Aquests dies segurament el debat electoral ha anat decreixent, encara que els resultats de les eleccions del 28 de novembre han tingut conseqüències importants i han iniciat importants processos de reflexió en alguns partits.
Bé, amb tot, no voldria avui parlar d’aquest tema sinó d’un altre, més curiós. Recentment he pogut estar a Ushuaia, la ciutat més austral (més al sud) del món, situada a l’Argentina, a uns 13.000 km de Barcelona; certament són molts kilòmetres respecte la ciutat comtal i es pot dir que també de Catalunya. Ushuaia està situada al límit de l’Argentina amb Xile, i és la porta d’entrada al Parc Nacional de “Tierra del Fuego”, el qual salvaguarda uns preciosos paisatges formats per muntanyes i llacs, amb una vegetació característica molt interessant. Dins el mateix parc, existeix un tren turístic que recupera l’antic recorregut ferroviari que unia els boscos d’on s’extreia fusta amb el centre penitenciari d’Ushuaia, el qual va donar origen a la ciutat.
Fins aquí sembla molt interessant, i és molt recomanable la visita al mateix. Però, el tren guarda un detall que no es pot deixar escapar. Si hom hi accedeix, li facilitaran un llibret on s’explica la història i característiques del tren, i entre les llengües que es trobarà disponibles hi serà el català. Sorpresa molt agradable de poder llegir les explicacions en la teva llengua habitual, ja que mostra un cert acte de reconeixement cap al col·lectiu que utilitza aquesta llengua (a més, que vol dir que el col·lectiu català que visita el tren també és important). Personalment, però, no es tant el fet de disposar el llibret en català com la primera frase que et trobés quan l’obres: “Us preguem disculpes per no realitzar la guiada en el seu idioma, per aquest motiu li fem entrega de tota la informació esmentada durant el seu recorregut”. Aquest és el text, literalment copiat del llibret. No vaig tenir problemes en seguir les explicacions del viatge, ja que es feien castellà (amb accent argentí), i com a persona bilingüe podia entendre perfectament que deien, però aquesta consideració i aquesta frase suposen un respecte molt important cap a la nostre llengua.
El fet és que he tingut la sort de viatjar en família per territori espanyol, i no recordo disposar d’aquesta consideració respecte la llengua catalana en les visites culturals a museus o altres equipaments culturals i/o turístics; si que en algun lloc trobar-me fulletons en català però les disculpes no.
Acte de respecte cultural (o interessat, ja que les Aerolinias Argentinas també desitgen bon viatge), certament em va sorprendre gratament però alhora em va fer adonar que algunes zones del nostre territori estatal no valoren suficientment el que suposa tenir com a riquesa cultural una llengua i donar-li el protagonisme que requereix. Això no vol dir ni mesures d’imposició ni la falta de mesures de promoció, sinó des del respecte i la normalitat utilitzar les llengües que necessiti. Alguns volen fer de les llengües una guerra, quan en veritat han de servir per comunicar, per unir, per fer-se entendre, per establir diàlegs, en definitiva, ser persones humanes. Les administracions han de promoure la seva utilització, i en el cas de l’administració estatal ha de seguir fent conèixer el català com una riquesa cultural de tots els espanyols, igual que considero que encara que no conegui el basc o el gallec també són una riquesa de tots. Aquest ha de ser un objectiu que s’ha d’aconseguir a través d’un diàleg franc i obert amb el govern de l’estat, i no pas amb amenaces o tripijocs pressupostaris.
Si el català ha arribat a la Fi del món, per què no a la resta de l’Estat? Tinc l’esperança que en el futur no necessiti fer 13.000 km per comprovar els avenços, i amb unes quantes hores de viatge (o amb un “viatge” per la xarxa Internet) pugui adonar-me que comptem i que ens valoren.
1 comentari:
Ara, més que mai cal defensar la nostra llengua. Immersió ? SÍ, gràcies !
Publica un comentari a l'entrada