En aquest ritme de vida tan frenètic que portem, a vegades la inèrcia porta a seguir una línia que es manté inqüestionable, una manera de fer que no posem en dubte i que com ja ens sembla bé no ens plantegem canviar-la. Però això és fins que alguna cosa ens fa aturar i pensar, reflexionar sobre si aquest és el camí correcte d’allà on vols arribar. I arriba un petit terratrèmol, del qual en surts segur, però que d’antuvi no en saps quin serà el seu resultat, i això et crea un cert estat d’angoixa. Però, per què arriba?
És difícil explicar-ho, però una certa relaxació o comoditat ens fa caure en la rutina diària, amb un programa d’activitats que no varia de setmana en setmana, o que ho fa molt poc. La mandra acompanya aquesta manera de fer, i això t’inhibeix davant de les possibilitats que t’ofereix el món. Et tanques, t’oblides de la resta i segueixes com un tren pels seus rails cap a una estació perfectament dissenyada i acondicionada que t’espera. Però això també suposa monotonia que acaba derivant en un avorriment, sense escapatòria.
Llavors, un dia arriba una espurna que t’engega un foc que tens a dins, i el foc et dóna una llum i un caliu que escalfa un espai que tenies tancat, que era fred, o si més no oblidat. És aquesta espurna la que es converteix en una pedra enmig de la teva via de tren i et fa aturar en sec. És aquest moment quan valores tot allò que tens, que has tingut i que tindràs seguint el camí que seguies o tot allò que pot venir seguint un altre. És aquest moment quan d’aquell llarg camí t’apareix una variant, que arriba a una estació diferent, amb altres mobles, i et planteges, ara que faig? Si segueixo pel camí conegut ja sé on arribo, però si ho faig pel nou camí, que em trobaré? Haurà valgut la pena tot allò que has fet fins ara, tot el que ja has recorregut, o haurà estat inútil?
En aquest punt es produeix la màxima tensió, el debat més intens, però alhora més crucial. És en aquest moment que optes per buscar opinions, respostes, crítiques o suggeriments des d’altres punts de vista. I amb tot això, una bona escudella i ben barrejat, tot amb tot, i d’aquí en surt una solució, una proposta, una tercera via, un camí nou a seguir que s’assembla a les propostes que tenies al principi fent-les suficientment compatibles i possibles per què juntes puguin anar al mateix tren. I engegues la màquina de nou per seguir fent camí, el nou camí.
És un procés esgotador, i angoixant, però al cap d’un temps valores que davant d’aquella situació d’inestabilitat vas saber ensortir-se’n, aprofitant l’oportunitat que se’t va oferir de canviar. Alhora t’adones que els errors que creies irreparables els vas poder salvar, per què d’irreparable només n’hi ha un. Aquesta experiència de ben segur que tothom la viu en algun moment de la vida, o en més d’un moment, i són aquests moments de debat els que ens fan créixer com a persones per què és davant les dificultats que ens posem les piles aprofitant tot el nostre potencial per poder-les afrontar.
Diàriament fem aquest procés, a vegades més ràpidament o a vegades més lentament, depenent de la importància que donem al tema que tractem. En aquells temes que creiem més importants, més “sagrats”, no ens atrevim a canviar res ni ens plantegem fer-ho, quan en aquells temes menys importants els canvis són recurrents, continus. Però com el Fènix que reneix de les seves cendres, cal donar pas als canvis sense renunciar al passat, per què sense el passat no tindríem l’experiència al present per poder decidir el futur. L’angoixa, la por dels primers moments de canvi no ha de ser un impediment sinó un al•licient més per portar-lo a terme, un repte més a superar. Però tot i que la seguretat de fer-ho bé no acompanyi en un primer moment, el convenciment que allò que es fa és bo sigui el que doni la major força per fer-lo possible.
diumenge, 17 de gener del 2010
dilluns, 28 de desembre del 2009
2009, fum, fum ,fum!
Aquest passat dilluns la neu, i el fred, van fer un massiu acte de presència a Catalunya, emblanquinant sobretot els paisatges de la Catalunya interior (que no central), com és el cas d’Igualada i la comarca de l’Anoia. Algun que altre problema de trànsit, els nens (i no tant nens) jugant amb la neu, i alguna patinada, però la presència de la neu ha embellit una mica les nostres viles just abans de l’arribada del Nadal, com es diria en castellà “Hoy es Nochebuena, y mañana Navidad”.
Aquest Nadal serà dur, per què el context econòmic convida a ser-ho, i hi haurà famílies que ho passaran més just. Una alta taxa d’atur que ja ha fet reaccionar els governs en injectar diners a la inversió pública com és el cas del Plan E, o també una major inversió en tot el sistema educatiu i productiu com és el cas del Pacte Anticrisi que patronal, sindicats i Generalitat han signat. Els ajuntaments, en la mesura del possible, també estan promovent projectes per crear riquesa com és el cas de la fibra òptica a Igualada, les promocions turístiques de l’Alta Anoia, o fires arreu de la comarca. Per tant, a vegades més lenta del que voldríem però fermament, la maquinària es mou.
Aquest any 2009 hem tingut grans notícies per la nostre comarca, com és la concessió de l’Aeroport corporatiu de Catalunya a l’aeròdrom d’Igualada – Òdena, un nou pas de l’Eix Transversal ferroviari amb l’inici de la reserva de terrenys de la seva traça, l’obertura del Parc Motor de Castellolí, l’inici de les obres de l’Eix Diagonal al tram Igualada - Manresa potser en serien els més importants, ja siguin per què són infraestructures que ens connectaran amb el món per terra i per aire, com per què ens faran créixer econòmicament i socialment, i això sí que és la principal prioritat de les nostres agendes.
A nivell de ciutat d’Igualada, el 2009 tanca amb una ciutat que es segueix transformant. L’inici de la recuperació de l’Antic Escorxador com a Fàbrica de les Arts i la conversió de la Igualadina Cotonera en el Museu de la Premsa de Catalunya com a símbols de recuperació de la nostre història, que alguns han volgut menysprear tirant a terra l’edifici fabril però que la ciutat ha sabut valorar i salvar d’aquestes intencions. L’obertura del complex esportiu Infinit, una millora en els serveis esportius públics de la ciutat que l’ha fet avançar un salt qualitatiu molt important en aquest tipus d’equipaments. Les millores al carrer Joaquima Vedruna o la regulació semafòrica de la cruïlla que dóna accés a la zona educativa del Pere Vives i el Milà i Fontanals. Millores a l’Espai Cívic Centre amb un gimnàs, el nou carril bici del Passeig Verdaguer, el nou parc del costat de l’Hospital d’Igualada a l’Avinguda Catalunya en serien altres exemples.
I l’any 2010? Doncs s’apunta la recuperació econòmica a nivell general, que espero no es quedi en un simple “augment del PIB” sinó en un augment de l’ocupació, de l’economia real, la de les persones. L’acabament de les obres del primer tram de la Ronda Sud d’Igualada, les obres dels nous pisos tutelats, la millora de la B-224, nous centres educatius arreu de la comarca, la recuperació del Riu Anoia al seu pas per Igualada i Montbui, o altres grans projectes com l’Igualadina Cotonera i el World Trade Centre Igualada també avançaran de forma decidida, així com l’Eix Transversal Ferroviari que tindrà el pla director urbanístic aprovat al gener. Per tant, l’esperança d’un futur millor hi és, cal creure en ella.
A les portes del 2010 desitjar a tothom i molt bon any 2010 esperant que els millors desitjos es compleixin, que seguim fent avançar el nostre país, la nostre ciutat, la nostre llar, i que junts puguem seguir celebrant el pas dels anys. Així que en família, amb amics o amb qui desitgeu, espero que passeu unes bones festes. Salut!!!
Aquest Nadal serà dur, per què el context econòmic convida a ser-ho, i hi haurà famílies que ho passaran més just. Una alta taxa d’atur que ja ha fet reaccionar els governs en injectar diners a la inversió pública com és el cas del Plan E, o també una major inversió en tot el sistema educatiu i productiu com és el cas del Pacte Anticrisi que patronal, sindicats i Generalitat han signat. Els ajuntaments, en la mesura del possible, també estan promovent projectes per crear riquesa com és el cas de la fibra òptica a Igualada, les promocions turístiques de l’Alta Anoia, o fires arreu de la comarca. Per tant, a vegades més lenta del que voldríem però fermament, la maquinària es mou.
Aquest any 2009 hem tingut grans notícies per la nostre comarca, com és la concessió de l’Aeroport corporatiu de Catalunya a l’aeròdrom d’Igualada – Òdena, un nou pas de l’Eix Transversal ferroviari amb l’inici de la reserva de terrenys de la seva traça, l’obertura del Parc Motor de Castellolí, l’inici de les obres de l’Eix Diagonal al tram Igualada - Manresa potser en serien els més importants, ja siguin per què són infraestructures que ens connectaran amb el món per terra i per aire, com per què ens faran créixer econòmicament i socialment, i això sí que és la principal prioritat de les nostres agendes.
A nivell de ciutat d’Igualada, el 2009 tanca amb una ciutat que es segueix transformant. L’inici de la recuperació de l’Antic Escorxador com a Fàbrica de les Arts i la conversió de la Igualadina Cotonera en el Museu de la Premsa de Catalunya com a símbols de recuperació de la nostre història, que alguns han volgut menysprear tirant a terra l’edifici fabril però que la ciutat ha sabut valorar i salvar d’aquestes intencions. L’obertura del complex esportiu Infinit, una millora en els serveis esportius públics de la ciutat que l’ha fet avançar un salt qualitatiu molt important en aquest tipus d’equipaments. Les millores al carrer Joaquima Vedruna o la regulació semafòrica de la cruïlla que dóna accés a la zona educativa del Pere Vives i el Milà i Fontanals. Millores a l’Espai Cívic Centre amb un gimnàs, el nou carril bici del Passeig Verdaguer, el nou parc del costat de l’Hospital d’Igualada a l’Avinguda Catalunya en serien altres exemples.
I l’any 2010? Doncs s’apunta la recuperació econòmica a nivell general, que espero no es quedi en un simple “augment del PIB” sinó en un augment de l’ocupació, de l’economia real, la de les persones. L’acabament de les obres del primer tram de la Ronda Sud d’Igualada, les obres dels nous pisos tutelats, la millora de la B-224, nous centres educatius arreu de la comarca, la recuperació del Riu Anoia al seu pas per Igualada i Montbui, o altres grans projectes com l’Igualadina Cotonera i el World Trade Centre Igualada també avançaran de forma decidida, així com l’Eix Transversal Ferroviari que tindrà el pla director urbanístic aprovat al gener. Per tant, l’esperança d’un futur millor hi és, cal creure en ella.
A les portes del 2010 desitjar a tothom i molt bon any 2010 esperant que els millors desitjos es compleixin, que seguim fent avançar el nostre país, la nostre ciutat, la nostre llar, i que junts puguem seguir celebrant el pas dels anys. Així que en família, amb amics o amb qui desitgeu, espero que passeu unes bones festes. Salut!!!
dimarts, 22 de desembre del 2009
Brous, bous, i toros -17/12/2009-
Aquesta setmana el Parlament de Catalunya debatrà sobre donar pas a una Iniciativa Legislativa Popular (ILP) que busca prohibir les “corridas de toros” a Catalunya, i evidentment ha estat un tema que està generant un cert debat insuflat mediàticament.
Estic a favor dels drets de tots els animals, sense treure qüestions cursis sinó apel•lant a una certa responsabilitat de fraternitat amb la resta de membres del món animal i un cert respecte a la naturalesa. Els “toros” no són un espectacle de la meva devoció, tot i que respecto aquelles persones que els hi puguin agradar, però aquest espectacle ha estat una tradició molt vinculada a la cultura ibèrica des de fa segles. Però com tot, ha evolucionat i ha canviat, i en un futur desaparegui. A Catalunya potser no es nostrada, però això no vol dir que no existeixin altres tipus de tradicions que utilitzin animals com és el cas dels correbous.
Però, el debat dels toros crec que va bastant més enllà de les condicions de benestar animal de les bèsties protagonistes, agafant una certa tonalitat de debat nacionalista, a l’estil del debat sobre la figura del toro del Bruc. I és aquí on es produeix, crec, el problema. Per què si s’està en contra del maltractament animal s’hi està en totes les seves expressions, tant les que formin part del patrimoni cultural d’aquí com d’allà, com de la Xina, però es vol fer l’excepció dels correbous en la protecció dels animals igual que els toros són excepció en aquesta mateixa llei. I aquesta excepció dels correbous no vindrà pel fet que sigui menys perjudicial sinó perquè és una costum catalana, de manera que estarem avivant el foc d’un nou conflicte cultural, o més aviat mediàtic.
No crec que els toros tinguin un futur gaire clar, no pas per la possible aprovació d’aquesta prohibició sinó per la seva massa de seguidors, que mica en mica va baixant, i per tant acabarà essent un reducte. Amb tot, això és un exemple d’aquells que citava fa unes setmanes de temes que es tracten en política i tergiversen allò que hauria de ser l’autèntica agenda dels nostres governs. Així, ens tornem a enredar en un debat que per ningú és prioritari davant l’actual situació econòmica i social, perdent-nos en l’univers de detalls que omplen pàgines i pàgines però que en la seva globalitat no ens aporten res més enllà de comentaris de cafè. De nou caiem en aquest error. L’enfartament de parlar de temes interessants però ara poc importants al Parlament de Catalunya va assentant a la nostre societat, i després n’obtindrem les conseqüències en forma d’abstenció a les eleccions autonòmiques.
Malgrat tot, cal dir que hi ha accions que intenten situar les veritables prioritats al capdamunt de la llista dels objectius del govern del país, com és el cas de la L9 de metro de Barcelona, que suposa una important millora en el transport públic metropolità (i d’aquells igualadins/es que van a Barcelona), com també el nou consultori mèdic de Santa Margarida de Montbui al Nucli Antic, o les obre de la portada d’aigües a Igualada que és ben visible al capdamunt de la ciutat. Sanitat, educació, transport públic, són algunes d’aquelles prioritats que mai haurien de caure de l’acció dels nostres governs, i amb aquest debat sobre la prohibició dels toros no ho estem aconseguint. Com dirien, “¡que no nos coja el toro!”.
Estic a favor dels drets de tots els animals, sense treure qüestions cursis sinó apel•lant a una certa responsabilitat de fraternitat amb la resta de membres del món animal i un cert respecte a la naturalesa. Els “toros” no són un espectacle de la meva devoció, tot i que respecto aquelles persones que els hi puguin agradar, però aquest espectacle ha estat una tradició molt vinculada a la cultura ibèrica des de fa segles. Però com tot, ha evolucionat i ha canviat, i en un futur desaparegui. A Catalunya potser no es nostrada, però això no vol dir que no existeixin altres tipus de tradicions que utilitzin animals com és el cas dels correbous.
Però, el debat dels toros crec que va bastant més enllà de les condicions de benestar animal de les bèsties protagonistes, agafant una certa tonalitat de debat nacionalista, a l’estil del debat sobre la figura del toro del Bruc. I és aquí on es produeix, crec, el problema. Per què si s’està en contra del maltractament animal s’hi està en totes les seves expressions, tant les que formin part del patrimoni cultural d’aquí com d’allà, com de la Xina, però es vol fer l’excepció dels correbous en la protecció dels animals igual que els toros són excepció en aquesta mateixa llei. I aquesta excepció dels correbous no vindrà pel fet que sigui menys perjudicial sinó perquè és una costum catalana, de manera que estarem avivant el foc d’un nou conflicte cultural, o més aviat mediàtic.
No crec que els toros tinguin un futur gaire clar, no pas per la possible aprovació d’aquesta prohibició sinó per la seva massa de seguidors, que mica en mica va baixant, i per tant acabarà essent un reducte. Amb tot, això és un exemple d’aquells que citava fa unes setmanes de temes que es tracten en política i tergiversen allò que hauria de ser l’autèntica agenda dels nostres governs. Així, ens tornem a enredar en un debat que per ningú és prioritari davant l’actual situació econòmica i social, perdent-nos en l’univers de detalls que omplen pàgines i pàgines però que en la seva globalitat no ens aporten res més enllà de comentaris de cafè. De nou caiem en aquest error. L’enfartament de parlar de temes interessants però ara poc importants al Parlament de Catalunya va assentant a la nostre societat, i després n’obtindrem les conseqüències en forma d’abstenció a les eleccions autonòmiques.
Malgrat tot, cal dir que hi ha accions que intenten situar les veritables prioritats al capdamunt de la llista dels objectius del govern del país, com és el cas de la L9 de metro de Barcelona, que suposa una important millora en el transport públic metropolità (i d’aquells igualadins/es que van a Barcelona), com també el nou consultori mèdic de Santa Margarida de Montbui al Nucli Antic, o les obre de la portada d’aigües a Igualada que és ben visible al capdamunt de la ciutat. Sanitat, educació, transport públic, són algunes d’aquelles prioritats que mai haurien de caure de l’acció dels nostres governs, i amb aquest debat sobre la prohibició dels toros no ho estem aconseguint. Com dirien, “¡que no nos coja el toro!”.
dilluns, 14 de desembre del 2009
30 anys -11/12/09-
No és la meva edat, però de ben segur algú deu celebrar el seu trentè aniversari aquest any, deixant el dos endarrera per donar pas al tres. 30 anys són els que compleixen els ajuntaments democràtics d’aquest país, que tingueren el seu naixement amb les eleccions municipals de 1979 on de nou el poble va poder escollir mitjançant el seu vot a les urnes els seus representants polítics més pròxims, l’alcalde i regidors dels consistoris.
D’ençà fins l’actualitat l’activitat transformadora dels ajuntaments ha estat intensa, tant en l’àmbit urbanístic com social. Barris on els carrers eren fangars i sense serveis, mica en mica s’han anat arreglant i dotant d’aquells serveis bàsics (aigua, llum) així com serveis d’àmbit més social, com algun consultori, centres cívics, escoles, o equipaments esportius. Però també s’ha avançat cap a ciutats de futur amb l’implantació de les noves tecnologies, centres de difusió i creació cultural, o vivers d’empreses per ajudar als emprenedors. Els nostres pobles i ciutats han anat canviant, millorant i obrint-se al món, un camí que encara no ha acabat.
En el cas de la capital de la comarca de l’Anoia, Igualada, aquests trenta anys també han donat molt de sí. En l’àmbit més polític, des de les primeres eleccions guanyades per CiU per 27 vots de diferència entre CiU i PSC, fins la victòria de l’Entesa del 2007 amb 3000 vots de diferència sobre CiU, passant per la moció de censura de l’any 1991 on un tripartit liderat per Jordi Aymamí accedí al govern municipal, la victòria de Josep Mª Sussana al 1995 i la primera victòria electoral de l’Entesa el 1999. Entremig, tensions, debats al ple eterns, polèmiques, però també grans moments com la salvació de l’Igualadina Cotonera de l’ensorrament o evitar que l’avinguda Catalunya es convertís en una “avinguda Meridiana”. I la ciutat també s’ha transformat gràcies a la intensitat que cada govern municipal hi ha posat, amb obres arreu: De la pavimentació del Passeig Verdaguer, la construcció de la estació de tren i autobusos, el complex de les Comes a la transformació de les Rambles, les obres de la plaça de la Creu, el nou Hospital d’Igualada, les escales mecàniques del carrer Sant Magí, el nou parc del Garcia Fosses, el parc de Valldaura i l’ascensor, els centres cívics de Fàtima i Espai Cívic Centre, els pisos tutelats per la gent gran, el nou complex esportiu Infinit, el carrer del Rec, el nou CEIP a les Comes (l’única escola pública construïda en democràcia a la ciutat), el carrer Coral de la Llàntia,..... la llista és ben llarga i el resultat ben visible si es compara amb allò que hi havia abans, i el canvi segueix amb noves obres com el carril bici del Passeig, els jutjats nous o el nou parc al costat de l’Hospital.
Però no només ha canviat la fisonomia de la ciutat, el paisatge urbà, sinó també la gent mica en mica s’ha anat obrint, encara que poc però decidit, i fent arribar les noves tendències a la ciutat, ja sigui en forma de nous serveis públics (com els pisos tutelats per la gent gran) com noves formes comercials, tal com demostrà recentment el REC.0. Tot i que la por de “no faig això per por al que em poden dir” segueix present, l’acció municipal ha ajudat que aquelles idees que són bones per la ciutat tirin endavant, ja sigui liderant-les o simplement facilitant els espais per fer-les possible, per tal que us puguin portar a terme.
Aquest aniversari, però, arriba en un moment de crisi econòmica i de desafecció a la política, de desencantament, però això no treu el mèrit a totes aquelles persones que han posa’t temps i ganes en les tasques municipals, sobretot aquells que en una ciutat interior de Catalunya han estat capaços de participar i liderar projectes progressistes per la ciutat, aguantant calamitats que arribaven a l’àmbit més personal. Tot i que alguns reductes segueixen amb aquesta línia de pressió personal, la ciutat ha evolucionat i els pròxims anys ho seguirà fent, amb la col•laboració de tots i entre tots.
D’ençà fins l’actualitat l’activitat transformadora dels ajuntaments ha estat intensa, tant en l’àmbit urbanístic com social. Barris on els carrers eren fangars i sense serveis, mica en mica s’han anat arreglant i dotant d’aquells serveis bàsics (aigua, llum) així com serveis d’àmbit més social, com algun consultori, centres cívics, escoles, o equipaments esportius. Però també s’ha avançat cap a ciutats de futur amb l’implantació de les noves tecnologies, centres de difusió i creació cultural, o vivers d’empreses per ajudar als emprenedors. Els nostres pobles i ciutats han anat canviant, millorant i obrint-se al món, un camí que encara no ha acabat.
En el cas de la capital de la comarca de l’Anoia, Igualada, aquests trenta anys també han donat molt de sí. En l’àmbit més polític, des de les primeres eleccions guanyades per CiU per 27 vots de diferència entre CiU i PSC, fins la victòria de l’Entesa del 2007 amb 3000 vots de diferència sobre CiU, passant per la moció de censura de l’any 1991 on un tripartit liderat per Jordi Aymamí accedí al govern municipal, la victòria de Josep Mª Sussana al 1995 i la primera victòria electoral de l’Entesa el 1999. Entremig, tensions, debats al ple eterns, polèmiques, però també grans moments com la salvació de l’Igualadina Cotonera de l’ensorrament o evitar que l’avinguda Catalunya es convertís en una “avinguda Meridiana”. I la ciutat també s’ha transformat gràcies a la intensitat que cada govern municipal hi ha posat, amb obres arreu: De la pavimentació del Passeig Verdaguer, la construcció de la estació de tren i autobusos, el complex de les Comes a la transformació de les Rambles, les obres de la plaça de la Creu, el nou Hospital d’Igualada, les escales mecàniques del carrer Sant Magí, el nou parc del Garcia Fosses, el parc de Valldaura i l’ascensor, els centres cívics de Fàtima i Espai Cívic Centre, els pisos tutelats per la gent gran, el nou complex esportiu Infinit, el carrer del Rec, el nou CEIP a les Comes (l’única escola pública construïda en democràcia a la ciutat), el carrer Coral de la Llàntia,..... la llista és ben llarga i el resultat ben visible si es compara amb allò que hi havia abans, i el canvi segueix amb noves obres com el carril bici del Passeig, els jutjats nous o el nou parc al costat de l’Hospital.
Però no només ha canviat la fisonomia de la ciutat, el paisatge urbà, sinó també la gent mica en mica s’ha anat obrint, encara que poc però decidit, i fent arribar les noves tendències a la ciutat, ja sigui en forma de nous serveis públics (com els pisos tutelats per la gent gran) com noves formes comercials, tal com demostrà recentment el REC.0. Tot i que la por de “no faig això per por al que em poden dir” segueix present, l’acció municipal ha ajudat que aquelles idees que són bones per la ciutat tirin endavant, ja sigui liderant-les o simplement facilitant els espais per fer-les possible, per tal que us puguin portar a terme.
Aquest aniversari, però, arriba en un moment de crisi econòmica i de desafecció a la política, de desencantament, però això no treu el mèrit a totes aquelles persones que han posa’t temps i ganes en les tasques municipals, sobretot aquells que en una ciutat interior de Catalunya han estat capaços de participar i liderar projectes progressistes per la ciutat, aguantant calamitats que arribaven a l’àmbit més personal. Tot i que alguns reductes segueixen amb aquesta línia de pressió personal, la ciutat ha evolucionat i els pròxims anys ho seguirà fent, amb la col•laboració de tots i entre tots.
divendres, 4 de desembre del 2009
TC i Estatutari -03/12/09-
ls viatges en transport públic et permeten llegir llibres o premsa, trucar per telèfon, avançar feina amb l’ordinador (portàtil) i també xerrar tranquil·lament amb el teu company de trajecte (perquè en general els seients van de 2 en 2). Bé, tornant dilluns de la feina em vaig trobar amb un amic que de tant en tant ens trobem al bus, i debatim sobretot de patrimoni històric, perquè ell n’és un ferm activista de la seva defensa. Així, si no feia gaire em recordava que el barri del Rec d’Igualada té un alt valor arquitectònic, dilluns li explicava la iniciativa del REC.0, on les botigues han donat vida efímerament als antics espais de les adoberies. Certament, aquesta fira, l’arribada del Museu de la Premsa de Catalunya a la fàbrica de La Cotonera, i la rehabilitació del barri de Sant Agustí, són mostres que la ciutat avança, tant per iniciativa pública com per privada, la ciutat es mou.
Amb tot, vam seguir parlant d’altres temes, com és el cas de l’Estatut i el Tribunal Constitucional. Em preguntà què en pensava del tema, i li vaig explicar els problemes que crec suposa tot aquest afer. Un primer, repetir l’afartament de debats nacionals que hi va haver amb l’Estatut ara amb el Tribunal Constitucional; crec en l’Estatut com a eina per poder donar millors serveis a la ciutadania (amb més competències, com la transferència de Rodalies o en temes d’ocupació), a la vegada que s’aconsegueixen més recursos per poder portar-los a terme. Un segon problema és el marc jurídic, aquelles lleis que ja estan aprovades, com la Llei d’Educació, i que deriven de l’Estatut en quina situació es queden, enfangades en un espai terra de ningú, o sí... I el tercer aspecte, tot l’afer dels membres del tribunal, alguns recusats, un mort, pressions dels partits... Després d’explicar tot això, li vaig preguntar què en pensava ell, i em respongué: “A mi és un tema que no m’interessa, però confiar no confio en ningú, però si ho haig de fer ho faré del Tribunal Constitucional”.
Em vaig quedar parat, però no pas sorprès. No es tracta d’algú sense estudis, és professor universitari, i no precisament conservador. Aquella resposta va ser clara i concisa, però de ben segur compartida per algunes persones. En aquests moments de crisi econòmica, de dificultats per a les famílies i empreses, un debat identitari no és el que més preocupa a la gent, tot i no restar-l’hi la importància que té com a nació, nacionalitat, país o com es vulgui dir. I de nou hem tornat a girar l’agenda de prioritats polítiques cap a un tema que no és el que més afecta la gent, allunyant els temes de debats polítics dels debats quotidians (excepte dilluns, poques vegades parlo del Tribunal Constitucional però moltes d’ocupació i futur al nostre territori), per finalment crear la famosa desafecció política.
No cometem l’error de l’Estatut de nou. Establim com a primera prioritat lluitar contra la crisi, seguim amb les línies de major inversió en infraestructures arreu del territori (com l’Eix Diagonal, l’Eix Transversal Ferroviari, o la B-224), més recursos per a l’ocupació per evitar que ningú en quedi despenjat, i alhora no
permetem caure el grau d’estat del benestar que tenim amb més recursos per a l’educació i la sanitat (més escoles i més CAP). Si aquesta és la nostra prioritat, la desafecció política, la desconfiança en la política com a instrument de canvi de la nostra realitat es veurà diluïda, perquè es notarà el canvi en majors i millors serveis públics. I la tercera prioritat, l’Estatut, que tal com he dit, també suposa un avenç en competències (és a dir, en serveis) i en finançament.
Crec que aquestes haurien de ser les prioritats, en aquest ordre, i ens hem de moure perquè sigui així. Si aconseguim emocionar, motivar i moure’ns podrem aconseguir aquest canvi que mica en mica s’ha iniciat.
Amb tot, vam seguir parlant d’altres temes, com és el cas de l’Estatut i el Tribunal Constitucional. Em preguntà què en pensava del tema, i li vaig explicar els problemes que crec suposa tot aquest afer. Un primer, repetir l’afartament de debats nacionals que hi va haver amb l’Estatut ara amb el Tribunal Constitucional; crec en l’Estatut com a eina per poder donar millors serveis a la ciutadania (amb més competències, com la transferència de Rodalies o en temes d’ocupació), a la vegada que s’aconsegueixen més recursos per poder portar-los a terme. Un segon problema és el marc jurídic, aquelles lleis que ja estan aprovades, com la Llei d’Educació, i que deriven de l’Estatut en quina situació es queden, enfangades en un espai terra de ningú, o sí... I el tercer aspecte, tot l’afer dels membres del tribunal, alguns recusats, un mort, pressions dels partits... Després d’explicar tot això, li vaig preguntar què en pensava ell, i em respongué: “A mi és un tema que no m’interessa, però confiar no confio en ningú, però si ho haig de fer ho faré del Tribunal Constitucional”.
Em vaig quedar parat, però no pas sorprès. No es tracta d’algú sense estudis, és professor universitari, i no precisament conservador. Aquella resposta va ser clara i concisa, però de ben segur compartida per algunes persones. En aquests moments de crisi econòmica, de dificultats per a les famílies i empreses, un debat identitari no és el que més preocupa a la gent, tot i no restar-l’hi la importància que té com a nació, nacionalitat, país o com es vulgui dir. I de nou hem tornat a girar l’agenda de prioritats polítiques cap a un tema que no és el que més afecta la gent, allunyant els temes de debats polítics dels debats quotidians (excepte dilluns, poques vegades parlo del Tribunal Constitucional però moltes d’ocupació i futur al nostre territori), per finalment crear la famosa desafecció política.
No cometem l’error de l’Estatut de nou. Establim com a primera prioritat lluitar contra la crisi, seguim amb les línies de major inversió en infraestructures arreu del territori (com l’Eix Diagonal, l’Eix Transversal Ferroviari, o la B-224), més recursos per a l’ocupació per evitar que ningú en quedi despenjat, i alhora no
permetem caure el grau d’estat del benestar que tenim amb més recursos per a l’educació i la sanitat (més escoles i més CAP). Si aquesta és la nostra prioritat, la desafecció política, la desconfiança en la política com a instrument de canvi de la nostra realitat es veurà diluïda, perquè es notarà el canvi en majors i millors serveis públics. I la tercera prioritat, l’Estatut, que tal com he dit, també suposa un avenç en competències (és a dir, en serveis) i en finançament.
Crec que aquestes haurien de ser les prioritats, en aquest ordre, i ens hem de moure perquè sigui així. Si aconseguim emocionar, motivar i moure’ns podrem aconseguir aquest canvi que mica en mica s’ha iniciat.
dijous, 22 d’octubre del 2009
Pacte Nacional d’Infraestructures. Ara va de debò
Divendres passat el nostre país va veure com es signava el Pacte Nacional d’Infraestructures, el full de ruta del nostre país en matèria dels projectes de xarxa ferroviària, viària, energia, aigua, agricultura, residus i telecomunicacions. El govern ja porta engegats varis grans pactes de país, com el d’Educació, el d’Innovació, el d’Immigració, l’Acord estratègic i ara el Pacte d’Infraestructures. Una nova actitud i perspectiva del país, on es pensa en el global del país tenint un model clar del futur.
El pacte és certament positiu per la comarca i especialment Igualada, sobretot pel projecte de l’Eix Transversal Ferroviari, que passa de ser projecte del govern a ser projecte de país, ja que els signants del pacte (sindicats, patronals, entitats civils i partits) són representació majoritària del país. Ara l’ETF ja és un projecte que encaixa amb la resta de projectes de comunicacions, per tal de poder crear una Catalunya en forma de xarxa de ciutats, facilitant la comunicació i les relacions entre totes les ciutats del país. En el nostre cas, la mancança de bones comunicacions ferroviàries és ben palesa, amb un servei que no pot passar de donar cobertura comarcal i que no pot ser un servei ràpid per anar a Barcelona. Però si bé la línia de tren fou salvada en el seu moment del tancament, aquest salvament estava condicionat al fet que s’hi podrien fer millores de seguretat i confortabilitat però el traçat és excessivament endemoniat com per què pugui ser competitiu amb el cotxe o l’autobús. El problema és que el govern no va plantejar ni estudiar cap alternativa a aquest fet, fent creure que amb això en tindríem prou; però aquí sabíem que no era així, i per això nombroses persones han fet la reclamació del tren gran, inclús alguna manifestació. Però la resposta va ser “això no és prioritari”, o la millor frase dita pel llavors conseller de Política Territorial Pere Macias “això és fer volar coloms”. El desembre de 2003 el govern de Pasqual Maragall iniciava els tràmits del futur ETF, i avui ja es reserva el sòl alhora que s’està en la redacció de l’estudi informatiu (i l’any 2010 el projecte constructiu).
Amb tot, la caverna igualadina sempre ha estat reàcia a l’ETF (per això aplaudien el conseller Macias), sobretot per què era un projecte que s’identifica amb l’alcalde socialista d’Igualada, i això els hi fa una ràbia tremenda. Sembla com si ja estem bé, estem ben comunicats, no necessitem un tren nou ... I és evident que amb un pas tant important com el Pacte Nacional d’Infraestructures els hi fa urticària, certa picor, i corren la tinta intentant menysprear de nou tot, el tren, el pacte i tot plegat. Però darrera l’ETF no hi ha ni Jordi Aymamí, ni Montilla, ni Nadal, ni Sant Esteve. Darrera l’ETF hi ha una més que legítima reclamació i aspiració del nostre territori, d’Igualada i l’Anoia, aquell tren gran que alguns van deixar-se perdre no es vol perdre de nou, encara que sembla ben bé que alguns encara siguin del segle XIX i bramin en contra tractant-lo de fal•làcia i inutil•litat ... i tractant de tontos aquells que hi lluiten.
Els mateixos “llestos” que fa 100 anys es van deixar perdre el tren per què “no ens fa falta” ara ho volen tornar a fer, per seguir tenint-nos controlats com a vedells. Aquestes ments ancorares tenen clar que sí tornen a governar pararan el projecte, el projecte que ells confonen amb un alcalde però que en veritat és un projecte de la ciutat, i no tindran escrúpols de trair-la.
El pacte és certament positiu per la comarca i especialment Igualada, sobretot pel projecte de l’Eix Transversal Ferroviari, que passa de ser projecte del govern a ser projecte de país, ja que els signants del pacte (sindicats, patronals, entitats civils i partits) són representació majoritària del país. Ara l’ETF ja és un projecte que encaixa amb la resta de projectes de comunicacions, per tal de poder crear una Catalunya en forma de xarxa de ciutats, facilitant la comunicació i les relacions entre totes les ciutats del país. En el nostre cas, la mancança de bones comunicacions ferroviàries és ben palesa, amb un servei que no pot passar de donar cobertura comarcal i que no pot ser un servei ràpid per anar a Barcelona. Però si bé la línia de tren fou salvada en el seu moment del tancament, aquest salvament estava condicionat al fet que s’hi podrien fer millores de seguretat i confortabilitat però el traçat és excessivament endemoniat com per què pugui ser competitiu amb el cotxe o l’autobús. El problema és que el govern no va plantejar ni estudiar cap alternativa a aquest fet, fent creure que amb això en tindríem prou; però aquí sabíem que no era així, i per això nombroses persones han fet la reclamació del tren gran, inclús alguna manifestació. Però la resposta va ser “això no és prioritari”, o la millor frase dita pel llavors conseller de Política Territorial Pere Macias “això és fer volar coloms”. El desembre de 2003 el govern de Pasqual Maragall iniciava els tràmits del futur ETF, i avui ja es reserva el sòl alhora que s’està en la redacció de l’estudi informatiu (i l’any 2010 el projecte constructiu).
Amb tot, la caverna igualadina sempre ha estat reàcia a l’ETF (per això aplaudien el conseller Macias), sobretot per què era un projecte que s’identifica amb l’alcalde socialista d’Igualada, i això els hi fa una ràbia tremenda. Sembla com si ja estem bé, estem ben comunicats, no necessitem un tren nou ... I és evident que amb un pas tant important com el Pacte Nacional d’Infraestructures els hi fa urticària, certa picor, i corren la tinta intentant menysprear de nou tot, el tren, el pacte i tot plegat. Però darrera l’ETF no hi ha ni Jordi Aymamí, ni Montilla, ni Nadal, ni Sant Esteve. Darrera l’ETF hi ha una més que legítima reclamació i aspiració del nostre territori, d’Igualada i l’Anoia, aquell tren gran que alguns van deixar-se perdre no es vol perdre de nou, encara que sembla ben bé que alguns encara siguin del segle XIX i bramin en contra tractant-lo de fal•làcia i inutil•litat ... i tractant de tontos aquells que hi lluiten.
Els mateixos “llestos” que fa 100 anys es van deixar perdre el tren per què “no ens fa falta” ara ho volen tornar a fer, per seguir tenint-nos controlats com a vedells. Aquestes ments ancorares tenen clar que sí tornen a governar pararan el projecte, el projecte que ells confonen amb un alcalde però que en veritat és un projecte de la ciutat, i no tindran escrúpols de trair-la.
dijous, 8 d’octubre del 2009
Des de l’altra banda del riu Anoia, a Montbui, es pot veure el perfil de la zona del Rec d’Igualada, la seva primera zona industrial dedicada en exclusivitat a l’adob de les pells. Una indústria que amb molts anys d’història ha anat marcant el nostre territori, però sobretot amb la industrialització del segle XIX i l’aparició dels vapors aquesta indústria es transformà tecnològicament, a més d’estendre’s per la ciutat (com ho mostren les múltiples xemeneies que resten) i diversificar-se cap a nous sectors com el tèxtil. Amb tot, del perfil que es veu des d’aquesta banda en destaca un edifici majestuós, sobri, que s’alça darrera d’una indústria més recentment construïda. Es tracta de la Igualadina Cotonera, edifici d’estil manxesterià (segle XIX) i que fou la primera indústria d’Igualada que funcionà amb màquina de vapor (per això també té el nom de Vapor Vell); el nom de manxesterià prové del seu estil arquitectònic semblant a les indústries cotoneres del Regne Unit de llavors. La clau del tema és el fet que aquest edifici és la mostra d’aquest estil
arquitectònic més antiga que queda a Catalunya, i per això va ser declarat Bé Cultural d’Interès Nacional l’any 2006 per la Generalitat de Catalunya, com també és Bé d’Interès Local i per això forma part del Catàleg de Patrimoni arquitectònic de la ciutat.
Però el valor històric per a Catalunya, i Igualada, així com el símbol que suposa, no han tingut sempre la mateixa valoració. Així, l’edifici va ser “borrat” amb típex del catàleg de patrimoni de la ciutat per tal que pogués ser enderrocat i construir-hi al solar. Tot això, amb el vist-i-plau del govern municipal de llavors, de CiU, i també amb el Govern de la Generalitat del mateix color que s’oposava de manera reiterada a la declaració de bé cultural d’interès nacional per tal de poder-lo protegir. Així, els mateixos que en teoria defensaven Catalunya eren capaços de doblegar-se a l’interès privat per borrar una part de la memòria de la ciutat i del país, ens agradi o no aquesta memòria. Un país que no conservi el seu passat és un país sense ànima ni futur. Amb tot, tots els grups de l’oposició municipal de llavors (PSC, ERC, ICV) i el soci del govern municipal (el PP) es van oposar a l’enderrocament i es va poder salvar l’edifici. A partir d’aquí, i amb el canvi de govern municipal cap a l’Entesa, l’edifici és protegit alhora que adquirit per l’Ajuntament, el qual comença a dissenyar el seu futur.
En aquest disseny de futur apareix la proposta de la Fundació Comte de Barcelona (amb el grup Godó al darrera, l’editor de La Vanguardia) per tal que l’edifici aculli el Museu de la Premsa escrita de Catalunya i que ja ha fet un pas endavant amb la signatura d’un conveni entre la fundació i l’ajuntament, on figura la
creació d’una comissió de seguiment per tal d’anar fent els passos perquè el Museu pugui ser realitat l’any 2012. Per tant, un potent soci que ajudarà a buscar els recursos necessaris per portar a terme la remodelació de l’edifici. Però aquest no només tindrà aquest ús (a les plantes 4 i 5), sinó que també contindrà un Centre
Cívic i l’Arxiu Històric d’Igualada i Comarcal, de manera que aquell edifici actualment sobri i que anteriorment fabricava teixits en un futur proper serà un nou focus de desenvolupament cultural i cívic, omplint-se de nou de vida per seguir oferint servei al progrés del país.
Aquesta és la filosofia d’aquest ambiciós projecte, el qual de ben segur tindrà efectes al seu entorn més immediat amb una revitalització de la zona d’influència
que en l’actualitat ja s’està transformant gràcies a les ajudes de la Llei de Barris. En certa manera, la recuperació del patrimoni arquitectònic per a nous usos cívics ha de ser una manera de poder conservar la nostra memòria històrica adaptant als nous usos, als nous temps, com recentment s’ha fet amb l’edifici de l’Escorxador
d’Igualada.
Abans d’acabar, una puntualització: la inversió de la Generalitat a l’Anoia ha estat el doble amb el tripartit que amb CiU, però el pressupost de la Generalitat en
global no s’ha pas duplicat com algú vol dissimular (justificar) els temps en que l’Anoia era “terra d’oblit”.
arquitectònic més antiga que queda a Catalunya, i per això va ser declarat Bé Cultural d’Interès Nacional l’any 2006 per la Generalitat de Catalunya, com també és Bé d’Interès Local i per això forma part del Catàleg de Patrimoni arquitectònic de la ciutat.
Però el valor històric per a Catalunya, i Igualada, així com el símbol que suposa, no han tingut sempre la mateixa valoració. Així, l’edifici va ser “borrat” amb típex del catàleg de patrimoni de la ciutat per tal que pogués ser enderrocat i construir-hi al solar. Tot això, amb el vist-i-plau del govern municipal de llavors, de CiU, i també amb el Govern de la Generalitat del mateix color que s’oposava de manera reiterada a la declaració de bé cultural d’interès nacional per tal de poder-lo protegir. Així, els mateixos que en teoria defensaven Catalunya eren capaços de doblegar-se a l’interès privat per borrar una part de la memòria de la ciutat i del país, ens agradi o no aquesta memòria. Un país que no conservi el seu passat és un país sense ànima ni futur. Amb tot, tots els grups de l’oposició municipal de llavors (PSC, ERC, ICV) i el soci del govern municipal (el PP) es van oposar a l’enderrocament i es va poder salvar l’edifici. A partir d’aquí, i amb el canvi de govern municipal cap a l’Entesa, l’edifici és protegit alhora que adquirit per l’Ajuntament, el qual comença a dissenyar el seu futur.
En aquest disseny de futur apareix la proposta de la Fundació Comte de Barcelona (amb el grup Godó al darrera, l’editor de La Vanguardia) per tal que l’edifici aculli el Museu de la Premsa escrita de Catalunya i que ja ha fet un pas endavant amb la signatura d’un conveni entre la fundació i l’ajuntament, on figura la
creació d’una comissió de seguiment per tal d’anar fent els passos perquè el Museu pugui ser realitat l’any 2012. Per tant, un potent soci que ajudarà a buscar els recursos necessaris per portar a terme la remodelació de l’edifici. Però aquest no només tindrà aquest ús (a les plantes 4 i 5), sinó que també contindrà un Centre
Cívic i l’Arxiu Històric d’Igualada i Comarcal, de manera que aquell edifici actualment sobri i que anteriorment fabricava teixits en un futur proper serà un nou focus de desenvolupament cultural i cívic, omplint-se de nou de vida per seguir oferint servei al progrés del país.
Aquesta és la filosofia d’aquest ambiciós projecte, el qual de ben segur tindrà efectes al seu entorn més immediat amb una revitalització de la zona d’influència
que en l’actualitat ja s’està transformant gràcies a les ajudes de la Llei de Barris. En certa manera, la recuperació del patrimoni arquitectònic per a nous usos cívics ha de ser una manera de poder conservar la nostra memòria històrica adaptant als nous usos, als nous temps, com recentment s’ha fet amb l’edifici de l’Escorxador
d’Igualada.
Abans d’acabar, una puntualització: la inversió de la Generalitat a l’Anoia ha estat el doble amb el tripartit que amb CiU, però el pressupost de la Generalitat en
global no s’ha pas duplicat com algú vol dissimular (justificar) els temps en que l’Anoia era “terra d’oblit”.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)