Ningú enrere -15/06/2011-

Aquest cap de setmana, per fi, he començat a recuperar el fil de la vida familiar que havia perdut en campanya electoral. La passió per la política absorbeix molt, però ara s’ha de tornar a la normalitat. Amb tot, si que em venen al cap algunes de les coses que vaig escoltar aquells dies intensos d’activitat política.
En una de les trobades amb periodistes, un va preguntar com és que ens interessàvem tant pels famosos “Ni-ni” (joves, i no tant joves, que ni estudien ni treballen). Aquesta mateixa reflexió l’havia escoltada mesos abans, a la tardor del 2010, en la campanya electoral pel Parlament de Catalunya, però també me l’havia fet arribar personalment algun jove en període no electoral.
A priori, aquest interès d’alguns responsables polítics pel col·lectiu dels “Ni-ni” podria semblar electoralista, però més aviat sembla que sigui injust, ja que es contraposa l’imatge dels que hi posen els colzes (i moltes hores) en treure’s una carrera o un mòdul de Formació Professional amb els que no fan res ni tenen voluntat de fer res.

Com a universitari que ja he estat, i acabada la carrera, entenc la posició dels que estudiant veuen que ajuden a uns i a ells no ... bé, en veritat, no de manera directe o tan explícita. És a dir, els estudiants universitaris no reben una ajuda directe per estudiar, sinó que part de la matrícula està subvencionada per la Generalitat de Catalunya; això està especificat a la matrícula quan s’indica el cost real dels crèdits (diguem-ne hores de classe) i el cost que assumeix l’estudiant (menor). Per això, entre d’altres coses, es reclama que hi hagi més responsabilitat pels estudiants universitaris per què aprofitin millor els recursos que s’ofereix des de les universitats, encara que ara vagin en davallada per les retallades. Cal afegir que la Generalitat preveu augmentar de manera important les taxes universitàries, fent que els estudiants aportin més; això no hauria de ser així, ja que el coneixement és una aposta de futur i per tant no s’han de posar més barreres per arribar-hi.

L’aposta per crear plans de formació i ocupació als joves que ni estudien i ni treballen és també una aposta de futur, de societat de futur. Aquests joves “ni-ni” en el futur deixaran de ser joves, i hauran de construir la seva pròpia vida; serà en aquest moment quan tindran la necessitat imperiosa de treballar, i sinó tenen experiència laboral o formació, la seva inserció laboral serà difícil. Per tant, s’aproparien a la necessitat de malviure, per delinqüència, o tenir algun subsidi social. No tots els joves “ni-ni” ho són per voluntat, m’aventuraria a dir la majoria, per què les circumstàncies familiars i personals poden ser condicionants importants.

Crec necessari que es faciliti aquesta formació, educativa i/o laboral, per evitar mals majors en el futur. Si ara som capaços d’introduir-los a la societat, ens evitarem aplicar solucions d’urgència en el futur que de ben segur podrien passar per qüestions policials.

Per tant, igual que a la Universitat i Formació Professional s’aposta per avançar en el coneixement, les iniciatives de formació pels “ni-ni” són l’aposta per no deixar ningú enrere quan la societat avança. Per què no podem ser una societat de futur de veritat si algun dels seus membres no pot seguir el ritme. Això és un compromís polític, que ha d’anar acompanyat del compromís cívic per tal que tingui èxit. Crec que és possible, i crec que és necessari.

El poder de la paraula -08/06/2011-

L’últim cap de setmana de maig va ser ben intens, sobretot pel que fa al futbol. El bon joc del Barça, la demostració de la qualitat ha deixat estupefactes a propis i forans, inclosos els nostres eterns rivals, futbolísticament parlant. I ho dic amb l’experiència del fet que el dissabte no estava a Catalunya, sinó a Madrid capital, a una penya blaugrana veient el partit; un cop acabat, i amb la bufanda de la final a les espatlles i visible, amb un grup d’amics, vam passejar per la Gran Via madrilenya. Algunes mirades, potser algun insult molt fluixet però inapreciable, podien ser els punts negatius, però destacaria el fet que gent desconeguda ens felicitava donant-nos la mà, ens aplaudia, o que hi havia cotxes que pitaven i sacsejaven banderes del Barça. Tot i els avisos previs de família i coneguts sobre la perillositat de l’acció, queda demostrat que quan el bon joc, la qualitat, el bon fer, són els elements que dirigeixen el teu futbol, tothom coincideix en reconèixer-ho, i mostrar el seu respecte.

I això em fa recordar la conferència que un dia abans vaig poder escoltar per part de Angel Gabilondo, ministre d’educació del govern de l’estat espanyol. El ministre, que ha estat rector d’una universitat i és professor de metafísica, va demanar amb aquells que estiguessin a la política però no per la voluntat de servei públic que l’abandonessin. Va demanar que aquells que no sabessin ni tinguessin la voluntat de decidir, de mullar-se, d’escollir una opció front una altre, que abandonessin la política. Però el que més em va agradar va ser el valor que va donar a la paraula. La paraula com un gran valor per si mateix, sense necessitat de més, però sobretot com element identificador de les persones. Així, no es tracta de cridar més, ni de repetir-ho milers de cops (una mentida repetida contínuament es converteix en veritat), ni de ser graciós. La paraula com instrument de comunicació essencial del qual n’hem de reivindicar la qualitat, el seu bon ús. Per què davant d’algú que sap utilitzar bé les paraules, sigui qui sigui, vingui d’on vingui, tindrà un reconeixement i respecte.

És a dir, quan fas les coses amb qualitat, ben fetes, reps un reconeixement dels teus amics, família, però també d’aquells que no són amics teus, ni família. I crec que aquest hauria de ser l’objectiu de tothom, en tot allò que fem: fer-ho ben fet, amb respecte per tothom. No amagaré que aquest hauria de ser un objectiu primordial de les persones que ostenten la responsabilitat política, la representació de la ciutadania ja sigui al ple municipal, al Parlament de Catalunya, Congrés de Diputats o Parlament europeu. Però aquesta voluntat no ha de néixer un cop s’hi arriba, sinó abans d’entrar-hi, ja que sinó més aviat esdevindrà un element més a intentar voluntàriament, semblant als desitjos que fem per cap d’any (deixaré de fumar, aniré al gimnàs,...). Ha de ser un compromís que la persona ha de tenir ja de principi amb ell mateix, fer les coses ben fetes per un mateix, ja que sinó som capaços de cuidar-nos a nosaltres com serem capaços de dirigir una empresa, una família o una ciutat?

Desitjo que aquesta reivindicació que feia el ministre, a la qual m’hi sumo, hagués estat present en la confecció de les llistes municipals, ja que les persones que en formen part són les que s’integraran als equips de govern, o a l’oposició, dels ajuntaments en pocs dies. Ara que es reivindica un canvi en la política per què deixi d’estar vinculada a amiguismes i interessos i per què sigui més propera, és el moment adequat per què els nostres representants es facin les preguntes i decideixin si valen. Tots hi sortirem guanyant.

No és l’última carta -25/05/2011-

Diumenge la ciutadania va expresar la seva voluntat respecte qui volia que dirigís els assumptes municipals, amb un clar guanyador. I també, en conseqüència, un clar perdedor. En aquell moment ja vaig felicitar a través de les xarxes socials, internet, al guanyador i el seu equip. Podria entrar amb el mateix joc de percentatges que fa 4 anys alguns feien, on deien que el govern de l’Entesa només seria d’un percentatge petit de població fent jocs matemàtics ... però saben, no és la meva manera de fer voler deslegitimar el guanyador.
Certament el diumenge vam tenir la noticia positiva que havia augmentat la participació, però caldria qüestionar-nos per què més del 40 % dels igualadins i igualadines no van anar a votar. Ara que es reivindiquen canvis en el sistema polític, ens hem de plantejar com a repte reduir aquest percentatge d’abstenció.
Diumenge, es va produir un canvi i, amb això, un final d’etapa. Jordi Aymamí deixarà de ser alcalde. El “senyor del bigoti” , com alguns el coneixien, ha estat la persona que més ha transformat la ciutat amb un canvi important dels seus espais públics i serveis. I això, com a ciutadà li agraeixo. Les emocions de diumenge, un cop sabuts els resultats, i després que Aymamí sortís a explicar-los davant el públic de la plaça de Cal Font, van estar a flor de pell; de totes, però, destaco el fet que persones no militants del PSC, ni implicades políticament, ploraven no pel fet d’haver perdut en si, sinó per què valoraven tota la feina que havia fet Aymamí i no creien que el resultat fos just per ell. Personalment també em sap molt greu, per què crec que és una gran persona que ha estat un gran alcalde, tossut però reivindicatiu a la vegada, i que ha aconseguit un gran canvi de la ciutat. Amb errors i encerts.

Un cop les emocions vagin baixant d’intensitat, caldrà fer una reflexió sobre els resultats electorals, analitzar-los i estudiar-los bé, per poder trobar les raons. Vistos els resultats arreu de Catalunya i Espanya, es veu com l’onada conservadora ha “arrassat” a tot arreu, segurament pel descontent per la situació econòmica. Però aquest no és l’únic motiu, n’hi ha d’altres, que caldrà analitzar.
Ara bé, com bé diu el títol de l’escrit, aquesta no és la meva última carta, i com diu el títol de la secció, en un joc de cartes a vegades es perd la partida i a vegades es guanya. I aquest cop s’ha perdut.

Ara comença una nova partida, de 4 anys de durada, on des de l’oposició s’han de fer servir bé les cartes i jugar els asos corresponents en cada moment. Els jugadors dels equips han canviat alguns, han entrat nous i han marxat altres, i un equip té més bones cartes des del principi.

Com a ciutadà estaré atent a la partida, per què la ciutat i el seu futur està en joc segons les cartes que es moguin. I com a persona implicada políticament tindré algunes cartes a jugar, per què per canviar les coses del món hi has de participar, i aquest és el meu compromís.

Crec en la política com el sistema per transformar socialment i econòmicament el món. Segurament té alguns errors, alguna cosa que no acaba de funcionar, però opto per implicar-me i canviar-lo des de dins, lluitar des de dins per què sigui millor. Millor pel món, per la ciutat, i per les persones que hi viuen. I des d’aquest punt de vista jugaré la partida.

S’han repartit de nou les cartes. Cada jugador té les seves. I comença una nova partida, emocionant, intensa. Ara joc net i que guanyi la ciutat.

Els notaris de l’actualitat -17/03/2011-

Recentment amb les revolucions que hi han hagut a l’altre ribera del Mediterrani, així com fa pocs dies amb el terratrèmol i tsunami del Japó, hem vist com les xarxes socials, vaja, internet, s’ha convertit en un gran element transmissor d’informació i els ciutadans i ciutadanes s’han convertit en periodistes, en notaris de l’actualitat que ells mateixos estaven vivint en directe.

Segurament aquesta ha estat una de les més recents revolucions o canvis que hi han hagut en el món de la comunicació, on hem passat de l’exclusivitat informativa dels mitjans de paper de fa 100 anys a la diversificació, facilitat d’accés i de creació d’informació. Els mitjans de comunicació escrits, la premsa escrita, també està canviant i adaptant-se als nous, ja sigui amb millors serveis a través de la xarxa internet (poder conèixer que passa a Catalunya tot estant a l’altre punta del món) com canvis del propi mitjà, com és el cas de la propera aparició de La Vanguardia en català.

Segurament, però, el canvi més important és que ara tothom pot ser un emissor d’informació, ja sigui amb un escrit, una foto, o un video. Com tot, cada persona haurà de tenir la capacitat de saber diferenciar entre informació creïble i informació que no ho és, saber diferenciar el gra de la palla. Així, el boca orella s’ha digitalitzat per què si veus alguna cosa que pot generar comentaris li fas una foto i un està a la xarxa, es vista i comentada. I exemples no ens falten, des del David Bisbal i els seus comentaris sobre les piràmides, la primera foto de Shakira i Piqué junts que aquest últim va fer pública, o algunes  declaracions de polítics.

Amb tot, abans que les noves tecnologies hagin creat la figura del ciutadà-periodista, algun altre mitjà ja va apostar per aquesta figura. I es tracta del mitjà que ara mateix esteu fullejant, i llegint, L’Enllaç. Aquest passat cap de setmana va celebrar els seus 10 anys fent de notari de l’actualitat de la comarca amb una gran festa, i prèviament el divendres va organitzar un sopar amb els seus col·laboradors a l’Ateneu de Tous, els quals van ser obsequiats amb un diploma.

Des del 2007 que escric a aquest setmanari, totes les setmanes (excepte alguns dies puntuals), donant la meva opinió, posicionant-me a favor o en contra, i a vegades generant una certa polèmica, en tot cas amb respecte cap a les persones que pensin el mateix com els que no, i buscant generar debat per tal de construir un món millor. Però certament, el més important és que amb cada escrit, i cada escrit dels contertulians que estem a la secció d’opinió i les noticies que s’envien des de les entitats, anem fent cada setmana que el projecte de l’Enllaç creixi. I formar part d’un projecte, d’una idea, d’una il·lusió real és quelcom molt important. Aquí vaig explicar fa uns mesos que em casava, uns mesos més enllà que em feien padrí d’un nebot que provenia d’Etòpia, i la setmana passada donava una matrícula d’honor a la meva mare. L’Enllaç forma part de la meva vida, i n’estic segur que de moltes altres persones també; potser per això s’acaba tant aviat els exemplars en paper!!

És per això que voldria felicitar a l’Enllaç pels 10 anys d’edicions, i que en siguin 10 anys més. Agrair públicament l’oportunitat de poder opinar, criticar, o valorar el que passa al món, a vegades amb encert, a vegades no, però mai amb malicia. A vegades la inspiració arriba fluidament, a vegades tarda més, i últimament m’arriba a última hora, però les ganes de continuar construint el futur de l’Enllaç és quelcom que empeny, i molt.

Moltes felicitats Enllaç!!!

Orgull -10/03/11-

Com sabreu, aquest dimarts dia 8 es va celebrar el dia internacional de la dona treballadora, i segur que coneixereu alguna de les múltiples activitats que es van realitzar, ja siguin conferències, debats, exposicions, lectura de manifestos, articles en premsa,...

Dels múltiples articles d’opinió i noticies publicades, en destaco una que va sortir al diari Público, amb el nom de “Madres sin estudios con matrícula de honor”. L’article recull testimonis de dones que han treballat molt dur per què les seves filles i fills tinguessin la vida que elles no van poder aconseguir. Es tractaria de persones que "En la seva infància i joventut, la majoria d'elles van viure en un país submergit en la pobresa, que van contribuir a superar amb el seu treball des de molt aviat dins la unitat familiar, simultanejant les tasques domèstiques, la cura de persones i un treball del sistema productiu en un marc legal sense protecció".

Mentre anava llegint l’article sortien les filles dient frases com "Jo he nascut amb tot fet. La meva mare m'ha educat amb la filosofia de l'esforç i la responsabilitat, i no em va donar una altra alternativa que no fos la d'estudiar. Aquest era el meu treball". I m’hi sentia plenament identificat, per què en el meu cas personal també ha estat així, i segurament no he estat l’únic. Mares que han treballat al sector tèxtil igualadí hores i hores, que “mai” faltaven per què mai es posaven malaltes (és a dir, inclòs amb febre o refredades anaven a treballar), i que la feina era cabdal per les seves vides, però no per elles mateixes, sinó per què els fills i filles poguessin tenir tot allò que no van tenir: educació, joguines, noves tecnologies, ....

I n’estic orgullós i feliç d’això, per què és de l’esforç que es pot exigir esforç als demés, és des de la responsabilitat que es pot educar en la responsabilitat. I d’això, n’estic molt agraït a la meva mare, i encara més quan la seva força motriu, les seves mans, conjuntament amb la de tantes mares, han aixecat aquest país. I el continuen aixecant.

Ep! Però aquesta lluita pels fills no acaba mai, i més ara en els temps difícils que estem, les mares continuen essent una font de coneixement tant o més important que una carrera universitària, per què els valors no s’aprenen només a l’escola, sinó a casa. El seu esforç per no perdre el fil del món les porta a, entre d’altres coses, endinsar-se en el món de la informàtica, internet, càmares digitals de fotos, DVD, TDT, i moltes novetats més que pels joves és quotidià però pels grans és una muntanya.

I des d’aquí voldria donar aquesta matrícula d’honor que citava l’article a la meva mare per tot l’esforç fet, a les mares dels meus pares per què de joves van haver de deixar els seus orígens, la seva terra, per adoptar una nova terra aquí i donar un futur a les seves filles i fills. Sense elles, de ben segur jo no seria aquí. En definitiva, matrícula d’honor a totes les mares que han posat l’esforç i la voluntat d’un futur millor per les seves filles i fills davant seu.

Ara, crec que les noves generacions hem de ser capaços de guanyar-nos també aquesta matrícula d’honor, tant les dones continuar amb l’esforç com els homes compartir aquest esforç, per què els reptes compartits solen ésser més fàcils d’aconseguir. Serà una feina dura, díficil, costosa, però n’estic segur que entre homes i dones, en igualtat de condicions, els hem de poder assolir. Moltes vegades es comenta que el fet que les dones estiguin discriminades suposa desaprofitar la meitat de la intel·ligència humana; personalment, crec que desaprofitem MÉS de la meitat, i per construir un món millor per tothom, un veritable futur, no ens podem permetre aquest luxe. La igualtat és, llavors, la clau del nostre avui i del nostre demà. Tinguem-la present.

Hi ha diners -03/03/11-

Aquests dies portem un intens debat entre el govern de l’Estat, la Generalitat, els membres de l’anterior govern sobre els comptes públics, els números de l’administració pública catalana, i es van llançant dèficits, deutes, i altres termes que a vegades es confonen però que no volen dir el mateix.

Afegint-se a tot això, trobem les accions del govern de la Generalitat de retallar un 10 % el pressupost, i això s’està traduint en parar nous Hospitals i Centres d’Atenció Primària, parar noves escoles i instituts, parar el programa de digitalització de les aules, o també reduir les hores d’assisstència sanitària augmentant els temps de les llistes d’espera. I paral·lelament es parla de suprimir l’impost de successions, que actualment només afecta a l’1 % de la població catalana.

I en el cas municipal, fa una setmana s’aprovà un pressupost que s’havia reduït un 10 % però que manté els recursos socials i augmenta els recursos en promoció econòmica. Un deute municipal que es redueix en 25 punts respecte el 1999, que era 119 % (llavors per sobre la llei), i també unes inversions que es redueixen comparativament amb anys anteriors. Comentar que, gràcies al nou contracte d’escombraries, es redueix la taxa d’escombraries.

I amb tot aquest batibull de xifres ... la pregunta és, hi ha diners? Les administracions tenen diners? Amb el clima que hi ha, la sensació és que no ... però sí. Hi ha menys diners que abans, però hi són, i ara toca continuar la millorar de la gestió. Hi pot haver coses que es retardin, és cert, com qualsevol familia que se li redueixin els ingressos tardarà més en canviar la televisió o els mobles de casa. Ara bé, aquets fet no pot ser l’excusa d’aplicar una estisorada a tort i a dret ... bé, en general al sector públic educatiu, sanitari o assisstencial, en benefici d’uns clars interessos particulars.

. I per això fa falta honestedat, innovació, idees, i molt treball. Honestedat per no aprofitar el moment per depreciar els serveis públics en favor d’uns particulars; parlar clarament del que es fa, i del perquè. Innovació, per què no tot és retallar; s’han de buscar fòrmules noves per què l’estat del benestar (salut, educació, serveis per la gent gran), les nostres infrastructures continuïn avançant, potser a un ritme més lent, però que avancin. Idees, molt vinculat al concepte anterior, no ens quedem amb els clàssics sistemes, formulem millores i canvis, on tothom hi tingui oportunitats. I treball. Aquesta última, és evident, que és la paraula clau i que pot fer possible les demés. Treball per posar totes les energies a innovar i trobar idees per què allò que la societat catalana, o igualadina en concret, hagi aconseguit. Treballar honestament per què tinguem clar per qui ho fem, i defensem aquella posició que considerem més adequada, però sense amagar-se. Treball, això vol dir fer propostes, promoure el debat, acord, consens, ... però sobretot, molta energia, lideratge, i ganes

A la pregunta de si hi ha diners, sí, n’hi ha, però cada model de societat, o ciutat, els gestiona cap a una direcció o una altre. Hem de valorar quin model ens interessa més, pel present i pel futur, valorant la feina feta al passat. Sabent d’on venim podrem veure on podem, o volen, anar els nostres dirigents.

No descobriré ara ni qui sóc, ni el que penso, quelcom àmpliament conegut. Però m’interessa que la gent valori aquests conceptes, per què tenim el dret de decidir el nostre futur, escollint els nostres representants, i aquest futur pot ser d’una manera o altre segons la destinació dels recursos públics: si tenim més serveis per la gent gran, més famílies tranquil·les, més gent gran ben cuidada. Si tenim més recursos per educació, joves més ben formats per poder emprendre la seva pròpia vida i estar preparats pel món laboral existent. Si tenim més serveis sanitaris, més prevenció, millor qualitat de vida.

Ara debat, diàleg, confrontació clara de models, i escoltar. Escoltar i fer feina.

Educació -2.0 -23/02/11-

La telefonia mòbil, 

la nova informàtica, hi tindrem joves preparats?

La informàtica ha estat sempre una assignatura canviant, al ritme de les novetats tecnològiques que han anat arribant a les nostre vides. Recordo que la meva mare té un títol d’informàtica de fa alguns anys (no diré quants), però ara quan se’l mira se’n recorda poc i afirma que no li serveix en l’actualitat. No li serveix no per la importància del títol, sinó que s’ha iniciat a la informàtica “moderna” a través dels cursos que ofereix l’ajuntament i llavors els ordinadors de llavors no eren els d’ara; val a dir que aquests cursos d’iniciació a la informàtica moderna, ja siguin escriure documents, fer comptes, enviar un correu o navegar per internet, estan fent cada vegada més petita allò que s’anomena “l’escletxa digital”, és a dir, que existeixi una part de la població que domini perfectament la informàtica i una altre part que no.

El fet és que cada dia les noves tecnologies han entrat de manera més important a l’educació, a les escoles, i això s’ha traduït que en comptes de fer classes monotemàtiques de com fer servir el teu pc, passes a fer classes de geografia amb un programa que t’ajuda a aprendre on hi ha els països, les seves banderes, himnes, capitals,... i complementant l’aprenentatge en l’aula, l’alumne li pot ser més senzill.

Ara, però, crec que estàvem en una nova etapa, on els ordinadors començaven a entrar a les aules, amb un programa anomenat “1x1”, i per tant els continguts lectius s’anaven adaptant a aquesta nova realitat social de la presència de les noves tecnologies a tot arreu (al telèfon, a la televisió,...). Diguem-ne, ens encaminàvem cap a una educació 2.0.

No es tractava tant com fer servir l’ordinador sinó que aquest sigui una eina més, i amb més presència a l’aprenentatge. A més, és de vital importància que poguem aprendre a diferenciar quines són les informacions bones i quines no d’aquesta gran xarxa anomenada internet, i això és un fet que s’aprèn amb l’experiència però si s’aconsegueix que els infants ho sapiguen fer encara poden aprofitar-la millors pels seus estudis.

La informàtica és el futur, en l’educació pels nostres joves, en fer tràmits pels grans, en conèixer gent a través de les xarxes socials, entre d’altres avantatges.

Doncs no. La consellera d’educació del govern de la Generalitat ho ha posat en qüestió. Afirma que el programa educatiu “1x1” el para ara per què no hi ha recursos, però l’hagués parat igual si hi haguessin recursos per què s’ha d’analitzar sí això dels ordinadors és el futur ... Val a dir que l’anterior govern, no sense problemes, va iniciar aquest projecte creient que era el futur, però sense menystenir l’ensenyament de llibre i escriure, que hi continuaria estant.

Deu ni do. Analitzar si això de la informàtica és el futur o no, ara. En comptes d’anar cap a una educació que s’adapta als nous temps, una educació 2.0, anem cap a una educació –2.0, anem enrere. I molt enrere.

Com ja he dit, la informàtica no ho és tot, però crec que és evident que és necessari que les noves generacions treballin aquestes noves eines i sàpiguen utilitzar-les bé, amb responsabilitat i a la vegada amb eficiència.

En aquests moments de retallades pressupostàries (però de perdonar impostos a l’1 % dels rics de Catalunya) i de crisi no crec que el millor per la nostra societat sigui reduir els recursos en educació, l’eina que ens ha de permetre preparar les noves generacions pel futur que vindrà. Però si ensenyem amb eines del passat, el futur per qual els preparem també està en l’ahir i no pas en el demà.

Espero que aquesta decisió es reconsideri, que la gent del partit de la consellera protesti i es queixi, que es torni al projecte inicial, per què aquest tipus d’errors ens poden portar cap a una societat sense futur, i això, com diria aquell, “ara no toca”.