Els notaris de l’actualitat -17/03/2011-

Recentment amb les revolucions que hi han hagut a l’altre ribera del Mediterrani, així com fa pocs dies amb el terratrèmol i tsunami del Japó, hem vist com les xarxes socials, vaja, internet, s’ha convertit en un gran element transmissor d’informació i els ciutadans i ciutadanes s’han convertit en periodistes, en notaris de l’actualitat que ells mateixos estaven vivint en directe.

Segurament aquesta ha estat una de les més recents revolucions o canvis que hi han hagut en el món de la comunicació, on hem passat de l’exclusivitat informativa dels mitjans de paper de fa 100 anys a la diversificació, facilitat d’accés i de creació d’informació. Els mitjans de comunicació escrits, la premsa escrita, també està canviant i adaptant-se als nous, ja sigui amb millors serveis a través de la xarxa internet (poder conèixer que passa a Catalunya tot estant a l’altre punta del món) com canvis del propi mitjà, com és el cas de la propera aparició de La Vanguardia en català.

Segurament, però, el canvi més important és que ara tothom pot ser un emissor d’informació, ja sigui amb un escrit, una foto, o un video. Com tot, cada persona haurà de tenir la capacitat de saber diferenciar entre informació creïble i informació que no ho és, saber diferenciar el gra de la palla. Així, el boca orella s’ha digitalitzat per què si veus alguna cosa que pot generar comentaris li fas una foto i un està a la xarxa, es vista i comentada. I exemples no ens falten, des del David Bisbal i els seus comentaris sobre les piràmides, la primera foto de Shakira i Piqué junts que aquest últim va fer pública, o algunes  declaracions de polítics.

Amb tot, abans que les noves tecnologies hagin creat la figura del ciutadà-periodista, algun altre mitjà ja va apostar per aquesta figura. I es tracta del mitjà que ara mateix esteu fullejant, i llegint, L’Enllaç. Aquest passat cap de setmana va celebrar els seus 10 anys fent de notari de l’actualitat de la comarca amb una gran festa, i prèviament el divendres va organitzar un sopar amb els seus col·laboradors a l’Ateneu de Tous, els quals van ser obsequiats amb un diploma.

Des del 2007 que escric a aquest setmanari, totes les setmanes (excepte alguns dies puntuals), donant la meva opinió, posicionant-me a favor o en contra, i a vegades generant una certa polèmica, en tot cas amb respecte cap a les persones que pensin el mateix com els que no, i buscant generar debat per tal de construir un món millor. Però certament, el més important és que amb cada escrit, i cada escrit dels contertulians que estem a la secció d’opinió i les noticies que s’envien des de les entitats, anem fent cada setmana que el projecte de l’Enllaç creixi. I formar part d’un projecte, d’una idea, d’una il·lusió real és quelcom molt important. Aquí vaig explicar fa uns mesos que em casava, uns mesos més enllà que em feien padrí d’un nebot que provenia d’Etòpia, i la setmana passada donava una matrícula d’honor a la meva mare. L’Enllaç forma part de la meva vida, i n’estic segur que de moltes altres persones també; potser per això s’acaba tant aviat els exemplars en paper!!

És per això que voldria felicitar a l’Enllaç pels 10 anys d’edicions, i que en siguin 10 anys més. Agrair públicament l’oportunitat de poder opinar, criticar, o valorar el que passa al món, a vegades amb encert, a vegades no, però mai amb malicia. A vegades la inspiració arriba fluidament, a vegades tarda més, i últimament m’arriba a última hora, però les ganes de continuar construint el futur de l’Enllaç és quelcom que empeny, i molt.

Moltes felicitats Enllaç!!!

Orgull -10/03/11-

Com sabreu, aquest dimarts dia 8 es va celebrar el dia internacional de la dona treballadora, i segur que coneixereu alguna de les múltiples activitats que es van realitzar, ja siguin conferències, debats, exposicions, lectura de manifestos, articles en premsa,...

Dels múltiples articles d’opinió i noticies publicades, en destaco una que va sortir al diari Público, amb el nom de “Madres sin estudios con matrícula de honor”. L’article recull testimonis de dones que han treballat molt dur per què les seves filles i fills tinguessin la vida que elles no van poder aconseguir. Es tractaria de persones que "En la seva infància i joventut, la majoria d'elles van viure en un país submergit en la pobresa, que van contribuir a superar amb el seu treball des de molt aviat dins la unitat familiar, simultanejant les tasques domèstiques, la cura de persones i un treball del sistema productiu en un marc legal sense protecció".

Mentre anava llegint l’article sortien les filles dient frases com "Jo he nascut amb tot fet. La meva mare m'ha educat amb la filosofia de l'esforç i la responsabilitat, i no em va donar una altra alternativa que no fos la d'estudiar. Aquest era el meu treball". I m’hi sentia plenament identificat, per què en el meu cas personal també ha estat així, i segurament no he estat l’únic. Mares que han treballat al sector tèxtil igualadí hores i hores, que “mai” faltaven per què mai es posaven malaltes (és a dir, inclòs amb febre o refredades anaven a treballar), i que la feina era cabdal per les seves vides, però no per elles mateixes, sinó per què els fills i filles poguessin tenir tot allò que no van tenir: educació, joguines, noves tecnologies, ....

I n’estic orgullós i feliç d’això, per què és de l’esforç que es pot exigir esforç als demés, és des de la responsabilitat que es pot educar en la responsabilitat. I d’això, n’estic molt agraït a la meva mare, i encara més quan la seva força motriu, les seves mans, conjuntament amb la de tantes mares, han aixecat aquest país. I el continuen aixecant.

Ep! Però aquesta lluita pels fills no acaba mai, i més ara en els temps difícils que estem, les mares continuen essent una font de coneixement tant o més important que una carrera universitària, per què els valors no s’aprenen només a l’escola, sinó a casa. El seu esforç per no perdre el fil del món les porta a, entre d’altres coses, endinsar-se en el món de la informàtica, internet, càmares digitals de fotos, DVD, TDT, i moltes novetats més que pels joves és quotidià però pels grans és una muntanya.

I des d’aquí voldria donar aquesta matrícula d’honor que citava l’article a la meva mare per tot l’esforç fet, a les mares dels meus pares per què de joves van haver de deixar els seus orígens, la seva terra, per adoptar una nova terra aquí i donar un futur a les seves filles i fills. Sense elles, de ben segur jo no seria aquí. En definitiva, matrícula d’honor a totes les mares que han posat l’esforç i la voluntat d’un futur millor per les seves filles i fills davant seu.

Ara, crec que les noves generacions hem de ser capaços de guanyar-nos també aquesta matrícula d’honor, tant les dones continuar amb l’esforç com els homes compartir aquest esforç, per què els reptes compartits solen ésser més fàcils d’aconseguir. Serà una feina dura, díficil, costosa, però n’estic segur que entre homes i dones, en igualtat de condicions, els hem de poder assolir. Moltes vegades es comenta que el fet que les dones estiguin discriminades suposa desaprofitar la meitat de la intel·ligència humana; personalment, crec que desaprofitem MÉS de la meitat, i per construir un món millor per tothom, un veritable futur, no ens podem permetre aquest luxe. La igualtat és, llavors, la clau del nostre avui i del nostre demà. Tinguem-la present.

Hi ha diners -03/03/11-

Aquests dies portem un intens debat entre el govern de l’Estat, la Generalitat, els membres de l’anterior govern sobre els comptes públics, els números de l’administració pública catalana, i es van llançant dèficits, deutes, i altres termes que a vegades es confonen però que no volen dir el mateix.

Afegint-se a tot això, trobem les accions del govern de la Generalitat de retallar un 10 % el pressupost, i això s’està traduint en parar nous Hospitals i Centres d’Atenció Primària, parar noves escoles i instituts, parar el programa de digitalització de les aules, o també reduir les hores d’assisstència sanitària augmentant els temps de les llistes d’espera. I paral·lelament es parla de suprimir l’impost de successions, que actualment només afecta a l’1 % de la població catalana.

I en el cas municipal, fa una setmana s’aprovà un pressupost que s’havia reduït un 10 % però que manté els recursos socials i augmenta els recursos en promoció econòmica. Un deute municipal que es redueix en 25 punts respecte el 1999, que era 119 % (llavors per sobre la llei), i també unes inversions que es redueixen comparativament amb anys anteriors. Comentar que, gràcies al nou contracte d’escombraries, es redueix la taxa d’escombraries.

I amb tot aquest batibull de xifres ... la pregunta és, hi ha diners? Les administracions tenen diners? Amb el clima que hi ha, la sensació és que no ... però sí. Hi ha menys diners que abans, però hi són, i ara toca continuar la millorar de la gestió. Hi pot haver coses que es retardin, és cert, com qualsevol familia que se li redueixin els ingressos tardarà més en canviar la televisió o els mobles de casa. Ara bé, aquets fet no pot ser l’excusa d’aplicar una estisorada a tort i a dret ... bé, en general al sector públic educatiu, sanitari o assisstencial, en benefici d’uns clars interessos particulars.

. I per això fa falta honestedat, innovació, idees, i molt treball. Honestedat per no aprofitar el moment per depreciar els serveis públics en favor d’uns particulars; parlar clarament del que es fa, i del perquè. Innovació, per què no tot és retallar; s’han de buscar fòrmules noves per què l’estat del benestar (salut, educació, serveis per la gent gran), les nostres infrastructures continuïn avançant, potser a un ritme més lent, però que avancin. Idees, molt vinculat al concepte anterior, no ens quedem amb els clàssics sistemes, formulem millores i canvis, on tothom hi tingui oportunitats. I treball. Aquesta última, és evident, que és la paraula clau i que pot fer possible les demés. Treball per posar totes les energies a innovar i trobar idees per què allò que la societat catalana, o igualadina en concret, hagi aconseguit. Treballar honestament per què tinguem clar per qui ho fem, i defensem aquella posició que considerem més adequada, però sense amagar-se. Treball, això vol dir fer propostes, promoure el debat, acord, consens, ... però sobretot, molta energia, lideratge, i ganes

A la pregunta de si hi ha diners, sí, n’hi ha, però cada model de societat, o ciutat, els gestiona cap a una direcció o una altre. Hem de valorar quin model ens interessa més, pel present i pel futur, valorant la feina feta al passat. Sabent d’on venim podrem veure on podem, o volen, anar els nostres dirigents.

No descobriré ara ni qui sóc, ni el que penso, quelcom àmpliament conegut. Però m’interessa que la gent valori aquests conceptes, per què tenim el dret de decidir el nostre futur, escollint els nostres representants, i aquest futur pot ser d’una manera o altre segons la destinació dels recursos públics: si tenim més serveis per la gent gran, més famílies tranquil·les, més gent gran ben cuidada. Si tenim més recursos per educació, joves més ben formats per poder emprendre la seva pròpia vida i estar preparats pel món laboral existent. Si tenim més serveis sanitaris, més prevenció, millor qualitat de vida.

Ara debat, diàleg, confrontació clara de models, i escoltar. Escoltar i fer feina.

Educació -2.0 -23/02/11-

La telefonia mòbil, 

la nova informàtica, hi tindrem joves preparats?

La informàtica ha estat sempre una assignatura canviant, al ritme de les novetats tecnològiques que han anat arribant a les nostre vides. Recordo que la meva mare té un títol d’informàtica de fa alguns anys (no diré quants), però ara quan se’l mira se’n recorda poc i afirma que no li serveix en l’actualitat. No li serveix no per la importància del títol, sinó que s’ha iniciat a la informàtica “moderna” a través dels cursos que ofereix l’ajuntament i llavors els ordinadors de llavors no eren els d’ara; val a dir que aquests cursos d’iniciació a la informàtica moderna, ja siguin escriure documents, fer comptes, enviar un correu o navegar per internet, estan fent cada vegada més petita allò que s’anomena “l’escletxa digital”, és a dir, que existeixi una part de la població que domini perfectament la informàtica i una altre part que no.

El fet és que cada dia les noves tecnologies han entrat de manera més important a l’educació, a les escoles, i això s’ha traduït que en comptes de fer classes monotemàtiques de com fer servir el teu pc, passes a fer classes de geografia amb un programa que t’ajuda a aprendre on hi ha els països, les seves banderes, himnes, capitals,... i complementant l’aprenentatge en l’aula, l’alumne li pot ser més senzill.

Ara, però, crec que estàvem en una nova etapa, on els ordinadors començaven a entrar a les aules, amb un programa anomenat “1x1”, i per tant els continguts lectius s’anaven adaptant a aquesta nova realitat social de la presència de les noves tecnologies a tot arreu (al telèfon, a la televisió,...). Diguem-ne, ens encaminàvem cap a una educació 2.0.

No es tractava tant com fer servir l’ordinador sinó que aquest sigui una eina més, i amb més presència a l’aprenentatge. A més, és de vital importància que poguem aprendre a diferenciar quines són les informacions bones i quines no d’aquesta gran xarxa anomenada internet, i això és un fet que s’aprèn amb l’experiència però si s’aconsegueix que els infants ho sapiguen fer encara poden aprofitar-la millors pels seus estudis.

La informàtica és el futur, en l’educació pels nostres joves, en fer tràmits pels grans, en conèixer gent a través de les xarxes socials, entre d’altres avantatges.

Doncs no. La consellera d’educació del govern de la Generalitat ho ha posat en qüestió. Afirma que el programa educatiu “1x1” el para ara per què no hi ha recursos, però l’hagués parat igual si hi haguessin recursos per què s’ha d’analitzar sí això dels ordinadors és el futur ... Val a dir que l’anterior govern, no sense problemes, va iniciar aquest projecte creient que era el futur, però sense menystenir l’ensenyament de llibre i escriure, que hi continuaria estant.

Deu ni do. Analitzar si això de la informàtica és el futur o no, ara. En comptes d’anar cap a una educació que s’adapta als nous temps, una educació 2.0, anem cap a una educació –2.0, anem enrere. I molt enrere.

Com ja he dit, la informàtica no ho és tot, però crec que és evident que és necessari que les noves generacions treballin aquestes noves eines i sàpiguen utilitzar-les bé, amb responsabilitat i a la vegada amb eficiència.

En aquests moments de retallades pressupostàries (però de perdonar impostos a l’1 % dels rics de Catalunya) i de crisi no crec que el millor per la nostra societat sigui reduir els recursos en educació, l’eina que ens ha de permetre preparar les noves generacions pel futur que vindrà. Però si ensenyem amb eines del passat, el futur per qual els preparem també està en l’ahir i no pas en el demà.

Espero que aquesta decisió es reconsideri, que la gent del partit de la consellera protesti i es queixi, que es torni al projecte inicial, per què aquest tipus d’errors ens poden portar cap a una societat sense futur, i això, com diria aquell, “ara no toca”.

Apilonats -17/02/2011-

Aquests dies han començat les obres de supressió de barreres arquitectòniques a la vorera nord del Passeig Verdaguer d’Igualada, amb un estil final semblant al realitzat a tota la vorera sud del mateix passeig, i que tingué el suport de l’ONCE i subvencions de l’estat.

Sempre sóc favorable a fer una ciutat accessible, per què crec que les persones han de ser les protagonistes de la ciutat, de la nostre ciutat. Obres com les citades van en aquest camí, com també els bulevards del carrer Comarca o del carrer Josep Galtés.

Amb tot, passant per un dels dos últims carrers citats, poc després de la seva obertura al trànsit en general, em vaig fixar que alguns cotxes aparcaven a sobre la vorera ... però no unes rodes, no, tot el cotxe. En aquell mateix moment li vaig dir al meu acompanyant “per culpa d’aquesta persona aviat hi haurà pilones”. I dit i fet, així a ser.

Entenent aquest fet, viscut en primera persona, vaig poder entendre el per què a la vorera sud del passeig les han situat a algunes cruïlles, alguns carrers de plataforma única (és a dir, que la calçada i vorera no es diferencien) també, ... Només pensar que si un cotxe obstrueix el pas per una vorera força al vianant a baixar a la calçada, i això és un perill, sobretot pels nens; ara, imaginin que el vianant va en cadira de rodes ... s’agafa la cadira a coll i salta?

Fixant-me en això, les pilones són lletges. Bé, en veritat no m’agrada cap, ni les triangulars, ni les rodones, ni de plàstic, ni de metall, ni de pedra. CAP. I, per mi no en posaria cap, però és clar que tenint alguns incívics és la única manera de fer-ho.

No sóc l’únic que no li agraden, alguns més centrats en qui les fa (potser per algun motiu personal i d’interès econòmic), però personalment no m’agraden per què cada pilona suposa un exemple més del que l’incivisme és per la nostre ciutat. La pilona és la factura del propi incivisme.

I crec que podem millorar-ho. Imagineu que els nens i nenes quan surten de l’escola posen multes simbòliques als pares que aparquen malament, que quan algú aparqui a sobre la vorera simplement per “tenir cara” dir-li i fer-lo quedar en evidència, ... o simplement si som conductors o acompanyants no fer-ho o dir que el nostre conductor no ho faci.

Serem capaços d’assumir aquest compromís? Entre tots i totes? Crec que sí, sense caure en objectius increïbles i inassumibles, podem apostar que és possible. Aprofitem que cada dia la ciutat és més de tots i totes, accessible a tothom, i cada vegada tenim més espais públics per gaudir, per fer d’aquest compromís cívic la nostre bandera.

Per últim, amb aquest compromís no guanyarem diners (bé, més aviat estalviar-se multes o les piones), però guanyarem en humanitat, que certament estem en un món on sembla que tot sigui amb toc de rellotge, pim-pam-pum, amunt i avall. Guanyant en humanitat, guanyarem en millor ciutat, i d’això s’en beneficiaran totes les persones. Ara que diuen que les generacions futures viuran pitjor que els seus pares, comencem a posar-hi fre a aquesta idea, i comencem essent persones. Podem? Sí.

Somnis -27/01/2011-

Dimarts, per un compromís personal, vaig agafar el nostre estimat tren per anar cap a Molins de Rei (amb intercanvi posterior als trens de Rodalies Renfe que em va sortir puntual, sort!), i entre anada i tornada, unes dues hores, vaig aprofitar per mirar el paisatge i anar fent volar coloms, o no.

Em va venir al cap la polèmica que hi ha hagut sobre l’aeroport corporatiu i les declaracions del Delegat del Govern de la Generalitat a la Catalunya Central, el qual qüestionava la ubicació i viabilitat. Sembla que les rebaixes de les expectatives de la comarca ja començaven, i ho feien posant-lo en qüestió. Això va fer aixecar les protestes dels caps de les institucions implicades, l’alcalde d’Igualada, el president del Consell Comarcal i el president de la Unió Empresarial de l’Anoia (UEA). Recordar que l’aeroport corporatiu va ser un projecte adjudicat per l’anterior govern que va aconseguir un nivell de consens civil i institucional molt important, ja que suposa un element molt important per dinamitzar (crear ocupació, noves empreses) la nostra economia. M’alegro que el posicionament a favor de l’aeroport, corroborat amb una moció al ple municipal del passat dimarts (cosa que va passar més tard de quan ho pensava), es mantingués. Però això no em feia patir, sinó un altre fet. Repassant les noticies publicades a la premsa digital i els comentaris que s’hi feien, el clàssic pessimisme i infravaloració que regna per algunes ments del nostre territori sortia a la llum. Això no funcionarà, això nosaltres no ho necessitem, és massa per nosaltres, no donem la talla, ... i després buscant totes les pegues possibles: no hi cap, és lleig, molesta, innecessari, no compleix normes (de cop i volta apareix un munt de tècnics especialitzats en ... el que sigui!), ... i es queden descansats. I si a sobre li afegeixes el clima econòmic, encara s’hi recreen més.

Aquesta és l’actitud? On coi volem anar si ni nosaltres mateixos ens creiem les potencialitats que tenim? Què volem anar a reclamar a fora si des de dins diem que NO? I al cap em ve la imatge de l’Hotel Ciutat d’Igualada, les escales mecàniques del carrer Sant Magí, o els pisos tutelats per la gent gran, com exemple de projectes que abans de fer-se aquestes brillants mentalitats del nostre territori “animaven”, i ara són realitats en funcionament. I em ve al cap un altre projecte, el tren Gran, l’Eix Transversal Ferroviari. Per què no hi ha la mateixa unitat civil i política respecte la demanda d’aquesta nova infrastructura ferroviària que milloraria de manera molt important la nostra connexió amb el món? Si bé hi ha hagut manifestacions a la ciutat, l’alcalde Aymamí l’ha reclamat davant la Generalitat tant d’uns colors com d’altres, hi ha mocions aprovades pel ple, llavors per què no existeix un mateix sentiment d’unitat com en el cas de l’aeroport? Per què és massa gran, impossible, innecessari (ja tenim el carrilet ... la gran excusa)? Per què no ens el mereixem? Igual que agraeixo com a ciutadà que el president del Consell Comarcal, Marc Castells, estigui al costat de l’aeroport corporatiu tot i que el Delegat digués el que digués (i són del mateix partit), per què no ens posem al costat del tren, encara que sigui un projecte molt reivindicat per l’alcalde Aymamí?

Fer volar coloms, llençar campanes a l’aire, focs d’artifici, ... i després anem dient que volem que la capital ens faci cas, i que hem d’ajudar als emprenedors. Amb què els ajudem? Dient-los que no ens mereixem tenir bons serveis i infrastructures? O és millor ajudant-los facilitant que arribin nous serveis com la fibra òptica, nous trens i carreteres? 

No és el primer cop que ho comento, perquè és una actitud continuada i real el pessimisme. Pel futur no necessitem ments pessimistes, sinó gent que s’atreveixi a canviar les coses, i per saber-ho cal analitzar l’obra feta, els projectes presentats, les idees que es tenen. Ara, més que mai, més dinamisme real i menys dinamisme de cartró.

Entre veïns -20/01/2011-

Diumenge passat a Vilanova del Camí es va celebrar una nova edició de la Fira del Camí Ral, i tot xino-xano vam decidir (no anava sol) apropar-nos a la tarda. El fred no t’hi animava, però la curiositat, ja que no recordava haver-hi anat mai, va ser més i a peu vam anar des d’Igualada a Vilanova. Es pot dir que el camí va ser còmode, aprofitant les ampliades voreres del carrer Josep Galtés i del carrer de la Llàntia. Tot i així, algunes herbes al costat del camí i alguna il·luminació massa tènue no eren molt bones. La fira es celebra al centre, als carrers de Santa Llúcia, Major i a la plaça Major (la de davant del mercat), recentment remodelada gràcies a les ajudes de la Llei de barris.

Conforme ens anàvem apropant ens trobàvem gent que en marxava, fins que un cop allà vam poder veure com hi havia moltes parades (amb alta presència d’embotits, formatges, i altres productes alimentaris), i que, tot i que era tard, la gent encara omplia els espais i mirava els productes. De fons els espetecs d’uns diables donaven un toc festiu a l’ambient d’una plaça que renovada ha millorat molt la seva fesonomia. Un cop feta la passejada, camí de retorn pel mateix itinerari d’anada caminant, i arribats a casa gaudir de la calefacció (sense anar en màniga curta per què no cal tenir un “carib” a casa).

En aquell moment em va venir el cap una cosa. El camí cap a Vilanova a peu estava molt bé, però en canvi si volgués anar de casa al barri de Sant Pere d’Òdena (o des del barri cap a Igualada) ho tindria més difícil, que no impossible, per la majestuosa volta que hauria de fer.  O arriscar-me a creuar el conglomerat de vies que formen l’antiga N-II i els accessos a Igualada amb el perill que suposa.

I aquí, vaig recordar que ja fa un temps, Òdena va construir un pas de vianants elevat en una de les sortides del barri, que et permetia creuar l’antiga N-II i arribar a Funosa o SABA. Si d’aquí volies anar cap a Igualada, pel voral de l’antiga carretera nacional, i amb dos “creuaments” de carrer arribaves a un talús i aquí, com si anessis d’excursió a la muntanya, el pujaves i arribaves al carrer Mossèn Josep Forn. Vaja, risc i aventura! I a dos minuts de casa!

Llavors, per què no es millora? Ara que els combustibles dels cotxes tornen a enfilar-se pels núvols, per què no oferir una alternativa més barata (gratuïta!) per què la gent es pugui moure? És de sentit comú que si omplir el dipòsit et costa més, i vols estalviar per què l’ambient no es procliu a la despesa, que en els teus desplaçaments ho puguis fer de la manera menys costosa possible, no? I també,

Doncs aquí trobem l’actuació de l’arranjament del parc accés Est que començarà aquest hivern i estarà acabat a l’estiu, recuperant aquest talús i fent un camí més còmode i segur per poder superar aquest desnivell i poder arribar a Igualada, a més que suposarà millorar la imatge d’aquesta façana de la ciutat amb la plantació de nova vegetació (conservant aquells elements que es consideren d’interès).

Amb tot, la feina no acaba aquí i encara quedarà fer més segur l’accés al talús des de la carretera i el pas de vianants elevat, però és evident que el fet que s’hi actuï és quelcom important. Ens queixem del transport públic per anar a Barcelona (amb raó i sobretot del tren), però hem de ser capaços de també voler una xarxa de mobilitat accessible i segura (ja sigui a peu, bici o transport públic) per anar de casa a comprar, a treballar o a estudiar, o simplement a fer vida associativa o esportiva.

Però crec a més que actuacions com aquesta ens permeten avançar cap allò que som però que alguns no es creuen, la Conca d’Òdena, capital Igualada. S’ha fet en el transport públic, en oferta de teatre, en serveis d’atenció a la dona, ... i n’estic segur que en vindran més, si ens ho creiem. I tu, t’ho creus?