Deixant de ser invisibles -31/11/11-

Durant una campanya electoral, i més si ets candidat, et fan arribar múltiples i variats argumentaris per poder explicar-te millor i defensar-te en cas que tinguis algun debat. Aquests argumentaris són documents, generalment amb moltes pàgines, amb xifres, dades, comentaris, observacions i aclariments sobre allò que ha fet el govern i allò que es proposa fer en campanya, comparant també amb el que volen fer els demés partits. En el meu cas, me’ls vaig llegir i, apart de suposar un bon recolzament, personalment també serveix per aprofundir en temes que no estic habituat a llegir. I això és el que m’ha passat. Concretament la violència de gènere.

Era, i sóc, conscient que la violència de gènere era un tema molt important per garantir la llibertat de les dones, de totes les dones, i que hem de fer tot el possible per lluitar contra aquest tipus de violència en tots els seus vessants (física, psíquica, económica). El que no era tant conscient era de les xifres. A tot Espanya enguany han estat 55 dones mortes, i els últims anys la mitjana anual ha estat de 64. Esgarrifós. Encara espanta més quan 570.000 dones han presentat denúncia des del 2007, havent més de 94.000 dones que compten amb protecció policial activa. Certament unes xifres que espanten ja que fan visible un problema que té la nostre societat i que fins ara no l’afrontàvem de manera decidida. I fem visible el problema alhora que les víctimes deixen de ser invisibles.

Aquesta sensació és la mateixa que m’explicaven algunes persones membres d’associacions de dones. Quan elles van començar a parlar del tema, els hi comentaven que no era important, que això era un tema de cada casa. Però poc a poc, i sobretot quan la violència de gènere va entrar a l’agenda política i es va aprovar la llei el 2004, ens hem anat conscienciant que és un problema que ens afecta a tots i totes, que és un problema que destrossa vides i famílies, i per tant tota la nostre societat.

El divendres passat es va commemorar el Dia Internacional Contra la Violència de Gènere, i s’han diversos actes, com encesa d’espelmes i lectura de manifest el divendres, presentació d’un llibre el dissabte, o una conferència institucional el dilluns, amb una jove, experta i preparada, psicòloga igualadina. Però érem pocs, i dic pocs ciutadans i pocs homes. Pocs ciutadans per què és un tema suficientment important, ja sigui per les xifres com per l’impacte social que suposa cada cas. I pocs homes, com si el problema només fos de les dones o mostrar-se contrari a la violència de gènere ens restés punts de masculinitat. Aquesta observació fa pensar que ens falta encara més conscienciació social sobre la problemàtica.

La solució? A la conferència de dilluns s’apuntava a l’educació com a pilar bàsic per tal de fer un canvi a la societat, ja que és des de petits que hem de crèixer aprenent en l’igualtat, el respecte i la llibertat. Però com sempre he dit, l’educació no s’acaba a dins les quatre parets de l’escola, l’educació dels nostres infants i joves la fem cada dia, i hem de fer l’esforç de fer-la cada dia. Per què de la formació de les noves generacions en provindran els valors que en el futur regiran el món. Si som capaços d’educar en l’igualtat, el respecte i la llibertat n’estic segur que la societat del demà serà diferent, millor que l’actual, i podrem deixar de celebrar per commemorar víctimes. Aquest és l’objectiu, on tots hi tenim un paper. Juguem-lo bé.

1,2, tisores -24/11/11-

El dimarts, encara amb els resultats electorals del diumenge encara ben presents, el president de la Generalitat de Catalunya, Artur Mas, anunciava diverses mesures d’ajustament, com la pujada de les tarifes de l’aigua, del transport públic, impostos a la benzina, les taxes universitàries, l’embrió d’un copagament, i baixada de sou dels funcionaris.

És a dir, 2 dies i ens diuen que hem d’estalviar 1.000 milions d’euros, mentre aquest any ja hem regalat 400 milions d’euros en impost de successions (que només pagaven els rics). Certament no són les mesures que prendria si hagués de decidir ajustos, ja que precisament afecten directament les classes mitjanes, les mateixes que amb la seva força aixequen el país.

Però sí que em ve al cap una reflexió. O vàries.

El govern d’Artur Mas porta un any al govern, realitzant “ajustos” que estan afectant de manera directa els serveis públics, entre ells la sanitat i l’educació. Aquests “ajustos”, que considero canvis estructurals encoberts, suposen menys serveis sanitaris i educatius, ja que hi ha menys operacions i menys hores lectives. Però tot i això, diumenge la ciutadania catalana va optar per donar el seu vot majoritari al Congrés al mateix color polític de la Generalitat. Cap vot de càstig. En canvi, una part important dels votants del PSC el 2008 van decidir quedar-se a casa, tot i ser el perfil de persones més afectades per les retallades o “ajustos”, i havent fet una campanya electoral avisant que arribarien ajustos.

Per què? Aquesta és la pregunta que molts socialistes ens preguntem, i la resposta fàcil és queixar-se del cartell electoral (que era molt gris), la candidata, la direcció del partit, ... obviant una cosa, l’autocrítica. És la tercera derrota electoral severa del PSC i l’autocrítica brilla per la seva absència, a tots nivells. Crec que cal fer un anàlisi sincer de la situació, veure on i per què hem baixat, i això cal fer-ho obrint-se a la ciutadania, la mateixa que s’ha quedat a casa o no ha votat PSC, per què ens expliqui les seves raons.

Potser el PSC s’ha quedat sense bases? No crec, però cada vegada són menys. Crec que no està responent a la demanda d’un sector progressista de la societat que li està demanant maneres diferents de fer, més perfil catalanista, sense perdre el compartir projecte amb els progressistes espanyols,  renovació de persones i de projecte. És a dir un canvi de fer política progressista i catalanista, que sigui més pròxima per conèixer de primera mà els problemes actuals, compromesa i implicada, flexible i adaptable als temps, sense perdre l’esperit essencial del PSC. I sobretot que sigui creïble, i això ho han d’aconseguir els que surten més als mitjans, com també els dirigents locals i militants de base, des de les agrupacions fins a dalt de tot.

Per què no ens podem resignar al “les coses són com són i van com van”, per què aquesta és una actitud immobilista que encara ens portarà a una situació pitjor, a més de no contribuir a la millora de la qualitat de la democràcia del nostres país. Els canvis socials del país no han vingut de la resignació, sinó dels anhels d’aspirar a una societat on tothom visqui millor, més cohesionada socialment, on l’igualtat d’oportunitats sigui present a tot arreu. I segurament és una part de l’esperit que ha mogut a milers de joves de tot el món a sortir al carrer a protestar contra un món que no els agrada, que no els representa. I que no volen ni per ells ni pels que vinguin.

Al desembre el PSC celebrarà un congrés on analitzarà tot i això i espero que emergeixi de nou aquest esperit, amb una profunda renovació, però no serà suficient. Han de ser totes les persones que participen del projecte qui assumeixin el seu paper, que participin, i s’impliquin de debò. S’ha acabat moure’s només cada 4 anys. Així que l’aventura tot just comença, i animo a participar-hi!

Mentim al futur? -04/11/2011-

Com saben, els números són els que són, però l’interpretació dels mateixos poden ser moltes. O el got pot estar mig ple o mig buit, segons com es miri ... bé, més aviat segons qui el miri. I això també passa amb les lleis, que sempre tenen un forat on alguns s’hi posen i canvien la visió; o això intenten. Ara bé, el fet real és el que és, i la llei diu el que diu.

I tot això ve al cas sobre l’informe que la Generalitat ha fet sobre el Pla d’Ordenació Urbanística Municipal (POUM) d’Òdena, on la Comissió d’Urbanisme de la Generalitat diu “Suspendre la resolució definitiva de l’expedient de Pla d’ordenació Urbanística municipal d’Òdena, promogut i tramès per l’Ajuntament, fins que s’esmeni el document de memòria ambiental i es sotmeti a l’òrgan ambiental per a la seva conformitat”. És a dir, mentre no hi hagi la memòria ambiental aprovada no s’aprova el POUM. Ni es tira a terra tot el document, ni queda inservible. És una pausa fins que es solucioni el tràmit ambiental, important, però no impossible de superar.

Ara bé, si el govern municipal d’Òdena decideix declarar el POUM aprovat provisionalment inservible serà ell qui haurà llençat els 400.000 euros que ha costat el POUM, únicament en serà responsable qui decideix llançar-lo, per què es pot arreglar, ho diu la mateixa Generalitat. El problema és que aquells que no saben què és guanyar-se el sou cada dia treballant fort no valoren prou que suposen aquests diners, i els que no valoren l’administració pública tampoc ... des de la poltrona del xalet es veu diferent tot. Suposo.

Arrel de tot el citat anteriorment, sembla ser que el govern municipal odenenc està obsessionat en voler llençar 400.000 euros a la brossa, encara que sigui utilitzant la mentida del “no hi ha res a fer”, “per força s’ha de fer de nou”, entre d’altres.

I de nou, estic indignat. I no per que em vulguin prendre el pèl, ja que cada polític té la seva manera de fer les coses i de tractar la ciutadania. Estic indignat per què alguns no tenen prou amb mentir a la ciutadania present que ja s’avancen a mentir els del futur. Sí als del futur.

El POUM suspès temporalment incloïa una reserva de terrenys per encabir el Polígon Industrial de la Zona Franca, element reclamat pels sindicats i empresaris de la comarca com a una de les esperances per crear llocs de treball. A diferència d’altres polígons, la Zona Franca ja té empreses en cartera per situar als polígons que planeja, i el d’Òdena no era una excepció, i per això és tant important.. A més de ser el reclam per aconseguir el tren que ens portés ràpid a Barcelona. Per tant, es tracta d’un polígon clau pel futur de la Conca i de la comarca, pels joves actuals que busquin feina i pels que surtin de l’escola, la formació professional o la universitat d’aquí a uns anys. Pels treballadors actuals però sobretot pels futurs. I el futur dels nostres treballadors i treballadores és el futur de l’Anoia.

Però veiem que hi ha qui opta per mentir als actuals i futurs ciutadans. Després ens lamentarem 50 anys o 100 o més que vam tenir l’oportunitat de tenir un polígon industrial de la Zona Franca a Òdena. I ens creurem responsables tots. Doncs NO. De responsables n’hi ha, i són els que volen decidir tirar-lo enrere; i jo no estic entre ells. I n’estic segur que n’hi ha molts que pensant en ells mateixos, en el seu propi futur, en el futur dels seus fills o el futur dels seus nèts, no volen perdre més oportunitats. O ens podem resignar, per què precisament no estem per llençar diners ni oportunitats sòlides de crear llocs de treball.

Amb tot, ja els avanço el problema, és un problema d’alçada. Bé dos problemes. Alguns governs no saben estar a l’alçada de les necessitats immediates i futures de la Conca i comarca, i dels seus propis ciutadans. El segon, des de la poltrona del xalet els arbres del jardí no et permeten mirar més enllà dels murs de casa teva.

Piulades que s’emporta el vent -13/10/2011-

Una de les avantatges de viure a un territori com el nostre és que a ben poca distància, i fent un passeig a peu, sortim dels nuclis urbans i arribem a espais naturals o agraris. Certament això és un dels punts a favor de la nostre qualitat de vida, poder gaudir de l’espai natural a poca distància de casa.

I dins aquest espai, si t’hi desplaces a peu o en bicicleta, seràs capaç d’escoltar els sons del camp o del bosc, segons on estiguis, destacant el poder escoltar els ocells com piulen, i com omplen d’una música especial l’espai.

A les ciutats també hi ha espais públics on es poden escoltar els ocells i les seves piulades, ja que cada vegada les nostres ciutats han ampliat els seus espais verds. Amb tot, tot sovint les piulades són tapades pels sorolls dels vehicles que circulen pel carrer, de manera que ens perdem aquesta música.

Però no em vull referir a aquestes piulades, sinó les digitals. Per aquells que no ho coneguin, hi ha una xarxa social a internet que té de nom Twitter, i que la seva mascota és un ocell; cada vegada que algú diu alguna cosa a través de twitter, es diu que fa un twit o una piulada.

Saben que això de les xarxes socials està molt de moda, fins el punt que està canviant les relacions socials en el sentit de aproximar més les empreses als seus clients o els polítics i les institucions als ciutadans i ciutadanes. Ara bé, com en tot en la vida, l’ús excessiu d’aquesta xarxa social pot desviar l’objectiu pel qual va ser concebuda, però sobretot algunes persones que l’utilitzen podrien acabar agafant una enfermetat, la titulitis o búsqueda permanent del titular.

Aquesta enfermetat és àmpliament estesa als polítics, no essent dolenta en la seva totalitat però que l’ús excessiu és mostra d’alguna debilititat o feblesa a ocultar. O més aviat d’una cortina de fum.

I m’he trobat el cas d’alguns polítics locals, del mateix partit però en institucions diferents, que tenen una activitat piuladora important ... i es queda aquí. Més enllà d’enviar twits o piulades al vol no hi ha res al darrera, no hi ha feina al darrera, de manera que la seva intensa activitat piuladora sembla ben bé una cortina de fum per ocultar la poca feina que fan. I en algun cas poden veure l’activitat real a la pàgina web de l’institució en concret i emportar-se una gran desil·lusió sobre una suposada imatge de feina feta que en veritat no existeix.

Amb tot, la titulitis comença a passar factura a aquells que en el passat la van utilitzar de manera vil i intencionada i que un cop arribats al poder han hagut de menjar-se les seves paraules.

Sincerament, no són moments de buscar només titulars ni fotos per sortir a la premsa, sinó de donar missatges clars, d’explicar bé les coses, i no de vendre fum. No sóc partidari de llençar cortines de fum, per què no serveixen a ningú, generen falses il·lusions, i per tant més grans decepcions.

Els polítics no generaran confiança ni tindran credibilitat si només es dediquen a llençar piulades a l’aire i això no es tradueix en canvis, en millores en el dia a dia de la ciutadania. Sinó es tradueix en feina pel benefici de la ciutat o del país. Potser hi ha a qui li interessa, o no li importa, donar aquesta imatge, per què no té una autèntica vocació de servei públic i per tant només està a la política exercint un càrrec per aprofitar-se’n econòmicament o per unes ànsies de poder.

Ara no ens podem permetre polítics que perdin el temps així. La comunicació és vital i necessària. Però la feina també.

"Igualada no pot tornar a perdre el tren"

Carles Cuerva diu que

El Rec, quo vadis? -04/10/11-

Des de fa un temps visc a Igualada, però la major part de la meva vida (quasi un terç de segle) he viscut al municipi del costat, Santa Margarida de Montbui. Cada vegada que m’havia de desplaçar a peu a la capital tenia dues possibilitats, anar pel pont gran o anar pel pont petit; en el primer cas, anava per Igualada. En el segon travessava el Rec, no pel carrer del Rec nou, i pujant per la baixada del Calot arribava al Passeig de les Cabres, és a dir, a Igualada. Entre la Igualada urbana, residencial i comercial i el riu Anoia existia una zona anomenada Rec, descuidada, fosca, insegura. Fins i tot, com ningú s’hi fixava, el patrimoni històric era “desplaçat a l’oblit”, entre ells elements arquitectònics característics del Rec com a infraestructura hidràulica.


En definitiva, la ciutat va viure d’esquena al barri, encara que aquest tingués al seu interior una important bossa d’empreses que generaven ocupació, és a dir, feina per Igualada.

Però des de llavors fins ara hi ha hagut dos canvis substancials al barri. El primer, la construcció del carrer del Rec, el qual vorejant el barri pel sud permet tenir una panoràmica important del mateix, a més de donar sortida, i entrada, de llum i espai a molts dels carrers foscos, estrets i perduts. I el segon, la recuperació de la llera del riu Anoia, convertint-se en un espai de passeig i esport per molta gent, però també en símbol que la sensibilitat ambiental ha arribat per acabar amb la “claveguera a cel obert de colors diversos” que s’havia convertit el nostre riu.

I que han aconseguit aquests dos canvis? Primer, facilitar l’activitat econòmica dels industrials de la zona. Però segon, i potser tant important com el primer, circulant pel carrer del Rec en cotxe o pel parc del riu a peu o en bici la ciutat s’ha adonat que existeix un barri més avall del Passeig de les Cabres, que té edificis nous i horrorosos però també edificis fabrils de principis de segle que són dignes d’admirar. Entre ells la Igualadina Cotonera, la qual ha estat declarada Bé Cultural d’Interès Nacional pel govern de la Generalitat anterior.

I un cop descobert el barri del Rec? Vull dir, saber que hi és, no què és. El POUM aprovat inicialment el 2009 i retirat el 2010 n’era una solució. Ara bé, que en fem del patrimoni històric del Rec? N’hi ha, i molt. Realitzar un catàleg del mateix, valorant el valor històric per avaluar si conservar-lo o no. I ja els avanço que la conservació són molts diners, però val la pena? Potser abans ens preguntem si tenim diners, no?

I aquestes preguntes no me les fan sobre el barri, sinó sobre la Igualadina Cotonera, que com saben, el govern municipal li ha retirat una subvenció per poder iniciar la rehabilitació; l’argument, és que la rehabilitació costa molts diners i total, 100.000 euros no són res. Bé, que 100.000 euros no són res ... donaria per una tesi, ara bé sobre que la rehabilitació costa molts diners sí que voldria fer un apunt. L’antic Escorxador és un edifici d’estil modernista que actualment té rehabilitades la nau central, dues laterals i els dos edificis de l’entrada, amb un cost total del conjunt del projecte (del fet i del pendent) superior als 18 milions d’euros, on s’hi traslladava l’Escola de Música, d’Arts centre d’entitats, i altres usos com un alberg de joventut. I ara té una part feta, utilitzable i ja utilitzada, com l’espai d’exposició de la imatgeria festiva de la ciutat. Per què sinó es comença mai estarà rehabilitat l’Escorxador.

Ara és el moment de prioritzar, i aquells projectes que ens poden fer singulars, i per tant atraure l’atenció, atraure visitants, potencials compradors o consumidors de serveis a Igualada i comarca, i el Museu de la Premsa de Catalunya que es preveia situar a la Igualadina Cotonera n’és un d’ells.

Aquesta decisió és la punta d’iceberg d’un govern municipal amb “poques intencions”. I si la Igualadina Cotonera no té l’atenció merescuda, que es prepari el barri del Rec.

Comença l’amnèsia històrica que arrassa ments. I ciutats.

Menjant zones blaves? -29/09/11-

Hi ha un capítol de la sèrie “Sí Ministre” on al ministre protagonista se li comunica la voluntat del primer ministre (recordar que està ambientada al Regne Unit) de suprimir el seu ministeri. Poc després es reuneix amb els seus secretaris i es van preguntant els uns als altres “Com estàs?” i la resposta de cadascun és “Estic horroritzat”.


I jo també. I no per la supressió del ministeri de la sèrie, sinó pel rumb d’aquest vaixell anomenat Igualada i la direcció que marca el capità del mateix. Si fa pocs dies hem passat de veure com fa 4 anys l’alcalde actual deia que l’Hospital d’Igualada naixia petit i ara es redueix l’activitat del mateix (deu ser que anem molt lleugers de llistes d’espera...), ara toca a les zones blaves.

Si fem un breu repàs d’hemeroteca, el govern municipal anterior va ampliar les zones blaves a la ciutat, situant 39 de les 210 noves places aprop de l’Hospital. Això va tenir una resposta important, la qual va ser recolzada amb una recollida de signatures, i l’actual alcalde va abanderar aquesta oposició ... bé, en veritat direm oposicions, ja que va dir que va passar de demanar la supressió les noves places (210) i les existents (211) a només SUPRIMIR algunes d’aprop de l’hospital; pel camí, més de 150 places, principalment al passeig Verdaguer, les quals va dir en ple que perquè ampliar si les actuals “no funcionaven”, que l’ampliació no era necessària. El debat sobre les zones blaves de l’hospital va continuar, on el govern anterior va defensar la necessitat de les places a més d’afegir que la seva supressió suposaria un greuge econòmic per l’empresa municipal SIMA; la resposta de l’actual alcalde va ser, l’octubre de 2010, “és inacceptable que es mantinguin les zones blaves per garantir la viabilitat econòmica d’una empresa municipal” i es reafirmava en el compromís de SUPRIMIR les zones blaves de l’Hospital.

I ara ... patates? Dimecres passat el govern municipal anunciava que les zones blaves de l’Hospital ES MOUEN al Passeig Verdaguer, vorera nord entre carrer Santa Caterina i Carrer Òdena i al carrer Joan Maragall (Estació vella vorera sud) entre el carrer Santa Caterina i carrer Sebastià Artès. Ah! L’argument de moure les places de zones blaves és que “la supressió suposaria un desequilibri econòmic per l’empresa municipal SIMA”.

Sí, comparin, les frases són de la mateixa persona. La vara d’alcalde deu tenir un poder increïble per fer canviar les ments de les persones ... o més aviat que algunes assumeixin responsabilitats. Fora bo que investiguessin el tema, encara que amb les retallades del senyor Mas crec que la investigació no començarà mai.

Així, el govern municipal amplia les zones blaves al Passeig Verdaguer, al mateix lloc on van fer campanya en contra de l’ampliació i on deien que les zones blaves no funcionaven. Clar, m’oblidava l’argument “a l’Hospital no s’hi va per gust” ... bé, doncs ara no pateixin per anar a Hisenda, que tindran més zona blava, per què hi vagin més a gust.

Sóc partidari de regular l’aparcament, amb zones blaves i aparcaments soterrats, per què Igualada té poc espai per anar-lo desaprofitant. Ara bé, per solucionar els problemes de la mobilitat (circulació i aparcament) de la ciutat cal seny, responsabilitat i coherència, per què difícilment convencerem que són necessàries unes mesures si poc abans hem repetit ininterrompudament que no ho són.

I tornant al principi, per què estic horroritzat? No pas per aquest moviment de zones blaves sinó per aquest rumb balancejat del govern i el seu capità, i m’apareixen dubtes sobre si seguirà estant a favor de la fibra òptica, de si continuarà l’interès pels serveis a la gent gran o si mantindrà la subvenció per les escoles bressol,... tots són aspectes vitals per la competitivitat econòmica i social d’Igualada, per tenir més qualitat de vida i atraure més empreses. Però és poc fiable un govern que li comença ser habitual empassar-se les paraules promeses. Ves no agafem un empatx de promeses incomplertes.