Igualadines ràncies divisions -29/07/2010-

Aquests últims anys, i encara més amb el tràmit de l’Estatut del 2006, a Espanya s’ha creat (o més aviat han alimentat), per part d’algun partit i alguns mitjans de comunicació, un discurs negatiu cap a Catalunya, amb un “a los catalanes se lo dan todo”. Encara que el dèficit històric en inversions és clar i reconegut, que algunes de les mateixes tenen un benefici nítid per als territoris de la resta d’Espanya (com són la millora de les comunicacions viàries i ferroviàries amb França, i en conseqüència amb Europa), certs grups mediàtics i cercles polítics han tingut especial interès en mostrar aquesta imatge d’insolidaritat del govern central, i no pas per interès de país sinó per un simple interès particular, o més ben dit, electoral.

En la distància des d’on es bramava aquest discurs demagògic respecte el nostre país, se’m feia difícil entendre que alguns polítics, que en teoria haurien de tenir com a objectiu impulsar actuacions per cohesionar el país, com ara formar per millorar la qualitat de vida ciutadana, estiguin tan encegats amb els objectius
electorals que passin totalment de la gent a la qual serveixen, o aspiren a servir, i que siguin capaços de construir i mantenir un discurs que divideixi els ciutadans, trencant el clima de cohesió i d’unió social existent, i per tant generant un nou problema virtual quan no era ni existent... ni necessari.

Pensava, però, que aquesta estratègia era pròpia només de la dreta rància espanyola i els seus mitjans afins. No ha estat així, i l’últim ple municipal a l’ajuntament d’Igualada ha estat la mostra. Els grups municipals de CiU i ERC, que cada dia tenen un discurs més semblant i menys social, van fer palès el projecte compartit de ciutat, la qual volen dividir amb l’únic objectiu d’una victòria electoral, passant per sobre de la cohesió social de la ciutat. En comptes de treballar pel conjunt d’Igualada, entenent que una inversió al Rec, a Fàtima, al Barri de les Flors o a Les Comes, és un benefici per a tothom, simplement creuen que intentant
crear problemes de diferències entre zones, entre barris, creant crispació, aconseguiran dividir la ciutadania, desgastar el govern municipal i podran arribar a l’alcaldia.

Un govern que vulgui el millor per a la seva ciutat, explotar tot el potencial que cada zona, que cada barri té, aprofitant les característiques dels mateixos, i a la vegada garantir una igualtat d’accés als serveis, mantenint i millorant la cohesió social i el benestar dels ciutadans i ciutadanes, no pot caure en polítiques
inversores sectàries, on només es fan contents els veïns d’un barri i no a la resta perquè uns ens voten i altres no, creant crispació i odi. Això últim, sembla ser, és la manera de fer dels grups de CiU i ERC, mostrada especialment pel primer en els seus anys de govern municipal, oblidant amb vehemència d’invertir en alguns
barris de la ciutat que no li eren electoralment afins. L’entrada dels governs progressistes a Igualada va permetre l’inici de la correcció del dèficit històric d’inversions en alguns barris, però no ha estat fins als últims 12 anys que les inversions s’han distribuït arreu de la ciutat, perquè igualadins i igualadines són tots els ciutadans, tant els que visquin al nord com al sud, tant al centre com a l’est o l’oest, i tothom té dret a tenir bons serveis, bones infraestructures: del carrer del Rec al carrer Josep Galtés, de l’avinguda Andorra al carrer Sant Josep, de la plaça Pompeu Fabra a la plaça Copons, del parc del Garcia Fosses al parc de Valldaura, del carrer Aurora al nou pont de vianants i bicicletes a Fàtima, del parc de la Solidaritat a la plaça de la Creu, del carrer Sant Magí a la Rambla, de l’avinguda Catalunya... i la mostra que aquest model és vàlid i bo per a la ciutat és que ha tingut cada vegada una major confiança electoral, no només en nombre de vots, sinó també en nombre de meses electorals que validaven i aprovaven aquest model de ciutat que cohesiona, que uneix, que ens fa ser grans.

Passarel·la de futur -23/06/2010-

En aquests temps difícils que descrivia unes setmanes enrere, les actuacions de les administracions públiques són mirades amb molta atenció, així com també la situació financera de les mateixes, gairebé amb lupa, en un exercici d’exigència de responsabilitat.

La responsabilitat es pot practicar des del primer dia, com el cas d’Igualada on l’endeutament fora de la llei que deixà el govern de CiU (més del 119 %, com mesura la llei) s’ha reduït fins estar sota del límit legal (en l’actualitat és menor del 110 %), però a la vegada s’han aplicat mesures d’austeritat, més contundents des de l’any 2008, per tal de reduir la despesa pública en allò menys necessari a la vegada que augmentar-la en capítols com serveis socials, promoció econòmica o inversions. A més, el patrimoni de l’ajuntament ha augmentat gràcies a les empreses municipal, de
manera que el balanç global és que el total de patrimoni net supera l’endeutament total (cosa que el 1999 no passava). Per tant més, garanties per fer front a aquest deute.

Però a part de les finances públiques de la ciutat, les quals recentment un catedràtic va explicar que estan bé, cal fer esment al tema de les inversions. En aquests moments algunes inversions podrien no entendre’s, i la seva justificació requereix d’una explicació addicional que a priori no es pressuposa. Amb tot,
qualificar ara de monument al dispendi una actuació i no haver-ho fet als diversos passos administratius anteriors realitzats abans que l’obra es materialitzés em sembla més oportunisme polític cínic que una posició verdadera, fruit de l’anar fent en un projecte polític sense model i que no aporta més enllà de la crítica.

L’actuació en qüestió és la passarel·la de vianants i bicicletes sobre el torrent de l’Espelt, al barri de Fàtima. Es tracta d’una nova infraestructura de transport, en aquest cas exclusiva per vianants i bicicletes, que millora la connexió cap a la zona educativa i esportiva de l’oest de la ciutat, la qual està en creixement
(ampliació de l’IES Milà i Fontanals, el complex esportiu Infinit, la nova Escola Universitària) i per tant requereix que disposin d’accessos que permetin un millor accés, però adequats al futur de la ciutat. Dotar els equipaments educatius i esportius d’accessos suficients i de qualitat suposa un important valor afegit als
mateixos.

No podem seguir mantenint un model de mobilitat arcaic i àmpliament qüestionat sense actuacions reals i decidides, les quals, de la mateixa manera que una carretera o una via de tren, millorant els temps de recorregut apropen persones, i això suposa un benefici econòmic inqüestionable. Si Obama, president del país tradicionalment poc, o gens favorable, a canvis en el model energètic, ha declarat la fi de l’era del petroli, no podem tornar a quedar-nos enrere.

Actuacions per un nou model de mobilitat han anat acompanyat d’altres que busquen millorar la situació d’Igualada en quan al seu suport a emprenedors i empreses, com és l’ampliació de IG-Nova (subvencionada per la Unió Europea) que dóna espai a empreses de nova creació, així com tot l’eix de dinamisme de l’Avinguda Catalunya i el World Trade Centre Igualada, en una mostra de bona gestió del sòl per crear dinamisme econòmic (a diferència de CiU que hi volia construir pisos).

És a dir, un nou model de mobilitat per tenir una sortida de la crisi no de cartró-pedra, de pedaços, sinó amb un canvi profund que ens permeti de veritat encapçalar la nova economia emergent, i posar-la a l’abast de tothom.