En aquests temps difícils que descrivia unes setmanes enrere, les actuacions de les administracions públiques són mirades amb molta atenció, així com també la situació financera de les mateixes, gairebé amb lupa, en un exercici d’exigència de responsabilitat.
La responsabilitat es pot practicar des del primer dia, com el cas d’Igualada on l’endeutament fora de la llei que deixà el govern de CiU (més del 119 %, com mesura la llei) s’ha reduït fins estar sota del límit legal (en l’actualitat és menor del 110 %), però a la vegada s’han aplicat mesures d’austeritat, més contundents des de l’any 2008, per tal de reduir la despesa pública en allò menys necessari a la vegada que augmentar-la en capítols com serveis socials, promoció econòmica o inversions. A més, el patrimoni de l’ajuntament ha augmentat gràcies a les empreses municipal, de
manera que el balanç global és que el total de patrimoni net supera l’endeutament total (cosa que el 1999 no passava). Per tant més, garanties per fer front a aquest deute.
Però a part de les finances públiques de la ciutat, les quals recentment un catedràtic va explicar que estan bé, cal fer esment al tema de les inversions. En aquests moments algunes inversions podrien no entendre’s, i la seva justificació requereix d’una explicació addicional que a priori no es pressuposa. Amb tot,
qualificar ara de monument al dispendi una actuació i no haver-ho fet als diversos passos administratius anteriors realitzats abans que l’obra es materialitzés em sembla més oportunisme polític cínic que una posició verdadera, fruit de l’anar fent en un projecte polític sense model i que no aporta més enllà de la crítica.
L’actuació en qüestió és la passarel·la de vianants i bicicletes sobre el torrent de l’Espelt, al barri de Fàtima. Es tracta d’una nova infraestructura de transport, en aquest cas exclusiva per vianants i bicicletes, que millora la connexió cap a la zona educativa i esportiva de l’oest de la ciutat, la qual està en creixement
(ampliació de l’IES Milà i Fontanals, el complex esportiu Infinit, la nova Escola Universitària) i per tant requereix que disposin d’accessos que permetin un millor accés, però adequats al futur de la ciutat. Dotar els equipaments educatius i esportius d’accessos suficients i de qualitat suposa un important valor afegit als
mateixos.
No podem seguir mantenint un model de mobilitat arcaic i àmpliament qüestionat sense actuacions reals i decidides, les quals, de la mateixa manera que una carretera o una via de tren, millorant els temps de recorregut apropen persones, i això suposa un benefici econòmic inqüestionable. Si Obama, president del país tradicionalment poc, o gens favorable, a canvis en el model energètic, ha declarat la fi de l’era del petroli, no podem tornar a quedar-nos enrere.
Actuacions per un nou model de mobilitat han anat acompanyat d’altres que busquen millorar la situació d’Igualada en quan al seu suport a emprenedors i empreses, com és l’ampliació de IG-Nova (subvencionada per la Unió Europea) que dóna espai a empreses de nova creació, així com tot l’eix de dinamisme de l’Avinguda Catalunya i el World Trade Centre Igualada, en una mostra de bona gestió del sòl per crear dinamisme econòmic (a diferència de CiU que hi volia construir pisos).
És a dir, un nou model de mobilitat per tenir una sortida de la crisi no de cartró-pedra, de pedaços, sinó amb un canvi profund que ens permeti de veritat encapçalar la nova economia emergent, i posar-la a l’abast de tothom.
dimecres, 23 de juny del 2010
dissabte, 19 de juny del 2010
Temps difícils -26/05//10-
Portem uns quants mesos en situació de crisi econòmica, ja sigui financera com real, tot i que els últims dies d’abril semblava que rebíem notícies que sortiem de la recessió econòmica ... o el que és el mateix, les xifres i els percentatges mostraven símptomes que tornàvem a créixer, tant en Producte Interior Brut (PIB), com en producció industrial, tant a Espanya com a Catalunya. Amb tot, això no suposava una traducció immediata en el mercat laboral, el qual encara està immers en procés d’ajustament, i per tant aquesta suposada millora del nostre sistema econòmic no ha arriba a la gent, a l’economia real, al nostre dia a dia.
Però les dades econòmiques que bufaven a favor no van servir per convèncer els especuladors financers, els quals ja van fer caure bancs el 2008 i el 2009 i ara quasi aconsegueixen fer caure tot un estat (bé, en veritat Islàndia va caure ... abans del volcà) com Grècia, però els moviments fets per la resta de socis de la unió monetària europea ha evitat aquest cataclisme. I després de Grècia, Espanya era l’objectiu d’aquests depredadors ... i ho han aconseguit. Han posat por a tothom sobre l’economia espanyola, quan, per citar un exemple, el Regne Unit té un dèficit molt més gran que l’estat espanyol però en canvi ningú desconfia de l’economia britànica. I això s’ha traduït en pressions i mesures que el govern central ha hagut de prendre per tal de donar tranquil•litat a les institucions financeres. Les mateixes institucions financeres que no van posar fre als creixements desmesurats i les especulacions que han fet caure bancs, que no han sabut controlar l’economia mundial, ... però hi són, i són el que són.
Així, les mesures que el govern central aplica són certament dures, sobretot pels afectats. Hi ha qui diu que arriben tard, que arriben malament o que arriben incompletes; em quedaria amb el primer i últim comentari. Tard, l’aplicació de mesures s’hauria d’haver fet abans, com en el seu moment el govern de la Generalitat ja va fer el 2008, encaminades a l’estalvi sense retallades socials i a la inversió per generar activitat i alhora promoure un canvi de model productiu. Incompletes, per què es parla d’estalvi, de reduir despesa ... per què no es parla d’ingressos? Aquells que amb la bombolla es van inflar i que un cop ha esclatat se n’han rentat les mans són els que haurien d’aportar els seus grans de sorra (un camió sencer si són moralment responsables ... o més d’un) per tal de reconduir la situació, i a la vegada evitar que la crisi l’acabin pagant els mateixos ... els que no l’han provocat. Més impostos a les rendes altes i una reducció del frau fiscal podrien ser mesures d’ingrés que evitarien mesures de reducció de la despesa.
De les mesures anunciades, al congelació de les pensions és crec la més injusta, ja que afecta un col•lectiu social el qual s’ha de tenir una especial atenció. Amb tot, dir que aquest és un govern antisocial o que la dreta doni lliçons d’esquerranisme em sembla totalment desproporcionat tenint en compte que la dreta catalana donava suport a l’espanyola quan les pensions només pujaven l’IPC i en canvi quan les pensions han pujat per sobre de l’IPC, com ha fet el govern central actual, cap de les dues dretes han recolzat l’augment ... És a dir, si aquells que les pujaven poc governessin passarien de la congelació i anirien cap a la baixada de les mateixes, vista la seva predisposició a pujar-les. Per què només creuen que és una ajuda per fer-la servir clientelarment i no pas un eina de cohesió social i redistribució de riquesa, i per tant no tenen pas cap interès més enllà de l’interès electoral.
Però les dades econòmiques que bufaven a favor no van servir per convèncer els especuladors financers, els quals ja van fer caure bancs el 2008 i el 2009 i ara quasi aconsegueixen fer caure tot un estat (bé, en veritat Islàndia va caure ... abans del volcà) com Grècia, però els moviments fets per la resta de socis de la unió monetària europea ha evitat aquest cataclisme. I després de Grècia, Espanya era l’objectiu d’aquests depredadors ... i ho han aconseguit. Han posat por a tothom sobre l’economia espanyola, quan, per citar un exemple, el Regne Unit té un dèficit molt més gran que l’estat espanyol però en canvi ningú desconfia de l’economia britànica. I això s’ha traduït en pressions i mesures que el govern central ha hagut de prendre per tal de donar tranquil•litat a les institucions financeres. Les mateixes institucions financeres que no van posar fre als creixements desmesurats i les especulacions que han fet caure bancs, que no han sabut controlar l’economia mundial, ... però hi són, i són el que són.
Així, les mesures que el govern central aplica són certament dures, sobretot pels afectats. Hi ha qui diu que arriben tard, que arriben malament o que arriben incompletes; em quedaria amb el primer i últim comentari. Tard, l’aplicació de mesures s’hauria d’haver fet abans, com en el seu moment el govern de la Generalitat ja va fer el 2008, encaminades a l’estalvi sense retallades socials i a la inversió per generar activitat i alhora promoure un canvi de model productiu. Incompletes, per què es parla d’estalvi, de reduir despesa ... per què no es parla d’ingressos? Aquells que amb la bombolla es van inflar i que un cop ha esclatat se n’han rentat les mans són els que haurien d’aportar els seus grans de sorra (un camió sencer si són moralment responsables ... o més d’un) per tal de reconduir la situació, i a la vegada evitar que la crisi l’acabin pagant els mateixos ... els que no l’han provocat. Més impostos a les rendes altes i una reducció del frau fiscal podrien ser mesures d’ingrés que evitarien mesures de reducció de la despesa.
De les mesures anunciades, al congelació de les pensions és crec la més injusta, ja que afecta un col•lectiu social el qual s’ha de tenir una especial atenció. Amb tot, dir que aquest és un govern antisocial o que la dreta doni lliçons d’esquerranisme em sembla totalment desproporcionat tenint en compte que la dreta catalana donava suport a l’espanyola quan les pensions només pujaven l’IPC i en canvi quan les pensions han pujat per sobre de l’IPC, com ha fet el govern central actual, cap de les dues dretes han recolzat l’augment ... És a dir, si aquells que les pujaven poc governessin passarien de la congelació i anirien cap a la baixada de les mateixes, vista la seva predisposició a pujar-les. Per què només creuen que és una ajuda per fer-la servir clientelarment i no pas un eina de cohesió social i redistribució de riquesa, i per tant no tenen pas cap interès més enllà de l’interès electoral.
dijous, 20 de maig del 2010
Queixes -20/05/10-
Recentment llegia a El Periódico una carta d’una noia que es queixava del servei de transport de la Hispano Igualadina, fent esment dels continus retards (a vegades l’autobús ni passa), la falta d’informació, o el fet que no puguis pujar a l’autobús per què va ple (o per què ha marxat abans ja que s’ha omplert i 10 o 15 persones es queden a terra), ...
Era una carta que ben bé podríem subscriure una bona part dels que hem estudiat a Barcelona, i dels que hi estudien i/o treballen a la capital, en les nostres peripècies amb aquesta gran, però mai prou ben valorada, empresa de transport. Em vaig sentir força identificat amb les paraules d’aquesta persona, ja que quan portes 50 minuts esperant un autobús i no truques al telèfon d’informació a una hora gens intempestiva i ningú et contesta ... certament et fa una ràbia infinitíssima, que l’acaba pagant aquell conductor que et porti en el trajecte. Crec que la majoria de conductors/es fan bé la seva feina, alguns amb més “diligència” i et fan arribar abans, i en general solen ser educats amb tothom, encara que sempre es pot tenir un mal dia, a més que ells no són culpables que alguns serveis “desapareguin” durant dies, d’altres arribin constantment tard, o posin autobusos petits deixant diàriament persones a terra.
L’experiència m’indica que en quan a vehicles s’ha fet un pas endavant amb alguns vehicles, destacant els que tenen format d’autobús de viatge de vacances, però existeixen uns autobusos articulats que fan perdre els punts guanyats amb els primers. I en alguns aspectes s’ha millorat, com els serveis a les 7.00 amb dos autobusos (i dic per experiència que no havia estat així fa uns mesos), però ara el problema s’ha mogut a les 6.45... I la última, el nou servei de bus entre Igualada – Martorell i la Universitat Autònoma de Barcelona; des del govern municipal es proposà un servei ràpid entre Igualada i l’estació de Renfe de Martorell que permetés connectar (atenent que estem amb el sistema tarifari integrat) en menys de 1 hora en transport públic amb la UAB (i el Vallès), Vilafranca (i el Penedès), i Barcelona (Sants). El servei posat en marxa a l’abril feia la parada a l’estació de FGC Martorell – enllaç, de manera que el canvi a Renfe era més difícil ... i els comptes no surten pels usuaris. Certament per l’empresa li surt menys rentable ja que es realitza un recorregut més curt en bus, però afavorir el transport públic en les connexions citades per millorar la qualitat de vida dels ciutadans/es hauria de passar al davant. I així espero que ho faci.
Ara... què podem fer nosaltres? L’administració competent pot imposar sancions a l’empresa si aquesta incompleix horaris, capacitat insuficient,... però per imposar-les se n’ha d’assabentar, ho ha de tenir per escrit. És a dir, ens hem de queixar, on? Doncs a l’ATM (atm@atm.cat; carrer Muntaner, 315-321, 08021 Barcelona; 93.362.00.20), al departament de Política Territorial (bustia_suggeriments.ptop@gencat.cat; Avinguda Josep Tarradellas, 2-6, 08029 Barcelona; 934958000), o als llibres de queixes dels autobusos. La suma de queixes o suggeriments pot suposar motiu de sanció per part de l’administració competent, i per tant reacció de l’empresa concessionària per tal de millorar el servei, com sembla ser que ja li ha passat en els serveis que presta a les comarques del Camp de Tarragona.
Per tant, podem seguir aconseguint millores si ens movem i fem arribar les queixes o suggeriments a l’autoritat pertinent. Entre tots ho podem fer. Entre tots ho aconsgeuirem.
Era una carta que ben bé podríem subscriure una bona part dels que hem estudiat a Barcelona, i dels que hi estudien i/o treballen a la capital, en les nostres peripècies amb aquesta gran, però mai prou ben valorada, empresa de transport. Em vaig sentir força identificat amb les paraules d’aquesta persona, ja que quan portes 50 minuts esperant un autobús i no truques al telèfon d’informació a una hora gens intempestiva i ningú et contesta ... certament et fa una ràbia infinitíssima, que l’acaba pagant aquell conductor que et porti en el trajecte. Crec que la majoria de conductors/es fan bé la seva feina, alguns amb més “diligència” i et fan arribar abans, i en general solen ser educats amb tothom, encara que sempre es pot tenir un mal dia, a més que ells no són culpables que alguns serveis “desapareguin” durant dies, d’altres arribin constantment tard, o posin autobusos petits deixant diàriament persones a terra.
L’experiència m’indica que en quan a vehicles s’ha fet un pas endavant amb alguns vehicles, destacant els que tenen format d’autobús de viatge de vacances, però existeixen uns autobusos articulats que fan perdre els punts guanyats amb els primers. I en alguns aspectes s’ha millorat, com els serveis a les 7.00 amb dos autobusos (i dic per experiència que no havia estat així fa uns mesos), però ara el problema s’ha mogut a les 6.45... I la última, el nou servei de bus entre Igualada – Martorell i la Universitat Autònoma de Barcelona; des del govern municipal es proposà un servei ràpid entre Igualada i l’estació de Renfe de Martorell que permetés connectar (atenent que estem amb el sistema tarifari integrat) en menys de 1 hora en transport públic amb la UAB (i el Vallès), Vilafranca (i el Penedès), i Barcelona (Sants). El servei posat en marxa a l’abril feia la parada a l’estació de FGC Martorell – enllaç, de manera que el canvi a Renfe era més difícil ... i els comptes no surten pels usuaris. Certament per l’empresa li surt menys rentable ja que es realitza un recorregut més curt en bus, però afavorir el transport públic en les connexions citades per millorar la qualitat de vida dels ciutadans/es hauria de passar al davant. I així espero que ho faci.
Ara... què podem fer nosaltres? L’administració competent pot imposar sancions a l’empresa si aquesta incompleix horaris, capacitat insuficient,... però per imposar-les se n’ha d’assabentar, ho ha de tenir per escrit. És a dir, ens hem de queixar, on? Doncs a l’ATM (atm@atm.cat; carrer Muntaner, 315-321, 08021 Barcelona; 93.362.00.20), al departament de Política Territorial (bustia_suggeriments.ptop@gencat.cat; Avinguda Josep Tarradellas, 2-6, 08029 Barcelona; 934958000), o als llibres de queixes dels autobusos. La suma de queixes o suggeriments pot suposar motiu de sanció per part de l’administració competent, i per tant reacció de l’empresa concessionària per tal de millorar el servei, com sembla ser que ja li ha passat en els serveis que presta a les comarques del Camp de Tarragona.
Per tant, podem seguir aconseguint millores si ens movem i fem arribar les queixes o suggeriments a l’autoritat pertinent. Entre tots ho podem fer. Entre tots ho aconsgeuirem.
Tempestes de maig -13/05/10-
El mes de maig de 2010 ha començat amb pluges, neu i fred, com si de cop tornéssim unes setmanes enrere, a l’hivern, i hem hagut de recuperar la roba d’abric que començàvem ja a guardar a l’armari.
Però una altre tempesta ha vingut, en aquest cas no meteorològica sinó econòmica, de la zona est d’Europa, concretament de Grècia. Així, la Unió Europea, principalment els països que tenen l’Euro com a moneda, estan en altíssima tensió degut al possible crac econòmic de l’economia grega ja que podria afectar el sistema monetari i de retruc les economies de la resta de països. Amb un atac sense precedents dels especuladors, el govern grec s’ha vist inundat per una situació econòmica gens positiva (recordar que va ser el govern de dretes anterior a l’actual el que va estar mentint a tothom amb les dades econòmiques), agreujat quan les agències de rating (aquelles que valoren la “qualitat” del deute) van devaluar el deute públic grec; les mateixes agències que anys abans qualificaven alguns bancs i productes financers nord-americans com excel•lents ... els mateixos que van fer fallida i van provocar una nova crisi econòmica i financera mundial. Assetjat per tot, el govern grec ha assumit un dràstic pla d’ajustos que passa per reduir els sous dels funcionaris, pensions,... per tal d’arribar a un estalvi que permeti tirar endavant el país. Una d’aquestes mesures és la reducció de municipis, que passaran, en números aproximats, de més de 1.000 a poc més de 300.
Aquesta idea no és nova ... i no em refereixo a allà, sinó aquí. Mentre al Parlament es va discutint les vegueries que substituiran les diputacions i en una part els consells comarcals, en un calaix dorm tot ple de pols un informe sobre l’organització administrativa de Catalunya que en el seu moment va aixecar una polseguera gens menyspreable. Aquest informe, anomenat Informe Roca (pel seu autor), proposava canvis en el mapa administratiu de Catalunya per tal de poder estalviar costos d’administració en alguns aspectes per tal de racionalitzar-los, a la vegada que aquest canvi suposés pel país disposar d’uns millors serveis públics en referència a la seva millor distribució territorial. No es tracta de cap atac a la independència municipal ni al municipalisme, sinó més aviat el contrari, uns municipis més grans suposen una força més important a exercir davant la resta d’administracions per assolir les reivindicacions necessàries.
La falta d’això ha fet que els municipis busquessin fórmules per semblar que són més grans, unint-se formant Mancomunitats, agrupacions, o Comunitats (no comunitats autònomes), i així poder gestionar alguns serveis conjuntament, i oferir nous serveis que cada municipi per separat no podria portar a terme. Però sobretot els hi dóna força davant les altres administracions per poder aconseguir nous serveis, com l’assolit enguany en la reforma de la xarxa d’autobusos urbans i interurbans de la Conca, amb recorreguts que apropen els municipis de Vilanova i Montbui als serveis d’Igualada (menció especial de l’Hospital), i a la vegada més xarxa de bus i freqüència de pas a les línies que circulen per la ciutat d’Igualada. Un altre exemple el trobariem amb la lluita contra la violència de gènere, la qual ajuda a disposar d’uns serveis que individualment els municipis de la Conca no tindrien. Amb tot, altres serveis, com la recollida d’escombraries, ja s’ha posat en marxa una base per què en un futur pugui ser mancomunat.
Però, per què no facilitar les coses i modificar el mapa administratiu? Ara que es demana racionalitat a l’administració pública, seria un bon exemple per fer-ho.
Però una altre tempesta ha vingut, en aquest cas no meteorològica sinó econòmica, de la zona est d’Europa, concretament de Grècia. Així, la Unió Europea, principalment els països que tenen l’Euro com a moneda, estan en altíssima tensió degut al possible crac econòmic de l’economia grega ja que podria afectar el sistema monetari i de retruc les economies de la resta de països. Amb un atac sense precedents dels especuladors, el govern grec s’ha vist inundat per una situació econòmica gens positiva (recordar que va ser el govern de dretes anterior a l’actual el que va estar mentint a tothom amb les dades econòmiques), agreujat quan les agències de rating (aquelles que valoren la “qualitat” del deute) van devaluar el deute públic grec; les mateixes agències que anys abans qualificaven alguns bancs i productes financers nord-americans com excel•lents ... els mateixos que van fer fallida i van provocar una nova crisi econòmica i financera mundial. Assetjat per tot, el govern grec ha assumit un dràstic pla d’ajustos que passa per reduir els sous dels funcionaris, pensions,... per tal d’arribar a un estalvi que permeti tirar endavant el país. Una d’aquestes mesures és la reducció de municipis, que passaran, en números aproximats, de més de 1.000 a poc més de 300.
Aquesta idea no és nova ... i no em refereixo a allà, sinó aquí. Mentre al Parlament es va discutint les vegueries que substituiran les diputacions i en una part els consells comarcals, en un calaix dorm tot ple de pols un informe sobre l’organització administrativa de Catalunya que en el seu moment va aixecar una polseguera gens menyspreable. Aquest informe, anomenat Informe Roca (pel seu autor), proposava canvis en el mapa administratiu de Catalunya per tal de poder estalviar costos d’administració en alguns aspectes per tal de racionalitzar-los, a la vegada que aquest canvi suposés pel país disposar d’uns millors serveis públics en referència a la seva millor distribució territorial. No es tracta de cap atac a la independència municipal ni al municipalisme, sinó més aviat el contrari, uns municipis més grans suposen una força més important a exercir davant la resta d’administracions per assolir les reivindicacions necessàries.
La falta d’això ha fet que els municipis busquessin fórmules per semblar que són més grans, unint-se formant Mancomunitats, agrupacions, o Comunitats (no comunitats autònomes), i així poder gestionar alguns serveis conjuntament, i oferir nous serveis que cada municipi per separat no podria portar a terme. Però sobretot els hi dóna força davant les altres administracions per poder aconseguir nous serveis, com l’assolit enguany en la reforma de la xarxa d’autobusos urbans i interurbans de la Conca, amb recorreguts que apropen els municipis de Vilanova i Montbui als serveis d’Igualada (menció especial de l’Hospital), i a la vegada més xarxa de bus i freqüència de pas a les línies que circulen per la ciutat d’Igualada. Un altre exemple el trobariem amb la lluita contra la violència de gènere, la qual ajuda a disposar d’uns serveis que individualment els municipis de la Conca no tindrien. Amb tot, altres serveis, com la recollida d’escombraries, ja s’ha posat en marxa una base per què en un futur pugui ser mancomunat.
Però, per què no facilitar les coses i modificar el mapa administratiu? Ara que es demana racionalitat a l’administració pública, seria un bon exemple per fer-ho.
dimecres, 28 d’abril del 2010
CONSULTANT -29/04/10-
El passat diumenge es va celebrar la tercera onada de consultes sobre la independència de Catalunya, essent convidats a votar més de 1 milió de persones en el conjunt de municipis que s’hi celebrava l’acte. Entre ells, varis de la comarca de l’Anoia, entre els quals s’inclou Igualada.
En el seu moment ja vaig comentar que no trobava prioritària aquesta consulta, opinió que segueixo mantenint, ja que l’agenda política hauria de centrar-se en altres aspectes més importants de la vida ciutadana, especialment la crisi econòmica, que el nostre territori arrossega. Crec fermament que no era el moment per això, tot i l’espectacle del Tribunal Constitucional i l’Estatut pogués encendre l’ànima de molta gent.
Amb tot, cal comentar alguns aspectes. L’experiència pròpia em serveix per entendre que mobilitzar gent per una causa, sobretot si és política, té una dificultat molt elevada, i calen grans dosis de convenciment personal i empatia per intentar convèncer més gent per què s’hi apunti. Així, personalment crec que s’ha de felicitar als organitzadors i a tots els voluntaris per haver-ho aconseguit, per tot l’esforç donat, que de ben segur ha estat superat per la il•lusió de fer la consulta. Certament hi ha hagut una mobilització important en forma de cartells col•locats, pamflets, anuncis i actes paral•lels de dinamisme i debat sobre el tema, amb presència de PSC, CiU, ERC, i ICV. L’Ajuntament no podia donar recolzament explícit, i menys amb l’aprovació d’una moció al ple municipal que de bon principi no era legal, però no ha negat l’ús d’equipaments públics pels debats organitzats.
Respecte el procés, crec que la voluntat ha estat fer-lo el més creïble possible, garantint que la mateixa persona no votés dos cops, i amb la necessitat de disposar d’un document acreditatiu oficial de residència a Igualada per poder-ho fer. I, important, les dades registrades (només el DNI) no seran donades a NINGÚ, un fet que pot passar desapercebut però en l’època de les dades que vivim quelcom molt important.
Vaig estar dubtant sobre si anar-hi o no, ja que prenent la consideració primera que he fet la participació a la mateixa seria donar-li importància, o més importància del que em pogués interessar. Però, personalment, des de que he tingut “l’edat per votar” he cregut més convenient participar en aquelles consultes on se’m demani l’opinió, ja que opinant ningú em podrà interpretar la meva abstenció. I així vaig fer.
Amb tot, no m’ha agradat una certa apropiació “fotogràfia” política de l’esdeveniment per part d’alguns partits, com tampoc que ho titllin de cop al govern municipal, per què tergiversa la bona imatge “apolítica” de l’esdeveniment i, en el cas segon, mostra l’únic interès partidista que tenen alguns és que a l’Entesa li vagi malament, encara que al pugui suposar que li vagi malament a la ciutat (que no és el cas).
En el seu moment ja vaig comentar que no trobava prioritària aquesta consulta, opinió que segueixo mantenint, ja que l’agenda política hauria de centrar-se en altres aspectes més importants de la vida ciutadana, especialment la crisi econòmica, que el nostre territori arrossega. Crec fermament que no era el moment per això, tot i l’espectacle del Tribunal Constitucional i l’Estatut pogués encendre l’ànima de molta gent.
Amb tot, cal comentar alguns aspectes. L’experiència pròpia em serveix per entendre que mobilitzar gent per una causa, sobretot si és política, té una dificultat molt elevada, i calen grans dosis de convenciment personal i empatia per intentar convèncer més gent per què s’hi apunti. Així, personalment crec que s’ha de felicitar als organitzadors i a tots els voluntaris per haver-ho aconseguit, per tot l’esforç donat, que de ben segur ha estat superat per la il•lusió de fer la consulta. Certament hi ha hagut una mobilització important en forma de cartells col•locats, pamflets, anuncis i actes paral•lels de dinamisme i debat sobre el tema, amb presència de PSC, CiU, ERC, i ICV. L’Ajuntament no podia donar recolzament explícit, i menys amb l’aprovació d’una moció al ple municipal que de bon principi no era legal, però no ha negat l’ús d’equipaments públics pels debats organitzats.
Respecte el procés, crec que la voluntat ha estat fer-lo el més creïble possible, garantint que la mateixa persona no votés dos cops, i amb la necessitat de disposar d’un document acreditatiu oficial de residència a Igualada per poder-ho fer. I, important, les dades registrades (només el DNI) no seran donades a NINGÚ, un fet que pot passar desapercebut però en l’època de les dades que vivim quelcom molt important.
Vaig estar dubtant sobre si anar-hi o no, ja que prenent la consideració primera que he fet la participació a la mateixa seria donar-li importància, o més importància del que em pogués interessar. Però, personalment, des de que he tingut “l’edat per votar” he cregut més convenient participar en aquelles consultes on se’m demani l’opinió, ja que opinant ningú em podrà interpretar la meva abstenció. I així vaig fer.
Amb tot, no m’ha agradat una certa apropiació “fotogràfia” política de l’esdeveniment per part d’alguns partits, com tampoc que ho titllin de cop al govern municipal, per què tergiversa la bona imatge “apolítica” de l’esdeveniment i, en el cas segon, mostra l’únic interès partidista que tenen alguns és que a l’Entesa li vagi malament, encara que al pugui suposar que li vagi malament a la ciutat (que no és el cas).
CENDRES VOLCÀNIQUES -21/04/10-
Aquests dies Islàndia ha esdevingut l’estat més famós, i segurament beneït o maleït a la vegada segons les circumstàncies, a causa de l’explosió del volcà de nom suficientment islandès per no reproduir-lo aquí. L’espai aeri europeu s’ha enfosquit per moments, bé per dies, i ha impedit volar a centenars d’avions de manera que milers de viatgers s’han quedat a terra, provocant una certa paràlisi de l’activitat econòmica. Amb tot, aquests viatgers han acceptat les conseqüències de tot plegat d’una manera pacífica ja que no hi havia gaire marge de maniobra per part de les autoritats, i aquestes han aplicat les mesures de seguretat que l’organisme europeu de control aeri dictava. Certament, ha estat una experiència positiva veure com un organisme europeu s’ha posicionat per sobre dels governs dirigint les mesures necessàries aplicades per aquesta incidència, diguem-ne, meteorològica i geològica.
Aquests últims dies també hem tingut altres noticies importants, com és el cas de la sentència ... bé de la No sentència del Tribunal Constitucional sobre la constitucionalitat de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. En el seu dia ja vaig comentar que em semblava vergonyós tot plegat, pels components del tribunal (alguns no hi haurien de ser i aviat altres tampoc) i pel temps que està tardant (al juny farà 6 anys que la ciutadania va votar l’Estatut) serien causes més que suficients per suspendre als actors d’aquesta obra de teatre eterna. I l’eternitat no té fi ... com a mínim conegut, i més en aquest cas.
Apart d’aquestes dues noticies, també n’hem tingut de positives, i importants. Començant per la salut, que és el principal, el Consorci Sanitari de l’Anoia (CSA) gestionarà el nou CAP Igualada Nord. Aquest fet podria semblar una obvietat, ja que CSA és el que gestiona l’Hospital d’Igualada, però no tant ja que el departament de Sanitat de la Generalitat havia convocat un concurs per la seva gestió; aquest concurs obria la porta a repetir un esquema sanitari del qual ja es tenia experiència a la ciutat i que els seus resultats no foren gaire satisfactoris, però el fet que tant l’Hospital i el nou CAP siguin gestionats pel mateix organisme públic és una major garantia pels usuaris, a la vegada que permet sumar sinèrgies entre els dos nous equipaments sanitaris, a la vegada que consolidar el salt qualitatiu del servei sanitari a la ciutat en els últims 4 anys.
Una altre noticia, la celebració de la Mostra de Teatre Infantil i Juvenil d’Igualada que ha tornat a omplir la ciutat de rialles, somriures de nens i nenes que anaven veient i gaudint de l’àmplia oferta d’obres que es feien. Tot i que l’amenaça de mal temps fou present, en certa manera no hi va haver gaires problemes permetent el correcte funcionament, amb nous espais oberts al públic com és el cas de l’Escorxador, el qual té la seva nau central restaurada i que ja comença a recuperar l’activitat, a tenir vida.
Per últim, dues breus noticies més com són l’avanç del PDI 2009-2018 sobre infraestructures de transport públic a l’àrea metropolitana i l’aprovació del Pla Territorial Metropolità de Barcelona. Tot i que no hi som administrativament, encara, preveuen actuacions que beneficiaran de manera directa i indirecta el nostre territori, com és el carril bus de la B-23 (entrada per la Diagonal), la nova connexió A-2 – B-40 (en obres), l’entrada de l’Eix transversal ferroviari al Port de Barcelona, la línia orbital (podent arribar amb tren fins Vilanova i la Geltrú sense passar per BCN), o la millora de la xarxa de metro, entre d’altres. Actuacions que tot i el temps que poden tardar donen llum a un túnel que la nostre comarca veu massa fosc.
Aquests últims dies també hem tingut altres noticies importants, com és el cas de la sentència ... bé de la No sentència del Tribunal Constitucional sobre la constitucionalitat de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. En el seu dia ja vaig comentar que em semblava vergonyós tot plegat, pels components del tribunal (alguns no hi haurien de ser i aviat altres tampoc) i pel temps que està tardant (al juny farà 6 anys que la ciutadania va votar l’Estatut) serien causes més que suficients per suspendre als actors d’aquesta obra de teatre eterna. I l’eternitat no té fi ... com a mínim conegut, i més en aquest cas.
Apart d’aquestes dues noticies, també n’hem tingut de positives, i importants. Començant per la salut, que és el principal, el Consorci Sanitari de l’Anoia (CSA) gestionarà el nou CAP Igualada Nord. Aquest fet podria semblar una obvietat, ja que CSA és el que gestiona l’Hospital d’Igualada, però no tant ja que el departament de Sanitat de la Generalitat havia convocat un concurs per la seva gestió; aquest concurs obria la porta a repetir un esquema sanitari del qual ja es tenia experiència a la ciutat i que els seus resultats no foren gaire satisfactoris, però el fet que tant l’Hospital i el nou CAP siguin gestionats pel mateix organisme públic és una major garantia pels usuaris, a la vegada que permet sumar sinèrgies entre els dos nous equipaments sanitaris, a la vegada que consolidar el salt qualitatiu del servei sanitari a la ciutat en els últims 4 anys.
Una altre noticia, la celebració de la Mostra de Teatre Infantil i Juvenil d’Igualada que ha tornat a omplir la ciutat de rialles, somriures de nens i nenes que anaven veient i gaudint de l’àmplia oferta d’obres que es feien. Tot i que l’amenaça de mal temps fou present, en certa manera no hi va haver gaires problemes permetent el correcte funcionament, amb nous espais oberts al públic com és el cas de l’Escorxador, el qual té la seva nau central restaurada i que ja comença a recuperar l’activitat, a tenir vida.
Per últim, dues breus noticies més com són l’avanç del PDI 2009-2018 sobre infraestructures de transport públic a l’àrea metropolitana i l’aprovació del Pla Territorial Metropolità de Barcelona. Tot i que no hi som administrativament, encara, preveuen actuacions que beneficiaran de manera directa i indirecta el nostre territori, com és el carril bus de la B-23 (entrada per la Diagonal), la nova connexió A-2 – B-40 (en obres), l’entrada de l’Eix transversal ferroviari al Port de Barcelona, la línia orbital (podent arribar amb tren fins Vilanova i la Geltrú sense passar per BCN), o la millora de la xarxa de metro, entre d’altres. Actuacions que tot i el temps que poden tardar donen llum a un túnel que la nostre comarca veu massa fosc.
CENTRES CÍVICS -14/04/10-
Fa unes setmanes parlava del deute municipal, com a eina econòmica que tenen els ajuntaments per poder afrontar inversions en nous serveis públics en forma d’equipaments. Equipaments com serien per exemple els centres cívics, autèntics motors de la participació ciutadana i de la vida social de la ciutat; des de cursos de ball fins a debats sobre les consultes indepentistes, des de ludoteques fins a partides d’escacs, d’espai per entitats fins a cursos de cuina. Amb tot, són necessaris els Centres Cívics?
Aquí caldria veure quin és l’objectiu que es persegueix amb la construcció d’un centre cívic. En el seu moment el govern de la Generalitat va promoure la construcció de casals cívics arreu de Catalunya, sobretot en barris amb alt percentatge d’immigració vinguda d’arreu d’Espanya. L’objectiu? Precisament el seu objectiu va ser polèmic, ja que funcionaven com a oficines de promoció del partit del govern; és més, en algun municipi el responsable del casal era també un responsable del partit al territori ... i si el casal estava tancat el podien trobar a la seu del partit ... la mostra d’una utilització totalment partidista de l’administració només per interessos particulars.
Però en general, els ajuntaments han construït centres cívics a barris que necessitaven un cert dinamisme social, o si més no el foment de la vida social en aquella zona. Un altre objectiu, aconseguit amb èxit pel Centre Cívic de Fàtima, ha estat trencar tabús respecte certs barris, intentant integrant-los en la dinàmica social de la ciutat, fent-los més permeables trencant aquelles barreres o murs que amb el temps s’havien fet i que separaven més que edificis. Els equipaments cívics són una clara aposta de l’administració pública, del sector públic, per construir una societat socialment més justa i cohesionada, una aposta necessària que fa créixer com a persones tots els que hi participen, enriquir-les culturalment, i per tant persones amb una ment més crítica, més oberta, més plural.
I això últim fa por. Fa por als sectors que només veien en els centres cívics una eina publicitària, i que tampoc els interessa que la cultura es popularitzi, ja que, com he dit abans, una societat més culta (no elitistament) suposa tenir un sentit més crític, qüestionar l’status quo ... i alguns viuen molt bé des de fa anys en el seu pedestal dominant i remenant les cireres, o dirigint aquells polítics que les remenen. És per això que si aquests partits arriben a governar els centres cívics sen ressentiran, ja que no hi confien, ja sigui disminuint l’oferta d’activitats existent, reduint les inversions (potser fins i tot la construcció de nous centres cívics), o incrementant els preus per tal que les activitats siguin inaccessibles per la majoria de la població.
La ciutat en l’actualitat disposa de dos centres cívics municipals en funcionament (l’Espai Cívic Centre i el Centre Cívic de Fàtima)i el Casal Cívic Montserrat, i té la previsió de construir un altre al barri de Set Camins – Les Comes; en el cas d’aquest últim, els recursos econòmics necessaris per fer-lo possible van ser aprovats sense els vots favorables de CiU i ERC, donant mostra de la sensibilitat i posicionament respecte aquests equipaments públics. Les inscripcions cada any mostren la gran acceptació d’aquests serveis i la recent reforma de l’Espai Cívic Centre amb un gimnàs polivalent ha augmentat l’oferta de cursos. Però que la qualitat d’aquests equipaments de la cohesió social augmenti, tant en quantitat com en oferta, depèn de la sensibilitat amb que es gestionen. No tothom som iguals.
Aquí caldria veure quin és l’objectiu que es persegueix amb la construcció d’un centre cívic. En el seu moment el govern de la Generalitat va promoure la construcció de casals cívics arreu de Catalunya, sobretot en barris amb alt percentatge d’immigració vinguda d’arreu d’Espanya. L’objectiu? Precisament el seu objectiu va ser polèmic, ja que funcionaven com a oficines de promoció del partit del govern; és més, en algun municipi el responsable del casal era també un responsable del partit al territori ... i si el casal estava tancat el podien trobar a la seu del partit ... la mostra d’una utilització totalment partidista de l’administració només per interessos particulars.
Però en general, els ajuntaments han construït centres cívics a barris que necessitaven un cert dinamisme social, o si més no el foment de la vida social en aquella zona. Un altre objectiu, aconseguit amb èxit pel Centre Cívic de Fàtima, ha estat trencar tabús respecte certs barris, intentant integrant-los en la dinàmica social de la ciutat, fent-los més permeables trencant aquelles barreres o murs que amb el temps s’havien fet i que separaven més que edificis. Els equipaments cívics són una clara aposta de l’administració pública, del sector públic, per construir una societat socialment més justa i cohesionada, una aposta necessària que fa créixer com a persones tots els que hi participen, enriquir-les culturalment, i per tant persones amb una ment més crítica, més oberta, més plural.
I això últim fa por. Fa por als sectors que només veien en els centres cívics una eina publicitària, i que tampoc els interessa que la cultura es popularitzi, ja que, com he dit abans, una societat més culta (no elitistament) suposa tenir un sentit més crític, qüestionar l’status quo ... i alguns viuen molt bé des de fa anys en el seu pedestal dominant i remenant les cireres, o dirigint aquells polítics que les remenen. És per això que si aquests partits arriben a governar els centres cívics sen ressentiran, ja que no hi confien, ja sigui disminuint l’oferta d’activitats existent, reduint les inversions (potser fins i tot la construcció de nous centres cívics), o incrementant els preus per tal que les activitats siguin inaccessibles per la majoria de la població.
La ciutat en l’actualitat disposa de dos centres cívics municipals en funcionament (l’Espai Cívic Centre i el Centre Cívic de Fàtima)i el Casal Cívic Montserrat, i té la previsió de construir un altre al barri de Set Camins – Les Comes; en el cas d’aquest últim, els recursos econòmics necessaris per fer-lo possible van ser aprovats sense els vots favorables de CiU i ERC, donant mostra de la sensibilitat i posicionament respecte aquests equipaments públics. Les inscripcions cada any mostren la gran acceptació d’aquests serveis i la recent reforma de l’Espai Cívic Centre amb un gimnàs polivalent ha augmentat l’oferta de cursos. Però que la qualitat d’aquests equipaments de la cohesió social augmenti, tant en quantitat com en oferta, depèn de la sensibilitat amb que es gestionen. No tothom som iguals.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)