La setmana passada giràvem des del melic de la ciutat i ens situàvem al carrer del Rec, tot comentant la transformació d’aquest barri prevista pel POUM retirat. Ara tornem al melic i en comptes de anar cap a un punt concret mirem el seu voltant, el voltant de la ciutat d’Igualada, la Igualada real o l’àrea metropolitana d’Igualada.
La realitat urbanística del nostre territori, a vista d’ocell, mostra que en veritat les fronteres entre els municipis de la Conca s’han difuminat i tots formen part duna mateixa unitat, d’una mateixa àrea urbana, tal com he anomenat abans, l’àrea metropolitana d’Igualada. Aquesta estreta dependència entre els municipis que la formen s’hauria de traduir en majors col•laboracions entre els mateixos (com s’ha vist en la millora de la xarxa d’autobusos de la Conca) així com un planejament urbanístic comú. És a dir, més que el POUM d’Igualada s’hauria de treballar en el POUM de la Conca (entesa com els municipis d’Igualada, Vilanova, Òdena i Montbui), i aquest és un important objectiu a assolir. Però, no s’ha fet res en aquest aspecte? Sí, es disposa d’una eina de planificació del territori que ordena a grans trets els creixements, infraestructures i serveis de la Conca, el Pla Director Urbanístic de la Conca d’Òdena. Aquest, situa les noves àrees de creixement residencial, nous polígons industrials, el pas de l’Eix Transversal Ferroviari, el pas de l’Eix Diagonal i la Ronda Sud, així com aquells espais d’interès ambiental o agrícola a protegir.
I per què parlar ara del Pla Director? El POUM s’ha d’entendre dins l’ordenació prevista pel pla director, que és el document que ordena el desenvolupament urbanístic de tota la Conca d’una manera conjunta i coherent. És per això que alguns aspectes del POUM sense el Pla Director no tenen resposta, com és el cas del sector industrial. El POUM indica certes zones de transformació del teixit industrial de la ciutat (tant al Rec com a les Comes) en zones residencials. Vol dir això que renunciem a ser ciutat industrial? No, aspirem a ser capital d’una CONCA industrial, facilitant l’ubicació de les empreses als nous polígons, igual que en el seu temps algunes empreses van sortir del centre d’Igualada per anar a Les Comes o a d’altres de municipis propers. És a dir, Igualada seguirà tenint un sector industrial, però la Igualada REAL, no la del terme municipal.
Respecte aquest tema, també, es comenta que s’obliga a marxar a les indústries. Bé, en l’actualitat, amb el Pla general de 1985 vigent de nou, encara hi ha alguns edificis “afectats”... però estan drets i amb vida. És a dir, la transformació de industrial a residencial es realitzaria si la ciutat (que no l’ajuntament) la necessita, i si no NO. Per tant, aquelles empreses situades en algun dels sectors previstos de transformació podrien seguir la seva activitat fins i tot quan es fes un nou POUM el 2025, si no s’hagués retirat l’altre. Però el POUM situava un carrer just sobre la meva nau! Com a propietari el POUM garanteix els drets, de manera que no es té un carrer sinó l’aprofitament urbanístic de tot el Pla de Millora Urbana (PMU) o el Pla d’Actuació Urbanística (PAU), repartit entre els propietaris en qüestió. I per evitar que algun empresari volgués fer la transformació ben ràpidament (tancar l’empresa i a fer pisos) hi havia una clàusula que fins d’aquí a 6 anys com a mínim els sectors industrials no es podien transformar.
En resum, projecció més enllà del melic de la ciutat tot mirant la Igualada real, trasnformant el nostre territori entenent que no estem sols en aquesta cursa perquè la Conca esdevingui un important motor econòmic. A la vegada, plenes garanties dels propietaris que els seus drets no es perden, i també que les transformacions urbanístiques són per si la ciutat les necessita no pas obligatòries.
dimecres, 10 de març del 2010
Passions de POUM (III) 03/03/10
La setmana passada giràvem des del melic de la ciutat i ens situàvem al carrer del Rec, tot comentant la transformació d’aquest barri prevista pel POUM retirat. Ara tornem al melic i en comptes de anar cap a un punt concret mirem el seu voltant, el voltant de la ciutat d’Igualada, la Igualada real o l’àrea metropolitana d’Igualada.
La realitat urbanística del nostre territori, a vista d’ocell, mostra que en veritat les fronteres entre els municipis de la Conca s’han difuminat i tots formen part duna mateixa unitat, d’una mateixa àrea urbana, tal com he anomenat abans, l’àrea metropolitana d’Igualada. Aquesta estreta dependència entre els municipis que la formen s’hauria de traduir en majors col•laboracions entre els mateixos (com s’ha vist en la millora de la xarxa d’autobusos de la Conca) així com un planejament urbanístic comú. És a dir, més que el POUM d’Igualada s’hauria de treballar en el POUM de la Conca (entesa com els municipis d’Igualada, Vilanova, Òdena i Montbui), i aquest és un important objectiu a assolir. Però, no s’ha fet res en aquest aspecte? Sí, es disposa d’una eina de planificació del territori que ordena a grans trets els creixements, infraestructures i serveis de la Conca, el Pla Director Urbanístic de la Conca d’Òdena. Aquest, situa les noves àrees de creixement residencial, nous polígons industrials, el pas de l’Eix Transversal Ferroviari, el pas de l’Eix Diagonal i la Ronda Sud, així com aquells espais d’interès ambiental o agrícola a protegir.
I per què parlar ara del Pla Director? El POUM s’ha d’entendre dins l’ordenació prevista pel pla director, que és el document que ordena el desenvolupament urbanístic de tota la Conca d’una manera conjunta i coherent. És per això que alguns aspectes del POUM sense el Pla Director no tenen resposta, com és el cas del sector industrial. El POUM indica certes zones de transformació del teixit industrial de la ciutat (tant al Rec com a les Comes) en zones residencials. Vol dir això que renunciem a ser ciutat industrial? No, aspirem a ser capital d’una CONCA industrial, facilitant l’ubicació de les empreses als nous polígons, igual que en el seu temps algunes empreses van sortir del centre d’Igualada per anar a Les Comes o a d’altres de municipis propers. És a dir, Igualada seguirà tenint un sector industrial, però la Igualada REAL, no la del terme municipal.
Respecte aquest tema, també, es comenta que s’obliga a marxar a les indústries. Bé, en l’actualitat, amb el Pla general de 1985 vigent de nou, encara hi ha alguns edificis “afectats”... però estan drets i amb vida. És a dir, la transformació de industrial a residencial es realitzaria si la ciutat (que no l’ajuntament) la necessita, i si no NO. Per tant, aquelles empreses situades en algun dels sectors previstos de transformació podrien seguir la seva activitat fins i tot quan es fes un nou POUM el 2025, si no s’hagués retirat l’altre. Però el POUM situava un carrer just sobre la meva nau! Com a propietari el POUM garanteix els drets, de manera que no es té un carrer sinó l’aprofitament urbanístic de tot el Pla de Millora Urbana (PMU) o el Pla d’Actuació Urbanística (PAU), repartit entre els propietaris en qüestió. I per evitar que algun empresari volgués fer la transformació ben ràpidament (tancar l’empresa i a fer pisos) hi havia una clàusula que fins d’aquí a 6 anys com a mínim els sectors industrials no es podien transformar.
En resum, projecció més enllà del melic de la ciutat tot mirant la Igualada real, trasnformant el nostre territori entenent que no estem sols en aquesta cursa perquè la Conca esdevingui un important motor econòmic. A la vegada, plenes garanties dels propietaris que els seus drets no es perden, i també que les transformacions urbanístiques són per si la ciutat les necessita no pas obligatòries.
La realitat urbanística del nostre territori, a vista d’ocell, mostra que en veritat les fronteres entre els municipis de la Conca s’han difuminat i tots formen part duna mateixa unitat, d’una mateixa àrea urbana, tal com he anomenat abans, l’àrea metropolitana d’Igualada. Aquesta estreta dependència entre els municipis que la formen s’hauria de traduir en majors col•laboracions entre els mateixos (com s’ha vist en la millora de la xarxa d’autobusos de la Conca) així com un planejament urbanístic comú. És a dir, més que el POUM d’Igualada s’hauria de treballar en el POUM de la Conca (entesa com els municipis d’Igualada, Vilanova, Òdena i Montbui), i aquest és un important objectiu a assolir. Però, no s’ha fet res en aquest aspecte? Sí, es disposa d’una eina de planificació del territori que ordena a grans trets els creixements, infraestructures i serveis de la Conca, el Pla Director Urbanístic de la Conca d’Òdena. Aquest, situa les noves àrees de creixement residencial, nous polígons industrials, el pas de l’Eix Transversal Ferroviari, el pas de l’Eix Diagonal i la Ronda Sud, així com aquells espais d’interès ambiental o agrícola a protegir.
I per què parlar ara del Pla Director? El POUM s’ha d’entendre dins l’ordenació prevista pel pla director, que és el document que ordena el desenvolupament urbanístic de tota la Conca d’una manera conjunta i coherent. És per això que alguns aspectes del POUM sense el Pla Director no tenen resposta, com és el cas del sector industrial. El POUM indica certes zones de transformació del teixit industrial de la ciutat (tant al Rec com a les Comes) en zones residencials. Vol dir això que renunciem a ser ciutat industrial? No, aspirem a ser capital d’una CONCA industrial, facilitant l’ubicació de les empreses als nous polígons, igual que en el seu temps algunes empreses van sortir del centre d’Igualada per anar a Les Comes o a d’altres de municipis propers. És a dir, Igualada seguirà tenint un sector industrial, però la Igualada REAL, no la del terme municipal.
Respecte aquest tema, també, es comenta que s’obliga a marxar a les indústries. Bé, en l’actualitat, amb el Pla general de 1985 vigent de nou, encara hi ha alguns edificis “afectats”... però estan drets i amb vida. És a dir, la transformació de industrial a residencial es realitzaria si la ciutat (que no l’ajuntament) la necessita, i si no NO. Per tant, aquelles empreses situades en algun dels sectors previstos de transformació podrien seguir la seva activitat fins i tot quan es fes un nou POUM el 2025, si no s’hagués retirat l’altre. Però el POUM situava un carrer just sobre la meva nau! Com a propietari el POUM garanteix els drets, de manera que no es té un carrer sinó l’aprofitament urbanístic de tot el Pla de Millora Urbana (PMU) o el Pla d’Actuació Urbanística (PAU), repartit entre els propietaris en qüestió. I per evitar que algun empresari volgués fer la transformació ben ràpidament (tancar l’empresa i a fer pisos) hi havia una clàusula que fins d’aquí a 6 anys com a mínim els sectors industrials no es podien transformar.
En resum, projecció més enllà del melic de la ciutat tot mirant la Igualada real, trasnformant el nostre territori entenent que no estem sols en aquesta cursa perquè la Conca esdevingui un important motor econòmic. A la vegada, plenes garanties dels propietaris que els seus drets no es perden, i també que les transformacions urbanístiques són per si la ciutat les necessita no pas obligatòries.
dijous, 25 de febrer del 2010
Passions de POUM (II)
La setmana passada comentava alguns aspectes del POUM, i ara continuaré. Tot i que quan surti escrit l’article no es sabrà encara si el POUM està retirat o no, o el que és el mateix, l’oposició haurà (o no) avortat la participació a tots aquells que haguessin volgut al•legar al POUM, crec que segueix essent útil explicar aspectes del mateix.
En aquest cas, farem un gir des del melic de la ciutat al qual ens mirem constantment cap al riu, i ens trobem el barri del Rec oblidat per tothom fins ... ara. Sí que hi ha hagut alguna iniciativa de valoració del barri del Rec com a patrimoni, però no ha estat fins ara que s’ha mostrat per un barri al qual ningú hi vol viure ni passar. Les característiques del barri, amb carrers estrets i sovint sense ordre, ha marcat el seu desenvolupament fins que l’obertura del carrer del Rec el va poder esponjar, facilitant sortides i entrades a les indústries del mateix. L’actual activitat industrial ocupa una superfície que ocupa 130.000 metres quadrats, amb 32 empreses, dels 300.000 metres quadrats que ocupa el barri; així, ara existeixen 170.000 metres quadrats de sòl que estan sense activitat, naus industrials buides amb vidres de les finestres trencats i que mica en mica semblen grans fantasmes de totxo imponents. En definitiva, 170.000 metres quadrats de ciutat que amb l’actual pla del 1985 no tenen perspectiva i que el nou POUM els vol integrar a la ciutat, transformant-los en una nova zona amb habitatges, comerços, serveis i equipaments, amb carrers que permetin una mobilitat més segura i confortable (bàsicament que hi puguin passar persones), i conservant aquells edificis que es creuen de valor notable per la ciutat. Ara que el riu s’està obrint a la ciutat, millorant el seu aspecte i possibilitant que el seu espai sigui d’ús ciutadà no podem seguir mantenint l’esquena al riu, i el POUM planteja una actuació que obre el barri, i per tant la ciutat, al riu.
Aquí m’ha sorprès, gratament, un altre fet. Els mateixos que en el seu dia volien enderrocar la Cotonera, que utilitzaren el Parlament de Catalunya per impedir que es conservés, i tot per interessos particulars, ara s’abanderin d’estimar la ciutat i què volen conservar el Rec i tot el seu patrimoni arquitectònic. Tot sigui per estar en contra del govern municipal, que en veritat tampoc és així ja que el pla de protecció del patrimoni arquitectònic protegeix alguns dels edificis i el POUM amplia aquesta protecció a d’altres (l’aportació d’ERC al POUM), però ja es bo que s’adonin del tema, val més tard que mai, encara que alguns antecedents viscuts a la ciutat no donen credibilitat als nous “protectors”.
Que suposaria la retirada del POUM pel Rec? Primer, el nombre d’edificis protegits baixaria, per tant sempre seran susceptibles d’ésser enderrocats, tot i que és de suposar que la sensibilitat pel Rec no desapareixerà en dos dies. Segon aspecte, no hi hauria perspectiva de canvi de la situació actual del barri, per tant tindríem un riu recuperat i un barri degradat com a façana del mateix, això sí, amb perspectiva de degradar-se més, i llavors sí que assistiríem a un rèquiem del barri que duraria com a mínim fins d’aquí a uns 3-5 anys sí és que el nou POUM és retirat finalment. Si segueix el procés d’al•legacions, és el moment que tothom, tant els conservacionistes com els més especuladors presentin les seves al•legacions indicant aquells aspectes que no hi estiguin d’acord, i el ple, previ informe tècnic, votarà una per una totes les al•legacions presentades siguin 10, 300, 800 o 5.200.
En aquest cas, farem un gir des del melic de la ciutat al qual ens mirem constantment cap al riu, i ens trobem el barri del Rec oblidat per tothom fins ... ara. Sí que hi ha hagut alguna iniciativa de valoració del barri del Rec com a patrimoni, però no ha estat fins ara que s’ha mostrat per un barri al qual ningú hi vol viure ni passar. Les característiques del barri, amb carrers estrets i sovint sense ordre, ha marcat el seu desenvolupament fins que l’obertura del carrer del Rec el va poder esponjar, facilitant sortides i entrades a les indústries del mateix. L’actual activitat industrial ocupa una superfície que ocupa 130.000 metres quadrats, amb 32 empreses, dels 300.000 metres quadrats que ocupa el barri; així, ara existeixen 170.000 metres quadrats de sòl que estan sense activitat, naus industrials buides amb vidres de les finestres trencats i que mica en mica semblen grans fantasmes de totxo imponents. En definitiva, 170.000 metres quadrats de ciutat que amb l’actual pla del 1985 no tenen perspectiva i que el nou POUM els vol integrar a la ciutat, transformant-los en una nova zona amb habitatges, comerços, serveis i equipaments, amb carrers que permetin una mobilitat més segura i confortable (bàsicament que hi puguin passar persones), i conservant aquells edificis que es creuen de valor notable per la ciutat. Ara que el riu s’està obrint a la ciutat, millorant el seu aspecte i possibilitant que el seu espai sigui d’ús ciutadà no podem seguir mantenint l’esquena al riu, i el POUM planteja una actuació que obre el barri, i per tant la ciutat, al riu.
Aquí m’ha sorprès, gratament, un altre fet. Els mateixos que en el seu dia volien enderrocar la Cotonera, que utilitzaren el Parlament de Catalunya per impedir que es conservés, i tot per interessos particulars, ara s’abanderin d’estimar la ciutat i què volen conservar el Rec i tot el seu patrimoni arquitectònic. Tot sigui per estar en contra del govern municipal, que en veritat tampoc és així ja que el pla de protecció del patrimoni arquitectònic protegeix alguns dels edificis i el POUM amplia aquesta protecció a d’altres (l’aportació d’ERC al POUM), però ja es bo que s’adonin del tema, val més tard que mai, encara que alguns antecedents viscuts a la ciutat no donen credibilitat als nous “protectors”.
Que suposaria la retirada del POUM pel Rec? Primer, el nombre d’edificis protegits baixaria, per tant sempre seran susceptibles d’ésser enderrocats, tot i que és de suposar que la sensibilitat pel Rec no desapareixerà en dos dies. Segon aspecte, no hi hauria perspectiva de canvi de la situació actual del barri, per tant tindríem un riu recuperat i un barri degradat com a façana del mateix, això sí, amb perspectiva de degradar-se més, i llavors sí que assistiríem a un rèquiem del barri que duraria com a mínim fins d’aquí a uns 3-5 anys sí és que el nou POUM és retirat finalment. Si segueix el procés d’al•legacions, és el moment que tothom, tant els conservacionistes com els més especuladors presentin les seves al•legacions indicant aquells aspectes que no hi estiguin d’acord, i el ple, previ informe tècnic, votarà una per una totes les al•legacions presentades siguin 10, 300, 800 o 5.200.
dimecres, 17 de febrer del 2010
Passions de POUM (I)
Diuen que tot torna, que les modes són passatgeres i cícliques, i que de tant en tant es van repetint. Però també hi ha estils de fer que es mantenen vius sempre, i ara ho estem veient amb el nou Pla d’Ordenació Urbanística Municipal (POUM), el pla que dibuixa la ciutat del futur. Els poders fàctics que estan en mans de POCS no volen renunciar als suculents beneficis que l’activitat immobiliària els donava i s’han despertat un cop han vist que algú SÍ que deia prou a tant d’afartament, i han començat a tergiversar-ho tot, acompanyats dels seus músics pagats (UPS!!!), de la seva caverna comentarista digital, i finalment la comparsa política.
Però vaig per parts, intentant explicar les claus del pla i fer-ho el més entenedor possible.
Hi ha qui vol estendre una primera sospita que el pla s’ha fet d’amagat, d’esquenes al món mundial, ... bé, l’avanç de pla va sortir a informació pública a mitjans de l’any 2008, presentat amb una conferència al Museu de la Pell d’Igualada. Abans d’aprovar-se inicialment al desembre es va facilitar tota la informació del pla als partits presents a l’ajuntament, dels quals ERC i PP aportaren propostes i CIU CAP NI UNA. També es presenta el pla als propietaris dels 37 Plans de Millora Urbana (actuacions concretes de transformació urbanística), i a diverses entitats econòmiques de la ciutat. Un cop aprovat inicialment el desembre de 2009 (sense vots en contra, ni de CiU ni PP), el document és consultable íntegrament a internet, a l’ajuntament i té una exposició a l’Escorxador (amb presència de tècnics per resoldre dubtes). El termini d’informació pública segons la llei és de 30 dies, però s’ha ampliat a 45 dies per facilitar la participació. Hi ha qui troba a faltar els temps on els plans generals es feien entre “amics”, al despatx d’algun constructor (potser un dels que bramen ara),.... Ara, hi ha partits que no volen ni escoltar la ciutadania, ni donar-los la possibilitat que s’expressin amb les al•legacions; si tant volen fer valer els drets dels propietaris per què no deixen que presentin al•legacions? Quina por tenen, que es descobreixi qui hi ha al darrera? O bloquejar un pla que saben no és bo pels interessos dels seus amics (i mentors)?
El pla estableix una capacitat teòrica de 90.000 habitants. I ara ens estirem els cabells, i fem comentaris del tipus “si arribem a 90.000 jo vull marxar de la ciutat”; és curiós que ningú critiqués que el pla general del 86 dóna una capacitat teòrica de 80.000, a la qual és evident que no hi hem arribat i amb la qual hi hem conviscut tranquil•lament, però ja se sap que fer comentaris absurds és gratuït. La capacitat teòrica no és tant pel nombre d’habitants com pels serveis que s’ofereixen, posant com exemple el nou Hospital d’Igualada, que dóna servei a un territori molt més gran que els habitants de la capital.
Un tercer aspecte destacat és el tema del cost del POUM per les arques municipals, és a dir, per tota la ciutadania d’Igualada. El nou POUM s’autofinancia, és a dir, els costos d’urbanització (construcció de carrers, zones verdes, serveis) els paguen els promotors, i és per això que es queixen ja que els seus “petits” beneficis es veuen reduïts. La llei d’urbanisme estableix que el promotor ha d’assumir el seu compromís amb la societat i costejar aquests conceptes; amb tot, el cost d’un habitatge no és car per la urbanització (això és una mentida que només mantenen els promotors) sinó pel cost del sòl, del terreny. En aquest punt ressaltar un fet, una curiositat; CiU, el partit que ha estat en contra de les contribucions especials (excepte quan els veïns no li són amics, com el cas del carrer Covadonga al barri de Fàtima) ara vulgui fer pagar a TOTA LA CIUTADANIA els 133 milions d’euros de costos d’urbanització del nou POUM per tal que els promotors no redueixin els seus beneficis. Certament, aquest volum supera amb escreix totes les contribucions especials aplicades a la ciutat en els últims 10 anys, però ho volen fer pagar a TOTHOM.
Però vaig per parts, intentant explicar les claus del pla i fer-ho el més entenedor possible.
Hi ha qui vol estendre una primera sospita que el pla s’ha fet d’amagat, d’esquenes al món mundial, ... bé, l’avanç de pla va sortir a informació pública a mitjans de l’any 2008, presentat amb una conferència al Museu de la Pell d’Igualada. Abans d’aprovar-se inicialment al desembre es va facilitar tota la informació del pla als partits presents a l’ajuntament, dels quals ERC i PP aportaren propostes i CIU CAP NI UNA. També es presenta el pla als propietaris dels 37 Plans de Millora Urbana (actuacions concretes de transformació urbanística), i a diverses entitats econòmiques de la ciutat. Un cop aprovat inicialment el desembre de 2009 (sense vots en contra, ni de CiU ni PP), el document és consultable íntegrament a internet, a l’ajuntament i té una exposició a l’Escorxador (amb presència de tècnics per resoldre dubtes). El termini d’informació pública segons la llei és de 30 dies, però s’ha ampliat a 45 dies per facilitar la participació. Hi ha qui troba a faltar els temps on els plans generals es feien entre “amics”, al despatx d’algun constructor (potser un dels que bramen ara),.... Ara, hi ha partits que no volen ni escoltar la ciutadania, ni donar-los la possibilitat que s’expressin amb les al•legacions; si tant volen fer valer els drets dels propietaris per què no deixen que presentin al•legacions? Quina por tenen, que es descobreixi qui hi ha al darrera? O bloquejar un pla que saben no és bo pels interessos dels seus amics (i mentors)?
El pla estableix una capacitat teòrica de 90.000 habitants. I ara ens estirem els cabells, i fem comentaris del tipus “si arribem a 90.000 jo vull marxar de la ciutat”; és curiós que ningú critiqués que el pla general del 86 dóna una capacitat teòrica de 80.000, a la qual és evident que no hi hem arribat i amb la qual hi hem conviscut tranquil•lament, però ja se sap que fer comentaris absurds és gratuït. La capacitat teòrica no és tant pel nombre d’habitants com pels serveis que s’ofereixen, posant com exemple el nou Hospital d’Igualada, que dóna servei a un territori molt més gran que els habitants de la capital.
Un tercer aspecte destacat és el tema del cost del POUM per les arques municipals, és a dir, per tota la ciutadania d’Igualada. El nou POUM s’autofinancia, és a dir, els costos d’urbanització (construcció de carrers, zones verdes, serveis) els paguen els promotors, i és per això que es queixen ja que els seus “petits” beneficis es veuen reduïts. La llei d’urbanisme estableix que el promotor ha d’assumir el seu compromís amb la societat i costejar aquests conceptes; amb tot, el cost d’un habitatge no és car per la urbanització (això és una mentida que només mantenen els promotors) sinó pel cost del sòl, del terreny. En aquest punt ressaltar un fet, una curiositat; CiU, el partit que ha estat en contra de les contribucions especials (excepte quan els veïns no li són amics, com el cas del carrer Covadonga al barri de Fàtima) ara vulgui fer pagar a TOTA LA CIUTADANIA els 133 milions d’euros de costos d’urbanització del nou POUM per tal que els promotors no redueixin els seus beneficis. Certament, aquest volum supera amb escreix totes les contribucions especials aplicades a la ciutat en els últims 10 anys, però ho volen fer pagar a TOTHOM.
diumenge, 17 de gener del 2010
Una oportunitat de canviar -14/01/10-
En aquest ritme de vida tan frenètic que portem, a vegades la inèrcia porta a seguir una línia que es manté inqüestionable, una manera de fer que no posem en dubte i que com ja ens sembla bé no ens plantegem canviar-la. Però això és fins que alguna cosa ens fa aturar i pensar, reflexionar sobre si aquest és el camí correcte d’allà on vols arribar. I arriba un petit terratrèmol, del qual en surts segur, però que d’antuvi no en saps quin serà el seu resultat, i això et crea un cert estat d’angoixa. Però, per què arriba?
És difícil explicar-ho, però una certa relaxació o comoditat ens fa caure en la rutina diària, amb un programa d’activitats que no varia de setmana en setmana, o que ho fa molt poc. La mandra acompanya aquesta manera de fer, i això t’inhibeix davant de les possibilitats que t’ofereix el món. Et tanques, t’oblides de la resta i segueixes com un tren pels seus rails cap a una estació perfectament dissenyada i acondicionada que t’espera. Però això també suposa monotonia que acaba derivant en un avorriment, sense escapatòria.
Llavors, un dia arriba una espurna que t’engega un foc que tens a dins, i el foc et dóna una llum i un caliu que escalfa un espai que tenies tancat, que era fred, o si més no oblidat. És aquesta espurna la que es converteix en una pedra enmig de la teva via de tren i et fa aturar en sec. És aquest moment quan valores tot allò que tens, que has tingut i que tindràs seguint el camí que seguies o tot allò que pot venir seguint un altre. És aquest moment quan d’aquell llarg camí t’apareix una variant, que arriba a una estació diferent, amb altres mobles, i et planteges, ara que faig? Si segueixo pel camí conegut ja sé on arribo, però si ho faig pel nou camí, que em trobaré? Haurà valgut la pena tot allò que has fet fins ara, tot el que ja has recorregut, o haurà estat inútil?
En aquest punt es produeix la màxima tensió, el debat més intens, però alhora més crucial. És en aquest moment que optes per buscar opinions, respostes, crítiques o suggeriments des d’altres punts de vista. I amb tot això, una bona escudella i ben barrejat, tot amb tot, i d’aquí en surt una solució, una proposta, una tercera via, un camí nou a seguir que s’assembla a les propostes que tenies al principi fent-les suficientment compatibles i possibles per què juntes puguin anar al mateix tren. I engegues la màquina de nou per seguir fent camí, el nou camí.
És un procés esgotador, i angoixant, però al cap d’un temps valores que davant d’aquella situació d’inestabilitat vas saber ensortir-se’n, aprofitant l’oportunitat que se’t va oferir de canviar. Alhora t’adones que els errors que creies irreparables els vas poder salvar, per què d’irreparable només n’hi ha un. Aquesta experiència de ben segur que tothom la viu en algun moment de la vida, o en més d’un moment, i són aquests moments de debat els que ens fan créixer com a persones per què és davant les dificultats que ens posem les piles aprofitant tot el nostre potencial per poder-les afrontar.
Diàriament fem aquest procés, a vegades més ràpidament o a vegades més lentament, depenent de la importància que donem al tema que tractem. En aquells temes que creiem més importants, més “sagrats”, no ens atrevim a canviar res ni ens plantegem fer-ho, quan en aquells temes menys importants els canvis són recurrents, continus. Però com el Fènix que reneix de les seves cendres, cal donar pas als canvis sense renunciar al passat, per què sense el passat no tindríem l’experiència al present per poder decidir el futur. L’angoixa, la por dels primers moments de canvi no ha de ser un impediment sinó un al•licient més per portar-lo a terme, un repte més a superar. Però tot i que la seguretat de fer-ho bé no acompanyi en un primer moment, el convenciment que allò que es fa és bo sigui el que doni la major força per fer-lo possible.
És difícil explicar-ho, però una certa relaxació o comoditat ens fa caure en la rutina diària, amb un programa d’activitats que no varia de setmana en setmana, o que ho fa molt poc. La mandra acompanya aquesta manera de fer, i això t’inhibeix davant de les possibilitats que t’ofereix el món. Et tanques, t’oblides de la resta i segueixes com un tren pels seus rails cap a una estació perfectament dissenyada i acondicionada que t’espera. Però això també suposa monotonia que acaba derivant en un avorriment, sense escapatòria.
Llavors, un dia arriba una espurna que t’engega un foc que tens a dins, i el foc et dóna una llum i un caliu que escalfa un espai que tenies tancat, que era fred, o si més no oblidat. És aquesta espurna la que es converteix en una pedra enmig de la teva via de tren i et fa aturar en sec. És aquest moment quan valores tot allò que tens, que has tingut i que tindràs seguint el camí que seguies o tot allò que pot venir seguint un altre. És aquest moment quan d’aquell llarg camí t’apareix una variant, que arriba a una estació diferent, amb altres mobles, i et planteges, ara que faig? Si segueixo pel camí conegut ja sé on arribo, però si ho faig pel nou camí, que em trobaré? Haurà valgut la pena tot allò que has fet fins ara, tot el que ja has recorregut, o haurà estat inútil?
En aquest punt es produeix la màxima tensió, el debat més intens, però alhora més crucial. És en aquest moment que optes per buscar opinions, respostes, crítiques o suggeriments des d’altres punts de vista. I amb tot això, una bona escudella i ben barrejat, tot amb tot, i d’aquí en surt una solució, una proposta, una tercera via, un camí nou a seguir que s’assembla a les propostes que tenies al principi fent-les suficientment compatibles i possibles per què juntes puguin anar al mateix tren. I engegues la màquina de nou per seguir fent camí, el nou camí.
És un procés esgotador, i angoixant, però al cap d’un temps valores que davant d’aquella situació d’inestabilitat vas saber ensortir-se’n, aprofitant l’oportunitat que se’t va oferir de canviar. Alhora t’adones que els errors que creies irreparables els vas poder salvar, per què d’irreparable només n’hi ha un. Aquesta experiència de ben segur que tothom la viu en algun moment de la vida, o en més d’un moment, i són aquests moments de debat els que ens fan créixer com a persones per què és davant les dificultats que ens posem les piles aprofitant tot el nostre potencial per poder-les afrontar.
Diàriament fem aquest procés, a vegades més ràpidament o a vegades més lentament, depenent de la importància que donem al tema que tractem. En aquells temes que creiem més importants, més “sagrats”, no ens atrevim a canviar res ni ens plantegem fer-ho, quan en aquells temes menys importants els canvis són recurrents, continus. Però com el Fènix que reneix de les seves cendres, cal donar pas als canvis sense renunciar al passat, per què sense el passat no tindríem l’experiència al present per poder decidir el futur. L’angoixa, la por dels primers moments de canvi no ha de ser un impediment sinó un al•licient més per portar-lo a terme, un repte més a superar. Però tot i que la seguretat de fer-ho bé no acompanyi en un primer moment, el convenciment que allò que es fa és bo sigui el que doni la major força per fer-lo possible.
dilluns, 28 de desembre del 2009
2009, fum, fum ,fum!
Aquest passat dilluns la neu, i el fred, van fer un massiu acte de presència a Catalunya, emblanquinant sobretot els paisatges de la Catalunya interior (que no central), com és el cas d’Igualada i la comarca de l’Anoia. Algun que altre problema de trànsit, els nens (i no tant nens) jugant amb la neu, i alguna patinada, però la presència de la neu ha embellit una mica les nostres viles just abans de l’arribada del Nadal, com es diria en castellà “Hoy es Nochebuena, y mañana Navidad”.
Aquest Nadal serà dur, per què el context econòmic convida a ser-ho, i hi haurà famílies que ho passaran més just. Una alta taxa d’atur que ja ha fet reaccionar els governs en injectar diners a la inversió pública com és el cas del Plan E, o també una major inversió en tot el sistema educatiu i productiu com és el cas del Pacte Anticrisi que patronal, sindicats i Generalitat han signat. Els ajuntaments, en la mesura del possible, també estan promovent projectes per crear riquesa com és el cas de la fibra òptica a Igualada, les promocions turístiques de l’Alta Anoia, o fires arreu de la comarca. Per tant, a vegades més lenta del que voldríem però fermament, la maquinària es mou.
Aquest any 2009 hem tingut grans notícies per la nostre comarca, com és la concessió de l’Aeroport corporatiu de Catalunya a l’aeròdrom d’Igualada – Òdena, un nou pas de l’Eix Transversal ferroviari amb l’inici de la reserva de terrenys de la seva traça, l’obertura del Parc Motor de Castellolí, l’inici de les obres de l’Eix Diagonal al tram Igualada - Manresa potser en serien els més importants, ja siguin per què són infraestructures que ens connectaran amb el món per terra i per aire, com per què ens faran créixer econòmicament i socialment, i això sí que és la principal prioritat de les nostres agendes.
A nivell de ciutat d’Igualada, el 2009 tanca amb una ciutat que es segueix transformant. L’inici de la recuperació de l’Antic Escorxador com a Fàbrica de les Arts i la conversió de la Igualadina Cotonera en el Museu de la Premsa de Catalunya com a símbols de recuperació de la nostre història, que alguns han volgut menysprear tirant a terra l’edifici fabril però que la ciutat ha sabut valorar i salvar d’aquestes intencions. L’obertura del complex esportiu Infinit, una millora en els serveis esportius públics de la ciutat que l’ha fet avançar un salt qualitatiu molt important en aquest tipus d’equipaments. Les millores al carrer Joaquima Vedruna o la regulació semafòrica de la cruïlla que dóna accés a la zona educativa del Pere Vives i el Milà i Fontanals. Millores a l’Espai Cívic Centre amb un gimnàs, el nou carril bici del Passeig Verdaguer, el nou parc del costat de l’Hospital d’Igualada a l’Avinguda Catalunya en serien altres exemples.
I l’any 2010? Doncs s’apunta la recuperació econòmica a nivell general, que espero no es quedi en un simple “augment del PIB” sinó en un augment de l’ocupació, de l’economia real, la de les persones. L’acabament de les obres del primer tram de la Ronda Sud d’Igualada, les obres dels nous pisos tutelats, la millora de la B-224, nous centres educatius arreu de la comarca, la recuperació del Riu Anoia al seu pas per Igualada i Montbui, o altres grans projectes com l’Igualadina Cotonera i el World Trade Centre Igualada també avançaran de forma decidida, així com l’Eix Transversal Ferroviari que tindrà el pla director urbanístic aprovat al gener. Per tant, l’esperança d’un futur millor hi és, cal creure en ella.
A les portes del 2010 desitjar a tothom i molt bon any 2010 esperant que els millors desitjos es compleixin, que seguim fent avançar el nostre país, la nostre ciutat, la nostre llar, i que junts puguem seguir celebrant el pas dels anys. Així que en família, amb amics o amb qui desitgeu, espero que passeu unes bones festes. Salut!!!
Aquest Nadal serà dur, per què el context econòmic convida a ser-ho, i hi haurà famílies que ho passaran més just. Una alta taxa d’atur que ja ha fet reaccionar els governs en injectar diners a la inversió pública com és el cas del Plan E, o també una major inversió en tot el sistema educatiu i productiu com és el cas del Pacte Anticrisi que patronal, sindicats i Generalitat han signat. Els ajuntaments, en la mesura del possible, també estan promovent projectes per crear riquesa com és el cas de la fibra òptica a Igualada, les promocions turístiques de l’Alta Anoia, o fires arreu de la comarca. Per tant, a vegades més lenta del que voldríem però fermament, la maquinària es mou.
Aquest any 2009 hem tingut grans notícies per la nostre comarca, com és la concessió de l’Aeroport corporatiu de Catalunya a l’aeròdrom d’Igualada – Òdena, un nou pas de l’Eix Transversal ferroviari amb l’inici de la reserva de terrenys de la seva traça, l’obertura del Parc Motor de Castellolí, l’inici de les obres de l’Eix Diagonal al tram Igualada - Manresa potser en serien els més importants, ja siguin per què són infraestructures que ens connectaran amb el món per terra i per aire, com per què ens faran créixer econòmicament i socialment, i això sí que és la principal prioritat de les nostres agendes.
A nivell de ciutat d’Igualada, el 2009 tanca amb una ciutat que es segueix transformant. L’inici de la recuperació de l’Antic Escorxador com a Fàbrica de les Arts i la conversió de la Igualadina Cotonera en el Museu de la Premsa de Catalunya com a símbols de recuperació de la nostre història, que alguns han volgut menysprear tirant a terra l’edifici fabril però que la ciutat ha sabut valorar i salvar d’aquestes intencions. L’obertura del complex esportiu Infinit, una millora en els serveis esportius públics de la ciutat que l’ha fet avançar un salt qualitatiu molt important en aquest tipus d’equipaments. Les millores al carrer Joaquima Vedruna o la regulació semafòrica de la cruïlla que dóna accés a la zona educativa del Pere Vives i el Milà i Fontanals. Millores a l’Espai Cívic Centre amb un gimnàs, el nou carril bici del Passeig Verdaguer, el nou parc del costat de l’Hospital d’Igualada a l’Avinguda Catalunya en serien altres exemples.
I l’any 2010? Doncs s’apunta la recuperació econòmica a nivell general, que espero no es quedi en un simple “augment del PIB” sinó en un augment de l’ocupació, de l’economia real, la de les persones. L’acabament de les obres del primer tram de la Ronda Sud d’Igualada, les obres dels nous pisos tutelats, la millora de la B-224, nous centres educatius arreu de la comarca, la recuperació del Riu Anoia al seu pas per Igualada i Montbui, o altres grans projectes com l’Igualadina Cotonera i el World Trade Centre Igualada també avançaran de forma decidida, així com l’Eix Transversal Ferroviari que tindrà el pla director urbanístic aprovat al gener. Per tant, l’esperança d’un futur millor hi és, cal creure en ella.
A les portes del 2010 desitjar a tothom i molt bon any 2010 esperant que els millors desitjos es compleixin, que seguim fent avançar el nostre país, la nostre ciutat, la nostre llar, i que junts puguem seguir celebrant el pas dels anys. Així que en família, amb amics o amb qui desitgeu, espero que passeu unes bones festes. Salut!!!
dimarts, 22 de desembre del 2009
Brous, bous, i toros -17/12/2009-
Aquesta setmana el Parlament de Catalunya debatrà sobre donar pas a una Iniciativa Legislativa Popular (ILP) que busca prohibir les “corridas de toros” a Catalunya, i evidentment ha estat un tema que està generant un cert debat insuflat mediàticament.
Estic a favor dels drets de tots els animals, sense treure qüestions cursis sinó apel•lant a una certa responsabilitat de fraternitat amb la resta de membres del món animal i un cert respecte a la naturalesa. Els “toros” no són un espectacle de la meva devoció, tot i que respecto aquelles persones que els hi puguin agradar, però aquest espectacle ha estat una tradició molt vinculada a la cultura ibèrica des de fa segles. Però com tot, ha evolucionat i ha canviat, i en un futur desaparegui. A Catalunya potser no es nostrada, però això no vol dir que no existeixin altres tipus de tradicions que utilitzin animals com és el cas dels correbous.
Però, el debat dels toros crec que va bastant més enllà de les condicions de benestar animal de les bèsties protagonistes, agafant una certa tonalitat de debat nacionalista, a l’estil del debat sobre la figura del toro del Bruc. I és aquí on es produeix, crec, el problema. Per què si s’està en contra del maltractament animal s’hi està en totes les seves expressions, tant les que formin part del patrimoni cultural d’aquí com d’allà, com de la Xina, però es vol fer l’excepció dels correbous en la protecció dels animals igual que els toros són excepció en aquesta mateixa llei. I aquesta excepció dels correbous no vindrà pel fet que sigui menys perjudicial sinó perquè és una costum catalana, de manera que estarem avivant el foc d’un nou conflicte cultural, o més aviat mediàtic.
No crec que els toros tinguin un futur gaire clar, no pas per la possible aprovació d’aquesta prohibició sinó per la seva massa de seguidors, que mica en mica va baixant, i per tant acabarà essent un reducte. Amb tot, això és un exemple d’aquells que citava fa unes setmanes de temes que es tracten en política i tergiversen allò que hauria de ser l’autèntica agenda dels nostres governs. Així, ens tornem a enredar en un debat que per ningú és prioritari davant l’actual situació econòmica i social, perdent-nos en l’univers de detalls que omplen pàgines i pàgines però que en la seva globalitat no ens aporten res més enllà de comentaris de cafè. De nou caiem en aquest error. L’enfartament de parlar de temes interessants però ara poc importants al Parlament de Catalunya va assentant a la nostre societat, i després n’obtindrem les conseqüències en forma d’abstenció a les eleccions autonòmiques.
Malgrat tot, cal dir que hi ha accions que intenten situar les veritables prioritats al capdamunt de la llista dels objectius del govern del país, com és el cas de la L9 de metro de Barcelona, que suposa una important millora en el transport públic metropolità (i d’aquells igualadins/es que van a Barcelona), com també el nou consultori mèdic de Santa Margarida de Montbui al Nucli Antic, o les obre de la portada d’aigües a Igualada que és ben visible al capdamunt de la ciutat. Sanitat, educació, transport públic, són algunes d’aquelles prioritats que mai haurien de caure de l’acció dels nostres governs, i amb aquest debat sobre la prohibició dels toros no ho estem aconseguint. Com dirien, “¡que no nos coja el toro!”.
Estic a favor dels drets de tots els animals, sense treure qüestions cursis sinó apel•lant a una certa responsabilitat de fraternitat amb la resta de membres del món animal i un cert respecte a la naturalesa. Els “toros” no són un espectacle de la meva devoció, tot i que respecto aquelles persones que els hi puguin agradar, però aquest espectacle ha estat una tradició molt vinculada a la cultura ibèrica des de fa segles. Però com tot, ha evolucionat i ha canviat, i en un futur desaparegui. A Catalunya potser no es nostrada, però això no vol dir que no existeixin altres tipus de tradicions que utilitzin animals com és el cas dels correbous.
Però, el debat dels toros crec que va bastant més enllà de les condicions de benestar animal de les bèsties protagonistes, agafant una certa tonalitat de debat nacionalista, a l’estil del debat sobre la figura del toro del Bruc. I és aquí on es produeix, crec, el problema. Per què si s’està en contra del maltractament animal s’hi està en totes les seves expressions, tant les que formin part del patrimoni cultural d’aquí com d’allà, com de la Xina, però es vol fer l’excepció dels correbous en la protecció dels animals igual que els toros són excepció en aquesta mateixa llei. I aquesta excepció dels correbous no vindrà pel fet que sigui menys perjudicial sinó perquè és una costum catalana, de manera que estarem avivant el foc d’un nou conflicte cultural, o més aviat mediàtic.
No crec que els toros tinguin un futur gaire clar, no pas per la possible aprovació d’aquesta prohibició sinó per la seva massa de seguidors, que mica en mica va baixant, i per tant acabarà essent un reducte. Amb tot, això és un exemple d’aquells que citava fa unes setmanes de temes que es tracten en política i tergiversen allò que hauria de ser l’autèntica agenda dels nostres governs. Així, ens tornem a enredar en un debat que per ningú és prioritari davant l’actual situació econòmica i social, perdent-nos en l’univers de detalls que omplen pàgines i pàgines però que en la seva globalitat no ens aporten res més enllà de comentaris de cafè. De nou caiem en aquest error. L’enfartament de parlar de temes interessants però ara poc importants al Parlament de Catalunya va assentant a la nostre societat, i després n’obtindrem les conseqüències en forma d’abstenció a les eleccions autonòmiques.
Malgrat tot, cal dir que hi ha accions que intenten situar les veritables prioritats al capdamunt de la llista dels objectius del govern del país, com és el cas de la L9 de metro de Barcelona, que suposa una important millora en el transport públic metropolità (i d’aquells igualadins/es que van a Barcelona), com també el nou consultori mèdic de Santa Margarida de Montbui al Nucli Antic, o les obre de la portada d’aigües a Igualada que és ben visible al capdamunt de la ciutat. Sanitat, educació, transport públic, són algunes d’aquelles prioritats que mai haurien de caure de l’acció dels nostres governs, i amb aquest debat sobre la prohibició dels toros no ho estem aconseguint. Com dirien, “¡que no nos coja el toro!”.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)