Dimarts, per un compromís personal, vaig agafar el nostre estimat tren per anar cap a Molins de Rei (amb intercanvi posterior als trens de Rodalies Renfe que em va sortir puntual, sort!), i entre anada i tornada, unes dues hores, vaig aprofitar per mirar el paisatge i anar fent volar coloms, o no.
Em va venir al cap la polèmica que hi ha hagut sobre l’aeroport corporatiu i les declaracions del Delegat del Govern de la Generalitat a la Catalunya Central, el qual qüestionava la ubicació i viabilitat. Sembla que les rebaixes de les expectatives de la comarca ja començaven, i ho feien posant-lo en qüestió. Això va fer aixecar les protestes dels caps de les institucions implicades, l’alcalde d’Igualada, el president del Consell Comarcal i el president de la Unió Empresarial de l’Anoia (UEA). Recordar que l’aeroport corporatiu va ser un projecte adjudicat per l’anterior govern que va aconseguir un nivell de consens civil i institucional molt important, ja que suposa un element molt important per dinamitzar (crear ocupació, noves empreses) la nostra economia. M’alegro que el posicionament a favor de l’aeroport, corroborat amb una moció al ple municipal del passat dimarts (cosa que va passar més tard de quan ho pensava), es mantingués. Però això no em feia patir, sinó un altre fet. Repassant les noticies publicades a la premsa digital i els comentaris que s’hi feien, el clàssic pessimisme i infravaloració que regna per algunes ments del nostre territori sortia a la llum. Això no funcionarà, això nosaltres no ho necessitem, és massa per nosaltres, no donem la talla, ... i després buscant totes les pegues possibles: no hi cap, és lleig, molesta, innecessari, no compleix normes (de cop i volta apareix un munt de tècnics especialitzats en ... el que sigui!), ... i es queden descansats. I si a sobre li afegeixes el clima econòmic, encara s’hi recreen més.
Aquesta és l’actitud? On coi volem anar si ni nosaltres mateixos ens creiem les potencialitats que tenim? Què volem anar a reclamar a fora si des de dins diem que NO? I al cap em ve la imatge de l’Hotel Ciutat d’Igualada, les escales mecàniques del carrer Sant Magí, o els pisos tutelats per la gent gran, com exemple de projectes que abans de fer-se aquestes brillants mentalitats del nostre territori “animaven”, i ara són realitats en funcionament. I em ve al cap un altre projecte, el tren Gran, l’Eix Transversal Ferroviari. Per què no hi ha la mateixa unitat civil i política respecte la demanda d’aquesta nova infrastructura ferroviària que milloraria de manera molt important la nostra connexió amb el món? Si bé hi ha hagut manifestacions a la ciutat, l’alcalde Aymamí l’ha reclamat davant la Generalitat tant d’uns colors com d’altres, hi ha mocions aprovades pel ple, llavors per què no existeix un mateix sentiment d’unitat com en el cas de l’aeroport? Per què és massa gran, impossible, innecessari (ja tenim el carrilet ... la gran excusa)? Per què no ens el mereixem? Igual que agraeixo com a ciutadà que el president del Consell Comarcal, Marc Castells, estigui al costat de l’aeroport corporatiu tot i que el Delegat digués el que digués (i són del mateix partit), per què no ens posem al costat del tren, encara que sigui un projecte molt reivindicat per l’alcalde Aymamí?
Fer volar coloms, llençar campanes a l’aire, focs d’artifici, ... i després anem dient que volem que la capital ens faci cas, i que hem d’ajudar als emprenedors. Amb què els ajudem? Dient-los que no ens mereixem tenir bons serveis i infrastructures? O és millor ajudant-los facilitant que arribin nous serveis com la fibra òptica, nous trens i carreteres?
No és el primer cop que ho comento, perquè és una actitud continuada i real el pessimisme. Pel futur no necessitem ments pessimistes, sinó gent que s’atreveixi a canviar les coses, i per saber-ho cal analitzar l’obra feta, els projectes presentats, les idees que es tenen. Ara, més que mai, més dinamisme real i menys dinamisme de cartró.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada