Dimarts al vespre vaig poder assistir a un debat sobre els indignats, el moviment del 15M, i tot el que s’ha generat. Tot i que no em vaig poder quedar a tot, precisament perquè estic implicat a un moviment polític juvenil i teníem una trobada, però sí que vaig poder escoltar algunes intervencions, algunes d’elles molt interessants. Els joves que van acampar a la plaça de l’Ajuntament van explicar les seves motivacions per fer-ho, la seva visió sobre el 15M: volen una democràcia més participativa i que no només sigui votar cada 4 anys. Durant el debat que vaig poder seguir, sortien les discrepàncies sobre el paper dels mitjans de comunicació, sobre si les revolucions són per copiar el que havia passat als països àrabs o no, les maneres com s’ha fet, les retallades... . I això que només hi vaig poder estar 1 hora!
Com ja he dit en altres ocasions, el fet que alguns ciutadans demanin una democràcia més real, participativa, és bo, però afegiria necessari. El sistema democràtic que tenim, com tot, és millorable, només falta que hi hagi gent amb voluntat de portar a terme aquests canvis a millor. El moviment del 15M és una revolució ciutadana pacífica, que té com objectiu clar canvis en la democràcia, i d’aquí a l’economia. A diferència, però, dels moviments als països àrabs i en general de les revolucions anteriors, aquesta és diferent per un fet gens menyspreable: no hi ha una figura-enemic, no hi ha una figura-líder. Començant pel primer, la demanda de més democràcia no neix per derrocar a un dictador, ni un president, ni un primer ministre. L’enemic és efímer, existeix, però no té rostre, ... o sí. L’indignació per l’atur, pel funcionament de l’economia (els famosos “mercats” als quals “hem” de fer contents), els salaris baixos, o el poc increment dels mateixos, ... no té una persona enemic clara, més aviat són estats anímics, personals. L’atur no té rostre, però la persona aturada sí; els baixos salaris no tenen rostre, però un jove que el tingui sí; les hipoteques dels bancs no tenen rostre, però una persona a la qual volen desnonar sí. És a dir, igual que passa a les xarxes socials d’internet, l’enemic contra el qual es lluita no és un rostre, són milers. Una revolució social en tota regla.
Pel que fa al segon aspecte, la falta d’una figura-líder de la lluita. Seguint l’última frase que he dit abans, no hi ha un líder, n’hi ha milers. Certament és una diferència important amb altres revolucions històriques, però que troba punts en comú amb les revolucions dels països àrabs. Aquest fet provoca que els poder fàctics tinguin més difícil controlar el moviment, per què no saben a qui controlar, estan perduts. I això encara fa més fort el 15M.
Alguns ahir comentaven que semblava que els joves estiguessin endormiscats, que no protestessin per res. Ja s’ha vist que no és així. Davant la falta de perspectives laborals, l’alt índex d’atur juvenil, la sobreformació (tindrem generacions amb moltes titulacions universitàries), les dificultats d’accedir a una vivenda, ... però sobretot, crec, és les dificultats de poder tirar endavant el teu propi projecte de vida el que indigna més. Simplement el fet de viure sotmès i que no et deixin viure, i no em refereixo a ser rics, sinó simplement tenir dret a ser persones amb una vida digne.
Per últim. Ahir algú ben conegut recomanava llegir “Rebelión en la granja”, d’Orson Wells, argumentant que el llibre explica que les revolucions acaben on han començat, basant-se en la revolució comunista. Jo m’atreveixo a recomanar un altre llibre, “El petit príncep”, d’Antoine de Saint-Exupéry. Crec que necessitem recuperar la humanitat, no en el ciutat de ciutadania sinó en el seu conjunt, sinó l’esperit. Però sobretot, hem de fer com el petit príncep, qüestionar-nos les coses, preguntar “per què?”, sense intencions d’emular un famòs entrenador de futbol. En el moment que no ens qüestionem res és quan ens resignem, i és llavors quan perdem l’esperit de lluita per un món millor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada