La Ronda Sud en plànols

Certament, l'obertura de la Ronda Sud ha estat una fita important pel territori, com bé senyalava el President Montilla en la inauguració i les diverses autoritats locals. Però la Ronda Sud és una reivindicació històrica, que s'inicia amb al seva aparició per primer cop al Pla de Carreteres de 1985, i continua al Pla de Carreteres del 1995. Entremig trobem la petició al Parlament per part del grup Parlamentari del PSC,l'any 1994 en paraules d'Antoni Dalmau, però la resposta fou que no era prioritari i que abans hi anava la carretera de Vilafranca.
L'any 1998, el conseller Macias visita l'Anoia anunciant que s'està fent l'estudi de la Ronda Sud però no anuncia calendari. I el PP presenta una esmena als pressupostos del 1999 perquè la Generealitat només preveu fer-ne una rotonda.
Bé, la Ronda Sud va seguir dormint el somni dels justos fins arribats al 1999, any d'eleccions municipals (maig) i autonòmiques (octubre).
A principis d'any, concretament el 15 de gener de 1999 la Veu de l'Anoia publica una entrevista al director general de carreteres Antoni Lluch, el qual diu que existeix un estudi informatiu previ al projecte pel tram oest però que la resta és una escala de bones intencions. El conseller Macias anuncia el març que s'han començat a fer els estudis de traçat del primer tram (l'oest) a través de Montbui, que ens interessa connectar bé. D'alguna manera, aquesta és una prioritat per al govern de la Generalitat.

El 18 de maig de 1999 es presenta la primera fase de la ronda sud, la qual voreja el nucli de Sant Maure per l'oest i utilitza el futur pont Igualada - Montbui de prop del Moli Nou. Amb tot, es tracta d'un avantprojecte i no estan concretades les formes de finançament, per tant sense dotació pressupostària de la Generalitat, i amb dubtes que aquesta la pagués tota. L'alcalde d'Igualada, Josep Maria Sussana, considera que serà positiu pels municipis de Montbui i Igualada.
L'1 d'octubre de 1999 es produeix acord total entre Igualada i Montbui per a la Ronda Sud, que destaca per la seva funció d'evitar el trànsit de pas entre Montbui i Vilanova, reduint els embussos del trànsit intern d'Igualada. I es mostra el plànol següent (LA VEU DE L'ANOIA):

El 15 d'octubre de 1999, Flora Sanabra, candidata al Parlament de Catalunya per CiU, no parla de la Ronda Sud com a prioritat del Govern a l'Anoia, centrant-se només en la carretera de Manresa i Jorba-Calaf en matèria viària.
El 31 de desembre de 1999 el regidor Antoni Pàmies fa constar que no hi ha resposta a les al·legacions que l'Ajuntament d'Igualada ha presentat per què el traçat de la Ronda Sud acabi a la rotonda de Sant Jaume Sesoliveres.
El 2001, el grup parlamentari del PSC al Parlament de Catalunya torna a reclamar la construcció de la Ronda Sud al Parlament mitjançant  una proposició no de llei. El Parlament aprova el 26 de setembre una resolució que insta el govern a establir en el termini de ters mesos les mesures necessàries per aprovar el projecte de construcció de la primera fase de la Ronda Sud d'Igualada, d'acord amb els objectius del planejament urbanístic dels ajuntaments de Santa Margarida de Montbui i Igualada.
L'any 2003, any electoral per les municipals (maig) i autonòmiques (novembre), es desencatlla de nou, tot i les reiterades demandes dels alcaldes. El maig de 2003, just una setmana abans de les eleccions municipals, es presenta l'avantprojecte i un estudi d'impacte mediambiental de la futura Ronda Sud, al qual s'adjunta la següent imatge (DIARI D'IGUALADA):

El setembre de 2003, Felip Puig en una visita a l'Anoia admet que "les comunicacions a l'Anoia són deficitàries però demana temps". El 10 d'octubre de 2003 Felip Puig visita Igualada per presentar els estudis de la Ronda Sud, del qual adjunto la imatge (REGIÓ 7):

Aquest és l'últim dibuix de la Ronda Sud de CiU. I la seva explicació és: la ronda sud d'Igualada servirà per descarregar de trànsit els vials interns d'Igualada. Alhora, alleugerirà la carretera N-IIa de la presència de vehicles que amb origen o destinació als municipis de Santa Margarida de Montbui i Vilanova del Camí, van en sentit Barcelona o Capellades.

El 17 d'octubre de 2003 la Veu publica unes declaracions de Josep Miserachs, candidat de Convergència i Unió al Parlament de Catalunya conjuntament amb Maria Senserrich, on deia que el futur de l'Anoia passa per la ronda Sud. Alguns mitjans de comincació desitgen que no torni a quedar guardat el projecte, com va passar des del 1999.

El 2006, amb eleccions autonòmiques l'1 de novembre. El juliol s'aprova el PITC el qual també inclou la Ronda Sud d'Igualada i a l'octubre s'aprova definitvament el traçat del primer tram i s'inicien la licitació de les obres les quals s'adjuqdiquen el 21 de desembre de 2006, amb el següent traçat:

Amb més detall:

El 2006 també s'aprova inicialment el Pla Director Urbanístic de la Conca d'Òdena, el qual serà sotmés a dos aprovacions inicials més, aprovant-se definitivament el 2009, amb el següent traçat de la Ronda Sud:

El Pla Director realitza el dibuix definitiu de la Ronda Sud, amb noves connexions amb Igualada, la millora de la C-37 en la seva variant del Nucli antic de Montbui, en la millora de la carretera de Santa Coloma, així com altres futurs vials com els previstos al Parc Tecnològic de Jorba-Igualada.
El 2008 s'aprova l'avantprojecte de POUM d'Igualada per unanimitat dels regidors el qual inclou les previsions del Pla Directoren matèria viària i ferroviària, com mostren les imatges següents:

Finalment, l'agost de 2010, el president Jose Montilla inaugura la nova Ronda Sud en el seu primer tram:

Surt a concurs el projecte constructiu del segon tram, el qual segueix les indicacions que marca el Pla Director, com mostra la imatge següent:

4 minuts -02/09/2010-

Acabat l’agost, i passada una nova i participada festa major, la ciutat es disposa a engegar un nou curs, el qual es presenta amb importants aconteixements electorals, personals i socials. Amb tot, el final del curs anterior ha estat quelcom molt important pel territori i la ciutat d’Igualada especialment. Després de 20 anys esperant (des del pla de carreteres del 1985), per fi s’ha obert un tram de la Ronda Sud d’Igualada, complint així les promeses donades pel govern, el conseller Nadal especialment, i també les previsions que marca el Pla Director Urbanístic de la Conca d’Òdena pel que fa al desenvolupament de les infraestructures viàries. Així, una nova via que permet circumval·lar Igualada pel sud, evitant trànsit de pas pels nuclis d’Igualada i Montbui, connectant els polígons industrials de manera ràpida amb l’autovia A-2 i la nova carretera C-15 / C-37, l’Eix Diagonal, actualment en construcció. És a dir una via que millora la qualitat de vida del nuclis d’Igualada, Montbui i Vilanova, i que a la vegada suposa una millora important de la competitivitat econòmica del territori, per tant, per les empreses.
I certament, en els temps que corren millorar la competitivitat de les empreses, és a dir crear infraestructures orientades al teixit productiu, a facilitar inversions que creïn llocs de treball, és una prioritat absoluta. I més en una comarca, i més concretament el territori de la Conca, que ha sofert una crisi sostinguda en els seus principals sectors econòmics, especialment l’industrial. Però s’ha construït ara, quan segurament ja faria temps que l’haguéssim necessitat en funcionament ... i per què? Des del 1985 fins al 2003 no es va fer res, i els governs de CiU, que en teoria defensen els interessos de l’empresariat, va oblidar les obligacions de cuidar la nostra comarca i els resultats els hem pagat amb una profunda crisi, i sense mitjans per sortir-ne per què no teníem infraestructures per fer-ho. Des del 2003 els estudis avançaven de veritat, el 2007 s’iniciaren les obres i avui que ja hi podem circular. Segurament aquests 4 min de nova carretera no ens trauran de la crisi de cop, del dia a la nit, però en canvi ens donen l’esperança que algú confia en que ho podem fer i ens ha facilitat els mitjans per fer-ho.
El primer viatge que vaig fer per la Ronda Sud acompanyat, la co-pilot em preguntà “I per què t’agrada tant passar per aquí? És una carretera només”. La meva resposta va ser “Des de que sóc conscient del que passa al món, sempre hi havia hagut una cantarella on deia que ens tractaven malament: Que si l’hospital, els jutjats, la Ronda Sud, el tren... Quan allò que molta gent desitjava, amb esperança i il·lusió, es fa realitat és com un petit regal per tots aquells que d’una manera o altre han fet possible que aquell somni es complís. I si te’ns sents part, és una satisfacció.” Sentiment semblant vaig tenir quan vaig entrar per primer cop al nou Hospital per deixar enrere l’hospital on vaig néixer (bé, en veritat era l’edifici de la Mútua), i que de ben segur ha estat també un dels canvis més importants dels últims anys a la nostre ciutat.
I amb això ens conformem? No. Ara cal la segona part de la Ronda Sud, des de Montbui per connectar amb l’ A-2 a Jorba i la carretera de Santa Coloma, els nous desenvolupaments industrials i residencials que facilitaran l’aparició del vial de connexió directe entre Igualada i la Ronda, el nou aeroport corporatiu, l’Eix Diagonal i l’Eix Transversal Ferroviari, entre d’altres projectes que poden semblar il·lusions llunyanes, impossibles, inviables. Però si som capaços de creure que cada nova infraestructura és una esperança per un futur millor, n’estic segur que s’aconseguirà més aviat que tard. Però cal lluitar-hi. Cal treballar-hi. I d’aquí en sorgirà una Igualada, una Anoia, i una Catalunya amb un bon futur. No defallim ara.

Històric -22/07/2010-

El cap de setmana del 10-11 de juliol es podria considerar com els dos dies que més emocions, esperances i il·lusions han creat els últims temps.
Dissabte 10, la manifestació cívica i unitària de resposta ciutadana a la sentència de l’Estatut d’Autonomia, que el dia anterior havia fet pública el Tribunal Constitucional, va ser un massiu acte de reafirmació de la voluntat del poble català de tenir allò que en el seu dia es va refrendar. Cap tipus de tribunal ha de ser capaç de “tocar” una coma d’una llei que ja ha estat sotmesa a referèndum i aprovada per la ciutadania, però és el resultat d’una manera de fer. Una manera de
fer d’alguns que porten als tribunals allò que no poden guanyar amb a les urnes, qüestionant permanentment la legitimitat de les institucions democràtiques i dels governs que les representen. Aquests que han encés i alimentat el foc de l’odi contra Catalunya ara es posaran sobre el cos de llop una capa de xai, manso, tranquil,... per veure si poden recuperar un amor que temps enrere tenien amb un altre xai de la terra ... però bé, retornant al tema, la manifestació del dissabte
10 de juliol de 2010 va ser el símbol que n’estem cansats que ens toquin el que no sona, però i a partir d’aquí? Podem perdre l’esperança i creure que només ens queda la via d’anar sols, o creure, com el meu cas, que no tot està perdut i que encara hi ha possibilitats d’encaixar millor Catalunya i Espanya sense haver d’anar sols. Amb tot, i respecte la primera solució, crec que encara estem lluny, molt lluny, i mostra d’això és el fet que encara hi hagi gent que no accepti que la Generalitat estigui presidida per una persona no nascuda a Catalunya; això suposa no entendre la verdadera realitat social de Catalunya, igual que hi ha qui no entén com es pot estar content de la victòria de la selecció espanyola de futbol i seguir-se considerant català i catalanista. Sense entendre la realitat social del país pel qual, en teoria, es lluita per la seva llibertat de ben segur aquesta no arribarà
mai. És per això que la segona proposta, la de seguir treballant per un millor encaix, una via anomenada federalista, permetria donar una solució acceptable per tothom, un punt intermig que donaria resposta a l’àmplia varietat d’ambicions de la ciutadania catalana, a la vegada que s’apropa més a la realitat social existent al país i els anhels que aquesta té.
I diumenge, els carrers van respirar una certa tensió que es va traslladar a les cases, bars, poliesportius o places amb pantalles gegants, en el moment d’inici del partit de la final del mundial de futbol de Sudàfrica. I els carrers van quedar buits (bé, alguna moto de pizzero trencava el solemne silenci). I la tensió, va durar més de 100 minuts fins que Iniesta, jugador del Barça, previ pas de Cesc (jugador de ... ja veurem), marca un gol i comença a córrer, es treu la samarreta
on una inscripció recorda un amic seu que jugava a l’Espanyol (l’etern rival futbolístic local del Barça). Salts, crits, petards, abraçades. Però destaco els dos fets. El gol del futbolista que donar la victòria a un equip que havia jugat a futbol i no pas una Holanda que mostra una cara molt bruta. El fet que per sobre de colors d’equips, d’amors esportius o patriòtics, les amistats personals són molt més
fortes, van molt més enllà, i l’acte d’aquest jugador va ser prou significatiu
com per donar-li les gràcies per haver-ho fet. Després, celebracions, confetis, i la copa, i els passejos pel camp..., on tenim un tercer moment especial, quan Xavi i Puyol es passegen amb una senyera catalana com a mostra d’orgull i sense cap tipus de problemes per part dels seus companys. En comptes de mostrar un país folklòric com la imatge que Jimmy Jump va donar al principi del partit, l’acte
d’aquests dos jugadors és una mostra d’una manera de fer: compromesos amb la feina a fer i compromesos amb el país, i donant-ho tot en ambdós casos. Serem capaços de fer-ho nosaltres?

Igualadines ràncies divisions -29/07/2010-

Aquests últims anys, i encara més amb el tràmit de l’Estatut del 2006, a Espanya s’ha creat (o més aviat han alimentat), per part d’algun partit i alguns mitjans de comunicació, un discurs negatiu cap a Catalunya, amb un “a los catalanes se lo dan todo”. Encara que el dèficit històric en inversions és clar i reconegut, que algunes de les mateixes tenen un benefici nítid per als territoris de la resta d’Espanya (com són la millora de les comunicacions viàries i ferroviàries amb França, i en conseqüència amb Europa), certs grups mediàtics i cercles polítics han tingut especial interès en mostrar aquesta imatge d’insolidaritat del govern central, i no pas per interès de país sinó per un simple interès particular, o més ben dit, electoral.

En la distància des d’on es bramava aquest discurs demagògic respecte el nostre país, se’m feia difícil entendre que alguns polítics, que en teoria haurien de tenir com a objectiu impulsar actuacions per cohesionar el país, com ara formar per millorar la qualitat de vida ciutadana, estiguin tan encegats amb els objectius
electorals que passin totalment de la gent a la qual serveixen, o aspiren a servir, i que siguin capaços de construir i mantenir un discurs que divideixi els ciutadans, trencant el clima de cohesió i d’unió social existent, i per tant generant un nou problema virtual quan no era ni existent... ni necessari.

Pensava, però, que aquesta estratègia era pròpia només de la dreta rància espanyola i els seus mitjans afins. No ha estat així, i l’últim ple municipal a l’ajuntament d’Igualada ha estat la mostra. Els grups municipals de CiU i ERC, que cada dia tenen un discurs més semblant i menys social, van fer palès el projecte compartit de ciutat, la qual volen dividir amb l’únic objectiu d’una victòria electoral, passant per sobre de la cohesió social de la ciutat. En comptes de treballar pel conjunt d’Igualada, entenent que una inversió al Rec, a Fàtima, al Barri de les Flors o a Les Comes, és un benefici per a tothom, simplement creuen que intentant
crear problemes de diferències entre zones, entre barris, creant crispació, aconseguiran dividir la ciutadania, desgastar el govern municipal i podran arribar a l’alcaldia.

Un govern que vulgui el millor per a la seva ciutat, explotar tot el potencial que cada zona, que cada barri té, aprofitant les característiques dels mateixos, i a la vegada garantir una igualtat d’accés als serveis, mantenint i millorant la cohesió social i el benestar dels ciutadans i ciutadanes, no pot caure en polítiques
inversores sectàries, on només es fan contents els veïns d’un barri i no a la resta perquè uns ens voten i altres no, creant crispació i odi. Això últim, sembla ser, és la manera de fer dels grups de CiU i ERC, mostrada especialment pel primer en els seus anys de govern municipal, oblidant amb vehemència d’invertir en alguns
barris de la ciutat que no li eren electoralment afins. L’entrada dels governs progressistes a Igualada va permetre l’inici de la correcció del dèficit històric d’inversions en alguns barris, però no ha estat fins als últims 12 anys que les inversions s’han distribuït arreu de la ciutat, perquè igualadins i igualadines són tots els ciutadans, tant els que visquin al nord com al sud, tant al centre com a l’est o l’oest, i tothom té dret a tenir bons serveis, bones infraestructures: del carrer del Rec al carrer Josep Galtés, de l’avinguda Andorra al carrer Sant Josep, de la plaça Pompeu Fabra a la plaça Copons, del parc del Garcia Fosses al parc de Valldaura, del carrer Aurora al nou pont de vianants i bicicletes a Fàtima, del parc de la Solidaritat a la plaça de la Creu, del carrer Sant Magí a la Rambla, de l’avinguda Catalunya... i la mostra que aquest model és vàlid i bo per a la ciutat és que ha tingut cada vegada una major confiança electoral, no només en nombre de vots, sinó també en nombre de meses electorals que validaven i aprovaven aquest model de ciutat que cohesiona, que uneix, que ens fa ser grans.

Amb la Roja? Sí -01/07/2010-

Per si algú no ho sabia, aquests dies s’està celebrant el Campionat Mundial de futbol a Sud-àfrica, i en aquests moments s’està en les fases finals del mateix. Entre els equips que hi participen, com a mínim fins a quarts de final, trobem que està la Selecció espanyola de futbol, coneguda també pel sobrenom de la “Roja”.
Personalment el futbol no m’interessa especialment, però de tant en tant, en general aquells partits de futbol més importants (assimilables a finals o els clàssics Barça-Madrid), el segueixo, i en el cas del Mundial també intento veure els partits on juga la selecció espanyola. I m’agrada que guanyi. No es tracta de cap tipus de sentiment patriòtic espanyolista, centralista, ... simplement crec que són els de casa i han de guanyar, i més sabent, per exemple, que al partit amb Portugal hi havia 6 jugadors del Barça alineats, entre els quals hi ha Villa, el qual és el màxim golejador del mundial (empatat amb 2 jugadors més). Serem capaços de animar-los quan vesteixin del Barça i xiular-los quan van vestits amb la samarreta de la selecció espanyola? Doncs sí, s’està essent capaç de fer-ho. O per exemple, si es llencen coets quan el Barça guanya la lliga per què no la selecció espanyola quan guanya un partit important? No entendre per què hi ha persones que estan al costat de la selecció espanyola és no entendre la realitat social del país, i no entendre la realitat social del país és mostra que no es coneix el país on es viu. Ni el país, ni la ciutat. Cadascú és ben lliure d’escollir l’equip de futbol que vol animar, i per tant ha de ser respectable que hi hagi gent que vulgui que guanyi la selecció espanyola i no pas tractar-lo de quelcom “raro”. Però és evident que darrera d’aquestes afinitats futbolístiques hi ha també afinitats polítiques, igual que en altres temes. No crec que algú que animi la selecció de futbol espanyola sigui menys català que algú que no ho faci, simplement és futbol, un esport.
Aquests dies que hem tingut “el fallo” del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut encara s’hi ha barrejat encara més el tema. El dictàmen del TC, amb el qual no estic d’acord però que acato, s’ha venut de diverses maneres, des de l'han retallat poc a l’han retallat molt. I en el cas d’aquests últims, s’intenta fer veure que s’ha acabat la via autonomista, i federal, d’encaix de Catalunya amb Espanya. Però sobretot, s’ha generat un cert sentiment que a Espanya no ens entenen i, com ja he dit abans, si se li barreja el Mundial, no es pot estar a favor de la selecció espanyola.
És perfectament compatible defensar l’Estatut que el poble de Catalunya va aprovar en referèndum, no estar d’acord amb que el TC (i tampoc aquest TC) dicti una sentència sobre una llei que és més que una llei estàndard sinó que és un pacte polític fruït del consens, i futbolísticament seguir “la Roja”. És compatible i no contradictori.
Els pròxims dies s’espera una resposta unitària dels partits que van donar recolzament a l’Estatut amb una massiva i cívica manifestació, i que esperem sigui molt concorreguda per mostra el rebuig a la sentència. Però igual d’èxit reclamo per aquesta manifestació de reconeixement català com que la selecció espanyola de futbol pugui arribar a la final del Mundial i guanyar-lo.

Passarel·la de futur -23/06/2010-

En aquests temps difícils que descrivia unes setmanes enrere, les actuacions de les administracions públiques són mirades amb molta atenció, així com també la situació financera de les mateixes, gairebé amb lupa, en un exercici d’exigència de responsabilitat.

La responsabilitat es pot practicar des del primer dia, com el cas d’Igualada on l’endeutament fora de la llei que deixà el govern de CiU (més del 119 %, com mesura la llei) s’ha reduït fins estar sota del límit legal (en l’actualitat és menor del 110 %), però a la vegada s’han aplicat mesures d’austeritat, més contundents des de l’any 2008, per tal de reduir la despesa pública en allò menys necessari a la vegada que augmentar-la en capítols com serveis socials, promoció econòmica o inversions. A més, el patrimoni de l’ajuntament ha augmentat gràcies a les empreses municipal, de
manera que el balanç global és que el total de patrimoni net supera l’endeutament total (cosa que el 1999 no passava). Per tant més, garanties per fer front a aquest deute.

Però a part de les finances públiques de la ciutat, les quals recentment un catedràtic va explicar que estan bé, cal fer esment al tema de les inversions. En aquests moments algunes inversions podrien no entendre’s, i la seva justificació requereix d’una explicació addicional que a priori no es pressuposa. Amb tot,
qualificar ara de monument al dispendi una actuació i no haver-ho fet als diversos passos administratius anteriors realitzats abans que l’obra es materialitzés em sembla més oportunisme polític cínic que una posició verdadera, fruit de l’anar fent en un projecte polític sense model i que no aporta més enllà de la crítica.

L’actuació en qüestió és la passarel·la de vianants i bicicletes sobre el torrent de l’Espelt, al barri de Fàtima. Es tracta d’una nova infraestructura de transport, en aquest cas exclusiva per vianants i bicicletes, que millora la connexió cap a la zona educativa i esportiva de l’oest de la ciutat, la qual està en creixement
(ampliació de l’IES Milà i Fontanals, el complex esportiu Infinit, la nova Escola Universitària) i per tant requereix que disposin d’accessos que permetin un millor accés, però adequats al futur de la ciutat. Dotar els equipaments educatius i esportius d’accessos suficients i de qualitat suposa un important valor afegit als
mateixos.

No podem seguir mantenint un model de mobilitat arcaic i àmpliament qüestionat sense actuacions reals i decidides, les quals, de la mateixa manera que una carretera o una via de tren, millorant els temps de recorregut apropen persones, i això suposa un benefici econòmic inqüestionable. Si Obama, president del país tradicionalment poc, o gens favorable, a canvis en el model energètic, ha declarat la fi de l’era del petroli, no podem tornar a quedar-nos enrere.

Actuacions per un nou model de mobilitat han anat acompanyat d’altres que busquen millorar la situació d’Igualada en quan al seu suport a emprenedors i empreses, com és l’ampliació de IG-Nova (subvencionada per la Unió Europea) que dóna espai a empreses de nova creació, així com tot l’eix de dinamisme de l’Avinguda Catalunya i el World Trade Centre Igualada, en una mostra de bona gestió del sòl per crear dinamisme econòmic (a diferència de CiU que hi volia construir pisos).

És a dir, un nou model de mobilitat per tenir una sortida de la crisi no de cartró-pedra, de pedaços, sinó amb un canvi profund que ens permeti de veritat encapçalar la nova economia emergent, i posar-la a l’abast de tothom.

Temps difícils -26/05//10-

Portem uns quants mesos en situació de crisi econòmica, ja sigui financera com real, tot i que els últims dies d’abril semblava que rebíem notícies que sortiem de la recessió econòmica ... o el que és el mateix, les xifres i els percentatges mostraven símptomes que tornàvem a créixer, tant en Producte Interior Brut (PIB), com en producció industrial, tant a Espanya com a Catalunya. Amb tot, això no suposava una traducció immediata en el mercat laboral, el qual encara està immers en procés d’ajustament, i per tant aquesta suposada millora del nostre sistema econòmic no ha arriba a la gent, a l’economia real, al nostre dia a dia.
Però les dades econòmiques que bufaven a favor no van servir per convèncer els especuladors financers, els quals ja van fer caure bancs el 2008 i el 2009 i ara quasi aconsegueixen fer caure tot un estat (bé, en veritat Islàndia va caure ... abans del volcà) com Grècia, però els moviments fets per la resta de socis de la unió monetària europea ha evitat aquest cataclisme. I després de Grècia, Espanya era l’objectiu d’aquests depredadors ... i ho han aconseguit. Han posat por a tothom sobre l’economia espanyola, quan, per citar un exemple, el Regne Unit té un dèficit molt més gran que l’estat espanyol però en canvi ningú desconfia de l’economia britànica. I això s’ha traduït en pressions i mesures que el govern central ha hagut de prendre per tal de donar tranquil•litat a les institucions financeres. Les mateixes institucions financeres que no van posar fre als creixements desmesurats i les especulacions que han fet caure bancs, que no han sabut controlar l’economia mundial, ... però hi són, i són el que són.
Així, les mesures que el govern central aplica són certament dures, sobretot pels afectats. Hi ha qui diu que arriben tard, que arriben malament o que arriben incompletes; em quedaria amb el primer i últim comentari. Tard, l’aplicació de mesures s’hauria d’haver fet abans, com en el seu moment el govern de la Generalitat ja va fer el 2008, encaminades a l’estalvi sense retallades socials i a la inversió per generar activitat i alhora promoure un canvi de model productiu. Incompletes, per què es parla d’estalvi, de reduir despesa ... per què no es parla d’ingressos? Aquells que amb la bombolla es van inflar i que un cop ha esclatat se n’han rentat les mans són els que haurien d’aportar els seus grans de sorra (un camió sencer si són moralment responsables ... o més d’un) per tal de reconduir la situació, i a la vegada evitar que la crisi l’acabin pagant els mateixos ... els que no l’han provocat. Més impostos a les rendes altes i una reducció del frau fiscal podrien ser mesures d’ingrés que evitarien mesures de reducció de la despesa.
De les mesures anunciades, al congelació de les pensions és crec la més injusta, ja que afecta un col•lectiu social el qual s’ha de tenir una especial atenció. Amb tot, dir que aquest és un govern antisocial o que la dreta doni lliçons d’esquerranisme em sembla totalment desproporcionat tenint en compte que la dreta catalana donava suport a l’espanyola quan les pensions només pujaven l’IPC i en canvi quan les pensions han pujat per sobre de l’IPC, com ha fet el govern central actual, cap de les dues dretes han recolzat l’augment ... És a dir, si aquells que les pujaven poc governessin passarien de la congelació i anirien cap a la baixada de les mateixes, vista la seva predisposició a pujar-les. Per què només creuen que és una ajuda per fer-la servir clientelarment i no pas un eina de cohesió social i redistribució de riquesa, i per tant no tenen pas cap interès més enllà de l’interès electoral.