Aquests dies han començat les obres de supressió de barreres arquitectòniques a la vorera nord del Passeig Verdaguer d’Igualada, amb un estil final semblant al realitzat a tota la vorera sud del mateix passeig, i que tingué el suport de l’ONCE i subvencions de l’estat.
Sempre sóc favorable a fer una ciutat accessible, per què crec que les persones han de ser les protagonistes de la ciutat, de la nostre ciutat. Obres com les citades van en aquest camí, com també els bulevards del carrer Comarca o del carrer Josep Galtés.
Amb tot, passant per un dels dos últims carrers citats, poc després de la seva obertura al trànsit en general, em vaig fixar que alguns cotxes aparcaven a sobre la vorera ... però no unes rodes, no, tot el cotxe. En aquell mateix moment li vaig dir al meu acompanyant “per culpa d’aquesta persona aviat hi haurà pilones”. I dit i fet, així a ser.
Entenent aquest fet, viscut en primera persona, vaig poder entendre el per què a la vorera sud del passeig les han situat a algunes cruïlles, alguns carrers de plataforma única (és a dir, que la calçada i vorera no es diferencien) també, ... Només pensar que si un cotxe obstrueix el pas per una vorera força al vianant a baixar a la calçada, i això és un perill, sobretot pels nens; ara, imaginin que el vianant va en cadira de rodes ... s’agafa la cadira a coll i salta?
Fixant-me en això, les pilones són lletges. Bé, en veritat no m’agrada cap, ni les triangulars, ni les rodones, ni de plàstic, ni de metall, ni de pedra. CAP. I, per mi no en posaria cap, però és clar que tenint alguns incívics és la única manera de fer-ho.
No sóc l’únic que no li agraden, alguns més centrats en qui les fa (potser per algun motiu personal i d’interès econòmic), però personalment no m’agraden per què cada pilona suposa un exemple més del que l’incivisme és per la nostre ciutat. La pilona és la factura del propi incivisme.
I crec que podem millorar-ho. Imagineu que els nens i nenes quan surten de l’escola posen multes simbòliques als pares que aparquen malament, que quan algú aparqui a sobre la vorera simplement per “tenir cara” dir-li i fer-lo quedar en evidència, ... o simplement si som conductors o acompanyants no fer-ho o dir que el nostre conductor no ho faci.
Serem capaços d’assumir aquest compromís? Entre tots i totes? Crec que sí, sense caure en objectius increïbles i inassumibles, podem apostar que és possible. Aprofitem que cada dia la ciutat és més de tots i totes, accessible a tothom, i cada vegada tenim més espais públics per gaudir, per fer d’aquest compromís cívic la nostre bandera.
Per últim, amb aquest compromís no guanyarem diners (bé, més aviat estalviar-se multes o les piones), però guanyarem en humanitat, que certament estem en un món on sembla que tot sigui amb toc de rellotge, pim-pam-pum, amunt i avall. Guanyant en humanitat, guanyarem en millor ciutat, i d’això s’en beneficiaran totes les persones. Ara que diuen que les generacions futures viuran pitjor que els seus pares, comencem a posar-hi fre a aquesta idea, i comencem essent persones. Podem? Sí.
