Després de veure al quiosc dia rera dia a les portades de la premsa l’evolució de la borsa, amb les seves espectaculars caigudes i glorioses pujades, i el continu bombardeig informatiu sobre la vida dels bancs nord-americans i anglesos, és inevitable parlar breument, i des del punt de vista d’inexpert, sobre el tema.
El capitalisme regnant al món, viciat de cobdícia i avarícia, s’acaba de menjar la seva pròpia cua, i aquesta digestió està essent molt difícil per tothom...bé, segons algun dia de premsa general informava, alguns dels directius de bancs i asseguradores que han estat nacionalitzats pels governs han volgut curar les seves penes, gastant-se sumes superiors als 150.000 € en hotels, dinars, pedicures, spa, .... en definitiva, ofegar les penes. Certament, que l’administració pública dels EUA hagi gastat milions d’euros en salvar els bancs per la seva poca visió, i ara aquests fent això, dóna molt de pensar, o com bé diuen per internet “Que els rics paguin aquesta crisi”, per què no ha estat el poble qui la creat. Tot i això, en el cas de l’Estat espanyol, tot i els anuncis del govern de majors fons de provisió, la crisi financera per ara no es perceb, i tots els sectors financers catalans i espanyols ho justifiquen pel fort control del Banc d’Espanya sobre el sistema bancari, de manera que s’han impedit aventures financeres que el poguessin posar en perill; ara molts països europeus que criticaven aquest control, veuen la seva efectivitat i el volen imitar. Un motiu d’orgull, però sense llençar coets.
Però a l’estat espanyol la crisi bé donada per la feblesa d’un sector econòmic, la construcció, on també l’avarícia d’alguns ha provocat una escalada de preus de la vivenda, situant el seu cost assequible en còmodes quotes pèls pròxims 40 anys, és a dir quan et jubilis més enllà dels 65 l’hauràs acabat de pagar. Doncs bé, la famosa especulació urbanística, gran dama que ha campat pel territori, s’ha mirat al mirall i...hi ha molts pisos, són molt cars i la gent no els compra...i cap a caiguda. Però el sector de la construcció, apart dels grans poetes obrers i les magnífiques màquines que s’utilitzen, també incumbeix al sector industrial, en la fabricació tant d’elements constructius com dels decoratius, i això suposa una afectació important a l’economia.
La baixada de l’activitat de la construcció, ha suposat de retruc una disminució dels ingressos de les administracions públiques, i això obligarà els governs a realitzar el que es coneix com “apretar-se el cinturó”, amb retallades de pressupost, però l’important és que les polítiques socials no decaiguin, aprofitant al màxim els recursos que es disposen, per exemple, el Consorci Sociosanitari d’Igualada, instrument de l’ajuntament per impulsar les polítiques de salut, sobretot pel que fa a la gent gran. Això, com ja vaig dir fa uns dies, no hauria de ser aprofitat per realitzar-ne electoralisme, sinó per fer pinya i demostrar una certa responsabilitat; hi ha qui això li falta, però esperem que la ciutat no se’n ressenteixi. Amb tot, crec que debatre idees és molt positiu, però sempre complint la legalitat vigent, encara que els mateixos que els hi falta responsabilitat tampoc tenen interès en complir la legalitat.
Per últim, que ens espera? Doncs tothom, i jo no seré diferent en això, diu que no se sap, que la llum al final del túnel està molt lluny, i que per tant no se sap quan pot durar. Hi ha qui creu que a finals del 2009 tot bé, hi ha qui el 2010, i també qui diu que uns 10 anys més. Així, ningú ho sap, i això en certa manera crea més angoixa; el problema? Que es desconeix la manera de solucionar tot aquest embolic financer de xifres astronòmiques que ni vivint 50 vides reuniriem, però que posen en evidència que el sistema capitalista no és perfecte, i per tant que les nostres societats inicien un camí per definir un nou sistema, més públic (si els bancs són públics...), amb llibertat però amb control, amb beneficis i pèrdues per tothom,...bé, no avancem un possible fi del camí,...però qui sap!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada