Apilonats -17/02/2011-

Aquests dies han començat les obres de supressió de barreres arquitectòniques a la vorera nord del Passeig Verdaguer d’Igualada, amb un estil final semblant al realitzat a tota la vorera sud del mateix passeig, i que tingué el suport de l’ONCE i subvencions de l’estat.

Sempre sóc favorable a fer una ciutat accessible, per què crec que les persones han de ser les protagonistes de la ciutat, de la nostre ciutat. Obres com les citades van en aquest camí, com també els bulevards del carrer Comarca o del carrer Josep Galtés.

Amb tot, passant per un dels dos últims carrers citats, poc després de la seva obertura al trànsit en general, em vaig fixar que alguns cotxes aparcaven a sobre la vorera ... però no unes rodes, no, tot el cotxe. En aquell mateix moment li vaig dir al meu acompanyant “per culpa d’aquesta persona aviat hi haurà pilones”. I dit i fet, així a ser.

Entenent aquest fet, viscut en primera persona, vaig poder entendre el per què a la vorera sud del passeig les han situat a algunes cruïlles, alguns carrers de plataforma única (és a dir, que la calçada i vorera no es diferencien) també, ... Només pensar que si un cotxe obstrueix el pas per una vorera força al vianant a baixar a la calçada, i això és un perill, sobretot pels nens; ara, imaginin que el vianant va en cadira de rodes ... s’agafa la cadira a coll i salta?

Fixant-me en això, les pilones són lletges. Bé, en veritat no m’agrada cap, ni les triangulars, ni les rodones, ni de plàstic, ni de metall, ni de pedra. CAP. I, per mi no en posaria cap, però és clar que tenint alguns incívics és la única manera de fer-ho.

No sóc l’únic que no li agraden, alguns més centrats en qui les fa (potser per algun motiu personal i d’interès econòmic), però personalment no m’agraden per què cada pilona suposa un exemple més del que l’incivisme és per la nostre ciutat. La pilona és la factura del propi incivisme.

I crec que podem millorar-ho. Imagineu que els nens i nenes quan surten de l’escola posen multes simbòliques als pares que aparquen malament, que quan algú aparqui a sobre la vorera simplement per “tenir cara” dir-li i fer-lo quedar en evidència, ... o simplement si som conductors o acompanyants no fer-ho o dir que el nostre conductor no ho faci.

Serem capaços d’assumir aquest compromís? Entre tots i totes? Crec que sí, sense caure en objectius increïbles i inassumibles, podem apostar que és possible. Aprofitem que cada dia la ciutat és més de tots i totes, accessible a tothom, i cada vegada tenim més espais públics per gaudir, per fer d’aquest compromís cívic la nostre bandera.

Per últim, amb aquest compromís no guanyarem diners (bé, més aviat estalviar-se multes o les piones), però guanyarem en humanitat, que certament estem en un món on sembla que tot sigui amb toc de rellotge, pim-pam-pum, amunt i avall. Guanyant en humanitat, guanyarem en millor ciutat, i d’això s’en beneficiaran totes les persones. Ara que diuen que les generacions futures viuran pitjor que els seus pares, comencem a posar-hi fre a aquesta idea, i comencem essent persones. Podem? Sí.

Somnis -27/01/2011-

Dimarts, per un compromís personal, vaig agafar el nostre estimat tren per anar cap a Molins de Rei (amb intercanvi posterior als trens de Rodalies Renfe que em va sortir puntual, sort!), i entre anada i tornada, unes dues hores, vaig aprofitar per mirar el paisatge i anar fent volar coloms, o no.

Em va venir al cap la polèmica que hi ha hagut sobre l’aeroport corporatiu i les declaracions del Delegat del Govern de la Generalitat a la Catalunya Central, el qual qüestionava la ubicació i viabilitat. Sembla que les rebaixes de les expectatives de la comarca ja començaven, i ho feien posant-lo en qüestió. Això va fer aixecar les protestes dels caps de les institucions implicades, l’alcalde d’Igualada, el president del Consell Comarcal i el president de la Unió Empresarial de l’Anoia (UEA). Recordar que l’aeroport corporatiu va ser un projecte adjudicat per l’anterior govern que va aconseguir un nivell de consens civil i institucional molt important, ja que suposa un element molt important per dinamitzar (crear ocupació, noves empreses) la nostra economia. M’alegro que el posicionament a favor de l’aeroport, corroborat amb una moció al ple municipal del passat dimarts (cosa que va passar més tard de quan ho pensava), es mantingués. Però això no em feia patir, sinó un altre fet. Repassant les noticies publicades a la premsa digital i els comentaris que s’hi feien, el clàssic pessimisme i infravaloració que regna per algunes ments del nostre territori sortia a la llum. Això no funcionarà, això nosaltres no ho necessitem, és massa per nosaltres, no donem la talla, ... i després buscant totes les pegues possibles: no hi cap, és lleig, molesta, innecessari, no compleix normes (de cop i volta apareix un munt de tècnics especialitzats en ... el que sigui!), ... i es queden descansats. I si a sobre li afegeixes el clima econòmic, encara s’hi recreen més.

Aquesta és l’actitud? On coi volem anar si ni nosaltres mateixos ens creiem les potencialitats que tenim? Què volem anar a reclamar a fora si des de dins diem que NO? I al cap em ve la imatge de l’Hotel Ciutat d’Igualada, les escales mecàniques del carrer Sant Magí, o els pisos tutelats per la gent gran, com exemple de projectes que abans de fer-se aquestes brillants mentalitats del nostre territori “animaven”, i ara són realitats en funcionament. I em ve al cap un altre projecte, el tren Gran, l’Eix Transversal Ferroviari. Per què no hi ha la mateixa unitat civil i política respecte la demanda d’aquesta nova infrastructura ferroviària que milloraria de manera molt important la nostra connexió amb el món? Si bé hi ha hagut manifestacions a la ciutat, l’alcalde Aymamí l’ha reclamat davant la Generalitat tant d’uns colors com d’altres, hi ha mocions aprovades pel ple, llavors per què no existeix un mateix sentiment d’unitat com en el cas de l’aeroport? Per què és massa gran, impossible, innecessari (ja tenim el carrilet ... la gran excusa)? Per què no ens el mereixem? Igual que agraeixo com a ciutadà que el president del Consell Comarcal, Marc Castells, estigui al costat de l’aeroport corporatiu tot i que el Delegat digués el que digués (i són del mateix partit), per què no ens posem al costat del tren, encara que sigui un projecte molt reivindicat per l’alcalde Aymamí?

Fer volar coloms, llençar campanes a l’aire, focs d’artifici, ... i després anem dient que volem que la capital ens faci cas, i que hem d’ajudar als emprenedors. Amb què els ajudem? Dient-los que no ens mereixem tenir bons serveis i infrastructures? O és millor ajudant-los facilitant que arribin nous serveis com la fibra òptica, nous trens i carreteres? 

No és el primer cop que ho comento, perquè és una actitud continuada i real el pessimisme. Pel futur no necessitem ments pessimistes, sinó gent que s’atreveixi a canviar les coses, i per saber-ho cal analitzar l’obra feta, els projectes presentats, les idees que es tenen. Ara, més que mai, més dinamisme real i menys dinamisme de cartró.

Entre veïns -20/01/2011-

Diumenge passat a Vilanova del Camí es va celebrar una nova edició de la Fira del Camí Ral, i tot xino-xano vam decidir (no anava sol) apropar-nos a la tarda. El fred no t’hi animava, però la curiositat, ja que no recordava haver-hi anat mai, va ser més i a peu vam anar des d’Igualada a Vilanova. Es pot dir que el camí va ser còmode, aprofitant les ampliades voreres del carrer Josep Galtés i del carrer de la Llàntia. Tot i així, algunes herbes al costat del camí i alguna il·luminació massa tènue no eren molt bones. La fira es celebra al centre, als carrers de Santa Llúcia, Major i a la plaça Major (la de davant del mercat), recentment remodelada gràcies a les ajudes de la Llei de barris.

Conforme ens anàvem apropant ens trobàvem gent que en marxava, fins que un cop allà vam poder veure com hi havia moltes parades (amb alta presència d’embotits, formatges, i altres productes alimentaris), i que, tot i que era tard, la gent encara omplia els espais i mirava els productes. De fons els espetecs d’uns diables donaven un toc festiu a l’ambient d’una plaça que renovada ha millorat molt la seva fesonomia. Un cop feta la passejada, camí de retorn pel mateix itinerari d’anada caminant, i arribats a casa gaudir de la calefacció (sense anar en màniga curta per què no cal tenir un “carib” a casa).

En aquell moment em va venir el cap una cosa. El camí cap a Vilanova a peu estava molt bé, però en canvi si volgués anar de casa al barri de Sant Pere d’Òdena (o des del barri cap a Igualada) ho tindria més difícil, que no impossible, per la majestuosa volta que hauria de fer.  O arriscar-me a creuar el conglomerat de vies que formen l’antiga N-II i els accessos a Igualada amb el perill que suposa.

I aquí, vaig recordar que ja fa un temps, Òdena va construir un pas de vianants elevat en una de les sortides del barri, que et permetia creuar l’antiga N-II i arribar a Funosa o SABA. Si d’aquí volies anar cap a Igualada, pel voral de l’antiga carretera nacional, i amb dos “creuaments” de carrer arribaves a un talús i aquí, com si anessis d’excursió a la muntanya, el pujaves i arribaves al carrer Mossèn Josep Forn. Vaja, risc i aventura! I a dos minuts de casa!

Llavors, per què no es millora? Ara que els combustibles dels cotxes tornen a enfilar-se pels núvols, per què no oferir una alternativa més barata (gratuïta!) per què la gent es pugui moure? És de sentit comú que si omplir el dipòsit et costa més, i vols estalviar per què l’ambient no es procliu a la despesa, que en els teus desplaçaments ho puguis fer de la manera menys costosa possible, no? I també,

Doncs aquí trobem l’actuació de l’arranjament del parc accés Est que començarà aquest hivern i estarà acabat a l’estiu, recuperant aquest talús i fent un camí més còmode i segur per poder superar aquest desnivell i poder arribar a Igualada, a més que suposarà millorar la imatge d’aquesta façana de la ciutat amb la plantació de nova vegetació (conservant aquells elements que es consideren d’interès).

Amb tot, la feina no acaba aquí i encara quedarà fer més segur l’accés al talús des de la carretera i el pas de vianants elevat, però és evident que el fet que s’hi actuï és quelcom important. Ens queixem del transport públic per anar a Barcelona (amb raó i sobretot del tren), però hem de ser capaços de també voler una xarxa de mobilitat accessible i segura (ja sigui a peu, bici o transport públic) per anar de casa a comprar, a treballar o a estudiar, o simplement a fer vida associativa o esportiva.

Però crec a més que actuacions com aquesta ens permeten avançar cap allò que som però que alguns no es creuen, la Conca d’Òdena, capital Igualada. S’ha fet en el transport públic, en oferta de teatre, en serveis d’atenció a la dona, ... i n’estic segur que en vindran més, si ens ho creiem. I tu, t’ho creus?

Ulls més eficients -13/01/2011-

Era un dilluns i la Maria havia anat a buscar el seu fill Miquel a l’escola Garcia Fosses, el qual aquell dia estrenava la seva reforma. Vaja, que després de Reis el Miquel havia rebut un regal tant gran com una escola, estrenava escola. Tots dos es van dirigir al centre d’Igualada a peu, i per això van anar caminant cap al carrer de Sant Magí i d’aquí al centre.

Passades les escales mecàniques, el nen comença a córrer avall i poc abans d’arribar al Passeig es para, es queda quiet. Hi ha un semàfor, i li fan respecte per què són alts, tot i que aquest no tant. Es gira i amb un somriure mira la mare que està venint i espera que arribi. Mentrestant, els cotxes passen davant d’ell, alguns molt ràpid, i es fixa que quan arriba la mare es posa en verd el semàfor i passen tranquil·lament fins al Passeig. Aquí es tornen a trobar un semàfor, però aquest cop no hi ha sort i el vermell els fa aturar-se.

Al cap d’un moment, via verda i poden continuar el seu camí cap al centre.

Al Miquel li agrada anar al centre per què pot jugar al carrer amb altres nens, pot anar en bicicleta, cosa que no pot fer al carrer de casa seva; a més la mare li deixa fer-ho per què no hi ha perill que un cotxe l’atropelli ... bé, és segur això que creu?

Tot creuant la plaça de Cal Font arriben al carrer Aurora i escolten un cotxe. S’aturen, miren i veuen que un cotxe s’apropa, que tot seguit aparca al Cercle Mercantil. El cotxe anava molt lent, de manera que podia sortejar bé els vianants.

I d’aquí passen davant dels cinemes, i xino-xano arriben a la Rambla. En Miquel encara recorda que fa dos dies estava saludant els reis d’Orient i mostrava les mans als patges i patgesses per què li donessin algun caramel. Es troben de nou un semàfor, però l’espera és curta, i en pocs minuts arriben a la Plaça de la Creu. No és com la Plaça de Cal Font, hi passen cotxes al centre, però el nen pot còrrer igualment per què l’espai és ampli. La mare observa els cartells de les rebaixes molt recentment situats als aparadors de les botigues, però sense perdre de vista el Miquel, que un dia entrà a una botiga de roba íntima de dona i es començà a posar calces al cap.

Tots dos a l’arribar a la cruïlla amb el carrer Argent viren cap al mateix en direcció a la plaça de l’Ajuntament. El nen es fixa en el terra ... la pilona no hi és i aixeca la mirada i hi veu una càmera que l’observa. En aquell moment estira de la mà a la seva mare, que es gira i mira l’infant, el qual li indica la càmera. Llavors la Maria mira a terra buscant la pilona, i no la troba.

Somriu.

Fa just uns mesos estaven al mateix lloc però la càmera no, i la pilona hi era, però com si no hi fos per què fallava molt (i repara-la costava molts diners). I recorda que acompanyada també del Miquel no podia caminar tranquil·la pel carrer Argent per què hi passaven cotxes que no els hi tocava, de manera que havia d’estar molt pendent que no atropellessin al Miquel i no podia comprar, per estar excessivament pendent dels vehicles.

Ara, sabia que molta menys gent passaria conduint, per què el fet que si no tens l’autorització per passar et multen de ben segur farà tirar enrere molts que abans hi circulaven indiscriminadament. És a dir, hi passaran els que necessiten fer-ho.

La Maria podia ara comprar tranquil·lament i passejar millor per aquest carrer, i sense treure-li l’ull al Miquel, que de costat a costat de carrer es fixa, mira, observa i content va corrent per tot arreu. Ella sap que hi circularà algun cotxe, però es sent més segura al conèixer que hi ha un millor i més eficient control dels accessos a les zones de vianants. I en això hi surt guanyant el nen per jugar, per conèixer ciutat i ella per comprar, passejar, o anar a treballar a peu.

Estem KO -23/12/2010-

En aquests hi ha diversos debats en l’àmbit de la política sobre la participació, la desafecció, el distanciament, nous models, .... i certament és molt important conèixer les raons d’aquest poc interès en la política. La política és la que decideix i distribueix els recursos de l’administració, d’una manera o altre segons la tendència ideològica. I això importa a la gent gran i els serveis d’assisstència, com als joves i l’educació, com als adults en habitatge i generació d’ocupació.

Les recents eleccions al Parlament de Catalunya, tot i els mals auguris respecte la participació, han incrementat els percentatges d’aquesta però en el conjunt de Catalunya no arribem al 60 %; és a dir, quasi la meitat de la població amb dret a decidir el futur del país, amb el dret a votar, no ho van fer. Per què? Quan vagin a l’hospital, quan utilitzin l’autobús, quan visitin una residència, o quan vagin a l’escola s’adonaran que és la Generalitat qui gestiona una part important de la quotidianitat de les seves vides.

Però pot ser que els polítics i el clima que generen tinguin una part de la responsabilitat? En la política, com la vida, s’han de fer les coses el màxim de bé possible, amb respecte, sense faltar a la veritat, per què és així com les coses poden arribar a bon port. I més si aquest bon port és un bon futur pel teu país o per la teva ciutat. 

Ara bé, quan l’actitud és de faltar a la sinceritat, de manipular, de tergiversar, llavors no anem gaire bé. I si amb aquesta s’hi afegeix que algunes persones que fan política intenten fer-se experts quan en veritat no tenen ni punyetera idea, el tema s’agreuja. Exemples? L’exemple més recent el trobaríem fa dos dies al ple municipal de l’Ajuntament d’Igualada, on es debatia el Pla d’Equipaments Culturals 2010-2020 d’Igualada. El cap de l’oposició, en el seu discurs, comentava que CiU havia fet el Centre Cívic de Fàtima ... dos sorpreses: la primera, la mateixa persona que diu que no mirem el passat fa una mirada al retrovisor tremenda, i la segona ... QUIN MORRO! Els coneixedors de la política i història de la ciutat sabran que l’afirmació del cap de l’oposició és una mentira, que s’afegeix a la falta de sinceritat sobre les subvencions de la Diputació a Igualada. Amb tot, si amb això s’hi afegeix una actitud poc treballadora, vist que al Pla d’Equipaments Culturals no van participar de les reunions de treball, tot i la insistència de la regidora de cultura. Això crec que no és una actitud constructiva per ningú, i que més aviat contribueix a desanimar i generar més desafecció. 

El govern municipal també pot haver tingut alguna actitud incomprensible, però n’estic segur que no ha faltat a la veritat, per què no es pot construir un projecte o model de ciutat basat en mentires o en suposicions tècniques d’experts “de pa sucat amb oli”. Hi surten perdent ells i la seva credibilitat, però sobretot hi surt perdent la ciutat.

La joventut o l’ús assidu de les noves tecnologies poden ser un valor afegit, però es poden convertir en una màscara si en veritat en el fons la forma de fer política no és sincera, ni constructiva, ni positiva, i ni en clau de futur, sinó que de partit. 

Qui estigui lliure de culpa que llenci la primera pedra, diu la frase. Ha de ser l’actitud dels nostres polítics, vers com fer política,  per què com he dit sempre és entre tots que construïm el futur, i només actituds treballadores i positives seran capaços de treure’ns dels problemes que puguem tenir. 

La setmana passada demanava una nova visió sobre la indústria i la Conca d’Òdena, ara demano que tots fem un canvi respecte la política. I dic a tots, als que m’agraden com els que no, A TOTS, per què les maneres del futur no les faran uns o altres, sinó junts, i és així com aconseguirem l’èxit en aquesta fita. Ho volem? Podem? Fem-ho!

Un nou dia -02/12/2010-

Era un dia que va començar assolellat però acabà fred, força fred. I alguns vam acabar-lo un pe`l glaçats. Sí, diumenge la ciutadania va manifestar la seva voluntat respecte qui ha de governar els pròxims quatre anys el país. La ciutadania no s’equivoca, i per tant felicitar la coalició que podrà governar, tot i que ni el 2003 ni el 2006 vaig rebre la felicitació (i la ciutadania tampoc s’havia equivocat en possibilitar la formació de dos governs d’esquerres). Però bé, alguns saben guanyar i saben perdre, altres no.

I a partir d’aquí? Des de que tinc la possibilitat de votar serà la primera vegada que aquells que he donat suport no governaran, per tant una situació nova. Una certa decepció per no haver guanyat i caldrà analitzar el per què dels resultats, tant a nivell de país com de barri, recordant que la ciutadania escollia els representants al Parlament de Catalunya. 

Desànim? Els primers instants sí, sobretot quan a mesura que augmentava el número de vots escrutats els resultats no milloraven. Després veient la magnitud del retrocés, encara més. I et planteges si tot l’esforç fet ha valgut la pena, les hores dedicades (dies llargs i nits interminables), els viatges pels pobles, l’activitat a les xarxes socials a Internet, ... . 

Això només m’ho plantejo els primers instants. Perquè totes les hores dedicades ho he fet amb il·lusió, amb moltes ganes, i sobretot compartint-ho amb gent jove que també ho ha fet amb il·lusió i ganes. Crec en la política com eina per transformar la realitat social del país, per millorar el benestar de tota la ciutadania, però sobretot per què els que menys tenen no es quedin enrere en una societat que avança a passos de gegant. Sembla molt bucòlic i romàntic, però aquest plantejament té repercussions directes a les nostres vides, com el Nou CAP Igualada Nord, estrenat ahir, la Ronda Sud estrenada a l’agost, o la nova escola Dolors Martí que ara acull els alumnes del Garcia Fosses (ara en obres de millora) des de fa ja uns mesos.

Continuo creient que l’acció pública és necessària per què es puguin reduir les injustícies socials, i per tant, buscar un món millor per tothom; I ressalto tothom. I crec que és possible. 

Ara al Parlament toca fer oposició de forma constructiva, evitant que la feina feta fins ara sigui llençada a les escombraries (com podria ser oblidar-se de l’aeroport corporatiu, de l’Eix Transversal Ferroviari, o reduir serveis sanitaris i/o educatius), evitant crear polèmiques estèrils i estar pel que toca, pel que interessa la gent, defensant també els interessos del territori. És a dir, continuar treballant per millorar el país, per les persones, pel seu futur.

Alguns, han girat la mirada cap a les pròximes eleccions municipals, i es fan trasllats de càlculs. En el cas d’Igualada els resultats mostren que la ciutadania ha estat sempre conscient del que votava en cada moment, i n’estic segur que al maig de l’any vinent també; va ser tant intel·ligent d’escollir els gestors municipals el 2007 com ho serà el 2011. Continuo creient que a Igualada hi ha un projecte transformador social, amb un continuo creixement dels serveis d’atenció a les persones, que dóna oportunitats de futur i on l’espai públic guanya humanitat. I que té encara camí per recórrer. 

Per últim, la jornada de reflexió vaig aprofitar per anar a veure la pel·lícula “Bicicleta, cullera i poma”, la qual tracta de Pasqual Maragall i l’alzheimer, una malaltia que afecta a persones arreu del món. Una pel·lícula que recomano veure per tenir una visió més íntima del que és la malaltia.

Però apart d’això, tinc una admiració especial i personal per Pasqual Maragall, ja que ha aconseguit grans fites per Barcelona (amb els Jocs) i per Catalunya (amb l’Estatut), i ara la busca per l’alzheimer (tot i què ell sap que no veurà el resultat). Aquest esperit de lluita per les persones, pel país, és el que hem de tenir com a exemple de treball, de dedicació. I espero que així sigui.

El català a la Fi del món -09/12/2010-

Aquests dies segurament el debat electoral ha anat decreixent, encara que els resultats de les eleccions del 28 de novembre han tingut conseqüències importants i han iniciat importants processos de reflexió en alguns partits. 

Bé, amb tot, no voldria avui parlar d’aquest tema sinó d’un altre, més curiós. Recentment he pogut estar a Ushuaia, la ciutat més austral (més al sud) del món, situada a l’Argentina, a uns 13.000 km de Barcelona; certament són molts kilòmetres respecte la ciutat comtal i es pot dir que també de Catalunya. Ushuaia està situada al límit de l’Argentina amb Xile, i és la porta d’entrada al Parc Nacional de “Tierra del Fuego”, el qual salvaguarda uns preciosos paisatges formats per muntanyes i llacs, amb una vegetació característica molt interessant. Dins el mateix parc, existeix un tren turístic que recupera l’antic recorregut ferroviari que unia els boscos d’on s’extreia fusta amb el centre penitenciari d’Ushuaia, el qual va donar origen a la ciutat. 

Fins aquí sembla molt interessant, i és molt recomanable la visita al mateix. Però, el tren guarda un detall que no es pot deixar escapar. Si hom hi accedeix, li facilitaran un llibret on s’explica la història i característiques del tren, i entre les llengües que es trobarà disponibles hi serà el català. Sorpresa molt agradable de poder llegir les explicacions en la teva llengua habitual, ja que mostra un cert acte de reconeixement cap al col·lectiu que utilitza aquesta llengua (a més, que vol dir que el col·lectiu català que visita el tren també és important). Personalment, però, no es tant el fet de disposar el llibret en català com la primera frase que et trobés quan l’obres: “Us preguem disculpes per no realitzar la guiada en el seu idioma, per aquest motiu li fem entrega de tota la informació esmentada durant el seu recorregut”. Aquest és el text, literalment copiat del llibret. No vaig tenir problemes en seguir les explicacions del viatge, ja que es feien castellà (amb accent argentí), i com a persona bilingüe podia entendre perfectament que deien, però aquesta consideració i aquesta frase suposen un respecte molt important cap a la nostre llengua. 

El fet és que he tingut la sort de viatjar en família per territori espanyol, i no recordo disposar d’aquesta consideració respecte la llengua catalana en les visites culturals a museus o altres equipaments culturals i/o turístics; si que en algun lloc trobar-me fulletons en català però les disculpes no.  

Acte de respecte cultural (o interessat, ja que les Aerolinias Argentinas també desitgen bon viatge), certament em va sorprendre gratament però alhora em va fer adonar que algunes zones del nostre territori estatal no valoren suficientment el que suposa tenir  com a riquesa cultural una llengua i donar-li el protagonisme que requereix. Això no vol dir ni mesures d’imposició ni la falta de mesures de promoció, sinó des del respecte i la normalitat utilitzar les llengües que necessiti. Alguns volen fer de les llengües una guerra, quan en veritat han de servir per comunicar, per unir, per fer-se entendre, per establir diàlegs, en definitiva, ser persones humanes. Les administracions han de promoure la seva utilització, i en el cas de l’administració estatal ha de seguir fent conèixer el català com una riquesa cultural de tots els espanyols, igual que considero que encara que no conegui el basc o el gallec també són una riquesa de tots. Aquest ha de ser un objectiu que s’ha d’aconseguir a través d’un diàleg franc i obert amb el govern de l’estat, i no pas amb amenaces o tripijocs pressupostaris.  

Si el català ha arribat a la Fi del món, per què no a la resta de l’Estat? Tinc l’esperança que en el futur no necessiti fer 13.000 km per comprovar els avenços, i amb unes quantes hores de viatge (o amb un “viatge” per la xarxa Internet) pugui adonar-me que comptem i que ens valoren.