El cap de setmana del 10-11 de juliol es podria considerar com els dos dies que més emocions, esperances i il·lusions han creat els últims temps.
Dissabte 10, la manifestació cívica i unitària de resposta ciutadana a la sentència de l’Estatut d’Autonomia, que el dia anterior havia fet pública el Tribunal Constitucional, va ser un massiu acte de reafirmació de la voluntat del poble català de tenir allò que en el seu dia es va refrendar. Cap tipus de tribunal ha de ser capaç de “tocar” una coma d’una llei que ja ha estat sotmesa a referèndum i aprovada per la ciutadania, però és el resultat d’una manera de fer. Una manera de
fer d’alguns que porten als tribunals allò que no poden guanyar amb a les urnes, qüestionant permanentment la legitimitat de les institucions democràtiques i dels governs que les representen. Aquests que han encés i alimentat el foc de l’odi contra Catalunya ara es posaran sobre el cos de llop una capa de xai, manso, tranquil,... per veure si poden recuperar un amor que temps enrere tenien amb un altre xai de la terra ... però bé, retornant al tema, la manifestació del dissabte
10 de juliol de 2010 va ser el símbol que n’estem cansats que ens toquin el que no sona, però i a partir d’aquí? Podem perdre l’esperança i creure que només ens queda la via d’anar sols, o creure, com el meu cas, que no tot està perdut i que encara hi ha possibilitats d’encaixar millor Catalunya i Espanya sense haver d’anar sols. Amb tot, i respecte la primera solució, crec que encara estem lluny, molt lluny, i mostra d’això és el fet que encara hi hagi gent que no accepti que la Generalitat estigui presidida per una persona no nascuda a Catalunya; això suposa no entendre la verdadera realitat social de Catalunya, igual que hi ha qui no entén com es pot estar content de la victòria de la selecció espanyola de futbol i seguir-se considerant català i catalanista. Sense entendre la realitat social del país pel qual, en teoria, es lluita per la seva llibertat de ben segur aquesta no arribarà
mai. És per això que la segona proposta, la de seguir treballant per un millor encaix, una via anomenada federalista, permetria donar una solució acceptable per tothom, un punt intermig que donaria resposta a l’àmplia varietat d’ambicions de la ciutadania catalana, a la vegada que s’apropa més a la realitat social existent al país i els anhels que aquesta té.
I diumenge, els carrers van respirar una certa tensió que es va traslladar a les cases, bars, poliesportius o places amb pantalles gegants, en el moment d’inici del partit de la final del mundial de futbol de Sudàfrica. I els carrers van quedar buits (bé, alguna moto de pizzero trencava el solemne silenci). I la tensió, va durar més de 100 minuts fins que Iniesta, jugador del Barça, previ pas de Cesc (jugador de ... ja veurem), marca un gol i comença a córrer, es treu la samarreta
on una inscripció recorda un amic seu que jugava a l’Espanyol (l’etern rival futbolístic local del Barça). Salts, crits, petards, abraçades. Però destaco els dos fets. El gol del futbolista que donar la victòria a un equip que havia jugat a futbol i no pas una Holanda que mostra una cara molt bruta. El fet que per sobre de colors d’equips, d’amors esportius o patriòtics, les amistats personals són molt més
fortes, van molt més enllà, i l’acte d’aquest jugador va ser prou significatiu
com per donar-li les gràcies per haver-ho fet. Després, celebracions, confetis, i la copa, i els passejos pel camp..., on tenim un tercer moment especial, quan Xavi i Puyol es passegen amb una senyera catalana com a mostra d’orgull i sense cap tipus de problemes per part dels seus companys. En comptes de mostrar un país folklòric com la imatge que Jimmy Jump va donar al principi del partit, l’acte
d’aquests dos jugadors és una mostra d’una manera de fer: compromesos amb la feina a fer i compromesos amb el país, i donant-ho tot en ambdós casos. Serem capaços de fer-ho nosaltres?
dijous, 5 d’agost del 2010
Igualadines ràncies divisions -29/07/2010-
Aquests últims anys, i encara més amb el tràmit de l’Estatut del 2006, a Espanya s’ha creat (o més aviat han alimentat), per part d’algun partit i alguns mitjans de comunicació, un discurs negatiu cap a Catalunya, amb un “a los catalanes se lo dan todo”. Encara que el dèficit històric en inversions és clar i reconegut, que algunes de les mateixes tenen un benefici nítid per als territoris de la resta d’Espanya (com són la millora de les comunicacions viàries i ferroviàries amb França, i en conseqüència amb Europa), certs grups mediàtics i cercles polítics han tingut especial interès en mostrar aquesta imatge d’insolidaritat del govern central, i no pas per interès de país sinó per un simple interès particular, o més ben dit, electoral.
En la distància des d’on es bramava aquest discurs demagògic respecte el nostre país, se’m feia difícil entendre que alguns polítics, que en teoria haurien de tenir com a objectiu impulsar actuacions per cohesionar el país, com ara formar per millorar la qualitat de vida ciutadana, estiguin tan encegats amb els objectius
electorals que passin totalment de la gent a la qual serveixen, o aspiren a servir, i que siguin capaços de construir i mantenir un discurs que divideixi els ciutadans, trencant el clima de cohesió i d’unió social existent, i per tant generant un nou problema virtual quan no era ni existent... ni necessari.
Pensava, però, que aquesta estratègia era pròpia només de la dreta rància espanyola i els seus mitjans afins. No ha estat així, i l’últim ple municipal a l’ajuntament d’Igualada ha estat la mostra. Els grups municipals de CiU i ERC, que cada dia tenen un discurs més semblant i menys social, van fer palès el projecte compartit de ciutat, la qual volen dividir amb l’únic objectiu d’una victòria electoral, passant per sobre de la cohesió social de la ciutat. En comptes de treballar pel conjunt d’Igualada, entenent que una inversió al Rec, a Fàtima, al Barri de les Flors o a Les Comes, és un benefici per a tothom, simplement creuen que intentant
crear problemes de diferències entre zones, entre barris, creant crispació, aconseguiran dividir la ciutadania, desgastar el govern municipal i podran arribar a l’alcaldia.
Un govern que vulgui el millor per a la seva ciutat, explotar tot el potencial que cada zona, que cada barri té, aprofitant les característiques dels mateixos, i a la vegada garantir una igualtat d’accés als serveis, mantenint i millorant la cohesió social i el benestar dels ciutadans i ciutadanes, no pot caure en polítiques
inversores sectàries, on només es fan contents els veïns d’un barri i no a la resta perquè uns ens voten i altres no, creant crispació i odi. Això últim, sembla ser, és la manera de fer dels grups de CiU i ERC, mostrada especialment pel primer en els seus anys de govern municipal, oblidant amb vehemència d’invertir en alguns
barris de la ciutat que no li eren electoralment afins. L’entrada dels governs progressistes a Igualada va permetre l’inici de la correcció del dèficit històric d’inversions en alguns barris, però no ha estat fins als últims 12 anys que les inversions s’han distribuït arreu de la ciutat, perquè igualadins i igualadines són tots els ciutadans, tant els que visquin al nord com al sud, tant al centre com a l’est o l’oest, i tothom té dret a tenir bons serveis, bones infraestructures: del carrer del Rec al carrer Josep Galtés, de l’avinguda Andorra al carrer Sant Josep, de la plaça Pompeu Fabra a la plaça Copons, del parc del Garcia Fosses al parc de Valldaura, del carrer Aurora al nou pont de vianants i bicicletes a Fàtima, del parc de la Solidaritat a la plaça de la Creu, del carrer Sant Magí a la Rambla, de l’avinguda Catalunya... i la mostra que aquest model és vàlid i bo per a la ciutat és que ha tingut cada vegada una major confiança electoral, no només en nombre de vots, sinó també en nombre de meses electorals que validaven i aprovaven aquest model de ciutat que cohesiona, que uneix, que ens fa ser grans.
En la distància des d’on es bramava aquest discurs demagògic respecte el nostre país, se’m feia difícil entendre que alguns polítics, que en teoria haurien de tenir com a objectiu impulsar actuacions per cohesionar el país, com ara formar per millorar la qualitat de vida ciutadana, estiguin tan encegats amb els objectius
electorals que passin totalment de la gent a la qual serveixen, o aspiren a servir, i que siguin capaços de construir i mantenir un discurs que divideixi els ciutadans, trencant el clima de cohesió i d’unió social existent, i per tant generant un nou problema virtual quan no era ni existent... ni necessari.
Pensava, però, que aquesta estratègia era pròpia només de la dreta rància espanyola i els seus mitjans afins. No ha estat així, i l’últim ple municipal a l’ajuntament d’Igualada ha estat la mostra. Els grups municipals de CiU i ERC, que cada dia tenen un discurs més semblant i menys social, van fer palès el projecte compartit de ciutat, la qual volen dividir amb l’únic objectiu d’una victòria electoral, passant per sobre de la cohesió social de la ciutat. En comptes de treballar pel conjunt d’Igualada, entenent que una inversió al Rec, a Fàtima, al Barri de les Flors o a Les Comes, és un benefici per a tothom, simplement creuen que intentant
crear problemes de diferències entre zones, entre barris, creant crispació, aconseguiran dividir la ciutadania, desgastar el govern municipal i podran arribar a l’alcaldia.
Un govern que vulgui el millor per a la seva ciutat, explotar tot el potencial que cada zona, que cada barri té, aprofitant les característiques dels mateixos, i a la vegada garantir una igualtat d’accés als serveis, mantenint i millorant la cohesió social i el benestar dels ciutadans i ciutadanes, no pot caure en polítiques
inversores sectàries, on només es fan contents els veïns d’un barri i no a la resta perquè uns ens voten i altres no, creant crispació i odi. Això últim, sembla ser, és la manera de fer dels grups de CiU i ERC, mostrada especialment pel primer en els seus anys de govern municipal, oblidant amb vehemència d’invertir en alguns
barris de la ciutat que no li eren electoralment afins. L’entrada dels governs progressistes a Igualada va permetre l’inici de la correcció del dèficit històric d’inversions en alguns barris, però no ha estat fins als últims 12 anys que les inversions s’han distribuït arreu de la ciutat, perquè igualadins i igualadines són tots els ciutadans, tant els que visquin al nord com al sud, tant al centre com a l’est o l’oest, i tothom té dret a tenir bons serveis, bones infraestructures: del carrer del Rec al carrer Josep Galtés, de l’avinguda Andorra al carrer Sant Josep, de la plaça Pompeu Fabra a la plaça Copons, del parc del Garcia Fosses al parc de Valldaura, del carrer Aurora al nou pont de vianants i bicicletes a Fàtima, del parc de la Solidaritat a la plaça de la Creu, del carrer Sant Magí a la Rambla, de l’avinguda Catalunya... i la mostra que aquest model és vàlid i bo per a la ciutat és que ha tingut cada vegada una major confiança electoral, no només en nombre de vots, sinó també en nombre de meses electorals que validaven i aprovaven aquest model de ciutat que cohesiona, que uneix, que ens fa ser grans.
dijous, 1 de juliol del 2010
Amb la Roja? Sí -01/07/2010-
Per si algú no ho sabia, aquests dies s’està celebrant el Campionat Mundial de futbol a Sud-àfrica, i en aquests moments s’està en les fases finals del mateix. Entre els equips que hi participen, com a mínim fins a quarts de final, trobem que està la Selecció espanyola de futbol, coneguda també pel sobrenom de la “Roja”.
Personalment el futbol no m’interessa especialment, però de tant en tant, en general aquells partits de futbol més importants (assimilables a finals o els clàssics Barça-Madrid), el segueixo, i en el cas del Mundial també intento veure els partits on juga la selecció espanyola. I m’agrada que guanyi. No es tracta de cap tipus de sentiment patriòtic espanyolista, centralista, ... simplement crec que són els de casa i han de guanyar, i més sabent, per exemple, que al partit amb Portugal hi havia 6 jugadors del Barça alineats, entre els quals hi ha Villa, el qual és el màxim golejador del mundial (empatat amb 2 jugadors més). Serem capaços de animar-los quan vesteixin del Barça i xiular-los quan van vestits amb la samarreta de la selecció espanyola? Doncs sí, s’està essent capaç de fer-ho. O per exemple, si es llencen coets quan el Barça guanya la lliga per què no la selecció espanyola quan guanya un partit important? No entendre per què hi ha persones que estan al costat de la selecció espanyola és no entendre la realitat social del país, i no entendre la realitat social del país és mostra que no es coneix el país on es viu. Ni el país, ni la ciutat. Cadascú és ben lliure d’escollir l’equip de futbol que vol animar, i per tant ha de ser respectable que hi hagi gent que vulgui que guanyi la selecció espanyola i no pas tractar-lo de quelcom “raro”. Però és evident que darrera d’aquestes afinitats futbolístiques hi ha també afinitats polítiques, igual que en altres temes. No crec que algú que animi la selecció de futbol espanyola sigui menys català que algú que no ho faci, simplement és futbol, un esport.
Aquests dies que hem tingut “el fallo” del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut encara s’hi ha barrejat encara més el tema. El dictàmen del TC, amb el qual no estic d’acord però que acato, s’ha venut de diverses maneres, des de l'han retallat poc a l’han retallat molt. I en el cas d’aquests últims, s’intenta fer veure que s’ha acabat la via autonomista, i federal, d’encaix de Catalunya amb Espanya. Però sobretot, s’ha generat un cert sentiment que a Espanya no ens entenen i, com ja he dit abans, si se li barreja el Mundial, no es pot estar a favor de la selecció espanyola.
És perfectament compatible defensar l’Estatut que el poble de Catalunya va aprovar en referèndum, no estar d’acord amb que el TC (i tampoc aquest TC) dicti una sentència sobre una llei que és més que una llei estàndard sinó que és un pacte polític fruït del consens, i futbolísticament seguir “la Roja”. És compatible i no contradictori.
Els pròxims dies s’espera una resposta unitària dels partits que van donar recolzament a l’Estatut amb una massiva i cívica manifestació, i que esperem sigui molt concorreguda per mostra el rebuig a la sentència. Però igual d’èxit reclamo per aquesta manifestació de reconeixement català com que la selecció espanyola de futbol pugui arribar a la final del Mundial i guanyar-lo.
Personalment el futbol no m’interessa especialment, però de tant en tant, en general aquells partits de futbol més importants (assimilables a finals o els clàssics Barça-Madrid), el segueixo, i en el cas del Mundial també intento veure els partits on juga la selecció espanyola. I m’agrada que guanyi. No es tracta de cap tipus de sentiment patriòtic espanyolista, centralista, ... simplement crec que són els de casa i han de guanyar, i més sabent, per exemple, que al partit amb Portugal hi havia 6 jugadors del Barça alineats, entre els quals hi ha Villa, el qual és el màxim golejador del mundial (empatat amb 2 jugadors més). Serem capaços de animar-los quan vesteixin del Barça i xiular-los quan van vestits amb la samarreta de la selecció espanyola? Doncs sí, s’està essent capaç de fer-ho. O per exemple, si es llencen coets quan el Barça guanya la lliga per què no la selecció espanyola quan guanya un partit important? No entendre per què hi ha persones que estan al costat de la selecció espanyola és no entendre la realitat social del país, i no entendre la realitat social del país és mostra que no es coneix el país on es viu. Ni el país, ni la ciutat. Cadascú és ben lliure d’escollir l’equip de futbol que vol animar, i per tant ha de ser respectable que hi hagi gent que vulgui que guanyi la selecció espanyola i no pas tractar-lo de quelcom “raro”. Però és evident que darrera d’aquestes afinitats futbolístiques hi ha també afinitats polítiques, igual que en altres temes. No crec que algú que animi la selecció de futbol espanyola sigui menys català que algú que no ho faci, simplement és futbol, un esport.
Aquests dies que hem tingut “el fallo” del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut encara s’hi ha barrejat encara més el tema. El dictàmen del TC, amb el qual no estic d’acord però que acato, s’ha venut de diverses maneres, des de l'han retallat poc a l’han retallat molt. I en el cas d’aquests últims, s’intenta fer veure que s’ha acabat la via autonomista, i federal, d’encaix de Catalunya amb Espanya. Però sobretot, s’ha generat un cert sentiment que a Espanya no ens entenen i, com ja he dit abans, si se li barreja el Mundial, no es pot estar a favor de la selecció espanyola.
És perfectament compatible defensar l’Estatut que el poble de Catalunya va aprovar en referèndum, no estar d’acord amb que el TC (i tampoc aquest TC) dicti una sentència sobre una llei que és més que una llei estàndard sinó que és un pacte polític fruït del consens, i futbolísticament seguir “la Roja”. És compatible i no contradictori.
Els pròxims dies s’espera una resposta unitària dels partits que van donar recolzament a l’Estatut amb una massiva i cívica manifestació, i que esperem sigui molt concorreguda per mostra el rebuig a la sentència. Però igual d’èxit reclamo per aquesta manifestació de reconeixement català com que la selecció espanyola de futbol pugui arribar a la final del Mundial i guanyar-lo.
dimecres, 23 de juny del 2010
Passarel·la de futur -23/06/2010-
En aquests temps difícils que descrivia unes setmanes enrere, les actuacions de les administracions públiques són mirades amb molta atenció, així com també la situació financera de les mateixes, gairebé amb lupa, en un exercici d’exigència de responsabilitat.
La responsabilitat es pot practicar des del primer dia, com el cas d’Igualada on l’endeutament fora de la llei que deixà el govern de CiU (més del 119 %, com mesura la llei) s’ha reduït fins estar sota del límit legal (en l’actualitat és menor del 110 %), però a la vegada s’han aplicat mesures d’austeritat, més contundents des de l’any 2008, per tal de reduir la despesa pública en allò menys necessari a la vegada que augmentar-la en capítols com serveis socials, promoció econòmica o inversions. A més, el patrimoni de l’ajuntament ha augmentat gràcies a les empreses municipal, de
manera que el balanç global és que el total de patrimoni net supera l’endeutament total (cosa que el 1999 no passava). Per tant més, garanties per fer front a aquest deute.
Però a part de les finances públiques de la ciutat, les quals recentment un catedràtic va explicar que estan bé, cal fer esment al tema de les inversions. En aquests moments algunes inversions podrien no entendre’s, i la seva justificació requereix d’una explicació addicional que a priori no es pressuposa. Amb tot,
qualificar ara de monument al dispendi una actuació i no haver-ho fet als diversos passos administratius anteriors realitzats abans que l’obra es materialitzés em sembla més oportunisme polític cínic que una posició verdadera, fruit de l’anar fent en un projecte polític sense model i que no aporta més enllà de la crítica.
L’actuació en qüestió és la passarel·la de vianants i bicicletes sobre el torrent de l’Espelt, al barri de Fàtima. Es tracta d’una nova infraestructura de transport, en aquest cas exclusiva per vianants i bicicletes, que millora la connexió cap a la zona educativa i esportiva de l’oest de la ciutat, la qual està en creixement
(ampliació de l’IES Milà i Fontanals, el complex esportiu Infinit, la nova Escola Universitària) i per tant requereix que disposin d’accessos que permetin un millor accés, però adequats al futur de la ciutat. Dotar els equipaments educatius i esportius d’accessos suficients i de qualitat suposa un important valor afegit als
mateixos.
No podem seguir mantenint un model de mobilitat arcaic i àmpliament qüestionat sense actuacions reals i decidides, les quals, de la mateixa manera que una carretera o una via de tren, millorant els temps de recorregut apropen persones, i això suposa un benefici econòmic inqüestionable. Si Obama, president del país tradicionalment poc, o gens favorable, a canvis en el model energètic, ha declarat la fi de l’era del petroli, no podem tornar a quedar-nos enrere.
Actuacions per un nou model de mobilitat han anat acompanyat d’altres que busquen millorar la situació d’Igualada en quan al seu suport a emprenedors i empreses, com és l’ampliació de IG-Nova (subvencionada per la Unió Europea) que dóna espai a empreses de nova creació, així com tot l’eix de dinamisme de l’Avinguda Catalunya i el World Trade Centre Igualada, en una mostra de bona gestió del sòl per crear dinamisme econòmic (a diferència de CiU que hi volia construir pisos).
És a dir, un nou model de mobilitat per tenir una sortida de la crisi no de cartró-pedra, de pedaços, sinó amb un canvi profund que ens permeti de veritat encapçalar la nova economia emergent, i posar-la a l’abast de tothom.
La responsabilitat es pot practicar des del primer dia, com el cas d’Igualada on l’endeutament fora de la llei que deixà el govern de CiU (més del 119 %, com mesura la llei) s’ha reduït fins estar sota del límit legal (en l’actualitat és menor del 110 %), però a la vegada s’han aplicat mesures d’austeritat, més contundents des de l’any 2008, per tal de reduir la despesa pública en allò menys necessari a la vegada que augmentar-la en capítols com serveis socials, promoció econòmica o inversions. A més, el patrimoni de l’ajuntament ha augmentat gràcies a les empreses municipal, de
manera que el balanç global és que el total de patrimoni net supera l’endeutament total (cosa que el 1999 no passava). Per tant més, garanties per fer front a aquest deute.
Però a part de les finances públiques de la ciutat, les quals recentment un catedràtic va explicar que estan bé, cal fer esment al tema de les inversions. En aquests moments algunes inversions podrien no entendre’s, i la seva justificació requereix d’una explicació addicional que a priori no es pressuposa. Amb tot,
qualificar ara de monument al dispendi una actuació i no haver-ho fet als diversos passos administratius anteriors realitzats abans que l’obra es materialitzés em sembla més oportunisme polític cínic que una posició verdadera, fruit de l’anar fent en un projecte polític sense model i que no aporta més enllà de la crítica.
L’actuació en qüestió és la passarel·la de vianants i bicicletes sobre el torrent de l’Espelt, al barri de Fàtima. Es tracta d’una nova infraestructura de transport, en aquest cas exclusiva per vianants i bicicletes, que millora la connexió cap a la zona educativa i esportiva de l’oest de la ciutat, la qual està en creixement
(ampliació de l’IES Milà i Fontanals, el complex esportiu Infinit, la nova Escola Universitària) i per tant requereix que disposin d’accessos que permetin un millor accés, però adequats al futur de la ciutat. Dotar els equipaments educatius i esportius d’accessos suficients i de qualitat suposa un important valor afegit als
mateixos.
No podem seguir mantenint un model de mobilitat arcaic i àmpliament qüestionat sense actuacions reals i decidides, les quals, de la mateixa manera que una carretera o una via de tren, millorant els temps de recorregut apropen persones, i això suposa un benefici econòmic inqüestionable. Si Obama, president del país tradicionalment poc, o gens favorable, a canvis en el model energètic, ha declarat la fi de l’era del petroli, no podem tornar a quedar-nos enrere.
Actuacions per un nou model de mobilitat han anat acompanyat d’altres que busquen millorar la situació d’Igualada en quan al seu suport a emprenedors i empreses, com és l’ampliació de IG-Nova (subvencionada per la Unió Europea) que dóna espai a empreses de nova creació, així com tot l’eix de dinamisme de l’Avinguda Catalunya i el World Trade Centre Igualada, en una mostra de bona gestió del sòl per crear dinamisme econòmic (a diferència de CiU que hi volia construir pisos).
És a dir, un nou model de mobilitat per tenir una sortida de la crisi no de cartró-pedra, de pedaços, sinó amb un canvi profund que ens permeti de veritat encapçalar la nova economia emergent, i posar-la a l’abast de tothom.
dissabte, 19 de juny del 2010
Temps difícils -26/05//10-
Portem uns quants mesos en situació de crisi econòmica, ja sigui financera com real, tot i que els últims dies d’abril semblava que rebíem notícies que sortiem de la recessió econòmica ... o el que és el mateix, les xifres i els percentatges mostraven símptomes que tornàvem a créixer, tant en Producte Interior Brut (PIB), com en producció industrial, tant a Espanya com a Catalunya. Amb tot, això no suposava una traducció immediata en el mercat laboral, el qual encara està immers en procés d’ajustament, i per tant aquesta suposada millora del nostre sistema econòmic no ha arriba a la gent, a l’economia real, al nostre dia a dia.
Però les dades econòmiques que bufaven a favor no van servir per convèncer els especuladors financers, els quals ja van fer caure bancs el 2008 i el 2009 i ara quasi aconsegueixen fer caure tot un estat (bé, en veritat Islàndia va caure ... abans del volcà) com Grècia, però els moviments fets per la resta de socis de la unió monetària europea ha evitat aquest cataclisme. I després de Grècia, Espanya era l’objectiu d’aquests depredadors ... i ho han aconseguit. Han posat por a tothom sobre l’economia espanyola, quan, per citar un exemple, el Regne Unit té un dèficit molt més gran que l’estat espanyol però en canvi ningú desconfia de l’economia britànica. I això s’ha traduït en pressions i mesures que el govern central ha hagut de prendre per tal de donar tranquil•litat a les institucions financeres. Les mateixes institucions financeres que no van posar fre als creixements desmesurats i les especulacions que han fet caure bancs, que no han sabut controlar l’economia mundial, ... però hi són, i són el que són.
Així, les mesures que el govern central aplica són certament dures, sobretot pels afectats. Hi ha qui diu que arriben tard, que arriben malament o que arriben incompletes; em quedaria amb el primer i últim comentari. Tard, l’aplicació de mesures s’hauria d’haver fet abans, com en el seu moment el govern de la Generalitat ja va fer el 2008, encaminades a l’estalvi sense retallades socials i a la inversió per generar activitat i alhora promoure un canvi de model productiu. Incompletes, per què es parla d’estalvi, de reduir despesa ... per què no es parla d’ingressos? Aquells que amb la bombolla es van inflar i que un cop ha esclatat se n’han rentat les mans són els que haurien d’aportar els seus grans de sorra (un camió sencer si són moralment responsables ... o més d’un) per tal de reconduir la situació, i a la vegada evitar que la crisi l’acabin pagant els mateixos ... els que no l’han provocat. Més impostos a les rendes altes i una reducció del frau fiscal podrien ser mesures d’ingrés que evitarien mesures de reducció de la despesa.
De les mesures anunciades, al congelació de les pensions és crec la més injusta, ja que afecta un col•lectiu social el qual s’ha de tenir una especial atenció. Amb tot, dir que aquest és un govern antisocial o que la dreta doni lliçons d’esquerranisme em sembla totalment desproporcionat tenint en compte que la dreta catalana donava suport a l’espanyola quan les pensions només pujaven l’IPC i en canvi quan les pensions han pujat per sobre de l’IPC, com ha fet el govern central actual, cap de les dues dretes han recolzat l’augment ... És a dir, si aquells que les pujaven poc governessin passarien de la congelació i anirien cap a la baixada de les mateixes, vista la seva predisposició a pujar-les. Per què només creuen que és una ajuda per fer-la servir clientelarment i no pas un eina de cohesió social i redistribució de riquesa, i per tant no tenen pas cap interès més enllà de l’interès electoral.
Però les dades econòmiques que bufaven a favor no van servir per convèncer els especuladors financers, els quals ja van fer caure bancs el 2008 i el 2009 i ara quasi aconsegueixen fer caure tot un estat (bé, en veritat Islàndia va caure ... abans del volcà) com Grècia, però els moviments fets per la resta de socis de la unió monetària europea ha evitat aquest cataclisme. I després de Grècia, Espanya era l’objectiu d’aquests depredadors ... i ho han aconseguit. Han posat por a tothom sobre l’economia espanyola, quan, per citar un exemple, el Regne Unit té un dèficit molt més gran que l’estat espanyol però en canvi ningú desconfia de l’economia britànica. I això s’ha traduït en pressions i mesures que el govern central ha hagut de prendre per tal de donar tranquil•litat a les institucions financeres. Les mateixes institucions financeres que no van posar fre als creixements desmesurats i les especulacions que han fet caure bancs, que no han sabut controlar l’economia mundial, ... però hi són, i són el que són.
Així, les mesures que el govern central aplica són certament dures, sobretot pels afectats. Hi ha qui diu que arriben tard, que arriben malament o que arriben incompletes; em quedaria amb el primer i últim comentari. Tard, l’aplicació de mesures s’hauria d’haver fet abans, com en el seu moment el govern de la Generalitat ja va fer el 2008, encaminades a l’estalvi sense retallades socials i a la inversió per generar activitat i alhora promoure un canvi de model productiu. Incompletes, per què es parla d’estalvi, de reduir despesa ... per què no es parla d’ingressos? Aquells que amb la bombolla es van inflar i que un cop ha esclatat se n’han rentat les mans són els que haurien d’aportar els seus grans de sorra (un camió sencer si són moralment responsables ... o més d’un) per tal de reconduir la situació, i a la vegada evitar que la crisi l’acabin pagant els mateixos ... els que no l’han provocat. Més impostos a les rendes altes i una reducció del frau fiscal podrien ser mesures d’ingrés que evitarien mesures de reducció de la despesa.
De les mesures anunciades, al congelació de les pensions és crec la més injusta, ja que afecta un col•lectiu social el qual s’ha de tenir una especial atenció. Amb tot, dir que aquest és un govern antisocial o que la dreta doni lliçons d’esquerranisme em sembla totalment desproporcionat tenint en compte que la dreta catalana donava suport a l’espanyola quan les pensions només pujaven l’IPC i en canvi quan les pensions han pujat per sobre de l’IPC, com ha fet el govern central actual, cap de les dues dretes han recolzat l’augment ... És a dir, si aquells que les pujaven poc governessin passarien de la congelació i anirien cap a la baixada de les mateixes, vista la seva predisposició a pujar-les. Per què només creuen que és una ajuda per fer-la servir clientelarment i no pas un eina de cohesió social i redistribució de riquesa, i per tant no tenen pas cap interès més enllà de l’interès electoral.
dijous, 20 de maig del 2010
Queixes -20/05/10-
Recentment llegia a El Periódico una carta d’una noia que es queixava del servei de transport de la Hispano Igualadina, fent esment dels continus retards (a vegades l’autobús ni passa), la falta d’informació, o el fet que no puguis pujar a l’autobús per què va ple (o per què ha marxat abans ja que s’ha omplert i 10 o 15 persones es queden a terra), ...
Era una carta que ben bé podríem subscriure una bona part dels que hem estudiat a Barcelona, i dels que hi estudien i/o treballen a la capital, en les nostres peripècies amb aquesta gran, però mai prou ben valorada, empresa de transport. Em vaig sentir força identificat amb les paraules d’aquesta persona, ja que quan portes 50 minuts esperant un autobús i no truques al telèfon d’informació a una hora gens intempestiva i ningú et contesta ... certament et fa una ràbia infinitíssima, que l’acaba pagant aquell conductor que et porti en el trajecte. Crec que la majoria de conductors/es fan bé la seva feina, alguns amb més “diligència” i et fan arribar abans, i en general solen ser educats amb tothom, encara que sempre es pot tenir un mal dia, a més que ells no són culpables que alguns serveis “desapareguin” durant dies, d’altres arribin constantment tard, o posin autobusos petits deixant diàriament persones a terra.
L’experiència m’indica que en quan a vehicles s’ha fet un pas endavant amb alguns vehicles, destacant els que tenen format d’autobús de viatge de vacances, però existeixen uns autobusos articulats que fan perdre els punts guanyats amb els primers. I en alguns aspectes s’ha millorat, com els serveis a les 7.00 amb dos autobusos (i dic per experiència que no havia estat així fa uns mesos), però ara el problema s’ha mogut a les 6.45... I la última, el nou servei de bus entre Igualada – Martorell i la Universitat Autònoma de Barcelona; des del govern municipal es proposà un servei ràpid entre Igualada i l’estació de Renfe de Martorell que permetés connectar (atenent que estem amb el sistema tarifari integrat) en menys de 1 hora en transport públic amb la UAB (i el Vallès), Vilafranca (i el Penedès), i Barcelona (Sants). El servei posat en marxa a l’abril feia la parada a l’estació de FGC Martorell – enllaç, de manera que el canvi a Renfe era més difícil ... i els comptes no surten pels usuaris. Certament per l’empresa li surt menys rentable ja que es realitza un recorregut més curt en bus, però afavorir el transport públic en les connexions citades per millorar la qualitat de vida dels ciutadans/es hauria de passar al davant. I així espero que ho faci.
Ara... què podem fer nosaltres? L’administració competent pot imposar sancions a l’empresa si aquesta incompleix horaris, capacitat insuficient,... però per imposar-les se n’ha d’assabentar, ho ha de tenir per escrit. És a dir, ens hem de queixar, on? Doncs a l’ATM (atm@atm.cat; carrer Muntaner, 315-321, 08021 Barcelona; 93.362.00.20), al departament de Política Territorial (bustia_suggeriments.ptop@gencat.cat; Avinguda Josep Tarradellas, 2-6, 08029 Barcelona; 934958000), o als llibres de queixes dels autobusos. La suma de queixes o suggeriments pot suposar motiu de sanció per part de l’administració competent, i per tant reacció de l’empresa concessionària per tal de millorar el servei, com sembla ser que ja li ha passat en els serveis que presta a les comarques del Camp de Tarragona.
Per tant, podem seguir aconseguint millores si ens movem i fem arribar les queixes o suggeriments a l’autoritat pertinent. Entre tots ho podem fer. Entre tots ho aconsgeuirem.
Era una carta que ben bé podríem subscriure una bona part dels que hem estudiat a Barcelona, i dels que hi estudien i/o treballen a la capital, en les nostres peripècies amb aquesta gran, però mai prou ben valorada, empresa de transport. Em vaig sentir força identificat amb les paraules d’aquesta persona, ja que quan portes 50 minuts esperant un autobús i no truques al telèfon d’informació a una hora gens intempestiva i ningú et contesta ... certament et fa una ràbia infinitíssima, que l’acaba pagant aquell conductor que et porti en el trajecte. Crec que la majoria de conductors/es fan bé la seva feina, alguns amb més “diligència” i et fan arribar abans, i en general solen ser educats amb tothom, encara que sempre es pot tenir un mal dia, a més que ells no són culpables que alguns serveis “desapareguin” durant dies, d’altres arribin constantment tard, o posin autobusos petits deixant diàriament persones a terra.
L’experiència m’indica que en quan a vehicles s’ha fet un pas endavant amb alguns vehicles, destacant els que tenen format d’autobús de viatge de vacances, però existeixen uns autobusos articulats que fan perdre els punts guanyats amb els primers. I en alguns aspectes s’ha millorat, com els serveis a les 7.00 amb dos autobusos (i dic per experiència que no havia estat així fa uns mesos), però ara el problema s’ha mogut a les 6.45... I la última, el nou servei de bus entre Igualada – Martorell i la Universitat Autònoma de Barcelona; des del govern municipal es proposà un servei ràpid entre Igualada i l’estació de Renfe de Martorell que permetés connectar (atenent que estem amb el sistema tarifari integrat) en menys de 1 hora en transport públic amb la UAB (i el Vallès), Vilafranca (i el Penedès), i Barcelona (Sants). El servei posat en marxa a l’abril feia la parada a l’estació de FGC Martorell – enllaç, de manera que el canvi a Renfe era més difícil ... i els comptes no surten pels usuaris. Certament per l’empresa li surt menys rentable ja que es realitza un recorregut més curt en bus, però afavorir el transport públic en les connexions citades per millorar la qualitat de vida dels ciutadans/es hauria de passar al davant. I així espero que ho faci.
Ara... què podem fer nosaltres? L’administració competent pot imposar sancions a l’empresa si aquesta incompleix horaris, capacitat insuficient,... però per imposar-les se n’ha d’assabentar, ho ha de tenir per escrit. És a dir, ens hem de queixar, on? Doncs a l’ATM (atm@atm.cat; carrer Muntaner, 315-321, 08021 Barcelona; 93.362.00.20), al departament de Política Territorial (bustia_suggeriments.ptop@gencat.cat; Avinguda Josep Tarradellas, 2-6, 08029 Barcelona; 934958000), o als llibres de queixes dels autobusos. La suma de queixes o suggeriments pot suposar motiu de sanció per part de l’administració competent, i per tant reacció de l’empresa concessionària per tal de millorar el servei, com sembla ser que ja li ha passat en els serveis que presta a les comarques del Camp de Tarragona.
Per tant, podem seguir aconseguint millores si ens movem i fem arribar les queixes o suggeriments a l’autoritat pertinent. Entre tots ho podem fer. Entre tots ho aconsgeuirem.
Tempestes de maig -13/05/10-
El mes de maig de 2010 ha començat amb pluges, neu i fred, com si de cop tornéssim unes setmanes enrere, a l’hivern, i hem hagut de recuperar la roba d’abric que començàvem ja a guardar a l’armari.
Però una altre tempesta ha vingut, en aquest cas no meteorològica sinó econòmica, de la zona est d’Europa, concretament de Grècia. Així, la Unió Europea, principalment els països que tenen l’Euro com a moneda, estan en altíssima tensió degut al possible crac econòmic de l’economia grega ja que podria afectar el sistema monetari i de retruc les economies de la resta de països. Amb un atac sense precedents dels especuladors, el govern grec s’ha vist inundat per una situació econòmica gens positiva (recordar que va ser el govern de dretes anterior a l’actual el que va estar mentint a tothom amb les dades econòmiques), agreujat quan les agències de rating (aquelles que valoren la “qualitat” del deute) van devaluar el deute públic grec; les mateixes agències que anys abans qualificaven alguns bancs i productes financers nord-americans com excel•lents ... els mateixos que van fer fallida i van provocar una nova crisi econòmica i financera mundial. Assetjat per tot, el govern grec ha assumit un dràstic pla d’ajustos que passa per reduir els sous dels funcionaris, pensions,... per tal d’arribar a un estalvi que permeti tirar endavant el país. Una d’aquestes mesures és la reducció de municipis, que passaran, en números aproximats, de més de 1.000 a poc més de 300.
Aquesta idea no és nova ... i no em refereixo a allà, sinó aquí. Mentre al Parlament es va discutint les vegueries que substituiran les diputacions i en una part els consells comarcals, en un calaix dorm tot ple de pols un informe sobre l’organització administrativa de Catalunya que en el seu moment va aixecar una polseguera gens menyspreable. Aquest informe, anomenat Informe Roca (pel seu autor), proposava canvis en el mapa administratiu de Catalunya per tal de poder estalviar costos d’administració en alguns aspectes per tal de racionalitzar-los, a la vegada que aquest canvi suposés pel país disposar d’uns millors serveis públics en referència a la seva millor distribució territorial. No es tracta de cap atac a la independència municipal ni al municipalisme, sinó més aviat el contrari, uns municipis més grans suposen una força més important a exercir davant la resta d’administracions per assolir les reivindicacions necessàries.
La falta d’això ha fet que els municipis busquessin fórmules per semblar que són més grans, unint-se formant Mancomunitats, agrupacions, o Comunitats (no comunitats autònomes), i així poder gestionar alguns serveis conjuntament, i oferir nous serveis que cada municipi per separat no podria portar a terme. Però sobretot els hi dóna força davant les altres administracions per poder aconseguir nous serveis, com l’assolit enguany en la reforma de la xarxa d’autobusos urbans i interurbans de la Conca, amb recorreguts que apropen els municipis de Vilanova i Montbui als serveis d’Igualada (menció especial de l’Hospital), i a la vegada més xarxa de bus i freqüència de pas a les línies que circulen per la ciutat d’Igualada. Un altre exemple el trobariem amb la lluita contra la violència de gènere, la qual ajuda a disposar d’uns serveis que individualment els municipis de la Conca no tindrien. Amb tot, altres serveis, com la recollida d’escombraries, ja s’ha posat en marxa una base per què en un futur pugui ser mancomunat.
Però, per què no facilitar les coses i modificar el mapa administratiu? Ara que es demana racionalitat a l’administració pública, seria un bon exemple per fer-ho.
Però una altre tempesta ha vingut, en aquest cas no meteorològica sinó econòmica, de la zona est d’Europa, concretament de Grècia. Així, la Unió Europea, principalment els països que tenen l’Euro com a moneda, estan en altíssima tensió degut al possible crac econòmic de l’economia grega ja que podria afectar el sistema monetari i de retruc les economies de la resta de països. Amb un atac sense precedents dels especuladors, el govern grec s’ha vist inundat per una situació econòmica gens positiva (recordar que va ser el govern de dretes anterior a l’actual el que va estar mentint a tothom amb les dades econòmiques), agreujat quan les agències de rating (aquelles que valoren la “qualitat” del deute) van devaluar el deute públic grec; les mateixes agències que anys abans qualificaven alguns bancs i productes financers nord-americans com excel•lents ... els mateixos que van fer fallida i van provocar una nova crisi econòmica i financera mundial. Assetjat per tot, el govern grec ha assumit un dràstic pla d’ajustos que passa per reduir els sous dels funcionaris, pensions,... per tal d’arribar a un estalvi que permeti tirar endavant el país. Una d’aquestes mesures és la reducció de municipis, que passaran, en números aproximats, de més de 1.000 a poc més de 300.
Aquesta idea no és nova ... i no em refereixo a allà, sinó aquí. Mentre al Parlament es va discutint les vegueries que substituiran les diputacions i en una part els consells comarcals, en un calaix dorm tot ple de pols un informe sobre l’organització administrativa de Catalunya que en el seu moment va aixecar una polseguera gens menyspreable. Aquest informe, anomenat Informe Roca (pel seu autor), proposava canvis en el mapa administratiu de Catalunya per tal de poder estalviar costos d’administració en alguns aspectes per tal de racionalitzar-los, a la vegada que aquest canvi suposés pel país disposar d’uns millors serveis públics en referència a la seva millor distribució territorial. No es tracta de cap atac a la independència municipal ni al municipalisme, sinó més aviat el contrari, uns municipis més grans suposen una força més important a exercir davant la resta d’administracions per assolir les reivindicacions necessàries.
La falta d’això ha fet que els municipis busquessin fórmules per semblar que són més grans, unint-se formant Mancomunitats, agrupacions, o Comunitats (no comunitats autònomes), i així poder gestionar alguns serveis conjuntament, i oferir nous serveis que cada municipi per separat no podria portar a terme. Però sobretot els hi dóna força davant les altres administracions per poder aconseguir nous serveis, com l’assolit enguany en la reforma de la xarxa d’autobusos urbans i interurbans de la Conca, amb recorreguts que apropen els municipis de Vilanova i Montbui als serveis d’Igualada (menció especial de l’Hospital), i a la vegada més xarxa de bus i freqüència de pas a les línies que circulen per la ciutat d’Igualada. Un altre exemple el trobariem amb la lluita contra la violència de gènere, la qual ajuda a disposar d’uns serveis que individualment els municipis de la Conca no tindrien. Amb tot, altres serveis, com la recollida d’escombraries, ja s’ha posat en marxa una base per què en un futur pugui ser mancomunat.
Però, per què no facilitar les coses i modificar el mapa administratiu? Ara que es demana racionalitat a l’administració pública, seria un bon exemple per fer-ho.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)