N'està segur President?

Aquest mes de gener Catalunya estrenava dues importants infraestructures de transport. Per una banda, aquell eix transversal petit, perillós i inaugurat més d’una quinzena de vegades és ara una autovia més segura i confortable (un d’aquells projectes del tripartit que per CiU trinxaven el país i li feien mal...), i per una altra banda la connexió en alta velocitat entre Barcelona i Girona (Figueres), que suposa quasi la finalització del projecte d’alta velocitat entre Madrid i la frontera. Felicitem-nos doncs per aquestes dues obres que ja són una realitat.

Ara bé, en la inauguració de la primera el President de la Generalitat afirmava que quan de nosaltres (referint-se als catalans) en depèn una obra es fa ràpid i bé; el mateix argument l’utilitzava dies després per denunciar el retard de l’arribada de l’alta velocitat.

I em preguntava, n’està segur President? Fer aquesta afirmació inaugurant l’ampliació d’una carretera que tothom afirmava que naixia petita, ja que suposava un estalvi important de temps pels vehicles pesats que volguessin creuar Catalunya, i que quan ell era conseller en cap de la Generalitat abans del 2003 no va fer res per solucionar-ho, em sembla una mica desencertat; i més encara quan qui ha buscat, promogut i iniciat l’obra és el govern d’esquerres que tant mal ha fet el país. Per cert, és el segon cop que diu maravelles de les grans obres viàries del tripartit; poc més d’un any abans, ho va fer amb l’Eix Diagonal.

Però deixant aquesta consideració circumstancial a banda, em venia al cap el tren a Igualada, concretament el carrilet i el Tren Gran. Als anys vuitanta la Generalitat va “salvar” el Carrilet del tancament previst pel govern de l’Estat, fet celebrat per tothom. I un cop salvat, què en fem? Aquesta pregunta té resposta des de llavors: el disseny actual del trajecte del tren no permet millores substancials de velocitat comercial, i les modificacions de traçat necessàries per tal de fer-lo competitiu (recordo que ens situem als vuitanta, sense l’autovia A-2 completa) tindrien un cost tant o més elevat que fer un trajecte nou, i per tant el Carrilet hauria de direccionar-se per ser un servei òptim de comunicació intracomarcal i intercomarcal amb el Baix Llobregat. És a dir, per connectar-nos amb Barcelona amb temps òptims el Carrilet no serveix, ni servirà. I així ha estat, hem comprovat que en vora més de 30 anys de la reinstaurada Generalitat el Carrilet no ens ha servit per anar ràpid a Barcelona, ni sense Metro Comarcal, ni amb Metro Comarcal complet ni amb Metro Comarcal retallat (el que tenim ara). I això ho sabíem fa 30 anys, i també sabíem que la solució ferroviària passava per un nou traçat. El 2004 el govern impulsa el projecte de l’Eix Transversal Ferroviari (ETF) que suposa crear una malla ferroviària a Catalunya tant per mercaderies com per passatgers, dotar el centre de Catalunya d’una connexió ferroviària potent i donava a Igualada un nou traçat ferroviari que permetia que els temps de viatge entre Barcelona i Igualada fossin competitius (menys de 1 hora). Però aquest projecte va anar agafant embranzida, lentament però a pas ferm, tenint fins i tot terrenys reservats. Fins que l’any 2011, amb el govern del President Mas, el projecte s’atura, comença a tirar enrera, a fer-se petit (ja no volem tot l’Eix Transversal Ferroviari, només una part),... i acaba desapareixent.

Quan el President va dir que les coses que depenen de nosaltres (els catalans) es fan ràpid i bé no va pensar en Igualada ni l’Anoia, que ha tingut sempre la reivindicació històrica de tenir una bona connexió ferroviària amb Barcelona. Portem més de 30 anys esperant la solució i més de 100 esperant deixar de ser un cul de sac ferroviari. I em venen al cap altres casos com la Ronda Sud, l’Hospital (30 anys no però més de 20 segur), l’Eix Diagonal,... potser l’Anoia som l’excepció. O no!! Una cosa fem “ràpid i bé”: entrar en una crisi sense sortir d’una altra. Fins quan?

Fracàs Nacional

Sempre he cregut que abans de la plenitud nacional calia la plenitud social de Catalunya, per què crec que no es pot construir una nació lliure si les seves persones no ho són; això sí, Catalunya ha de decidir el seu futur igual que crec que s’hauria de fer un referèndum sobre la forma d’estat i dirigir-nos cap a una república ... o reformar la constitució. I amb aquest pensament vaig assistir a la famosa manifestació de l’11 de setembre a Barcelona, amb una bandera catalana, i amb ganes de demanar més respecte pel meu país i que pugui decidir que vol ser.

El mateix dia 11 al matí, i dies abans i després, havia anat a visitar un familiar a l’hospital d’Igualada. I la seva preocupació principal era si havia de pagar l’ambulància que l’havia portat a l’hospital; per què? Arrel de l’euro per recepta, amb vàries pastilles i sobres a rebre, i el repagament de l’estat espanyol, l’ombra del “pagar” planeja sobre el sistema sanitari. Aquesta era la seva preocupació. Però a la tarda, a Barcelona, no la vaig escoltar. Ni protestes contra el fet que l’endemà, primer dia d’escola, els nens i nenes que portessin carmanyola paguessin 3 euros o que ara el transport escolar a l’Anoia costi 1,5 euros dia per nen. Cap protesta sobre això.

Vaig tornar a casa amb una sensació agridolça: content d’haver participat en un dia històric i haver reivindicat més respecte per Catalunya però no tant content per què això primer no és cap solució als problemes citats de sanitat i educació, entre d’altres.

Però cada dia que ha passat m’ha crescut aquesta sensació de descontent veient com el President del país s’ha anat aprofitant dels sentiments que reclamaven a la manifestació, amb un simple interès electoral basat en la possibilitat de tenir una majoria absoluta ... una majoria que li permeti fer retallades i continuar retallant l’estat del benestar i tot això ben embolicat amb la bandera catalana. I la mostra final ha estat la convocatòria d’eleccions el pròxim dia 25 de novembre.

La convocatòria de les eleccions són la constatació d’un fracàs nacional, i personal del president, en aquells reptes que s’havia marcat per aquesta legislatura: treure Catalunya de la Crisi, reduir l’atur i pacte fiscal. En dos anys de govern Mas l’atur s’ha incrementat a Catalunya i a l’Anoia gràcies a les retallades i a una austeritat mal entesa. Catalunya no sembla estar més aprop de sortir de la crisi quan amb les citades retallades hem reduït l’atenció a les polítiques d’ocupació i les inversions per millorar la competitivitat de la nostra comarca, i per tant estem menys preparats i tenim menys oportunitats per poder sortir de la crisi. I per últim el Pacte Fiscal, la panacea a les solucions del país, amb cop de porta del govern Rajoy. Un fracàs de govern i de president. I de tots els fracassos ens quedem amb l’últim, oblidant els dos primers.

Fa pocs dies algú em deia, la ciutat ho aguanta tot, els ciutadans no. Sortir de la crisi i reduir l’atur són necessaris per aconseguir la plenitud social de Catalunya, i per això calen diners, SÍ, i valentia. Si som capaços de plantar cara a l’estat espanyol celebrant un referèndum sobre l’independència, serem capaços també de plantar cara i deixar de ser els primers en fer retallades a la sanitat i educació? Per què el govern no s’ha plantat i ha dit PROU i ha deixat de fer les retallades “imposades” per Espanya? Per què no ha tingut aquest patriotisme social que beneficia a tothom? Sembla molt valent el President posant per davant l’estelada ... però deixant enrere estudiants, gent gran, joves i famílies. Per què no li interessen. S’ha fet el gran xou amb el pacte fiscal, però NO quan l’Estat redueix recursos per què les 12.074 persones registrades a les oficines de l’atur de l’Anoia puguin trobar feina o entitats que afavoreixen l’inserció laboral de discapacitats a la nostra comarca veuen perillar els seus projectes.

Estic a favor de consultar, preguntar, DIALOGAR i explicar. Però no d’un president que porta la població del seu país a la misèria; això si, estarem en pilotes davant la crisi tapats amb la bandera (els que se la puguin pagar). Però no sé si servirà per salvar-nos del fosc i fred hivern que ens espera.

I MANTENIM EL SOMRIURE -15/03/2012-

Com saben, o deuen haver llegit als mitjans de comunicació locals, el director general de transports de la Generalitat de Catalunya va venir recentment a Igualada, i ens va donar la bona nova: el projecte d’Eix Transversal Ferroviari, el Tren Gran, quedava aparcat. Tant és que no fa ni 5 mesos el ple d’Igualada aprovés per UNANIMITAT que Igualada reclamés el ramal de connexió entre Igualada i Martorell, per tal de facilitar la connexió amb el Corredor Mediterrani. Tant és que els agents socials i econòmics el reclamessin. Tant és tot.

O no? Doncs sembla ser que hi ha somriures, alegries per què la solució real i viable per la connexió ferroviària amb Barcelona es queda guardat dins un calaix, gaudint del son al qual altres projectes van ser sotmesos com la Ronda Sud o l’Eix Diagonal. Somriures, i també silencis, que vénen de les autoritats locals dels dos municipis més afectats a la Conca d’Òdena, i mostren com alguns suposats lemes electorals i de govern simplement han estat paper mullat, apart de ser una evidència de falta de coneixement i ambició de futur per la comarca.

El Tren Gran és una infrastructura que situaria Igualada, i comarca, al mapa, i per tant el nostre territori seria més conegut i atractiu per rebre inversions d’empreses, per atraure activitat econòmica que generi ocupació. Repeteixo, OCUPACIÓ. A la vegada les empreses ubicades al nostre territori i que lluiten cada dia per mantenir-se obertes millorarien el seu posicionament i competitivitat. I paral·lelament a l’activitat econòmica, la connexió en transport públic amb Barcelona, eterna reivindicació, veuria millorats de manera brusca els temps d’accés. 

Ara bé, quina és l’excusa? Els diners, com no, i derivat d’això el deute i l’herència del govern anterior. L’altre excusa és que si l’Eix Diagonal ha costat quasi 400 milions d’euros i al final seran poc més de 1000, imagineu-vos un projecte de 6.000 milions d’euros.

L’herència del govern anterior ha estat que ARA disposem d’estudis previs, tant de viabilitat com trànsit, i una reserva de sòl per fer possible el projecte. I pel que fa a l’Eix Diagonal, es tracta d’una concessió on l’empresa concessionària es dedica a construir, mantenir i explotar tota la carretera durant 40 anys, i aquesta rep recursos de la Generalitat segons el nombre de vehicles que hi circulen. ARA el tenim complet i les empreses el poden aprofitar estalviant temps als seus recorreguts per portar mercaderies als clients. Per exemple, en el trajecte entre Vilanova i la Geltrú i Vilafranca l’estalvi de 15 min en el recorregut suposen més de 800 milions d’euros d’estalvi en els 40 anys de concessió; si s’hi suma l’estalvi de temps als recorreguts entre Vilafranca i Manresa, és evident que sumen molt més que la despesa realitzada. Per tant, el benefici per tota la societat supera amb escreix l’inversió que la societat hi ha destinat.

En el cas del Tren Gran, hi ha qui es justifica dient que és inviable i no té sentit construir d’Igualada a Barcelona. Per què no mirem més enllà? Connectant amb Lleida i amb el Port de Barcelona, suposa un by-pas a la congestionada xarxa ferroviària de la costa, facilitant l’accés de les mercaderies del centre peninsular amb el renovat i ampliat Port de Barcelona. Renunciem a aquesta posició estratègica? Estem disposats a renunciar a ser més grans?

Doncs crec que no estem en situació de renunciar a ser més grans. No es tracta d’un somni, es tracta del nostre futur. Ens ho mereixem.

AnoiaVegas? -01/03/2012-

Aquests dies hi ha un senyor nordamericà de molts diners que es passeja pel pont aeri Madrid - Barcelona a veure si pot implantar una mini ciutat de les Vegas. Tant en el cas madrileny com el català, hi ha hagut reunions a alt nivell sobre la qüestió, tant per trobar una ubicació com per les condicions que posa l’inversor, excessivament orientades a crear una “illa fiscal” per afavorir o atraure clients. Es tracta d’una inversió molt milionària, que crearia molts llocs de treball, i que segons el President Mas, ens consolidaria com a referència turística del sud d’Europa. 

En la búsqueda de “solars” on ubicar-hi el macrocomplex de joc, a una certa distància del port i aeroport de Barcelona, va aparèixer l’Anoia, i la seva Conca d’Òdena particularment. Gairebé es situava com una nova proposta a la zona prevista pel nou Polígon de la Zona Franca. 

Personalment, proposaria d’ubicació a prop de Port Aventura, complex d’oci turístic que actualment funciona bé, l’únic parc temàtic de l’estat amb beneficis, si estigués d’acord amb la seva construcció. Qualsevol altre ubicació dins el territori català em semblaria més a la creació d’un enorme bolet artificial que seria ben bé el paradigma de la disbauxa i sobretot de la no sostenibilitat, i per tant, de la no eficiència energètica, entre d’altres.

El nostre petit país, però gran nació, ha de cuidar molt bé a que dedica el seu sól, i en aquest cas crec que iniciaríem un model econòmic que dista de ser el turisme cultural o familiar al qual es pretén arribar, continuant el turisme barat i de borratxera que tants mal de caps ens porta en temes de seguretat, particularment la vial, a més de l’imatge. L’imatge de país de pandereta.

Ara bé, és cert que el nombre de llocs de treball que s’anuncien és molt elevat, que inclou la construcció i després el personal necessari per treballar dins el complex. I això seria el motiu que podria donar a tòrcer el braç a les administracions, però crec que no hem d’anar cap aquí. 

Ja fa uns mesos que el president Obama va dient que cada vegada vol més productes que diguin MADE IN USA (Fet als Estats Units). I és aquí on hem d’anar. Catalunya ha de recuperar el pes del seu sector industrial, però amb una nova mentalitat empresarial. La primera cosa, entendre que l’innovació és clau per ser punters o simplement diferents i atractius al mercat. La segona, noves formes d’organització empresarial que facilitin una major participació dels treballadors i sobretot que facilitin la conciliació familiar (aquí la reforma laboral recentment aprovada va en sentit contrari). La tercera, dinamisme, saber adaptar-se als nous temps que cada dia canvien més ràpid. I segurament n’hi hauria més.

La nostre comarca també ha de recuperar aquest protagonisme industrial, en nous sectors, però crec que falta una aposta per la renovació profunda dels sectors existents. Aquí entra en joc l’urbanisme que faciliti aquesta renovació, que requeriran nous espais o l’utilització d’alguns existents, fent compatible els usos urbans i rurals del territori. Això sí, no caiguem en la melancol·lia de quan al Rec sonaven els timbres de les fàbriques tots alhora, sinó abordem una renovació que encaixi amb un model de Conca que permeti Viure i Treballar al territori, i que sigui eficient i sostenible. Ja hem tingut prous bolets que han estat verinosos, cal que la planificació feta rigurosament es cumpleixi. No perdem més temps en mirar-nos el melic.

El nou PSOE -16/02/2012-

Aquest cap de setmana he tingut l’ocasió de viure i participar al 38è Congrés Federal del “Partido Socialista Obrero Español” a Sevilla. Si bé fa unes setmanes participava al Congrés del PSC a Barcelona, les sensacions han estat ben diferents. Abans però recordar que el Congrés és el màxim òrgan de decisió d’ambdós partits, cadascú té el seu per què són partits diferents, i el responsable d’escollir la direcció i el projecte del partits pels pròxims anys.

Com saben, el tema de debat que més polseguera aixecava era l’elecció del que seria el pròxim Secretari General del PSOE així com també l’informe de gestió del president Zapatero i secretari general del PSOE fins dissabte. En aquest últim cas, el president va fer un anàlisi dels aconteixements dels últims anys, l’evolució d’Espanya i també aquells possibles errors comesos, entonant un cert mea culpa. Ovacionat, i aprovat el seu informe de gestió amb més del 90 % de vots favorables, començava la tarda – nit – matinada abans de votar el nou secretari general. Aquí, segons la premsa es diu que hi va haver pressions d’un bàndol cap a l’altre, trucades a delegats (els que voten) per tal que dipositin el seu vot a favor d’uns o altres. Però crec el més interessant va ser el debat generat al públic en general, tant entre els assisstents al Congrés com els que el seguien a través dels mitjans de comunicació o les xarxes socials. Expectació i debat màxim. Vaig poder debatre sobre quina era la millor opció amb companys i amics de diversos territoris de l’estat espanyol, des de Múrcia a Astúries, passant per Madrid o Extremadura. Cadascú amb la seva visió, la seva posició, però el que considero més important, la seva il·lusió. Molta il·lusió.

I al matí vingueren els discursos intensos, emotius, valents en alguns aspectes. I després un llarg temps de votacions i comptatges, des de prop de les 14.00 fins prop de les 18.00. Aquí tots els assisstents pendents dels resultats, rumors que corrien amunt i avall sobre qui seria el guanyador, a les xarxes socials la gent preguntant si sabia alguna cosa, les televisions i la premsa a les expectatives, companys que estaven als despatxos dels dos candidats informant que no sabien el resultat. El hall del centre de convencions ple de persones, nervioses, tenses, intrigades. 

I de cop se senten uns crits, a dalt a l’esquerra. El despatx del Rubalcaba. Sabem el guanyador. Des de l’altre despatx ens arriba la informació i les dades.

I aplaudiments per un costat, cares llargues per un altre. Aquella il·lusió en alguns transformada en realitat, en d’altres en decepció. Però no pas resignació.

A qui vaig votar? A ningú, no era delegat. A qui hagués votat? Doncs tot i l’experiència d’un, em donava més sensació de renovació Chacón, m’il·lusionava més i crec que seria capaç de portar més idees noves. És a dir, Renovar, Il·lusionar, i idees era el que crec que necessitava el PSOE, i podria estendre-ho al socialisme en general, també al català o al més local. Però no em refereixo a renovar i il·lusionar a la babalà, sinó amb continguts, amb ganes de treballar, de donar el màxim de cadascú per fer possible una nova majoria social que confiï en aquestes sigles. Una nova majoria que ens trobi útils com instrument de transformació, de canvi, de millora de la societat, de solució dels problemes i reptes de cada poble, ciutat o país. Segurament caldrà tornar a unes certes essències dels orígens, d’honestedat i de treball, però adaptant-les als nous temps i necessitats. És quelcom necessari que es faci, per què els ciutadans ens ho demanen. No ens tornem a equivocar.

Comptables -02/02/12-

Aquests dies s’ha parlat molt de pressupostos, tant a nivell nacional, estatal com municipal. I al costat dels pressupostos surten les paraules austeritat, retallades, forats i herències, endeutaments... I curiositats vàries per deixar el govern anterior en una situació de vergonya. Però sobretot, escolto justificacions per fer retallades.

Per exemple, el govern municipal d’Igualada, el del fil directe amb Mas, diu que té una càrrega pesada de nom deute municipal que ha d’arrossegar. Curiós que si ara estem al 112 % d’endeutament i la càrrega és pesada, com debia ser-ho el 1999 quan CiU va deixar el govern municipal amb un deute del 119 % (llavors per sobre el límit legal)? Molt més pesada, no? Però amb la justificació d’aquesta càrrega diuen que es veuen obligats a reduir despesa, entre elles subvencions a entitats; és curiós, també que els actuals governants diguin que no es paga la llum quan el govern anterior no va deixar cap factura de llum per pagar. Però és més, l’any 1999 el govern de CiU portava 1 ANY de retard en el pagament de la llum, cosa que el govern de l’Entesa va aconseguir solventar i fer els pagaments al dia. I respecte això últim, recordaran que la Generalitat va fer al nadal una jugada al nadal amb la paga extra dels funcionaris, pagant-la a terminis per què no tenien diners; poc després es va descobrir que no era pas cert, i que “algú” va voler fer-ho així per mostrar una situació financera que no és certa. I es va fer fora un tècnic. És curiós que passés el mateix a l’Ajuntament d’Igualada, governat pel mateix color. Per això serveix el fil directe amb el President Mas?

Apart de tot això, he pogut escoltar les exposicions dels pressupostos de la Generalitat, d’Òdena i Igualada, feta pels membres dels governs respectius. En comptes d’estar escoltant un polític que explica idees o projectes, és a dir, l’objectiu pel qual ens presenten aquelles xifres, m’he trobat en tots tres casos davant de comptables que et donen una quantitat infinita de xifres, sense temps de visualitzar-les i entendre-les, i un cop acaben la seva intervenció magistral, suposada, el públic oient espera que expliqui que vol fer amb els diners, per què els aporta a un lloc o a un altre. Però aquesta explicació no arriba. Això si, ens ventem d’haver reduït el pressupost ... suposo que això també ho diran igual de contents quan visitin les entitats, i aquestes els hi respondran amb un somriure encara més gran dient “gràcies per haver fet tantes retallades”. 

En el cas d’Igualada, el que sorprèn és un altre fet. El pressupost baixa principalment per què el govern municipal de CiU se li redueixen les subvencions d’ens superiors com la Generalitat, la del fil directe, i la Diputació de Barcelona, on se suposa que l’alcalde d’Igualada hi participa al govern. A això se li afegeix que les escoles bressol els hi retallen els recursos, l’escola de música també, la llei de barris del Barri de Sant Agustí parada,... i ni amb el fil directe ni estant present al govern de la Diputació resulta que l’alcalde Castells no aconsegueix recursos per la ciutat. I això que governen els seus, però ja sabem que els seus mai han estimat l’Anoia, com ho demostra el fet que el pressupost de la Generalitat pel 2012 redueixi l’inversió a mínims mai vistos des de l’any 1997. Però, tot i la baixada general dels recursos inversors de la Generalitat a tot Catalunya, a l’Anoia la retallada és quasi tres vegades més. I serà que anem sobrats d’inversions... doncs es veu que per CiU, SÍ. El més greu, és que la gent de CiU del territori no hagi fet res per redreçar la situació, i més aviat opti per justificar aquest atac cap al futur de la comarca.

Però no podem esperar més de qui entén la política com una mera gestió comptable i no hi posa força, empenta, idees i discurs. Vaja, en certa manera és el “pecat” en el qual van caure les esquerres quan estaven al govern. Doncs seria el moment que les esquerres recuperessin la il·lusió, les idees i renovant maneres i persones de nou la política tingui ànima, ambició de país, i projecte transformador de la societat.

Auditoria -19/01/12- No publicat

La setmana passada, la qual es van ampliar les zones blaves del Passeig, el govern municipal d’Igualada va presentar la tan esperada auditoria de les finances municipals. Haig de dir que tenia moltes esperances en la mateixa, vist que l’alcalde l’havia reclamat i aconseguit que es portés a terme, i més encara després que comentés que portaria “molt carbó” al govern municipal anterior; a més, per poder identificar alguna irregularitat nova o il·legalitat, vist que l’alcalde i el seu govern han repetit que existien... I els seus seguidors i escriptors de blogs recolzaven aferrissavament.

Un cop presentada, i un cop l’he pogut llegir i consultar, només tinc una paraula. DECEPCIÓ. El fet que l’auditoria la presentés el regidor d’Hisenda i el 1r Tinent d’alcalde, amb tots els respectes, i no pas l’alcalde, cosa la qual ja m’indica que les seves expectatives de trobar-hi “coses” s’han esfumat. I la segona, a mi també se m’han esfumat les expectatives, per què no han descobert RES, ABSOLUTAMENT RES que no fos públic anteriorment. És a dir, qui segueix l’actualitat política de la ciutat ja coneixia les xifres que van presentar, i em refereixo a les reals, no les inventades i les sumes de pomes i peres per què surtin malament els números. Ja vaig comentar fa uns mesos que les xifres són interpretables però la realitat és la que és. I l’auditoria un nou exemple d’això. La realitat que reflecteix l’auditoria era pública, per tant no ha aportat res de nou, cap novetat. Si això se li afegeix que l’auditoria analitza l’any 2010, que feia el cap de l’oposició i ara alcalde? que no fiscalitzava el govern i controlava el que feia? Vaja, com el seu company ideològic Mariano Rajoy, que ni treballava abans i ara no dóna la cara, l’alcalde el copia fidedignament. Ah! Com no hi ha trobat res, el govern no pot denunciar res respecte el govern anterior. Ara bé, com a ciutadà sí que puc denunciar que hem perdut el temps i diners (encara que sigui finançada per la Diputació, com el cotxe oficial de l’alcalde, els diners són recursos públics).

L’altre paraula que em ve al cap després de llegir l’auditoria és POR. Amb l’imaginari enclavat en un “ens han deixat una herència” similar al del sr. Mas, portaran a terme retallades i justificaran les mateixes en les xifres de la citada auditoria. I això justificarà que baixin les inversions, la quantitat de serveis públics, subvencions a entitats, entre d’altres. I aquí és on es podria descobrir l’autèntic motiu de la mateixa, intentar justificar unes polítiques conservadores del “que tot es quedi quiet” i poc ambicioses. I la poca ambició col·lectiva ens portarà a la paràl·lisi, o el que és el mateix, no ens en sortirem del túnel. 

Igualada ha fet passos per sortir del túnel, des dels pisos tutelats per la gent gran que han permès garantir la bona atenció a la gent gran, fins el Tecnoespai que ha possibilitat la creació de noves empreses aprofitant l’estructura feta amb el trasllat de l’antic ajuntament. O també el fet de cedir l’antic hospital i buscar les subvencions per fer possible el Centre de Simulació en salut, equipament que ens ha de fer referència en aquest àmbit a nivell d’estat i europeu. O les polítiques urbanístiques que han premiat el derogat nou POUM o que els eixos de vianants siguin reconeguts com a bones pràctiques per afavorir la mobilitat de les persones. O els centres cívics com equipaments dinamitzadors de les entitats. Tot això el deute ho ha fet possible, i ho fem servir. Però vénen temps on a falta de model de ciutat perdrem l’ambició, les ganes i el futur.

Són moment de pujar al tren, al capdavant i accelerar cap a la prosperitat, però estem esperant a l’estació pacientment somniant en el que érem i amb els braços plegats. I la prosperitat ens passa de llarg.

Estafa demcràtica -10/01/12-

El Nou govern de Mariano Rajoy s’estrenà a finals de l’any passat prenent mesures molt contundents en l’àmbit econòmic i social. Així, la supressió de la renda bàsica d’emancipació que ajudà a 50.000 joves catalans a poder començar el seu projecte de vida, o el fet que es congelés el salari mínim interprofessional, que encara limita més el poder adquisitiu.

Però aquestes accions serien “normals” per un govern de caire conservador i de dretes, però hi va haver unes altres que són digne d’un cert debat. Concretament em refereixo a la pujada de l’Impost de la Renda de les Persones Físiques, el IRPF. El govern espanyol ha decidit una pujada d’aquest impost, que afecta tots els que tenen nòmina, principalment classes mitges, d’una manera “progressiva”, és a dir qui té més paga més. La justificació és que “no hi ha més remei”, “situació crítica, mesures excepcionals”.

Fins aquí tot “bé”, només un detall. El mateix Rajoy mesos abans, no gaires, simplement abans de les eleccions del 20 de novembre del 2011, feia gala que el seu lema era “+ Empleo, - Impuestos”. I reiterava el missatge que el PP baixaria els impostos. Però no només això, sinó que el Ministri d’Hisenda, el sr. Montoro també mesos abans de les eleccions afirmava que apujar impostos era perjudicial per l’economia i destruïa llocs de treball. Afirmacions semblants també ens feia l’actual Ministra de la Presidència i portaveu Soraya Saenz de Santamaria. I tants altres dirigents del PP.

Considero que és de frau democràtic prometre d’una manera tant clara que no s’apujaran els impostos, no cal rebuscar gaire per què els cartells electorals del PP deien que els baixarien, i en ben pocs dies dir i fer tot el contrari. Evidentment, el govern governa (el president no sé), però com a ciutadà em sento mentit, tot i no haver-los votat, a més de faltat de confiança amb aquest govern. Crec que aquest tipus d’accions desprestigien la política d’una manera ferotge, estenent-se allò del “mai cumpleixen el que diuen” o “no ens els podem creure per què menteixen tots”.

I paguen justos per pecadors, per què no tots són iguals, de la mateixa manera que no totes les persones actuem de manera igual.

Ara bé, quan s’estila una certa manera de fer política és normal que es menteixi o s’incumpleixi la paraula, per què es creu que és la manera de funcionar.

Així, dimarts dèiem adéu a les zones blaves de l’hospital (que mantinc eren necessàries)... i ben aviat direm hola a les noves zones blaves del Passeig Verdaguer, ja les estan pintant. Recordo encara com l’actual alcalde, i algun dels seus fervents seguidors, que llavors era regidor a l’oposició deia que les zones blaves de l’hospital només tenien afany recaptatori, que al passeig no eren necessàries més zones blaves per què les existents no funcionaven... i al ple municipal va dir que era inadmissible aquesta ampliació amb el nivell d’atur existent. I prometia treure-les totes les noves i algunes existents.

Vaja, mentre “treien” (despintaven) les zones blaves de l’Hospital l’alcalde hi era present, amb convidats, fent-se fotos i videos. Suposo que no el veurem ni fent-se fotos ni videos, ni amb convidats en les noves zones blaves del Passeig, que per cert recaptaran més que les de l’hospital. Apart que no existeix CAP ESTUDI tècnic que avali la seva decisió. Amb actuacions així, Espanya s’ha omplert d’aeroports fantasmes i tonteries vàries sens cap base sòlida. I els problemes no han tardat a sorgir.  Ens calen governants amb seny i visió de futur, i ara no s’ha estat a l’alçada.

Horitzó 2012 -29/12/11-

La diada de Sant Esteve és festiva a Catalunya, però no a la resta de l’Estat Espanyol. Amb això, el traspàs de poders del govern espanyol està en marxa, i els ministres nous comencen a mostrar les seves línies, previsions, idees pels pròxims ... direm dies. El ministre d’economia ja ens preveu que Espanya tindrà creixements negatius, és a dir recessió, els pròxims mesos; serà el resultat de començar-se a notar les retallades dels governs autonòmics i dels nous consistoris dominats per la dreta catalana, CiU, i l’espanyola, PP.

A la vegada, com estem a final d’any es parla de futur. I recentment un diari de tirada estatal feia un reportatge sobre l’immigració. Però no la que ve a Espanya, que ha baixat molt, sinó que la va al Regne Unit, a Alemanya, ... en veritat serà l’emigració cap a l’estranger. I no són persones sense estudis, ni gent del camp, no... són joves, amb carrera i/o experiència laboral que no troben treball aquí i marxen a fer el seu projecte de vida fora. Això ens portarà a que els pròxims anys Espanya perdi població. I molt talent que ens marxa per què aquí no se’l valora.

I recentment també una adoberia del barri del Rec d’Igualada era enderrocada davant la passivitat d’un govern municipal format per partits que abraçaven la bandera de la protecció del Rec. Sí, l’abraçaven fins a les eleccions municipals d’enguany.

I amb aquest compendi de final d’any, que ens espera el 2012?

Doncs ens espera decepció, en part. Veurem com els “ajustos” que parla Rajoy, quan diu alguna cosa, són retallades directes als serveis públics, igual que ha passat a Catalunya. Amb la paradoxa que tindrem menys serveis pagant més, com passarà en el cas del transport públic, on s’han apujat exageradament les tarifes però en canvi els serveis baixen, com passarà  a la xarxa de transport públic de la Conca d’Òdena.

Veurem com els canvis polítics es materialitzaran en pura gestió de l’administració, la tecnocràcia al poder a tots nivells, igual que ja ha arribat a Grècia i Itàlia. I la tecnocràcia diuen que no té ideologia ... però les persones que l’administren sí, i de marcat caràcter conservador. Que suposa això? Deixar els valors i sentiments a un costat i una gestió estrictament econòmicament, de dretes, dels recursos públics. Per tant, el valor de la nostre història, com podria ser el barri del Rec o la Cotonera d’Igualada, no tindrà cap pes ni consideració i com a mostra un botó: als que abans de les eleccions deien “Si a tu no t'importa cap historia, a mi i a molta altre gent si que ens importa” ara justifiquen enderrocar patrimoni arquitectònic amb un “No és econòmicament viable”.

Així, el 2012 serà el clímax del neoliberalisme, els mercats i les finances dominaran absolutament tot. Des dels estats fins als ajuntaments.

Quin panorama, quina decepció ... o no. L’any 2011 s’ha marcat per què els joves, principalment, s’adonen que la societat no va en bona direcció, i això s’ha materialitzat en un moviment 15-M que ha despertat consciències. Consciències i esperances. Però no ens podem quedar només en el despertar, que el sol gira i la terra també. Hem de passar al compromís, a l’acció. Per tant, hi ha esperança que neix un sentiment col·lectiu que no està d’acord amb el futur que alguns dissenyen asseguts al sofà. I l’any 2012 continuarà creixent. I a l’Anoia també ho farà, si ho fem possible.

L’Anoia s’ha anat posant al dia en infrastructures, com l’Eix Diagonal recentment, i l’any vinent li començarà a treure el suc pertinent per tal que pugui aportar riquesa a la comarca.

Crec que sí que hi ha futur, perspectiva i horitzons pels quals treballar i lluitar el pròxim any. Molts somnis i il·lusions que es podran materialitzar, i que ens han de servir per millorar el món on tenim i tindrem la nostre vida. Res acaba el 31 de desembre de 2011, però tot pot començar qualsevol dia del 2012. Molt bon any i molta sort!

Deixant de ser invisibles -31/11/11-

Durant una campanya electoral, i més si ets candidat, et fan arribar múltiples i variats argumentaris per poder explicar-te millor i defensar-te en cas que tinguis algun debat. Aquests argumentaris són documents, generalment amb moltes pàgines, amb xifres, dades, comentaris, observacions i aclariments sobre allò que ha fet el govern i allò que es proposa fer en campanya, comparant també amb el que volen fer els demés partits. En el meu cas, me’ls vaig llegir i, apart de suposar un bon recolzament, personalment també serveix per aprofundir en temes que no estic habituat a llegir. I això és el que m’ha passat. Concretament la violència de gènere.

Era, i sóc, conscient que la violència de gènere era un tema molt important per garantir la llibertat de les dones, de totes les dones, i que hem de fer tot el possible per lluitar contra aquest tipus de violència en tots els seus vessants (física, psíquica, económica). El que no era tant conscient era de les xifres. A tot Espanya enguany han estat 55 dones mortes, i els últims anys la mitjana anual ha estat de 64. Esgarrifós. Encara espanta més quan 570.000 dones han presentat denúncia des del 2007, havent més de 94.000 dones que compten amb protecció policial activa. Certament unes xifres que espanten ja que fan visible un problema que té la nostre societat i que fins ara no l’afrontàvem de manera decidida. I fem visible el problema alhora que les víctimes deixen de ser invisibles.

Aquesta sensació és la mateixa que m’explicaven algunes persones membres d’associacions de dones. Quan elles van començar a parlar del tema, els hi comentaven que no era important, que això era un tema de cada casa. Però poc a poc, i sobretot quan la violència de gènere va entrar a l’agenda política i es va aprovar la llei el 2004, ens hem anat conscienciant que és un problema que ens afecta a tots i totes, que és un problema que destrossa vides i famílies, i per tant tota la nostre societat.

El divendres passat es va commemorar el Dia Internacional Contra la Violència de Gènere, i s’han diversos actes, com encesa d’espelmes i lectura de manifest el divendres, presentació d’un llibre el dissabte, o una conferència institucional el dilluns, amb una jove, experta i preparada, psicòloga igualadina. Però érem pocs, i dic pocs ciutadans i pocs homes. Pocs ciutadans per què és un tema suficientment important, ja sigui per les xifres com per l’impacte social que suposa cada cas. I pocs homes, com si el problema només fos de les dones o mostrar-se contrari a la violència de gènere ens restés punts de masculinitat. Aquesta observació fa pensar que ens falta encara més conscienciació social sobre la problemàtica.

La solució? A la conferència de dilluns s’apuntava a l’educació com a pilar bàsic per tal de fer un canvi a la societat, ja que és des de petits que hem de crèixer aprenent en l’igualtat, el respecte i la llibertat. Però com sempre he dit, l’educació no s’acaba a dins les quatre parets de l’escola, l’educació dels nostres infants i joves la fem cada dia, i hem de fer l’esforç de fer-la cada dia. Per què de la formació de les noves generacions en provindran els valors que en el futur regiran el món. Si som capaços d’educar en l’igualtat, el respecte i la llibertat n’estic segur que la societat del demà serà diferent, millor que l’actual, i podrem deixar de celebrar per commemorar víctimes. Aquest és l’objectiu, on tots hi tenim un paper. Juguem-lo bé.

1,2, tisores -24/11/11-

El dimarts, encara amb els resultats electorals del diumenge encara ben presents, el president de la Generalitat de Catalunya, Artur Mas, anunciava diverses mesures d’ajustament, com la pujada de les tarifes de l’aigua, del transport públic, impostos a la benzina, les taxes universitàries, l’embrió d’un copagament, i baixada de sou dels funcionaris.

És a dir, 2 dies i ens diuen que hem d’estalviar 1.000 milions d’euros, mentre aquest any ja hem regalat 400 milions d’euros en impost de successions (que només pagaven els rics). Certament no són les mesures que prendria si hagués de decidir ajustos, ja que precisament afecten directament les classes mitjanes, les mateixes que amb la seva força aixequen el país.

Però sí que em ve al cap una reflexió. O vàries.

El govern d’Artur Mas porta un any al govern, realitzant “ajustos” que estan afectant de manera directa els serveis públics, entre ells la sanitat i l’educació. Aquests “ajustos”, que considero canvis estructurals encoberts, suposen menys serveis sanitaris i educatius, ja que hi ha menys operacions i menys hores lectives. Però tot i això, diumenge la ciutadania catalana va optar per donar el seu vot majoritari al Congrés al mateix color polític de la Generalitat. Cap vot de càstig. En canvi, una part important dels votants del PSC el 2008 van decidir quedar-se a casa, tot i ser el perfil de persones més afectades per les retallades o “ajustos”, i havent fet una campanya electoral avisant que arribarien ajustos.

Per què? Aquesta és la pregunta que molts socialistes ens preguntem, i la resposta fàcil és queixar-se del cartell electoral (que era molt gris), la candidata, la direcció del partit, ... obviant una cosa, l’autocrítica. És la tercera derrota electoral severa del PSC i l’autocrítica brilla per la seva absència, a tots nivells. Crec que cal fer un anàlisi sincer de la situació, veure on i per què hem baixat, i això cal fer-ho obrint-se a la ciutadania, la mateixa que s’ha quedat a casa o no ha votat PSC, per què ens expliqui les seves raons.

Potser el PSC s’ha quedat sense bases? No crec, però cada vegada són menys. Crec que no està responent a la demanda d’un sector progressista de la societat que li està demanant maneres diferents de fer, més perfil catalanista, sense perdre el compartir projecte amb els progressistes espanyols,  renovació de persones i de projecte. És a dir un canvi de fer política progressista i catalanista, que sigui més pròxima per conèixer de primera mà els problemes actuals, compromesa i implicada, flexible i adaptable als temps, sense perdre l’esperit essencial del PSC. I sobretot que sigui creïble, i això ho han d’aconseguir els que surten més als mitjans, com també els dirigents locals i militants de base, des de les agrupacions fins a dalt de tot.

Per què no ens podem resignar al “les coses són com són i van com van”, per què aquesta és una actitud immobilista que encara ens portarà a una situació pitjor, a més de no contribuir a la millora de la qualitat de la democràcia del nostres país. Els canvis socials del país no han vingut de la resignació, sinó dels anhels d’aspirar a una societat on tothom visqui millor, més cohesionada socialment, on l’igualtat d’oportunitats sigui present a tot arreu. I segurament és una part de l’esperit que ha mogut a milers de joves de tot el món a sortir al carrer a protestar contra un món que no els agrada, que no els representa. I que no volen ni per ells ni pels que vinguin.

Al desembre el PSC celebrarà un congrés on analitzarà tot i això i espero que emergeixi de nou aquest esperit, amb una profunda renovació, però no serà suficient. Han de ser totes les persones que participen del projecte qui assumeixin el seu paper, que participin, i s’impliquin de debò. S’ha acabat moure’s només cada 4 anys. Així que l’aventura tot just comença, i animo a participar-hi!

Mentim al futur? -04/11/2011-

Com saben, els números són els que són, però l’interpretació dels mateixos poden ser moltes. O el got pot estar mig ple o mig buit, segons com es miri ... bé, més aviat segons qui el miri. I això també passa amb les lleis, que sempre tenen un forat on alguns s’hi posen i canvien la visió; o això intenten. Ara bé, el fet real és el que és, i la llei diu el que diu.

I tot això ve al cas sobre l’informe que la Generalitat ha fet sobre el Pla d’Ordenació Urbanística Municipal (POUM) d’Òdena, on la Comissió d’Urbanisme de la Generalitat diu “Suspendre la resolució definitiva de l’expedient de Pla d’ordenació Urbanística municipal d’Òdena, promogut i tramès per l’Ajuntament, fins que s’esmeni el document de memòria ambiental i es sotmeti a l’òrgan ambiental per a la seva conformitat”. És a dir, mentre no hi hagi la memòria ambiental aprovada no s’aprova el POUM. Ni es tira a terra tot el document, ni queda inservible. És una pausa fins que es solucioni el tràmit ambiental, important, però no impossible de superar.

Ara bé, si el govern municipal d’Òdena decideix declarar el POUM aprovat provisionalment inservible serà ell qui haurà llençat els 400.000 euros que ha costat el POUM, únicament en serà responsable qui decideix llançar-lo, per què es pot arreglar, ho diu la mateixa Generalitat. El problema és que aquells que no saben què és guanyar-se el sou cada dia treballant fort no valoren prou que suposen aquests diners, i els que no valoren l’administració pública tampoc ... des de la poltrona del xalet es veu diferent tot. Suposo.

Arrel de tot el citat anteriorment, sembla ser que el govern municipal odenenc està obsessionat en voler llençar 400.000 euros a la brossa, encara que sigui utilitzant la mentida del “no hi ha res a fer”, “per força s’ha de fer de nou”, entre d’altres.

I de nou, estic indignat. I no per que em vulguin prendre el pèl, ja que cada polític té la seva manera de fer les coses i de tractar la ciutadania. Estic indignat per què alguns no tenen prou amb mentir a la ciutadania present que ja s’avancen a mentir els del futur. Sí als del futur.

El POUM suspès temporalment incloïa una reserva de terrenys per encabir el Polígon Industrial de la Zona Franca, element reclamat pels sindicats i empresaris de la comarca com a una de les esperances per crear llocs de treball. A diferència d’altres polígons, la Zona Franca ja té empreses en cartera per situar als polígons que planeja, i el d’Òdena no era una excepció, i per això és tant important.. A més de ser el reclam per aconseguir el tren que ens portés ràpid a Barcelona. Per tant, es tracta d’un polígon clau pel futur de la Conca i de la comarca, pels joves actuals que busquin feina i pels que surtin de l’escola, la formació professional o la universitat d’aquí a uns anys. Pels treballadors actuals però sobretot pels futurs. I el futur dels nostres treballadors i treballadores és el futur de l’Anoia.

Però veiem que hi ha qui opta per mentir als actuals i futurs ciutadans. Després ens lamentarem 50 anys o 100 o més que vam tenir l’oportunitat de tenir un polígon industrial de la Zona Franca a Òdena. I ens creurem responsables tots. Doncs NO. De responsables n’hi ha, i són els que volen decidir tirar-lo enrere; i jo no estic entre ells. I n’estic segur que n’hi ha molts que pensant en ells mateixos, en el seu propi futur, en el futur dels seus fills o el futur dels seus nèts, no volen perdre més oportunitats. O ens podem resignar, per què precisament no estem per llençar diners ni oportunitats sòlides de crear llocs de treball.

Amb tot, ja els avanço el problema, és un problema d’alçada. Bé dos problemes. Alguns governs no saben estar a l’alçada de les necessitats immediates i futures de la Conca i comarca, i dels seus propis ciutadans. El segon, des de la poltrona del xalet els arbres del jardí no et permeten mirar més enllà dels murs de casa teva.

Piulades que s’emporta el vent -13/10/2011-

Una de les avantatges de viure a un territori com el nostre és que a ben poca distància, i fent un passeig a peu, sortim dels nuclis urbans i arribem a espais naturals o agraris. Certament això és un dels punts a favor de la nostre qualitat de vida, poder gaudir de l’espai natural a poca distància de casa.

I dins aquest espai, si t’hi desplaces a peu o en bicicleta, seràs capaç d’escoltar els sons del camp o del bosc, segons on estiguis, destacant el poder escoltar els ocells com piulen, i com omplen d’una música especial l’espai.

A les ciutats també hi ha espais públics on es poden escoltar els ocells i les seves piulades, ja que cada vegada les nostres ciutats han ampliat els seus espais verds. Amb tot, tot sovint les piulades són tapades pels sorolls dels vehicles que circulen pel carrer, de manera que ens perdem aquesta música.

Però no em vull referir a aquestes piulades, sinó les digitals. Per aquells que no ho coneguin, hi ha una xarxa social a internet que té de nom Twitter, i que la seva mascota és un ocell; cada vegada que algú diu alguna cosa a través de twitter, es diu que fa un twit o una piulada.

Saben que això de les xarxes socials està molt de moda, fins el punt que està canviant les relacions socials en el sentit de aproximar més les empreses als seus clients o els polítics i les institucions als ciutadans i ciutadanes. Ara bé, com en tot en la vida, l’ús excessiu d’aquesta xarxa social pot desviar l’objectiu pel qual va ser concebuda, però sobretot algunes persones que l’utilitzen podrien acabar agafant una enfermetat, la titulitis o búsqueda permanent del titular.

Aquesta enfermetat és àmpliament estesa als polítics, no essent dolenta en la seva totalitat però que l’ús excessiu és mostra d’alguna debilititat o feblesa a ocultar. O més aviat d’una cortina de fum.

I m’he trobat el cas d’alguns polítics locals, del mateix partit però en institucions diferents, que tenen una activitat piuladora important ... i es queda aquí. Més enllà d’enviar twits o piulades al vol no hi ha res al darrera, no hi ha feina al darrera, de manera que la seva intensa activitat piuladora sembla ben bé una cortina de fum per ocultar la poca feina que fan. I en algun cas poden veure l’activitat real a la pàgina web de l’institució en concret i emportar-se una gran desil·lusió sobre una suposada imatge de feina feta que en veritat no existeix.

Amb tot, la titulitis comença a passar factura a aquells que en el passat la van utilitzar de manera vil i intencionada i que un cop arribats al poder han hagut de menjar-se les seves paraules.

Sincerament, no són moments de buscar només titulars ni fotos per sortir a la premsa, sinó de donar missatges clars, d’explicar bé les coses, i no de vendre fum. No sóc partidari de llençar cortines de fum, per què no serveixen a ningú, generen falses il·lusions, i per tant més grans decepcions.

Els polítics no generaran confiança ni tindran credibilitat si només es dediquen a llençar piulades a l’aire i això no es tradueix en canvis, en millores en el dia a dia de la ciutadania. Sinó es tradueix en feina pel benefici de la ciutat o del país. Potser hi ha a qui li interessa, o no li importa, donar aquesta imatge, per què no té una autèntica vocació de servei públic i per tant només està a la política exercint un càrrec per aprofitar-se’n econòmicament o per unes ànsies de poder.

Ara no ens podem permetre polítics que perdin el temps així. La comunicació és vital i necessària. Però la feina també.

"Igualada no pot tornar a perdre el tren"

Carles Cuerva diu que

El Rec, quo vadis? -04/10/11-

Des de fa un temps visc a Igualada, però la major part de la meva vida (quasi un terç de segle) he viscut al municipi del costat, Santa Margarida de Montbui. Cada vegada que m’havia de desplaçar a peu a la capital tenia dues possibilitats, anar pel pont gran o anar pel pont petit; en el primer cas, anava per Igualada. En el segon travessava el Rec, no pel carrer del Rec nou, i pujant per la baixada del Calot arribava al Passeig de les Cabres, és a dir, a Igualada. Entre la Igualada urbana, residencial i comercial i el riu Anoia existia una zona anomenada Rec, descuidada, fosca, insegura. Fins i tot, com ningú s’hi fixava, el patrimoni històric era “desplaçat a l’oblit”, entre ells elements arquitectònics característics del Rec com a infraestructura hidràulica.


En definitiva, la ciutat va viure d’esquena al barri, encara que aquest tingués al seu interior una important bossa d’empreses que generaven ocupació, és a dir, feina per Igualada.

Però des de llavors fins ara hi ha hagut dos canvis substancials al barri. El primer, la construcció del carrer del Rec, el qual vorejant el barri pel sud permet tenir una panoràmica important del mateix, a més de donar sortida, i entrada, de llum i espai a molts dels carrers foscos, estrets i perduts. I el segon, la recuperació de la llera del riu Anoia, convertint-se en un espai de passeig i esport per molta gent, però també en símbol que la sensibilitat ambiental ha arribat per acabar amb la “claveguera a cel obert de colors diversos” que s’havia convertit el nostre riu.

I que han aconseguit aquests dos canvis? Primer, facilitar l’activitat econòmica dels industrials de la zona. Però segon, i potser tant important com el primer, circulant pel carrer del Rec en cotxe o pel parc del riu a peu o en bici la ciutat s’ha adonat que existeix un barri més avall del Passeig de les Cabres, que té edificis nous i horrorosos però també edificis fabrils de principis de segle que són dignes d’admirar. Entre ells la Igualadina Cotonera, la qual ha estat declarada Bé Cultural d’Interès Nacional pel govern de la Generalitat anterior.

I un cop descobert el barri del Rec? Vull dir, saber que hi és, no què és. El POUM aprovat inicialment el 2009 i retirat el 2010 n’era una solució. Ara bé, que en fem del patrimoni històric del Rec? N’hi ha, i molt. Realitzar un catàleg del mateix, valorant el valor històric per avaluar si conservar-lo o no. I ja els avanço que la conservació són molts diners, però val la pena? Potser abans ens preguntem si tenim diners, no?

I aquestes preguntes no me les fan sobre el barri, sinó sobre la Igualadina Cotonera, que com saben, el govern municipal li ha retirat una subvenció per poder iniciar la rehabilitació; l’argument, és que la rehabilitació costa molts diners i total, 100.000 euros no són res. Bé, que 100.000 euros no són res ... donaria per una tesi, ara bé sobre que la rehabilitació costa molts diners sí que voldria fer un apunt. L’antic Escorxador és un edifici d’estil modernista que actualment té rehabilitades la nau central, dues laterals i els dos edificis de l’entrada, amb un cost total del conjunt del projecte (del fet i del pendent) superior als 18 milions d’euros, on s’hi traslladava l’Escola de Música, d’Arts centre d’entitats, i altres usos com un alberg de joventut. I ara té una part feta, utilitzable i ja utilitzada, com l’espai d’exposició de la imatgeria festiva de la ciutat. Per què sinó es comença mai estarà rehabilitat l’Escorxador.

Ara és el moment de prioritzar, i aquells projectes que ens poden fer singulars, i per tant atraure l’atenció, atraure visitants, potencials compradors o consumidors de serveis a Igualada i comarca, i el Museu de la Premsa de Catalunya que es preveia situar a la Igualadina Cotonera n’és un d’ells.

Aquesta decisió és la punta d’iceberg d’un govern municipal amb “poques intencions”. I si la Igualadina Cotonera no té l’atenció merescuda, que es prepari el barri del Rec.

Comença l’amnèsia històrica que arrassa ments. I ciutats.

Menjant zones blaves? -29/09/11-

Hi ha un capítol de la sèrie “Sí Ministre” on al ministre protagonista se li comunica la voluntat del primer ministre (recordar que està ambientada al Regne Unit) de suprimir el seu ministeri. Poc després es reuneix amb els seus secretaris i es van preguntant els uns als altres “Com estàs?” i la resposta de cadascun és “Estic horroritzat”.


I jo també. I no per la supressió del ministeri de la sèrie, sinó pel rumb d’aquest vaixell anomenat Igualada i la direcció que marca el capità del mateix. Si fa pocs dies hem passat de veure com fa 4 anys l’alcalde actual deia que l’Hospital d’Igualada naixia petit i ara es redueix l’activitat del mateix (deu ser que anem molt lleugers de llistes d’espera...), ara toca a les zones blaves.

Si fem un breu repàs d’hemeroteca, el govern municipal anterior va ampliar les zones blaves a la ciutat, situant 39 de les 210 noves places aprop de l’Hospital. Això va tenir una resposta important, la qual va ser recolzada amb una recollida de signatures, i l’actual alcalde va abanderar aquesta oposició ... bé, en veritat direm oposicions, ja que va dir que va passar de demanar la supressió les noves places (210) i les existents (211) a només SUPRIMIR algunes d’aprop de l’hospital; pel camí, més de 150 places, principalment al passeig Verdaguer, les quals va dir en ple que perquè ampliar si les actuals “no funcionaven”, que l’ampliació no era necessària. El debat sobre les zones blaves de l’hospital va continuar, on el govern anterior va defensar la necessitat de les places a més d’afegir que la seva supressió suposaria un greuge econòmic per l’empresa municipal SIMA; la resposta de l’actual alcalde va ser, l’octubre de 2010, “és inacceptable que es mantinguin les zones blaves per garantir la viabilitat econòmica d’una empresa municipal” i es reafirmava en el compromís de SUPRIMIR les zones blaves de l’Hospital.

I ara ... patates? Dimecres passat el govern municipal anunciava que les zones blaves de l’Hospital ES MOUEN al Passeig Verdaguer, vorera nord entre carrer Santa Caterina i Carrer Òdena i al carrer Joan Maragall (Estació vella vorera sud) entre el carrer Santa Caterina i carrer Sebastià Artès. Ah! L’argument de moure les places de zones blaves és que “la supressió suposaria un desequilibri econòmic per l’empresa municipal SIMA”.

Sí, comparin, les frases són de la mateixa persona. La vara d’alcalde deu tenir un poder increïble per fer canviar les ments de les persones ... o més aviat que algunes assumeixin responsabilitats. Fora bo que investiguessin el tema, encara que amb les retallades del senyor Mas crec que la investigació no començarà mai.

Així, el govern municipal amplia les zones blaves al Passeig Verdaguer, al mateix lloc on van fer campanya en contra de l’ampliació i on deien que les zones blaves no funcionaven. Clar, m’oblidava l’argument “a l’Hospital no s’hi va per gust” ... bé, doncs ara no pateixin per anar a Hisenda, que tindran més zona blava, per què hi vagin més a gust.

Sóc partidari de regular l’aparcament, amb zones blaves i aparcaments soterrats, per què Igualada té poc espai per anar-lo desaprofitant. Ara bé, per solucionar els problemes de la mobilitat (circulació i aparcament) de la ciutat cal seny, responsabilitat i coherència, per què difícilment convencerem que són necessàries unes mesures si poc abans hem repetit ininterrompudament que no ho són.

I tornant al principi, per què estic horroritzat? No pas per aquest moviment de zones blaves sinó per aquest rumb balancejat del govern i el seu capità, i m’apareixen dubtes sobre si seguirà estant a favor de la fibra òptica, de si continuarà l’interès pels serveis a la gent gran o si mantindrà la subvenció per les escoles bressol,... tots són aspectes vitals per la competitivitat econòmica i social d’Igualada, per tenir més qualitat de vida i atraure més empreses. Però és poc fiable un govern que li comença ser habitual empassar-se les paraules promeses. Ves no agafem un empatx de promeses incomplertes.

Marc Castells als jutjats?

L'alcalde d'Igualada ha comentat avui dia 21 de setembre que traslladen les places de zones blaves de l'Hospital al Passeig per evitar el desequilibri econòmic de SIMA.

Quantes voltes fa el món sobre els argumentaris de CiU sobre les zones blaves, SIMA, i ... I sinó, mireu el comentari següent aparegut a la noticia

Jordi Riba recorda que les modificacions a les zones blaves poden agreujar el dèficit de SIMA

per part d'un conegut militant de CiU. Portarà Marc Castells als jutjats?

"josep ma. torras payerol

Interessants declaracions,
Gestionar menys Zones Blaves, produeix pèrdues a SIMA.
Podem els ciutadans que la nostra empresa pública ens ensenyi el contracte que te amb l'Ajuntament per “gestionar” les Zones Blaves” i veure d'on surten aquestes pèrdues.
No sé si el ciutadà sap, que quan s'ocupen les Zones Blaves, per Reis, Tres tombs o altres actes, l'Ajuntament “beneficia” a l'empresa SIMA, pagant les Zones Blaves a plena ocupació (cosa que mai passa) i per la totalitat del temps que no és poden fer servir, però no per la gestió del servei sinó per la totalitat del preu, ambdues coses molt irregulars.
Dir que si es treuen Zones Blaves hi hauran pèrdues, és com dir que si ni poessin més hi haurien beneficis per SIMA, per tant s'està prioritzant els beneficis d'una empresa mercantil, que no te res a veure que sigui pública o privada, per sobre els drets del ciutadà, creant un servei de pagament que abans no existia.
Això a casa meva se'n diu prevaricació, que vol dir que és fan “prevaldre” els drets de SIMA per sobre dels dels ciutadans i això està penat per la llei. Crear uns serveis de pagament, per poder tirar endavant l'empresa. Evidentment els beneficis serien enormes si és pogués cobrir la ciutat de Zones Blaves, però l'Ajuntament no hi està per fer beneficis a base de taxes, sinó per solucionar i gestionar els problemes dels ciutadans de la millor manera i lo menys onerosa possible.
Per últim, SIMA, no és pot quedar amb el muntant total de les Zones Blaves, simplement només pot cobrar per fer una gestió, la propietat de atorgar l'ocupació del carrer no pot ser adjudicada a cap empresa (pública o privada), perquè és de tots els ciutadans. Una empresa pot recaptar una taxa com a servei, mai quedar-se la taxa.
Si el Sr. Riba te la amabilitat de publicar el contracte, s'aclaririen tots el dubtes, o potser hauríem d'anar directament al jutjat."

No faré la meva valoració encara, però ... serà interessant...

El sou de l'alcalde -15/09/2011-

Com bé saben, he defensat sempre la funció dels polítics, ja que crec fermament en la democràcia i que els polítics tenen un paper clau en la mateixa. Per això, aquelles persones que tenen com a tasca temporal un càrrec públic crec que han de ser adequadament remunerats, ara bé, tampoc vull justificar alguns sous que són desorbitats per les responsabilitats que es tenen, cosa la qual no hi estic a favor.

Partint d’aquesta premissa voldria fer una apreciació a una noticia apareguda fa uns dies sobre la renúncia, per part de l’alcalde d’Igualada, a les remuneracions de l’ajuntament de manera que només tingui el sou de Diputat a la Diputació de Barcelona. Primer de tot, crec que ha estat una decisió encertada ja que crec que els temps així ho requereixen, i per tant felicitar l’alcalde per la decisió; fora bo que no fos l’únic, ja que sóc partidari que algunes sumes de sous i indemnitzacions per assistències superen, i molt, els sous de la majoria de la ciutadania.
L’alcalde afirma que és una mostra de l’afany d’austeritat, posant per exemple la renúncia de CiU als càrrecs administratius dels grups municipals al mandat anterior, o la reducció del cost polític del govern actual. I aquí voldria aprofundir, ja que em sembla que el representant en cap de la ciutat busca un titular.

Com saben, la crisi econòmica comença al final del 2008 i ... fins ara continua. L’actual alcalde era vicepresident del Consell Comarcal, i a partir del 2009 en va ser president fins el juliol de 2011. Amb això, i essent regidor a l’ajuntament d’Igualada, ingressava més de 40.000 euros per ser president del Consell Comarcal i més de 16.000 per ser regidor a l’oposició, donant una suma molt propera als 60.000 euros anuals. I ara l’alcalde renuncia a l’ingrés de prop de 20.000 euros de part de l’ajuntament, tenint prop de 80.000 euros bruts anuals de sou de la Diputació de Barcelona. Apart que això de les diputacions (i consells comarcals) són qüestionables, crec que la crisi no ha començat ara i per tant els gestos simbòlics en reverència a la deessa austeritat no haurien de venir ARA, sinó abans. I l’alcalde en el seu moment no ho va fer.

D’aquesta manera, voldria posar sobre la taula aquestes xifres no per menysvalorar el gest sinó per situar-lo on toca, afegint un altre detall: el fet que l’alcalde actual tindrà un sou que és més del doble del que tenia l’alcalde anterior, Jordi Aymamí.

Amb tot, recupero el fil del que he comentat al principi, on defensava que els càrrecs polítics tinguin un sou adequat per les responsabilitats que ostenten, ja que, en el cas d’un alcalde, el càrrec t’acompanya 24 hores del dia els 365 dies de l’any, des de que et voten alcalde fins que ho deixes de ser (i a vegades ni això). I això té un cost, econòmic però sobretot personal ja que suposa renúncies a la vida familiar. I això últim no té preu. I tot això s’agreuja encara més en el cas dels municipis petits, on els minvats pressupostos fa que els alcaldes i alcaldesses no percebien RES per tenir la funció ... però la feina hi era igualment, i el temps invertit també. Per això el govern de la Generalitat anterior va establir un sou mínim pels alcaldes d’aquests municipis, de manera que la tasca de ser la primera autoritat municipal tingués el mateix estatus de dignitat que els seus homòlegs dels municipis mitjans i grans.

Fa pocs dies un diari digital comentava també la mateixa noticia que esmento, apel·lant al fet que l’alcalde ha de cobrar per fer la seva tasca, afirmació que comparteixo. Ara bé, el debat va vinculat a un replantejament del paper de les diputacions, dels consells comarcals, de l’acumulació de càrrecs, i d’un establiment d’una escala de sous: no pot ser que el president del govern espanyol tingui un sou menor al d’algun alcalde, presidents autonòmics o del diputats de la diputació de Barcelona. És totalment incoherent que el màxim responsable polític d’un estat de més de 40 milions d’habitants cobri menys pel seu càrrec que l’alcalde-diputat d’un municipi de prop de 40.000 habitants. No pot ser.

Cohesió social, confrontació lingüística? -08/09/11-

Fa quasi una setmana que el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya dictava una interlocutòria que aixecava una polseguera important, compartint l’aire amb la polseguera aixecada per l’aprovació de la reforma de la Constitució Espanyol per part del Congrés espanyol.

Des de llavors s’han produït una sèrie de reaccions a tots nivells i per tots els costats. Em referiré a aquelles que considero més significatives. Una primera, és per part dels partits favorables a la sentència que obliga a la Generalitat a situar el castellà com a llengua vehicular de l’educació, apel·lant a una certa igualtat de drets, però la seva eufòria va derivar en anomenar “talibans nacionalistes” (paraules textuals d’un diputat del Parlament de Catalunya) a aquelles persones que estiguessin a favor que el català fos llengua vehicular de l’escola. El més sorprenent però, és que per internet fins i tot hi havia alguns favorables a la sentència que opinaven, la immensa majoria de fora de Catalunya, amb algunes frases com “que salga el ejérciton a invadir Cataluña”... i no n’explico de més forts.

Una segona reacció va ser dels partits catalans, que unànimement, excepte PP i Ciutadans, es van posicionar a favor de l’ Immersió Lingüística. Entre les reaccions dels partits destaca el fet que l’actual ministra de Defensa del govern espanyol, la catalana Carme Chacón, fes unes declaracions a favor del model educatiu actual; això li va costar, però, crítiques furibundes dels sectors més rancis de la dreta espanyola, acompanyats de la premsa del sector, amb especial protagonisme pel diari El Mundo.

La tercera reacció és la ciutadania en general, que també d’una manera immensament majoritària, es va situar a favor del model educatiu actual, en alguns casos apel·lant a la cohesió social, altres al fet distintiu com a nació, i d’aquest últim se’n deriva l’enèssima petició d’independència. Per cert, reaccions de totes les edats, sexes i territoris.

Personalment, i com a persona i estudiant que ha cursat els seus estudis bàsics de primària i secundària utilitzant el català com a llengua vehicular, considero que no s’ha de canviar el model educatiu per què ens ha permès construir una societat més cohesionada, sense distincions de comunitats lingüístiques segons l’escola. I això, ens ha fet més forts, però no em refereixo en termes nacionalistes, sinó com a col·lectiu de persones que viuen a un mateix territori, comparteixen un mateix espai públic. A més el model educatiu català no ha suposat cap menyspreu cap a la llengua castellana, com mostra el fet que tothom utilitza ambdues llengües sense cap problema, i alumnes surten de l’escola amb nivells similars o superiors de castellà respecte les comunitats autònomes de l’estat espanyol.

Tony Judt, al seu llibre “Algo va mal”, comenta que la confiança és bàsic per un garantir una societat cohesionada, i aquesta confiança augmenta com més coses tinguin en comú. Això ha de permetre compartir unes perspectives de futur comunes, i treballar tots en benefici de les mateixes, evitant que unes minories ens vulguin imposar res.

Crec que hem de lluitar pel català com a llengua vehicular, deixant altres missatges al marge, i a la vegada continuar reclamant que no es facin retallades en educació. Evitant ambdues coses estarem construint el futur, un bon futur. El ministre d’Educació espanyol, el senyor Gabilondo, deia recentment que “Si invertir en educación sale caro, no hacerlo sale carísimo”. I això ho entenem tots.

Som Escola from globaproduction.tv on Vimeo.

Ja hi som -01/09/11-

Doncs sí, ja hi som, a l’inici del nou curs, sigui escolar, polític, laboral (aquells que poden), després d’un estiu ben atípic, per què la calor ha arribat tard, i no em refereixo a l’escalfament de l’ambient polític per la reforma de la constitució. Amb tot, com sempre, les festes majors han omplert carrers i places de les viles i ciutats del nostre país, i encara els hi queden, aportant gens d’alegria i optimisme que tant anem necessitats.

Com cada any, intento anar a més d’una festa major, per què cada municipi té una festa personalitzada al tarannà dels seus ciutadans i ciutadanes, i per tant tenen una varietat diferent d’actes, gustos, i això t’aporta diferents visions d’un mateix objectiu: passar-s’ho bé.

Amb tot, el temps és el que és i no dóna per tot, així que aquest any he repetit les mateixes de l’any passat, La Llacuna i Igualada, però molt satisfet d’haver-ho fet.

En el cas de La Llacuna, que és el primer cap de setmana d’agost, ja fa uns 10 anys que la visito, des de que hi vaig fer de monitor. I l’esperit no ha canviat, la gent sí, sobretot els nens i nenes als quals vaig fer de monitor, els quals ara ja són més que adolescents; certament, ser monitor de lleure et permet aquest tipus de coses, fixar-se en com creixen els nens per convertir-se en ciutadans, en persones, i saber que en alguna cosa, per petita que sigui, els vas ajudar a crèixer durant un temps. Bé, doncs és una festa major que atrau molt jovent de fora el municipi a les nits, però que de dia també té activitats interessants o que es mereixen atenció, com la cercavila, que tot i ser un municipi petit té una riquesa d’entitats culturals molt important ... i això ben mesclat fa que els joves, impulsors d’aquestes entitats, siguin pluriempleats culturalment i tant en puguis trobar vestits de dimoni un matí com jugant a futbol a la tarda com a la nit ... a la nit és un altre tema potser. Aquest any, però, amb l’afegit de la visita d’uns castellers, la festa ha pujat de nivell. Es tracta d’una festa molt familiar, però d’una gran qualitat, a la qual t’hi enganxes.

I l’altre festa major, Igualada. L’he gaudit poc per motius personals (positius!), però les activitats que he pogut veure o assistir sí que han estat molt satisfactòries en general. Diuen que el pregó va ser molt emotiu, i un cop l’he pogut llegir, el text d’emotiu i engrescador ho és, i els moixiganguers van fer bona feina. Les cercavila del dissabte a la tarda ben sorollosa (crec que ens falten figures que no siguin de foc), que acompanyat de la familia encara va ser més diverit veure algunes cares a l’escoltar l’esclat d’algun petard. Les 5 places, el plat fort ben exitós, i un castell de focs artificials i terrenals molt bo (curt se’m va fer). Amb tot, només hi situo una objecció. El dia de Sant Bartomeu aquest any quedava fora de la setmana de la festa, però igualment es va celebrar amb actes. Un d’ells una nova cercavila, la qual abans de començar ja està envoltada de polèmica, per què l’entrada d’entitats a la mateixa ha estat “limitada” atenent raons històriques. I aquí marco la diferència entre aquesta festa i l’anterior. Mentre a un poble es convida a participar al màxim, per fer una festa que sigui de tothom, amb tothom, i per tothom, aquí unes “raons històriques” discriminen. És per mi sorprenent que amb el precedent del pas de gegant que es va fer quan les dones van poder ser patgesses a Igualada, que poguessin participar també d’aquesta festa nostrada com és l’arribada dels Reis, aquest pas de superació de la història, a la festa major fem un pas de gegant enrere. Sense opinar sobre la qualitat de la cercavila en qüestió, que segur va ser molt alta, però el fet que hi faltés una part d’Igualada a participar em sembla poc adequat, per què la festa som tots i totes, i és de tots i totes, ni d’alguns ni d’algunes “raons històriques”.