Dissabte -21/10/10-

Com deia a principis de setembre, amb l’inici de curs, ens esperen uns mesos de molta activitat, inclús alguna en l’àmbit personal.

Certament, dissabte tinc quelcom molt important personalment, que ja es va fer públic a les pàgines d’aquest mateix setmanari fa uns mesos. Buff! Fa uns mesos quedava lluny la data, ja arribarà, sí, ... però ja està aquí, dos dies falten. Es podria dir que es com una comunió en tamany MAXI i amb una diferència clau: la comunió te la fan els pares, això t’ho fas tu (bé, entre dos). I et fas una llista llarga de coses a fer, mires el calendari i apareix una frase al teu pensament “No tindrem temps!”; per què la llista és llarga i variada, ben variada de coses a fer que no es poden retardar per què la data és inamovible. Però un cop comences no acabes fins el dia en qüestió: visites, trucades, correus electrònics, llistes, fotos, videos, cerimònies, papers (tan els legals com qui serà el padrí, testimonis), obsequis, música, ... i tanques un tema i se t’obren tres més ... ben bé una aventura que requereix molta calma per què pots acabar malalt. O potser precisament per això comences, per què estàs malalt, malalt d’amor.

Després de tota la preparació et planteges si val la pena. Doncs SÍ, és el dia més important de la teva vida, on inicies legalment (formalment el pot haver començat abans) un camí que compartiràs “hasta el infinito y más allá” juntament amb una altre persona. Aquella persona que creus que pots ser més feliç, que pots tenir molts moments bons, i algun de dolent, per què tot no és perfecte. Pot fer vertigen a vegades, per què et diuen “per tota la vida” però quan n’estàs ben convençut que és la persona que més t’estimes, no hi ha problema. Com si hi ha dues vides! Crec que assolir el compromís mútu de cuidar-se, de respectar-se i animar-se, compartint diversions i tristeses, és quelcom incomparable en els sentiments de les persones.

Estic ben content de la persona que ... ens hem escollit (no diré qui va ser el primer), i confio en poder mantenir aquest contentament molt anys, podent celebrar les bodes de plata, d’or i  qui sap, com ara es viuen tant anys. Fa poc algú em preguntava si tenia algun misteri que em rondés per cap i li vaig respondre que em té fascinat com es pot estimar tant a una persona. És certament un misteri, però que mica en mica vaig descobrint i tinc molts anys per fer-ho. Sense presses, amb calma i bona companyia.

Ep! Però la feina dels mesos s’acumula en un dia , en unes hores, i els nervis, ara quan escric tornen a aparèixer. Una nova trucada per fer això, un nou correu electrònic per canviar allò,  i l’activitat creix frenèticament perquè ja hi som! Alguna til·la entremig i dormir per estar frescos per un dia on es donaran infinits petons i abraçades d’amics, familiars, companys de feina, companyes de cosir (J) que volen compartir amb vosaltres aquest preciós moment. L’experiència d’altres diu que el dia et passa volant, ràpid, però que si l’has preparat a consciència i amb la persona més especial de la teva vida, estigues segur que tot anirà molt bé.

Diuen que farà una mica de núvol, i al Pirineu pluja, però no necessito un sol al cel si el meu Sol preferit està al meu costat.

L’Hospital, per a tots -15/10/2010-

Aquests dies de pluja intensa han permès omplir encara més alguns embassaments i pantans, tot i que també ha desbordat rius i rieres, ocasionant alguns problemes en algunes poblacions.

A casa nostre també portem una pluja no tant intensa que sembla que s’acabarà aviat, però que va aclarint maneres de fer. Fa dues setmanes comentava el tema de les zones blaves i l’entorn de l’Hospital. Sorpresa vaig tenir la setmana anterior quan un ex-regidor de CiU que escriu a aquest mateix setmanari comenta que l’ampliació de voreres dels carrers a l’entorn de l’Hospital és per afavorir les zones blaves; bé, apart que no és cert, suposo que deu ser la raó per la qual aquesta mateixa persona votà en el ple municipal d’Igualada les modificacions del planejament que donaven com a resultat aquestes voreres.

Però bé, la pluja dic que s’acabarà aviat perquè el principal grup de l’oposició ja ha presentat la seva proposta final, amb ascensor i passarel·la inclosos, i desafien a la població amb un “que algú s’atreveixi a dir que fer accessible a l’Hospital el pàrquing soterrani, no és necessari. Que algú s’atreveixi”. Doncs jo mateix “m’atreveixo”, tot i que actituds tant prepotents i dictatorials crec que no són bones. Primer, l’aparcament Igualada Nord ja és accessible, i disposa d’un ascensor que dóna accés directe a l’àrea ambulatòria i a Urgències; per anar a consultes externes existeix una vorera accessible que condueix a un ascensor que hi permet accedir. Per tant, accessible ho és en aquests moments, ara, si volem situar un tercer ascensor a la zona ... I comenten que sortiria gratuït pels igualadins, cosa que no és certa ja que la gratuïtat de l’aparcament es pagaria amb el pressupost municipal, per tant tenint o no tenint cotxe es pagaria (comptant que hi ha 18.000 cotxes a la ciutat i quasi 40.000 habitants). Enllaçant amb això, es comenta que l’aparcament d’Infinit és gratuït i el de l’hospital no; el que s’amaga és que el complex esportiu Infinit ha fet bé les coses i ha construït i assumit el cost de l’aparcament dels seus usuaris (que el paguen), a diferència de l’Hospital que la Generalitat de CiU, amb l’Artur Mas com a Conseller en Cap, NO va assumir el cost de l’aparcament pels usuaris i va imposar una hipoteca a la ciutat: o aparcament o no hi ha hospital, i aquesta hipoteca la van assumir els igualadins. És a dir, no en teníem prou amb una que ens proposen una segona.

I respecte les zones blaves, la proposta del principal grup de l’oposició diu ser “fidel a la voluntat que sempre hem expressat nosaltres” de suprimir les zones blaves a l’entorn de l’Hospital; primer, agrair que acceptin el 78 % de les noves zones blaves (més de 165) quan van fer una recollida de signatures en contra de totes les 211, i quan parlaven de suprimir les de l’entorn de l’hospital parlaven de 57 quan ara només ho fan en 46. D’això no en dic fidelitat, més aviat falta de compromís per què hi ha falta de model de ciutat, i qualsevol tàctica electoral és vàlida. Una infidelitat en tota regla.

Millorar l’accessibilitat de qualsevol equipament és quelcom positiu, però en comptes de millorar només l’accessibilitat per uns pocs treballaria per millorar la de tots. És a dir, en la línia de les subvencions que va aconseguir de l’Estat l’ajuntament per arreglar la vorera sud del Passeig Verdaguer i fer-la accessible, aquests diners que es volen dedicar al tercer ascensor es podrien destinar a fer accessibles les voreres de l’Avinguda Barcelona o la vorera Nord del Passeig, i així possibilitar l’accés a peu a l’Hospital i a la resta de la ciutat. Perquè conductors són pocs, que tinguin vehicle sempre a disposició menys, però en canvi vianants ho som TOTS; la gent jove, la gent gran, els que no tenen carnet de conduir o les famílies que tot i haver-hi vàries persones amb carnet només hi ha un cotxe, també han de poder desplaçar-se fins l’Hospital, hi tenen el dret i l’ajuntament l’ha de garantir, ja sigui a peu o en transport públic (10 autobusos urbans arriben cada hora a l’hospital i en 15 minuts o menys és accessible des de qualsevol punt de la ciutat). I surt molt més barat que anar en cotxe, ni zones blaves ni  i amb moltes menys preocupacions. Això és apropar l’Hospital a TOTHOM, fer-lo accessible a tots. Aquest, crec, hauria de ser l’objectiu de tots.

Tot s’hi val? Sí home! -29/09/2010-

El passat dijous presentaven al Cercle Mercantil el Pla Estratègic de l’Anoia, un document que ha d’esdevenir el full de ruta del futur de la nostre comarca. La presentació va ser dinàmica, interessant, i deixant la mentalitat comuna al descobert: som tancats, conservadors, sense consciència de bé comú, sense buscar sinèrgies amb els municipis del costat, mirant només el benefici propi, ... i varis més. Certament tots som persones, i qui estigui lliure de tota culpa que llenci la primera pedra, però alguns acumulen un major grau de compliment d’aquests “factors”, quan mirant només el benefici propi apliquen un “tot s’hi val” per aconseguir els seus objectius, i com bé remarcava el Pla, amb aquesta tàctica hi sortim perdent tots.

Atenent a la polèmica de les zones blaves, he estat revisant el procés de naixement de SIMA (l’empresa municipal d’aparcaments), l’aparcament Igualada Nord i la configuració urbanística final (és a dir, com queda) de l’entorn del nou Hospital d’Igualada, per què prefereixo comprovar per mi mateix el que diuen uns i altres; sóc 11 anys més jove que el cap de l’oposició a l’Ajuntament d’Igualada però en canvi alguns comentaris em sembla que no coincideixen amb l’ocorregut aquests últims anys a aquella zona, o en tot cas se n’oblida de què va fer el seu grup municipal ... si som capaços de alabar la gestió de Jordi Pujol que fa 7 anys que no governa serem capaços d’acceptar que s’ha fet els últims 7 anys pels companys de partit, com a mínim.

L’empresa SIMA es va constituir el 2005 per decisió del ple municipal de l’Ajuntament el 25 d’octubre, per unanimitat (és a dir CiU, també digué sí), amb els objectius de crear aparcaments i gestionar la zona blava; cal dir que anteriorment, concretament el ple municipal del 26 de juliol de 2005 aprovava la modificació del planejament per fer possible l’aparcament soterrat de l’Hospital. L’any 2006 el ple aprova per unanimitat (és a dir, CiU també) ampliar el capital social de SIMA per fer possible l’aparcament Igualada Nord (25 d’abril), i també s’aprova per unanimitat autoritzar a SIMA que contracti un préstec amb l’Institut Català de Finances per construir l’aparcament Igualada Nord (11 de juliol); és més, el grup municipal de CiU reclama en varis plens que l’aparcament Igualada Nord entri en funcionament el més aviat possible per evitar problemes de trànsit i que pugui donar servei als usuaris. Finalment l’aparcament entra en funcionament el 2008.

I l’entorn? Tot forma part del projecte de l’Avinguda Catalunya, el qual va es va aprovar també amb els vots a favor de CiU, i que suposava dignificar l’entorn de l’Hospital amb zones verdes (concretament en un ple CiU comenta que està a favor de les zones verdes i la seva ampliació); el projecte de la zona verda ubicada a sobre de l’aparcament Igualada Nord i que va suposar canvis als carrers del voltant van ser aprovats amb els vots de CiU.

Primer, me n’alegro que a falta de projecte de ciutat per part del principal grup de l’oposició estiguin d’acord amb el de l’Entesa, i en el projecte de l’Avinguda Catalunya hagin coincidit, o això mostren les voluntats expressades en vots al ple. Però no entenc perquè critiquen allò mateix que van votar; si estaven tant en contra de SIMA, per què no hi van votar al principi? I si ho estan tant de l’aparcament? I de com ha quedat l’entorn? Però la única resposta que se m’acut és que amb al voluntat expressa de voler governar, vulguin desgastar el govern municipal induint canvis que creuen que busquen alterar la població, crear crispació, i per tant malestar. Si amb això li afegim el joc brut i anònim del seu entorn, aquesta estratègia és un tot s’hi val amb tota regla. Certament, no em puc creure el pla estratègic de l’Anoia si el responsable polític del mateix, el president del Consell Comarcal, no és capaç d’aplicar els principis que el pla cita. En el tot s’hi val no hi perd un govern, hi perd una societat. Hi perd Igualada.

FACTURES MOLT CARES -22/09/2010-

Aquests dies el líder de l’oposició al Parlament de Catalunya, Artur Mas, proclamava que tenia por de trobar-se els calaixos de la Generalitat buits, per què s’havia gastat molt. Amb això, m’enrecordava de fa uns 7 anys enrere, el 2003, des de l’oposició (formada per PSC, ICV, ERC i PP) també es proclamava el mateix. És més, a última hora la Generalitat de CiU va adjudicar la construcció de la línia de metro L9 tenint com a sistema de pagament el mètode alemany ... et pagaré quan acabis l’obra ... o traduït, que ho pagui qui vingui després perquè ara no hi ha ni un duro.

Aquestes afirmacions en campanya o pre-campanya electoral són habituals, la seva repetició cansa, però hi són. Però reflexionava una mica més enllà, pensant en el nostre territori. Si el 2003 no hi havia ni un duro, on se’ls havien gastat? De l’hospital la primera pedra (un mes abans de les eleccions), de la carretera d’Igualada a Calaf per Copons 1 tram nou, ... i ... ja està? Bé, no projectes d’abocadors a manta però res més. Llavors, ara setembre del 2010, mirava en què s’havien gastat els diners des del 2003 fins avui: l’Hospital, Ronda Sud, el nou CEIP Dolors Martí, ampliació del Milà, reforma del Garcia Fosses, el nous CAPs d’Igualada i Vilanova, reforma dels parcs de bombers d’Igualada i Calaf, noves escoles i instituts a Piera i Masquefa, la portada d’aigües des de l’embassament de la Llosa del Cavall, la portada d’aigües des del sud, nous serveis de transport públic, l’integració tarifària de tota la comarca a l’ATM de Barcelona, l’Eix Diagonal, el riu Anoia, .... i el llistat s’amplia amb altres com la reforma del Casal de la Gent Gran que s’iniciarà aquesta tardor.

Això són números, molts números, dels quals només citaré els 62 milions d’euros de l’Hospital, els 23 milions de la Ronda Sud, i els més de 50 milions d’euros en construcció, reforma o ampliació de centres educatius en 4 anys.

Amb tot l’invertit podrem afrontar millor els temps futurs per què tindrem una major competitivitat per la nostre indústria, la tèxtil i l’adobera principalment, tenint una societat capaç per vèncer qualsevol dificultat. Vaja, quina frase més maca que podem dir ara, ARA? Als anys vuitanta el tèxtil ja començava a arrossegar una crisi important, i pel que fa a les adoberies de les més de 200 que ocupaven el Rec a la trentena actual. I el nostre territori inicia la seva diversificació econòmica (Parc Motor, Aeroport corporatiu, World Trade Center, parc tecnològic Igualada – Jorba, ...) ara, ARA?

De savis en tenim molts (quin capital humà que “desaprofitem”), però tot el que he explicat mostra que algú no va fer els deures quan tocava, per què sabia que els havia de fer si volia que el nostre territori tingués algun futur, alguna possibilitat de poder competir i sobreviure en aquest món globalitzat. I aquesta falta de dedicació ens ha passat factura, una factura molt gran que l’estem pagant ara i tots: la gent gran, els estudiants, els treballadors, els empresaris, ... . Però, on anaven els diners abans del 2003? Crec que hi ha un 3 % de raons (disculpes, un 4 %) per pensar sobre on devien anar els diners.

Fa ben pocs dies el Jose Antonio Donaire, professor de Turisme de la Universitat de Girona, comentava que "Quan un territori és capaç de programar un pla de futur, tirarà endavant". Amb això, reflexionava sobre l’Anoia i Catalunya. Ara tot el territori català té aprovat el seu planejament territorial, quan el 2003 només era l’Ebre; en el cas més concret de l’Anoia, i centrant-nos a la Conca, ara disposem d’un pla de futur, el Pla Director Urbanístic de la Conca d’Òdena. I a Igualada, el nou POUM es tirà enrera gràcies a CiU, els mateixos que han fet arribar una factura molt cara a l’Anoia per falta d’interès i previsió de futur per la nostre comarca. Ara, a Igualada, CiU ha començat a escriure una factura molt cara per la ciutat. I la pagarem entre tots, de nou, gràcies a ells.

Entre plors i deures -16/09/2010-

Aquests dies les nostres escoles i instituts es comencen a omplir de nou d’infants i joves que inicien el curs escolar, aquest any abans, després de les vacances d’estiu. La setmana passada era molt “típic” veure a les portes de les escoles moments d’una certa tendresa, tant pels plors d’alguns infants com per les cares o comentaris d’alguns pares i mares, entendrits ... potser no parlar gaire que com em diuen alguns “ya te llegará el verano”.

Aquests dies també s’ha parlat molt de les novetats d’aquest curs, amb un nou pas en la incorporació de les noves tecnologies a les aules amb la presència d’ordinadors, l’inici avançat del curs i la setmana blanca a l’hivern, i altres canvis d’índole reglamentari i legal en l’organització dels centres educatius a causa de la progressiva execució de la Llei d’Educació de Catalunya. Certament, són passos molt importants per tal de anar millorant mica en mica els instruments del nostre sistema educatiu, i que això reverteixi en una major qualitat de l’educació pels infants i joves.

Escoltant tot això, els problemes d’alguns centres amb els ordinadors, o d’altres que estan en obres, pensava que l’educació va més enllà. Encara que la Generalitat destinés més de 400.000 euros les llars d’infants municipals i més de 15 milions d’euros en millores i nous centres educatius (ampliació del Milà, reforma del Garcia Fosses i el nou CEIP Dolors Martí), encara que l’Ajuntament hagi construït les llars d’infants municipals o millorat els accessos a les escoles, encara que les escoles s’esforcin en realitzar projectes pedagògics engrescadors pel professorat i els estudiants, l’educació va molt més enllà.

Per exemple, quan es va caminant pel centre de la ciutat menjant pipes i anem deixant el rastre del nostre camí amb les closques; quan en una calorosa nit d’estiu es decideix anar a sopar a la terrassa d’un restaurant tot gaudint de la fresa i els veïns gaudint del nostre elevat to de veu; quan estant a 2 metres d’un pas de vianants amb semàfor decidim travessar el carrer fora del pas i el ninotet encara llueix un esplèndid vermell; quan no comprem la moto als fills, obligant-los a anar a peu, i en canvi els pares no es desenganxen del volant del cotxe per anar a tot arreu; quan el pare o la mare no col·labora a casa podent-ho fer i volem mostrar que la igualtat és bona; quan els pares no s’interessen pel que passa al món, ni llegeixen diaris ni miren telenoticies. I d’exemples, no m’en faltarien, però crec que aquests en són alguns, segurament semblen detalls, però tots i cadascun de nosaltres, quan som al carrer, a casa, a un centre cívic o a un camp de futbol, som responsables cívics de l’educació dels infants i joves que tenim aprop. I dels models que vegin aquells infants i joves es crearà la societat del demà. Del demà seu, del demà teu, del demà meu, de tots.

Si volem que la ciutat sigui cada vegada més neta, mostrem com fer-ho. Si volem que la ciutat sigui cada vegada més tranquil·la però sense perdre ritme ni diversió, mostrem com fer-ho. Si volem que més gent vagi a peu a les escoles, reduint el trànsit al voltant de les mateixes i per tant la perillositat d’atropellaments, mostrem com fer-ho. Si demà volem que la igualtat entre homes i dones no sigui imposada ni regida per percentatges per una llei sinó per la naturalitat del fer les coses, ara és el moment. Si volem que demà la gent tingui més consciència de col·lectivitat, de conèixer el que passa al món i partir d’aquí opini, critiqui, suggereixi o protesti per aconseguir millorar-lo, ara és el moment.

Tots volem el millor pels fills i filles, però això va més enllà d’uns bons regals de reis, bones vacances, o bones escoles. I en això, tots hi som responsables i tots hi participem, hi tenim un paper, i no és pas secundari.

Joc net -09/09/2010-

El President de la Generalitat, Jose Montilla, va anunciar aquest dimarts que els properes eleccions autonòmiques seran el 28 de novembre; certament, he patit per la data ja que els rumors les situaven vora un dia personalment especial, però un cop el President ho ha dit la tranquil·litat ens ha arribat (Als dos implicats en el dia especial, és clar).

En la seva declaració, el President durant el seu discurs va demanar JOC NET i DEBAT CONSTRUCTIU als partits polítics. I crec que va fer ben fet, per què només faltaria que amb la que està caient ens dediquem a llançar insults, desqualificacions, ... i cansem encara més a la gent del que ho està de la política. Bé, el fair-play ha durat ... menys de 12 hores, on algun destacat membre de CiU ha tractat Montilla de franquista, els joves de UDC han criticat Montilla perquè ha parlat en castellà, ... però, és novetat? No pas, i si fem una mica de vista enrere trobarem que portem uns mesos que alguns això del JOC NET els hi rellisca, i practiquen una metodologia que és mostra d’un caràcter, d’una manera de fer les coses.

Recentment, el PSC va posar en marxa una campanya amb el nom de “El canvi real” on amb tanques publicitàries s’explicava el que havien suposat l’acció dels governs d’esquerres comparativament amb CiU. En comptes de respondre amb una contracampanya, doncs debatent les xifres que s’esmentaven, “algú” engega una campanya amb el mateix lema però amb altres xifres que pretendrien donar un altre punt de vista, però aquest algú no diu qui és; ara, abans que la campanya s’iniciés a la xarxa ja hi havia actius militants de CiU que en feien promoció ... posteriorment, i encara ara, no han reconegut la seva autoria.

Però això, que en parlo sembla lluny, i aquí a la nostre comarca també? Doncs sí, i sinó fixem-nos en alguns dels comentaris del diari digital anoiadiari.cat. Són pocs, ben pocs, els que al comentar alguna noticia donen els noms i cognoms, però en canvi són bastants o molts els que simplement donen un nom o un pseudònim i realitzen comentaris polítics, inclús amb referències personals, els quals no generen cap tipus de debat constructiu sinó simplement van a “destruir” tot allò que fan els altres (en aquest cas els del govern) o també directament les persones. Amb tot, i atenent que les paraules es van repetint, semblen sorgides d’algun argumentari, d’alguna fàbrica d’idees, i que els manen repetir com si fossin soldats, i coincideixen amb els postulats públics d’algun partit.

El que em sobta és que aquestes persones es vulguin fer responsables de la governació d’un país, o d’una ciutat, quan no són capaces de fer-se responsables d’elles mateixes i donar la cara. Per tant, davant d’un problema, d’una demanda, d’una queixa, que faran aquesta gent? Amagar-se, això és el que faran. Aquesta Catalunya que durant segles i segles ha lluitat per ser un territori pròsper, necessiten gent que vulgui donar la cara, a les bones i a les males, per què afrontant els reptes i els problemes és com s’ha aconseguit fer avançar el país. S’imaginen algú que no és capaç de donar la cara afrontar els reptes que té el nostre territori i afrontar els problemes de l’atur sigui digne de governar el nostre país? No, jo no. Crec que les persones podem donar molt, i junts encara més, per poder superar els mals moments i fer gaudir dels bons a tothom. Però per això falta compromís amb el país i amb la seva gent, no pas sota una ala que no ens toqui la llum.

Aquesta manera de fer, en forma d’anonimats, segurament no aporta res però per alguns que només tenen interès en el poder, i estan encegats amb ell, qualsevol cosa val per arribar-hi. I això es una traïció al país, a la teva ciutat, al teu barri, als teus veïns, a la teva gent.