i igualadines són tots els ciutadans, tant els que visquin al nord com al sud, tant al centre com a l’est o l’oest, i tothom té dret a tenir bons serveis, bones infraestructures: del carrer del Rec al carrer Josep Galtés, de l’avinguda Andorra al carrer Sant Josep, de la plaça Pompeu Fabra a la plaça Copons, del parc del Garcia Fosses al parc de Valldaura, del carrer Aurora al nou pont de vianants i bicicletes a Fàtima, del parc de la Solidaritat a la plaça de la Creu, del carrer Sant Magí a la Rambla, de l’avinguda Catalunya... i la mostra que aquest model és vàlid i bo per a la ciutat és que ha tingut cada vegada una major confiança electoral, no només en nombre de vots, sinó també en nombre de meses electorals que validaven i aprovaven aquest model de ciutat que cohesiona, que uneix, que ens fa ser grans.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada