PUBLICITAT SEXISTA O FORA LLOC?

L'altre dia em van portar una revista del Saló Construmat, celebrat la setmana passada a Fira de Barcelona. En un primer moment, vaig fullejar uns articles que parlaven de l'urbanisme de la candidatura de Madrid als Jocs Olímpics, certament força interessant per la seva integració paisatgística, i alguna altre pàgina. Però va ser al buscar l'índex de la revista quan vaig trobar un anunci a la segona pàgina de la mateixa, que em va cridar força l'atenció. Bé, més que cridar l'atenció el vaig mirar i remirar vàries vegades, i llegir també un parell de cops (la poca lletra). I sí ben bé l'anunci deia el que deia, insinuant però s'entén perfectament el missatge de l'anunci.

http://revistas.grupotpi.es/NAN/NAN041/flash.html#/2/

En aquell moment una certa sensació de menyspreu, o que no era necessari utilitzar aquest missatge per vendre el producte anunciat. N'hi hauria altres de millors. Però em va fer recordar també l'última visita que vaig fer al Construmat fa uns anys, on al sortir t'esperaven a la porta de sortida amb targetes de Clubs, Sales de Cites,.... El debat sobre el tema és etern, i les administracions han anat prenent accions per poder-lo conduir...però cap a on? És aquest un anunci de normalitat? Per mi de normal no, però certament inadequat.

UNA VIDA ENTRE FILS I AGULLES -23/04/09-

Al llarg de la història les vestimentes han estat un símbol i emblema de cada època, mostrant com les persones vivien i portaven el seu dia a dia, a través dels detalls decoratiu de les prendes, les formes, els colors, els accessoris. I tot fet a mà, a través de laborioses jornades a l’entorn de rudimentaris instruments, però tenint com a principal protagonista de tot plegat l’agulla, que amb la destresa de les mans sàvies, generalment femenines, eren capaces de convertir els cabdells de fils en espectaculars vestits de gala o genials tovallons decorats amb motius d’alguna estació de l’any, ambdós objectes assimilables a obres d’art, tant pel temps de labor com per la bellesa de les figures. Amb tot, el pas del temps, i sobretot amb la revolució industrial, el món de la filatura ha evolucionat, encara que mantenint l’agulla com a element central, tot i que ja no són mans sinó màquines aquelles que transformen les grans bobines de fils en els pantalons, samarretes o jerseis que es llueixen pel carrer.

Tot i aquesta evolució, el saber fer de les mans sàvies amb els fils i les agulles no s’ha perdut, ja que la supervivència diària ho requereix per cosir un botó o arranjar una vora, i s’ha transmès de mares a filles, o a nétes, que amb la pràctica i perseverança han continuat aquest treball; però anant més enllà, hi hagut persones que han volgut ensenyar l’art i valors del cosir, un treball que requereix esforç, paciència, i molta constància. A través d’hores i hores, tot envoltades de converses de les seves alumnes on s’explicaven les vides, des del primer xicot fins els exàmens de la selectivitat passant pel naixement d’un fill i els quefers de la gent gran, les expertes cosidores fan de mestres en l’art de fer ballar les agulles, ja sigui fent punt de creu com puntes de coixí o ganxet,.... Vides dedicades a transmetre aquests coneixements que tot i semblar invisibles, són imprescindibles en la nostra vida quotidiana.

A finals d’aquest mes, un d’aquests espais on petites i grans han dedicat hores a acabar el seu drapet i altres labors, el cosidor de la Rosa, tancarà les seves portes. Un espai pel qual més de 500 alumnes s’han assegut a les seves cadires, en una sala petita decorada amb grans quadres de puzles i cartells avisadors a navegants “Aquí es ve a aprendre”, i al rebedor dos grans quadres amb les fotografies d’aquestes alumnes el dia que començaven, i que anualment acollia l’exposició de drapets i altres obres d’art fetes per les alumnes. La mestre, la Rosa Mª Martorell, ha sabut teixir, des de la senzillesa i humilitat, un gran cabdell d’amistats al llarg de tota aquesta vida entre fils i agulles. I ara, en el moment que ha decidit obrir una nova etapa, les seves nenes, Les Nenes de la Rosa, han organitzat un acte de reconeixement i agraïment a la seva persona per la tasca feta, sense que esdevingui un adéu per sempre, sinó donar les gràcies per tot l’esforç donat. Aquest acte de reconeixement té com a esdeveniment l’exposició que acollirà la Sala d’Exposicions de Caixa Penedès des del dia 24 d’abril al 10 de maig, on les seves petites i grans alumnes exposaran les seves obres: drapets, jocs de taula en punt de creu, tovalloles brodades, pitets fets de puntes de coixí, quadres,... milers d’hores treballades i gaudides en la seva elaboració, gràcies a la traça que les alumnes han après en les seves estones al Cosidor, i que fora d’ell han seguit practicant com afició personal.

Si bé no com a alumne, però havent-ho viscut d’aprop, una afectuosa felicitació per la Rosa, qui sense buscar cap mèrit, ha aconseguit cosir un drapet d’amistats, ensenyaments i bons moments que cap tisores podrà tallar.

Les Tribulacions de CiU

Interessant article de Toni Bolaño

http://www.catalunyapress.es/opinion.php?pIdOpinion=1157&pIdioma=cat

Convergència Democràtica no guanya per a ensurts o per ficades de pota. I per a absències, perquè al senyor Mas i el senyor Duran no els hem vist el pèl durant aquesta Setmana Santa. Desapareguts han estat mentre els seus hosts s'han limitat a alertar sobre tots els mals que oferirà a Catalunya el canvi de Govern de Zapatero.

Les paraules buides des de CiU han estat omplertes amb missatges clars, molt clars, per part dels nous ministres. Blanco ha estat el més explícit. Es tancaran els assumptes pendents com Rodalies i Aeroports. Chaves ha estat el més mesurat però les seves reunions amb el president Zapatero i amb la vicepresidenta Salgado fan intuir que en breu hi haurà moviments de peça sobre finançament.

La Setmana Santa ha estat, certament, un via crucis. Les gerres d'aigua freda des de l'executiu de Zapatero cap a l'etern aliat que ara es mostra indiferent als cants de sirena. CiU no vol aportar res per solucionar la crisi. Tampoc no vol ser actiu en la millora de l'autogovern. L'únic que vol és recuperar el que consideren que és seu: governar la Generalitat de Catalunya. Vénen a dir alguna cosa així com la Generalitat és nostra i ens l'han de tornar. No compta que no tenen la majoria parlamentària. Només explica que els socialistes han usurpat "la seva casa" i l'han de pagar.Per això, CiU cada dia està més a prop del PP, de la mà del PNB, perquè consideren que un canvi de llogater a La Moncloa seria l'equivalent a un canvi de llogater en el Palau. Però aquesta estratègia ha provocat el primer gran forat entre els nacionalistes. Ignasi Guardans ha entrat en el Govern de Zapatero en el Ministeri de Cultura. Guardans, representant de la CiU de sempre, ha fet el pas i ha deixat amb un pam de nassos a Artur Mas i a la seva cohort soberanista que s'allunya a passos gegantescos de les tesis del nacionalisme català.

Mas s'ha d'estar llepant encara les ferides. Mentre la inefable Carme Laura Gil diu la ximpleria més important sentida en els últims temps. Ana María Matute, Creu de Sant Jordi d'aquest any, ha estat durament criticada per no tenir un cert pedigrí que exigeixen aquests nacionalistes de nou encuny. Consideren que no ha de rebre la creu perquè sempre ha escrit en castellà i és membre de la Reial Acadèmia de la Llengua. Consideren que no és prou catalana. Continuen donant de forma racista i amb escassa alçària ideològica carnets d'identitat catalans. Continuen explicant la política, la història i la vida des d'una visió retallada que divideix a la societat en bons i dolents. Els bons catalans són els nacionalistes, la resta traïdors al país. Ho és Matute, però també ho és el president Montilla. Cap dels dos no estan per a ells a l'altura de ser català. El problema el té CiU, no Catalunya, perquè, per sort, som una societat més oberta, més plural i més democràtica que aquests que cada dia ens diuen com hem de viure, pensar i actuar

45 MINUTS

Al matí, els estudiants universitaris i els treballadors/es que des d’Igualada van cap a l’àrea metropolitana validen la seva targeta de transport, i havent pujat a l’autobús d’una coneguda “marca” igualadina, es dirigeixen cap a la ciutat comtal. Un viatge que dia rera dia és realitzat per centenars d’igualadins, i anoiencs, que tenen a la capital de Catalunya el seu centre d’estudis, universitaris o no, o el seu lloc de treball, el seu ritme de fer diari. Apart d’això, s’hi afegeixen aquelles persones que per algun motiu administratiu, de salut, anar al teatre, o simplement turisme es dirigeixen a Barcelona, per passar-hi el matí, la tarda o el dia sencer. Això, no és gens nou, ja fa anys que ens desplacem cap allà, i ha estat una de les reivindicacions històriques del nostre territori, una millor connexió amb Barcelona. S’ha insistit sovint en la millora de l’actual Carrilet com a solució d’aquest problema, tot i que el projecte d’Eix Transversal Ferroviari, el tren gran, està en marxa i en serà la solució ferroviària definitiva per connectar-nos ràpidament.

Però mentrestant, que fem? Doncs sí existeixen possibles solucions per poder anar més ràpid, i mentre el tren no sigui, ho pot ser l’autobús. Com? Donant-li espai preferent, un carril reservat als accessos a Barcelona, de manera que s’eviti realitzar recorreguts en 20 minuts quan els podria fer en molt menys a l’evitar-se la congestió que provoquen els cotxes. Aquesta solució ens permetria arribar a Bcn en 45 minuts o menys, un temps semblant al que podria tardar un cotxe, però a un cost molt més baix.

En l’actualitat s’està estudiant la nova infraestructura en el cas de la B-23, l’entrada que utilitza l’autovia d’Igualada. La més factible és la que proposa l’estrenyiment dels carrils de l’actual autopista per tal de guanyar espai i poder encabir-hi un carril bus. La proposta d’estretament dels carrils té sentit ja que amb l’entrada en vigor de la limitació de velocitat a 80 km/h l’amplada actual dels carrils ha quedat sobredimensionada. L’amplada d’un carril d’autopista convencional, on la velocitat és d’uns 120 km/h és de 3,75 metres, però amb la limitació a 80 km/h es calcula que l’amplada dels carrils es podria establir en l’ample estàndard de 3,5 metres. Un fet que podria agilitzar la realització del carril bus VAO a la B-23 és que el govern de l’Estat i la Generalitat de Catalunya estan en negociacions per a traspassar aquest tram a la Generalitat que ja ha manifestat la seva voluntat de realitzar el projecte tant bon punt tingui la titularitat de la via.

A Catalunya existeixen carrils d’aquest tipus? Sí, existeix un carril bus entre la Plaça Les Glòries de Barcelona i Sant Adrià del Besòs a la carretera C-31, i en l’actualitat està en construcció el carril-bus entre Ripollet i l’Avinguda Meridiana, que es paga per primer cop amb els diners que es recapten de les autopistes gestionades per TABASA (els túnels de Vallvidrera i del Cadí); és a dir, els usuaris del cotxe financien les infraestructures de transport públic col·lectiu. També, entre Cornellà i Castelldefels s’ha projectat crear un servei de bus ràpid en plataforma reservada, segurament amb guiat òptic, que també millorarà el servei d’autobús de la zona. Esperem que el nostre no es retardi més del compte, a més que són solucions relativament barates de posar en marxa amb una important incidència en la qualitat del servei de transport públic.

Per últim, a tots aquells que durant la setmana agafin el cotxe tinguin sempre molta precaució, realitzant els descansos pertinents si es realitzen grans recorreguts per evitar possibles episodis de son que puguin provocar un accident. Tot i que les autoritats de trànsit indiquen que la situació econòmica reduirà els desplaçaments, segueix essent molt important parar molt atenció a la conducció, ja que un sol segon pot suposar una distracció letal. Tot desitjant un bon dia de la mona, de Pasqua, salut!

EI! LA MOSTRA! 02/04/09

EPS! Sí! Aquest cap de setmana la ciutat es tornarà a omplir de teatre, de titelles, d’una certa disbauxa i alegria que la Mostra de Teatre Infantil i Juvenil estendrà per Igualada, una fira que any rera any va adquirint major renom en el panorama teatral català i fins i tot superant aquest límit territorial. La gent omplirà els carrers i places, si aquestes últimes passades de l’hivern ho permeten sense pluges, i els més menuts gaudiran de les obres de productors i professionals que volen fer despertar la seva imaginació i que sigui activa.

Certament, aquest any la Mostra arriba ben d’hora, acostumats com estàvem al maig o juny, però no per això s’hi ha de deixar passejar, veure, o si més no deixar-se entretenir pels espectacles que aniran pels racons del centre ciutat, majoritàriament.

Aquest tipus d’actes i celebracions, milloren el posicionament de la ciutat i la comarca en el mapa del territori català, i això és un punt molt positiu, ja que s’atrau una important quantitat de gent a visitar el nostre territori, i en aquesta visita restaurants, bars, comerços, hotels i altres serveis, tenen una important injecció de vendes, d’optimisme, de futur. En els últims dies s’ha celebrat a la ciutat un altre esdeveniment, en aquest cas de caire mundial, que també ha suposat més recursos pel territori, que segueix l’estela d’altres esdeveniments esportius i culturals de gran pes com l’Eternnal Running o la copa del Rei d’Hoquei.

Deixant això a part, la Mostra és un patrimoni de la ciutat que cada any creix, i la ciutat creix amb ella, participant-hi d’una manera molt intensiva i l’èxit d’afluència dels espectacles és bona mostra d’això; amb tot, i com no, agrair a tots aquells i aquelles que participen en l’organització i ajuden a fer realitat aquesta festa, dedicant-hi hores, esforços, ganes i moltes il·lusions per tal que res surti malament i tothom la pugui gaudir de la millor manera possible.

Per últim, un breu apunt d’actualitat local. Ja comencen a ser visibles les obres de l’anomenat Pla Zapatero a la ciutat d’Igualada, que destinaran prop de 6,5 milions d’euros en obres públiques que transformaran carrers i espais públics de la ciutat, així com equipaments cívics i diversos elements de seguretat vial arreu de les vies públiques com semàfors i rotondes. Una primera actuació ben visible es pot trobar als nous semàfors del carrer Sant Magí amb el Passeig Verdaguer, que permetran donar més seguretat al gran nombre de persones que diàriament utilitzen l’Eix de vianants del carrer Sant Magí per poder anar des del centre ciutat al Nord i a l’Hospital i a l’inversa, tot promovent encara més una mobilitat sostenible i segura.

Altres obres que s’iniciaran aviat seran la segona planta de l’Espai Cívic Centre per convertir-la en gimnàs, la rotonda entre l’Avinguda Catalunya i l’Avinguda Dr. Pasteur, o les actuacions al costat de l’Hospital i al carrer Joaquima Vedruna. L’important, però, d’aquestes obres és el fet que mobilitzaran els actius, treballadors principalment, d’empreses dels sector de la construcció que són les que en l’actual context econòmic estan més sofertes. Aquesta injecció de diners per crear ocupació, la qual en part en empreses anoienques en la mesura del legalment possible, i la gran quantitat de projectes que s’han quedat a l’espera, mostren una ciutat que no es vol rendir, que està viva, i que vol lluitar per un futur millor.

Tot i això, aquests diners no suposen el tan reclamat finançament local per què els ajuntaments puguin seguir donant més i millors serveis a la ciutadania, però sumat a les inversions que els ajuntaments, la Generalitat, la Diputació faran als pobles i ciutats del territori, pretenen dinamitzar l’economia i ajudar a veure la llum al final del túnel d’aquest moment difícil per l’economia.