Des de fa un temps visc a Igualada, però la major part de la meva vida (quasi un terç de segle) he viscut al municipi del costat, Santa Margarida de Montbui. Cada vegada que m’havia de desplaçar a peu a la capital tenia dues possibilitats, anar pel pont gran o anar pel pont petit; en el primer cas, anava per Igualada. En el segon travessava el Rec, no pel carrer del Rec nou, i pujant per la baixada del Calot arribava al Passeig de les Cabres, és a dir, a Igualada. Entre la Igualada urbana, residencial i comercial i el riu Anoia existia una zona anomenada Rec, descuidada, fosca, insegura. Fins i tot, com ningú s’hi fixava, el patrimoni històric era “desplaçat a l’oblit”, entre ells elements arquitectònics característics del Rec com a infraestructura hidràulica.
En definitiva, la ciutat va viure d’esquena al barri, encara que aquest tingués al seu interior una important bossa d’empreses que generaven ocupació, és a dir, feina per Igualada.
Però des de llavors fins ara hi ha hagut dos canvis substancials al barri. El primer, la construcció del carrer del Rec, el qual vorejant el barri pel sud permet tenir una panoràmica important del mateix, a més de donar sortida, i entrada, de llum i espai a molts dels carrers foscos, estrets i perduts. I el segon, la recuperació de la llera del riu Anoia, convertint-se en un espai de passeig i esport per molta gent, però també en símbol que la sensibilitat ambiental ha arribat per acabar amb la “claveguera a cel obert de colors diversos” que s’havia convertit el nostre riu.
I que han aconseguit aquests dos canvis? Primer, facilitar l’activitat econòmica dels industrials de la zona. Però segon, i potser tant important com el primer, circulant pel carrer del Rec en cotxe o pel parc del riu a peu o en bici la ciutat s’ha adonat que existeix un barri més avall del Passeig de les Cabres, que té edificis nous i horrorosos però també edificis fabrils de principis de segle que són dignes d’admirar. Entre ells la Igualadina Cotonera, la qual ha estat declarada Bé Cultural d’Interès Nacional pel govern de la Generalitat anterior.
I un cop descobert el barri del Rec? Vull dir, saber que hi és, no què és. El POUM aprovat inicialment el 2009 i retirat el 2010 n’era una solució. Ara bé, que en fem del patrimoni històric del Rec? N’hi ha, i molt. Realitzar un catàleg del mateix, valorant el valor històric per avaluar si conservar-lo o no. I ja els avanço que la conservació són molts diners, però val la pena? Potser abans ens preguntem si tenim diners, no?
I aquestes preguntes no me les fan sobre el barri, sinó sobre la Igualadina Cotonera, que com saben, el govern municipal li ha retirat una subvenció per poder iniciar la rehabilitació; l’argument, és que la rehabilitació costa molts diners i total, 100.000 euros no són res. Bé, que 100.000 euros no són res ... donaria per una tesi, ara bé sobre que la rehabilitació costa molts diners sí que voldria fer un apunt. L’antic Escorxador és un edifici d’estil modernista que actualment té rehabilitades la nau central, dues laterals i els dos edificis de l’entrada, amb un cost total del conjunt del projecte (del fet i del pendent) superior als 18 milions d’euros, on s’hi traslladava l’Escola de Música, d’Arts centre d’entitats, i altres usos com un alberg de joventut. I ara té una part feta, utilitzable i ja utilitzada, com l’espai d’exposició de la imatgeria festiva de la ciutat. Per què sinó es comença mai estarà rehabilitat l’Escorxador.
Ara és el moment de prioritzar, i aquells projectes que ens poden fer singulars, i per tant atraure l’atenció, atraure visitants, potencials compradors o consumidors de serveis a Igualada i comarca, i el Museu de la Premsa de Catalunya que es preveia situar a la Igualadina Cotonera n’és un d’ells.
Aquesta decisió és la punta d’iceberg d’un govern municipal amb “poques intencions”. I si la Igualadina Cotonera no té l’atenció merescuda, que es prepari el barri del Rec.
Comença l’amnèsia històrica que arrassa ments. I ciutats.
dissabte, 15 d’octubre del 2011
Menjant zones blaves? -29/09/11-
Hi ha un capítol de la sèrie “Sí Ministre” on al ministre protagonista se li comunica la voluntat del primer ministre (recordar que està ambientada al Regne Unit) de suprimir el seu ministeri. Poc després es reuneix amb els seus secretaris i es van preguntant els uns als altres “Com estàs?” i la resposta de cadascun és “Estic horroritzat”.
I jo també. I no per la supressió del ministeri de la sèrie, sinó pel rumb d’aquest vaixell anomenat Igualada i la direcció que marca el capità del mateix. Si fa pocs dies hem passat de veure com fa 4 anys l’alcalde actual deia que l’Hospital d’Igualada naixia petit i ara es redueix l’activitat del mateix (deu ser que anem molt lleugers de llistes d’espera...), ara toca a les zones blaves.
Si fem un breu repàs d’hemeroteca, el govern municipal anterior va ampliar les zones blaves a la ciutat, situant 39 de les 210 noves places aprop de l’Hospital. Això va tenir una resposta important, la qual va ser recolzada amb una recollida de signatures, i l’actual alcalde va abanderar aquesta oposició ... bé, en veritat direm oposicions, ja que va dir que va passar de demanar la supressió les noves places (210) i les existents (211) a només SUPRIMIR algunes d’aprop de l’hospital; pel camí, més de 150 places, principalment al passeig Verdaguer, les quals va dir en ple que perquè ampliar si les actuals “no funcionaven”, que l’ampliació no era necessària. El debat sobre les zones blaves de l’hospital va continuar, on el govern anterior va defensar la necessitat de les places a més d’afegir que la seva supressió suposaria un greuge econòmic per l’empresa municipal SIMA; la resposta de l’actual alcalde va ser, l’octubre de 2010, “és inacceptable que es mantinguin les zones blaves per garantir la viabilitat econòmica d’una empresa municipal” i es reafirmava en el compromís de SUPRIMIR les zones blaves de l’Hospital.
I ara ... patates? Dimecres passat el govern municipal anunciava que les zones blaves de l’Hospital ES MOUEN al Passeig Verdaguer, vorera nord entre carrer Santa Caterina i Carrer Òdena i al carrer Joan Maragall (Estació vella vorera sud) entre el carrer Santa Caterina i carrer Sebastià Artès. Ah! L’argument de moure les places de zones blaves és que “la supressió suposaria un desequilibri econòmic per l’empresa municipal SIMA”.
Sí, comparin, les frases són de la mateixa persona. La vara d’alcalde deu tenir un poder increïble per fer canviar les ments de les persones ... o més aviat que algunes assumeixin responsabilitats. Fora bo que investiguessin el tema, encara que amb les retallades del senyor Mas crec que la investigació no començarà mai.
Així, el govern municipal amplia les zones blaves al Passeig Verdaguer, al mateix lloc on van fer campanya en contra de l’ampliació i on deien que les zones blaves no funcionaven. Clar, m’oblidava l’argument “a l’Hospital no s’hi va per gust” ... bé, doncs ara no pateixin per anar a Hisenda, que tindran més zona blava, per què hi vagin més a gust.
Sóc partidari de regular l’aparcament, amb zones blaves i aparcaments soterrats, per què Igualada té poc espai per anar-lo desaprofitant. Ara bé, per solucionar els problemes de la mobilitat (circulació i aparcament) de la ciutat cal seny, responsabilitat i coherència, per què difícilment convencerem que són necessàries unes mesures si poc abans hem repetit ininterrompudament que no ho són.
I tornant al principi, per què estic horroritzat? No pas per aquest moviment de zones blaves sinó per aquest rumb balancejat del govern i el seu capità, i m’apareixen dubtes sobre si seguirà estant a favor de la fibra òptica, de si continuarà l’interès pels serveis a la gent gran o si mantindrà la subvenció per les escoles bressol,... tots són aspectes vitals per la competitivitat econòmica i social d’Igualada, per tenir més qualitat de vida i atraure més empreses. Però és poc fiable un govern que li comença ser habitual empassar-se les paraules promeses. Ves no agafem un empatx de promeses incomplertes.
I jo també. I no per la supressió del ministeri de la sèrie, sinó pel rumb d’aquest vaixell anomenat Igualada i la direcció que marca el capità del mateix. Si fa pocs dies hem passat de veure com fa 4 anys l’alcalde actual deia que l’Hospital d’Igualada naixia petit i ara es redueix l’activitat del mateix (deu ser que anem molt lleugers de llistes d’espera...), ara toca a les zones blaves.
Si fem un breu repàs d’hemeroteca, el govern municipal anterior va ampliar les zones blaves a la ciutat, situant 39 de les 210 noves places aprop de l’Hospital. Això va tenir una resposta important, la qual va ser recolzada amb una recollida de signatures, i l’actual alcalde va abanderar aquesta oposició ... bé, en veritat direm oposicions, ja que va dir que va passar de demanar la supressió les noves places (210) i les existents (211) a només SUPRIMIR algunes d’aprop de l’hospital; pel camí, més de 150 places, principalment al passeig Verdaguer, les quals va dir en ple que perquè ampliar si les actuals “no funcionaven”, que l’ampliació no era necessària. El debat sobre les zones blaves de l’hospital va continuar, on el govern anterior va defensar la necessitat de les places a més d’afegir que la seva supressió suposaria un greuge econòmic per l’empresa municipal SIMA; la resposta de l’actual alcalde va ser, l’octubre de 2010, “és inacceptable que es mantinguin les zones blaves per garantir la viabilitat econòmica d’una empresa municipal” i es reafirmava en el compromís de SUPRIMIR les zones blaves de l’Hospital.
I ara ... patates? Dimecres passat el govern municipal anunciava que les zones blaves de l’Hospital ES MOUEN al Passeig Verdaguer, vorera nord entre carrer Santa Caterina i Carrer Òdena i al carrer Joan Maragall (Estació vella vorera sud) entre el carrer Santa Caterina i carrer Sebastià Artès. Ah! L’argument de moure les places de zones blaves és que “la supressió suposaria un desequilibri econòmic per l’empresa municipal SIMA”.
Sí, comparin, les frases són de la mateixa persona. La vara d’alcalde deu tenir un poder increïble per fer canviar les ments de les persones ... o més aviat que algunes assumeixin responsabilitats. Fora bo que investiguessin el tema, encara que amb les retallades del senyor Mas crec que la investigació no començarà mai.
Així, el govern municipal amplia les zones blaves al Passeig Verdaguer, al mateix lloc on van fer campanya en contra de l’ampliació i on deien que les zones blaves no funcionaven. Clar, m’oblidava l’argument “a l’Hospital no s’hi va per gust” ... bé, doncs ara no pateixin per anar a Hisenda, que tindran més zona blava, per què hi vagin més a gust.
Sóc partidari de regular l’aparcament, amb zones blaves i aparcaments soterrats, per què Igualada té poc espai per anar-lo desaprofitant. Ara bé, per solucionar els problemes de la mobilitat (circulació i aparcament) de la ciutat cal seny, responsabilitat i coherència, per què difícilment convencerem que són necessàries unes mesures si poc abans hem repetit ininterrompudament que no ho són.
I tornant al principi, per què estic horroritzat? No pas per aquest moviment de zones blaves sinó per aquest rumb balancejat del govern i el seu capità, i m’apareixen dubtes sobre si seguirà estant a favor de la fibra òptica, de si continuarà l’interès pels serveis a la gent gran o si mantindrà la subvenció per les escoles bressol,... tots són aspectes vitals per la competitivitat econòmica i social d’Igualada, per tenir més qualitat de vida i atraure més empreses. Però és poc fiable un govern que li comença ser habitual empassar-se les paraules promeses. Ves no agafem un empatx de promeses incomplertes.
dimecres, 21 de setembre del 2011
Marc Castells als jutjats?
L'alcalde d'Igualada ha comentat avui dia 21 de setembre que traslladen les places de zones blaves de l'Hospital al Passeig per evitar el desequilibri econòmic de SIMA.
Quantes voltes fa el món sobre els argumentaris de CiU sobre les zones blaves, SIMA, i ... I sinó, mireu el comentari següent aparegut a la noticia
"josep ma. torras payerol
Quantes voltes fa el món sobre els argumentaris de CiU sobre les zones blaves, SIMA, i ... I sinó, mireu el comentari següent aparegut a la noticia
Jordi Riba recorda que les modificacions a les zones blaves poden agreujar el dèficit de SIMA
per part d'un conegut militant de CiU. Portarà Marc Castells als jutjats?
Interessants declaracions,
Gestionar menys Zones Blaves, produeix pèrdues a SIMA.
Podem els ciutadans que la nostra empresa pública ens ensenyi el contracte que te amb l'Ajuntament per “gestionar” les Zones Blaves” i veure d'on surten aquestes pèrdues.
No sé si el ciutadà sap, que quan s'ocupen les Zones Blaves, per Reis, Tres tombs o altres actes, l'Ajuntament “beneficia” a l'empresa SIMA, pagant les Zones Blaves a plena ocupació (cosa que mai passa) i per la totalitat del temps que no és poden fer servir, però no per la gestió del servei sinó per la totalitat del preu, ambdues coses molt irregulars.
Dir que si es treuen Zones Blaves hi hauran pèrdues, és com dir que si ni poessin més hi haurien beneficis per SIMA, per tant s'està prioritzant els beneficis d'una empresa mercantil, que no te res a veure que sigui pública o privada, per sobre els drets del ciutadà, creant un servei de pagament que abans no existia.
Això a casa meva se'n diu prevaricació, que vol dir que és fan “prevaldre” els drets de SIMA per sobre dels dels ciutadans i això està penat per la llei. Crear uns serveis de pagament, per poder tirar endavant l'empresa. Evidentment els beneficis serien enormes si és pogués cobrir la ciutat de Zones Blaves, però l'Ajuntament no hi està per fer beneficis a base de taxes, sinó per solucionar i gestionar els problemes dels ciutadans de la millor manera i lo menys onerosa possible.
Per últim, SIMA, no és pot quedar amb el muntant total de les Zones Blaves, simplement només pot cobrar per fer una gestió, la propietat de atorgar l'ocupació del carrer no pot ser adjudicada a cap empresa (pública o privada), perquè és de tots els ciutadans. Una empresa pot recaptar una taxa com a servei, mai quedar-se la taxa.
Si el Sr. Riba te la amabilitat de publicar el contracte, s'aclaririen tots el dubtes, o potser hauríem d'anar directament al jutjat."
Gestionar menys Zones Blaves, produeix pèrdues a SIMA.
Podem els ciutadans que la nostra empresa pública ens ensenyi el contracte que te amb l'Ajuntament per “gestionar” les Zones Blaves” i veure d'on surten aquestes pèrdues.
No sé si el ciutadà sap, que quan s'ocupen les Zones Blaves, per Reis, Tres tombs o altres actes, l'Ajuntament “beneficia” a l'empresa SIMA, pagant les Zones Blaves a plena ocupació (cosa que mai passa) i per la totalitat del temps que no és poden fer servir, però no per la gestió del servei sinó per la totalitat del preu, ambdues coses molt irregulars.
Dir que si es treuen Zones Blaves hi hauran pèrdues, és com dir que si ni poessin més hi haurien beneficis per SIMA, per tant s'està prioritzant els beneficis d'una empresa mercantil, que no te res a veure que sigui pública o privada, per sobre els drets del ciutadà, creant un servei de pagament que abans no existia.
Això a casa meva se'n diu prevaricació, que vol dir que és fan “prevaldre” els drets de SIMA per sobre dels dels ciutadans i això està penat per la llei. Crear uns serveis de pagament, per poder tirar endavant l'empresa. Evidentment els beneficis serien enormes si és pogués cobrir la ciutat de Zones Blaves, però l'Ajuntament no hi està per fer beneficis a base de taxes, sinó per solucionar i gestionar els problemes dels ciutadans de la millor manera i lo menys onerosa possible.
Per últim, SIMA, no és pot quedar amb el muntant total de les Zones Blaves, simplement només pot cobrar per fer una gestió, la propietat de atorgar l'ocupació del carrer no pot ser adjudicada a cap empresa (pública o privada), perquè és de tots els ciutadans. Una empresa pot recaptar una taxa com a servei, mai quedar-se la taxa.
Si el Sr. Riba te la amabilitat de publicar el contracte, s'aclaririen tots el dubtes, o potser hauríem d'anar directament al jutjat."
No faré la meva valoració encara, però ... serà interessant...
dijous, 15 de setembre del 2011
El sou de l'alcalde -15/09/2011-
Com bé saben, he defensat sempre la funció dels polítics, ja que crec fermament en la democràcia i que els polítics tenen un paper clau en la mateixa. Per això, aquelles persones que tenen com a tasca temporal un càrrec públic crec que han de ser adequadament remunerats, ara bé, tampoc vull justificar alguns sous que són desorbitats per les responsabilitats que es tenen, cosa la qual no hi estic a favor.
Partint d’aquesta premissa voldria fer una apreciació a una noticia apareguda fa uns dies sobre la renúncia, per part de l’alcalde d’Igualada, a les remuneracions de l’ajuntament de manera que només tingui el sou de Diputat a la Diputació de Barcelona. Primer de tot, crec que ha estat una decisió encertada ja que crec que els temps així ho requereixen, i per tant felicitar l’alcalde per la decisió; fora bo que no fos l’únic, ja que sóc partidari que algunes sumes de sous i indemnitzacions per assistències superen, i molt, els sous de la majoria de la ciutadania.
L’alcalde afirma que és una mostra de l’afany d’austeritat, posant per exemple la renúncia de CiU als càrrecs administratius dels grups municipals al mandat anterior, o la reducció del cost polític del govern actual. I aquí voldria aprofundir, ja que em sembla que el representant en cap de la ciutat busca un titular.
Com saben, la crisi econòmica comença al final del 2008 i ... fins ara continua. L’actual alcalde era vicepresident del Consell Comarcal, i a partir del 2009 en va ser president fins el juliol de 2011. Amb això, i essent regidor a l’ajuntament d’Igualada, ingressava més de 40.000 euros per ser president del Consell Comarcal i més de 16.000 per ser regidor a l’oposició, donant una suma molt propera als 60.000 euros anuals. I ara l’alcalde renuncia a l’ingrés de prop de 20.000 euros de part de l’ajuntament, tenint prop de 80.000 euros bruts anuals de sou de la Diputació de Barcelona. Apart que això de les diputacions (i consells comarcals) són qüestionables, crec que la crisi no ha començat ara i per tant els gestos simbòlics en reverència a la deessa austeritat no haurien de venir ARA, sinó abans. I l’alcalde en el seu moment no ho va fer.
D’aquesta manera, voldria posar sobre la taula aquestes xifres no per menysvalorar el gest sinó per situar-lo on toca, afegint un altre detall: el fet que l’alcalde actual tindrà un sou que és més del doble del que tenia l’alcalde anterior, Jordi Aymamí.
Amb tot, recupero el fil del que he comentat al principi, on defensava que els càrrecs polítics tinguin un sou adequat per les responsabilitats que ostenten, ja que, en el cas d’un alcalde, el càrrec t’acompanya 24 hores del dia els 365 dies de l’any, des de que et voten alcalde fins que ho deixes de ser (i a vegades ni això). I això té un cost, econòmic però sobretot personal ja que suposa renúncies a la vida familiar. I això últim no té preu. I tot això s’agreuja encara més en el cas dels municipis petits, on els minvats pressupostos fa que els alcaldes i alcaldesses no percebien RES per tenir la funció ... però la feina hi era igualment, i el temps invertit també. Per això el govern de la Generalitat anterior va establir un sou mínim pels alcaldes d’aquests municipis, de manera que la tasca de ser la primera autoritat municipal tingués el mateix estatus de dignitat que els seus homòlegs dels municipis mitjans i grans.
Fa pocs dies un diari digital comentava també la mateixa noticia que esmento, apel·lant al fet que l’alcalde ha de cobrar per fer la seva tasca, afirmació que comparteixo. Ara bé, el debat va vinculat a un replantejament del paper de les diputacions, dels consells comarcals, de l’acumulació de càrrecs, i d’un establiment d’una escala de sous: no pot ser que el president del govern espanyol tingui un sou menor al d’algun alcalde, presidents autonòmics o del diputats de la diputació de Barcelona. És totalment incoherent que el màxim responsable polític d’un estat de més de 40 milions d’habitants cobri menys pel seu càrrec que l’alcalde-diputat d’un municipi de prop de 40.000 habitants. No pot ser.
Partint d’aquesta premissa voldria fer una apreciació a una noticia apareguda fa uns dies sobre la renúncia, per part de l’alcalde d’Igualada, a les remuneracions de l’ajuntament de manera que només tingui el sou de Diputat a la Diputació de Barcelona. Primer de tot, crec que ha estat una decisió encertada ja que crec que els temps així ho requereixen, i per tant felicitar l’alcalde per la decisió; fora bo que no fos l’únic, ja que sóc partidari que algunes sumes de sous i indemnitzacions per assistències superen, i molt, els sous de la majoria de la ciutadania.
L’alcalde afirma que és una mostra de l’afany d’austeritat, posant per exemple la renúncia de CiU als càrrecs administratius dels grups municipals al mandat anterior, o la reducció del cost polític del govern actual. I aquí voldria aprofundir, ja que em sembla que el representant en cap de la ciutat busca un titular.
Com saben, la crisi econòmica comença al final del 2008 i ... fins ara continua. L’actual alcalde era vicepresident del Consell Comarcal, i a partir del 2009 en va ser president fins el juliol de 2011. Amb això, i essent regidor a l’ajuntament d’Igualada, ingressava més de 40.000 euros per ser president del Consell Comarcal i més de 16.000 per ser regidor a l’oposició, donant una suma molt propera als 60.000 euros anuals. I ara l’alcalde renuncia a l’ingrés de prop de 20.000 euros de part de l’ajuntament, tenint prop de 80.000 euros bruts anuals de sou de la Diputació de Barcelona. Apart que això de les diputacions (i consells comarcals) són qüestionables, crec que la crisi no ha començat ara i per tant els gestos simbòlics en reverència a la deessa austeritat no haurien de venir ARA, sinó abans. I l’alcalde en el seu moment no ho va fer.
D’aquesta manera, voldria posar sobre la taula aquestes xifres no per menysvalorar el gest sinó per situar-lo on toca, afegint un altre detall: el fet que l’alcalde actual tindrà un sou que és més del doble del que tenia l’alcalde anterior, Jordi Aymamí.
Amb tot, recupero el fil del que he comentat al principi, on defensava que els càrrecs polítics tinguin un sou adequat per les responsabilitats que ostenten, ja que, en el cas d’un alcalde, el càrrec t’acompanya 24 hores del dia els 365 dies de l’any, des de que et voten alcalde fins que ho deixes de ser (i a vegades ni això). I això té un cost, econòmic però sobretot personal ja que suposa renúncies a la vida familiar. I això últim no té preu. I tot això s’agreuja encara més en el cas dels municipis petits, on els minvats pressupostos fa que els alcaldes i alcaldesses no percebien RES per tenir la funció ... però la feina hi era igualment, i el temps invertit també. Per això el govern de la Generalitat anterior va establir un sou mínim pels alcaldes d’aquests municipis, de manera que la tasca de ser la primera autoritat municipal tingués el mateix estatus de dignitat que els seus homòlegs dels municipis mitjans i grans.
Fa pocs dies un diari digital comentava també la mateixa noticia que esmento, apel·lant al fet que l’alcalde ha de cobrar per fer la seva tasca, afirmació que comparteixo. Ara bé, el debat va vinculat a un replantejament del paper de les diputacions, dels consells comarcals, de l’acumulació de càrrecs, i d’un establiment d’una escala de sous: no pot ser que el president del govern espanyol tingui un sou menor al d’algun alcalde, presidents autonòmics o del diputats de la diputació de Barcelona. És totalment incoherent que el màxim responsable polític d’un estat de més de 40 milions d’habitants cobri menys pel seu càrrec que l’alcalde-diputat d’un municipi de prop de 40.000 habitants. No pot ser.
dimarts, 13 de setembre del 2011
Cohesió social, confrontació lingüística? -08/09/11-
Fa quasi una setmana que el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya dictava una interlocutòria que aixecava una polseguera important, compartint l’aire amb la polseguera aixecada per l’aprovació de la reforma de la Constitució Espanyol per part del Congrés espanyol.
Des de llavors s’han produït una sèrie de reaccions a tots nivells i per tots els costats. Em referiré a aquelles que considero més significatives. Una primera, és per part dels partits favorables a la sentència que obliga a la Generalitat a situar el castellà com a llengua vehicular de l’educació, apel·lant a una certa igualtat de drets, però la seva eufòria va derivar en anomenar “talibans nacionalistes” (paraules textuals d’un diputat del Parlament de Catalunya) a aquelles persones que estiguessin a favor que el català fos llengua vehicular de l’escola. El més sorprenent però, és que per internet fins i tot hi havia alguns favorables a la sentència que opinaven, la immensa majoria de fora de Catalunya, amb algunes frases com “que salga el ejérciton a invadir Cataluña”... i no n’explico de més forts.
Una segona reacció va ser dels partits catalans, que unànimement, excepte PP i Ciutadans, es van posicionar a favor de l’ Immersió Lingüística. Entre les reaccions dels partits destaca el fet que l’actual ministra de Defensa del govern espanyol, la catalana Carme Chacón, fes unes declaracions a favor del model educatiu actual; això li va costar, però, crítiques furibundes dels sectors més rancis de la dreta espanyola, acompanyats de la premsa del sector, amb especial protagonisme pel diari El Mundo.
La tercera reacció és la ciutadania en general, que també d’una manera immensament majoritària, es va situar a favor del model educatiu actual, en alguns casos apel·lant a la cohesió social, altres al fet distintiu com a nació, i d’aquest últim se’n deriva l’enèssima petició d’independència. Per cert, reaccions de totes les edats, sexes i territoris.
Personalment, i com a persona i estudiant que ha cursat els seus estudis bàsics de primària i secundària utilitzant el català com a llengua vehicular, considero que no s’ha de canviar el model educatiu per què ens ha permès construir una societat més cohesionada, sense distincions de comunitats lingüístiques segons l’escola. I això, ens ha fet més forts, però no em refereixo en termes nacionalistes, sinó com a col·lectiu de persones que viuen a un mateix territori, comparteixen un mateix espai públic. A més el model educatiu català no ha suposat cap menyspreu cap a la llengua castellana, com mostra el fet que tothom utilitza ambdues llengües sense cap problema, i alumnes surten de l’escola amb nivells similars o superiors de castellà respecte les comunitats autònomes de l’estat espanyol.
Tony Judt, al seu llibre “Algo va mal”, comenta que la confiança és bàsic per un garantir una societat cohesionada, i aquesta confiança augmenta com més coses tinguin en comú. Això ha de permetre compartir unes perspectives de futur comunes, i treballar tots en benefici de les mateixes, evitant que unes minories ens vulguin imposar res.
Crec que hem de lluitar pel català com a llengua vehicular, deixant altres missatges al marge, i a la vegada continuar reclamant que no es facin retallades en educació. Evitant ambdues coses estarem construint el futur, un bon futur. El ministre d’Educació espanyol, el senyor Gabilondo, deia recentment que “Si invertir en educación sale caro, no hacerlo sale carísimo”. I això ho entenem tots.
Des de llavors s’han produït una sèrie de reaccions a tots nivells i per tots els costats. Em referiré a aquelles que considero més significatives. Una primera, és per part dels partits favorables a la sentència que obliga a la Generalitat a situar el castellà com a llengua vehicular de l’educació, apel·lant a una certa igualtat de drets, però la seva eufòria va derivar en anomenar “talibans nacionalistes” (paraules textuals d’un diputat del Parlament de Catalunya) a aquelles persones que estiguessin a favor que el català fos llengua vehicular de l’escola. El més sorprenent però, és que per internet fins i tot hi havia alguns favorables a la sentència que opinaven, la immensa majoria de fora de Catalunya, amb algunes frases com “que salga el ejérciton a invadir Cataluña”... i no n’explico de més forts.
Una segona reacció va ser dels partits catalans, que unànimement, excepte PP i Ciutadans, es van posicionar a favor de l’ Immersió Lingüística. Entre les reaccions dels partits destaca el fet que l’actual ministra de Defensa del govern espanyol, la catalana Carme Chacón, fes unes declaracions a favor del model educatiu actual; això li va costar, però, crítiques furibundes dels sectors més rancis de la dreta espanyola, acompanyats de la premsa del sector, amb especial protagonisme pel diari El Mundo.
La tercera reacció és la ciutadania en general, que també d’una manera immensament majoritària, es va situar a favor del model educatiu actual, en alguns casos apel·lant a la cohesió social, altres al fet distintiu com a nació, i d’aquest últim se’n deriva l’enèssima petició d’independència. Per cert, reaccions de totes les edats, sexes i territoris.
Personalment, i com a persona i estudiant que ha cursat els seus estudis bàsics de primària i secundària utilitzant el català com a llengua vehicular, considero que no s’ha de canviar el model educatiu per què ens ha permès construir una societat més cohesionada, sense distincions de comunitats lingüístiques segons l’escola. I això, ens ha fet més forts, però no em refereixo en termes nacionalistes, sinó com a col·lectiu de persones que viuen a un mateix territori, comparteixen un mateix espai públic. A més el model educatiu català no ha suposat cap menyspreu cap a la llengua castellana, com mostra el fet que tothom utilitza ambdues llengües sense cap problema, i alumnes surten de l’escola amb nivells similars o superiors de castellà respecte les comunitats autònomes de l’estat espanyol.
Tony Judt, al seu llibre “Algo va mal”, comenta que la confiança és bàsic per un garantir una societat cohesionada, i aquesta confiança augmenta com més coses tinguin en comú. Això ha de permetre compartir unes perspectives de futur comunes, i treballar tots en benefici de les mateixes, evitant que unes minories ens vulguin imposar res.
Crec que hem de lluitar pel català com a llengua vehicular, deixant altres missatges al marge, i a la vegada continuar reclamant que no es facin retallades en educació. Evitant ambdues coses estarem construint el futur, un bon futur. El ministre d’Educació espanyol, el senyor Gabilondo, deia recentment que “Si invertir en educación sale caro, no hacerlo sale carísimo”. I això ho entenem tots.
Som Escola from globaproduction.tv on Vimeo.
Ja hi som -01/09/11-
Doncs sí, ja hi som, a l’inici del nou curs, sigui escolar, polític, laboral (aquells que poden), després d’un estiu ben atípic, per què la calor ha arribat tard, i no em refereixo a l’escalfament de l’ambient polític per la reforma de la constitució. Amb tot, com sempre, les festes majors han omplert carrers i places de les viles i ciutats del nostre país, i encara els hi queden, aportant gens d’alegria i optimisme que tant anem necessitats.
Com cada any, intento anar a més d’una festa major, per què cada municipi té una festa personalitzada al tarannà dels seus ciutadans i ciutadanes, i per tant tenen una varietat diferent d’actes, gustos, i això t’aporta diferents visions d’un mateix objectiu: passar-s’ho bé.
Amb tot, el temps és el que és i no dóna per tot, així que aquest any he repetit les mateixes de l’any passat, La Llacuna i Igualada, però molt satisfet d’haver-ho fet.
En el cas de La Llacuna, que és el primer cap de setmana d’agost, ja fa uns 10 anys que la visito, des de que hi vaig fer de monitor. I l’esperit no ha canviat, la gent sí, sobretot els nens i nenes als quals vaig fer de monitor, els quals ara ja són més que adolescents; certament, ser monitor de lleure et permet aquest tipus de coses, fixar-se en com creixen els nens per convertir-se en ciutadans, en persones, i saber que en alguna cosa, per petita que sigui, els vas ajudar a crèixer durant un temps. Bé, doncs és una festa major que atrau molt jovent de fora el municipi a les nits, però que de dia també té activitats interessants o que es mereixen atenció, com la cercavila, que tot i ser un municipi petit té una riquesa d’entitats culturals molt important ... i això ben mesclat fa que els joves, impulsors d’aquestes entitats, siguin pluriempleats culturalment i tant en puguis trobar vestits de dimoni un matí com jugant a futbol a la tarda com a la nit ... a la nit és un altre tema potser. Aquest any, però, amb l’afegit de la visita d’uns castellers, la festa ha pujat de nivell. Es tracta d’una festa molt familiar, però d’una gran qualitat, a la qual t’hi enganxes.
I l’altre festa major, Igualada. L’he gaudit poc per motius personals (positius!), però les activitats que he pogut veure o assistir sí que han estat molt satisfactòries en general. Diuen que el pregó va ser molt emotiu, i un cop l’he pogut llegir, el text d’emotiu i engrescador ho és, i els moixiganguers van fer bona feina. Les cercavila del dissabte a la tarda ben sorollosa (crec que ens falten figures que no siguin de foc), que acompanyat de la familia encara va ser més diverit veure algunes cares a l’escoltar l’esclat d’algun petard. Les 5 places, el plat fort ben exitós, i un castell de focs artificials i terrenals molt bo (curt se’m va fer). Amb tot, només hi situo una objecció. El dia de Sant Bartomeu aquest any quedava fora de la setmana de la festa, però igualment es va celebrar amb actes. Un d’ells una nova cercavila, la qual abans de començar ja està envoltada de polèmica, per què l’entrada d’entitats a la mateixa ha estat “limitada” atenent raons històriques. I aquí marco la diferència entre aquesta festa i l’anterior. Mentre a un poble es convida a participar al màxim, per fer una festa que sigui de tothom, amb tothom, i per tothom, aquí unes “raons històriques” discriminen. És per mi sorprenent que amb el precedent del pas de gegant que es va fer quan les dones van poder ser patgesses a Igualada, que poguessin participar també d’aquesta festa nostrada com és l’arribada dels Reis, aquest pas de superació de la història, a la festa major fem un pas de gegant enrere. Sense opinar sobre la qualitat de la cercavila en qüestió, que segur va ser molt alta, però el fet que hi faltés una part d’Igualada a participar em sembla poc adequat, per què la festa som tots i totes, i és de tots i totes, ni d’alguns ni d’algunes “raons històriques”.
Com cada any, intento anar a més d’una festa major, per què cada municipi té una festa personalitzada al tarannà dels seus ciutadans i ciutadanes, i per tant tenen una varietat diferent d’actes, gustos, i això t’aporta diferents visions d’un mateix objectiu: passar-s’ho bé.
Amb tot, el temps és el que és i no dóna per tot, així que aquest any he repetit les mateixes de l’any passat, La Llacuna i Igualada, però molt satisfet d’haver-ho fet.
En el cas de La Llacuna, que és el primer cap de setmana d’agost, ja fa uns 10 anys que la visito, des de que hi vaig fer de monitor. I l’esperit no ha canviat, la gent sí, sobretot els nens i nenes als quals vaig fer de monitor, els quals ara ja són més que adolescents; certament, ser monitor de lleure et permet aquest tipus de coses, fixar-se en com creixen els nens per convertir-se en ciutadans, en persones, i saber que en alguna cosa, per petita que sigui, els vas ajudar a crèixer durant un temps. Bé, doncs és una festa major que atrau molt jovent de fora el municipi a les nits, però que de dia també té activitats interessants o que es mereixen atenció, com la cercavila, que tot i ser un municipi petit té una riquesa d’entitats culturals molt important ... i això ben mesclat fa que els joves, impulsors d’aquestes entitats, siguin pluriempleats culturalment i tant en puguis trobar vestits de dimoni un matí com jugant a futbol a la tarda com a la nit ... a la nit és un altre tema potser. Aquest any, però, amb l’afegit de la visita d’uns castellers, la festa ha pujat de nivell. Es tracta d’una festa molt familiar, però d’una gran qualitat, a la qual t’hi enganxes.
I l’altre festa major, Igualada. L’he gaudit poc per motius personals (positius!), però les activitats que he pogut veure o assistir sí que han estat molt satisfactòries en general. Diuen que el pregó va ser molt emotiu, i un cop l’he pogut llegir, el text d’emotiu i engrescador ho és, i els moixiganguers van fer bona feina. Les cercavila del dissabte a la tarda ben sorollosa (crec que ens falten figures que no siguin de foc), que acompanyat de la familia encara va ser més diverit veure algunes cares a l’escoltar l’esclat d’algun petard. Les 5 places, el plat fort ben exitós, i un castell de focs artificials i terrenals molt bo (curt se’m va fer). Amb tot, només hi situo una objecció. El dia de Sant Bartomeu aquest any quedava fora de la setmana de la festa, però igualment es va celebrar amb actes. Un d’ells una nova cercavila, la qual abans de començar ja està envoltada de polèmica, per què l’entrada d’entitats a la mateixa ha estat “limitada” atenent raons històriques. I aquí marco la diferència entre aquesta festa i l’anterior. Mentre a un poble es convida a participar al màxim, per fer una festa que sigui de tothom, amb tothom, i per tothom, aquí unes “raons històriques” discriminen. És per mi sorprenent que amb el precedent del pas de gegant que es va fer quan les dones van poder ser patgesses a Igualada, que poguessin participar també d’aquesta festa nostrada com és l’arribada dels Reis, aquest pas de superació de la història, a la festa major fem un pas de gegant enrere. Sense opinar sobre la qualitat de la cercavila en qüestió, que segur va ser molt alta, però el fet que hi faltés una part d’Igualada a participar em sembla poc adequat, per què la festa som tots i totes, i és de tots i totes, ni d’alguns ni d’algunes “raons històriques”.
Vergonya, senyor Castells -28/07/11-
Aquest cap de setmana tenia clar el tema del qual volia parlar a l’article setmanal, i em volia referir als tràgics i menyspreables successos ocorreguts a Noruega, els qual aprofito de nou per condemnar de manera enèrgica.
Però dimarts dia 26 de juliol vaig assisstir a la manifestació contra les retallades de la sanitat i posteriorment, bé, vora les 20.10 vaig entrar al ple municipal. Per cert, amb l’única credencial de ... ser un ciutadà anònim que té el dret a assisstir al ple municipal del seu ajuntament, concretament sóc ciutadà d’Igualada i vull assisstir al seu ple. Segons comenten els convocants, la policia i la premsa, entre 1.500 i 3.000 persones es van sumar a la manifestació, xifres històriques per una ciutat com Igualada, amb persones provinents d’altres municipis de la comarca. Joves, grans, dones i homes, metges, infermeres, pacients, ... tots junts a favor de la sanitat pública i en contra de les retallades a la mateixa. Entre ells, cito l’Associació de veïns La Coraza, del barris Sant Pere, Pla de la Masia, i Sant Ramon d’Òdena, que em van fer arribar una carta on exigeixen que es preservi el sistema de salut públic, universal i de qualitat, tot reclamant prou retallades. Un cop tothom va ser a la plaça de l’Ajuntament una primera sorpresa es van trobar: s’havien instal·lat valles davant la casa consistorial marcant un espai ampli de seguretat, com si els que es manifestaven tinguessin armes o volguessin agredir, amb mossos d’esquadra vigilant; alguns “igualadins veterans” em deien que això no ho havien vist mai. Totalment injustificat el dispositiu, semblava ben bé una barrera per protegir algú, algú que no és suficientment valent per afrontar els reptes que la ciutat necessita.
Es va llegir el manifest, va ser aplaudit, i ... els ciutadans i ciutadanes demanaven que l’alcalde de la ciutat sortís, ... i va sortir, sí, quan acabà el ple a quarts d’una de la matinada amb la plaça buida.
Vaig ser un dels privilegiats que van deixar accedir al ple, que per cert, estava més que mig buit de ciutadans escoltant, així que si amb algú li van dir que no s’hi cabia no era cert. Un cop allà, l’alcalde defensà les retallades (per cert, el seu soci de govern, ERC, també), titllà la manifestació de “soroll de la plaça”, va pujar els sous dels seus companys de govern, apart, evident, de no fer cas del carrer. Finalment, passades les 10 del vespre, recordem que des de les 20.00 estaven a la plaça, l’alcalde rep els representants de la Plataforma per la sanitat pública que li donen les 18.000 signatures recollides en una setmana; ah! Els rep a porta tancada, quan es proposava que intervinguessin al ple municipal. I vist tot això, el grup municipal socialista s’aixeca del ple i l’abandona.
Certament, Marc Castells va ser escollit alcalde per una àmplia majoria ciutadana, que crec confiaven en el fil directe que deia tenir amb l’Artur Mas, President de la Generalitat, i en l’afirmació que Igualada per sobre de tot; així, creien que era la millora eina per evitar les retallades de la Generalitat. Doncs personalment crec que està essent la millor eina perquè les retallades es facin possibles, perquè l’hospital, la Ronda Sud, La Cotonera són equipaments i projectes que tindran retallades, i alguns tardarem en veure’ls fets. I l’alcalde mostra com està més a favor de defensar el President i la seva acció que defensar Igualada davant el President. O potser el fil directe ha fallat, és problema de la telefònica?.
Ahir vaig sentir vergonya quan l’alcalde Castells impedia l’accés al ple, i recordava els plens de les zones blaves o del POUM que van tenir molt públic, majoritàriament en contra del govern municipal, però no per això se’ls impedia l’accés al ple municipal. I menys, que ho expressessin en públic al mateix ple.
Vergonya de tenir un alcalde poc valent, dialogant, democràtic i transparent.
Per cert, que algú truqui al lampista o a la companyia de telèfons. El fil directe està trencat. I comencem a patir els problemes d’incomunicació.
Però dimarts dia 26 de juliol vaig assisstir a la manifestació contra les retallades de la sanitat i posteriorment, bé, vora les 20.10 vaig entrar al ple municipal. Per cert, amb l’única credencial de ... ser un ciutadà anònim que té el dret a assisstir al ple municipal del seu ajuntament, concretament sóc ciutadà d’Igualada i vull assisstir al seu ple. Segons comenten els convocants, la policia i la premsa, entre 1.500 i 3.000 persones es van sumar a la manifestació, xifres històriques per una ciutat com Igualada, amb persones provinents d’altres municipis de la comarca. Joves, grans, dones i homes, metges, infermeres, pacients, ... tots junts a favor de la sanitat pública i en contra de les retallades a la mateixa. Entre ells, cito l’Associació de veïns La Coraza, del barris Sant Pere, Pla de la Masia, i Sant Ramon d’Òdena, que em van fer arribar una carta on exigeixen que es preservi el sistema de salut públic, universal i de qualitat, tot reclamant prou retallades. Un cop tothom va ser a la plaça de l’Ajuntament una primera sorpresa es van trobar: s’havien instal·lat valles davant la casa consistorial marcant un espai ampli de seguretat, com si els que es manifestaven tinguessin armes o volguessin agredir, amb mossos d’esquadra vigilant; alguns “igualadins veterans” em deien que això no ho havien vist mai. Totalment injustificat el dispositiu, semblava ben bé una barrera per protegir algú, algú que no és suficientment valent per afrontar els reptes que la ciutat necessita.
Es va llegir el manifest, va ser aplaudit, i ... els ciutadans i ciutadanes demanaven que l’alcalde de la ciutat sortís, ... i va sortir, sí, quan acabà el ple a quarts d’una de la matinada amb la plaça buida.
Vaig ser un dels privilegiats que van deixar accedir al ple, que per cert, estava més que mig buit de ciutadans escoltant, així que si amb algú li van dir que no s’hi cabia no era cert. Un cop allà, l’alcalde defensà les retallades (per cert, el seu soci de govern, ERC, també), titllà la manifestació de “soroll de la plaça”, va pujar els sous dels seus companys de govern, apart, evident, de no fer cas del carrer. Finalment, passades les 10 del vespre, recordem que des de les 20.00 estaven a la plaça, l’alcalde rep els representants de la Plataforma per la sanitat pública que li donen les 18.000 signatures recollides en una setmana; ah! Els rep a porta tancada, quan es proposava que intervinguessin al ple municipal. I vist tot això, el grup municipal socialista s’aixeca del ple i l’abandona.
Certament, Marc Castells va ser escollit alcalde per una àmplia majoria ciutadana, que crec confiaven en el fil directe que deia tenir amb l’Artur Mas, President de la Generalitat, i en l’afirmació que Igualada per sobre de tot; així, creien que era la millora eina per evitar les retallades de la Generalitat. Doncs personalment crec que està essent la millor eina perquè les retallades es facin possibles, perquè l’hospital, la Ronda Sud, La Cotonera són equipaments i projectes que tindran retallades, i alguns tardarem en veure’ls fets. I l’alcalde mostra com està més a favor de defensar el President i la seva acció que defensar Igualada davant el President. O potser el fil directe ha fallat, és problema de la telefònica?.
Ahir vaig sentir vergonya quan l’alcalde Castells impedia l’accés al ple, i recordava els plens de les zones blaves o del POUM que van tenir molt públic, majoritàriament en contra del govern municipal, però no per això se’ls impedia l’accés al ple municipal. I menys, que ho expressessin en públic al mateix ple.
Vergonya de tenir un alcalde poc valent, dialogant, democràtic i transparent.
Per cert, que algú truqui al lampista o a la companyia de telèfons. El fil directe està trencat. I comencem a patir els problemes d’incomunicació.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)