Des de sempre l’humanitat ha volgut saltar els desnivells que l’orografia del terreny li ha presentat, i això s’ha fet principalment a través dels ponts. Des del simple pas de troncs fins el gran pont romà d’Alcántara, els ponts han marcat les possibilitats de desplaçaments dels exèrcits i de la població en general.
Els ponts romans han estat els primers a donar categoria de monument a aquesta infraestructura. Així, quan hom veu un pont romà generalment s’hi aprecia el pes dels anys, l’important amplada de les piles, però sobretot aquells detalls que el fan una joia de l’arqueologia. Com he dit abans, el Pont d’Alcántara, situat al municipi del mateix nom, és un exemplar molt important d’una obra majestuosa i alhora impressionant. Situat sobre el riu Tajo, al costat d’una presa hidràulica, salva una distància de 214 metres, i té una alçada màxima de 48 metres als arcs centrals. Aquest pont, que actualment dóna nom a un premi a la millor obra d’enginyeria civil iberoamericana, és un símbol de la dominació humana sobre les dificultats que el terreny o la natura li dóna, però és una obra que està plenament integrada al medi, com si la mateixa naturalesa l’hagués fet seva.
Però els ponts han anat evolucionant, a vegades perdent aquesta funció de monument que li donaven els romans, i tenint més un aspecte funcional, o a vegades esdevenint verdaderes obres d’enginyeria dignes d’admiració per entesos i els que no ho són. Un exemple d’això el tenim al viaducte de Millau, a França, inaugurat el 2004, i és un pont amb una alçada màxima sobre el riu Tarn de 343 metres, i la seva longitud s’extén 2.460 metres. Aquesta magnífica d’obra d’enginyeria civil, és un element tant de servei, que permet un estalvi important de temps, com de monumentalitat, ja que és un dels ponts més alts del món i alhora el seu disseny, que ha d’aguantar la força del vent de manera molt intensa, és d’una important el·legància.
Aquest més que breu resum dels ponts i els dos exemples citats, volen ser una aproximació a aquesta obra que segur que cada dia en fem servir algun, entre Igualada i Montbui, Igualada i Vilanova o l’Institut Pere Vives i el Passeig Verdaguer. Els ponts són punts de connexió, d’unió, de cohesió, i és per això que a les guerres són dels primers punts a atacar, per què simbolitzen aquest nexe entre persones. El territori català, i especialment l’anoienc pel seu caràcter de pas, disposen d’un gran nombre de ponts de totes les edats i etapes històriques, els quals han possibilitat que el nostre pais s’hagi anat fent més gran. Cal no perdre’ls per què són la mostra del pas de la nostra història.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada