El Pla Director -29/11/2007-

De nou, la Generalitat ens ha presentat una proposta de Pla Director Urbanístic de la Conca d’Òdena, un document que ha de donar les directrius de planejament del futur de la Conca, i aquest fet, no ens ha de fer perdre de vista que el futur, per definició, és imprevisible, però que la planificació pot evitar problemes, i alhora resoldre els actuals.

Així, el Pla dibuixa una possible Conca d’Òdena pel 2026, protegint aquells paratges naturals o agrícoles importants, ordenant-ne les zones de creixement, i alhora guardant espai per les infrastructures de transport i per Polígons Industrials.

Respecte les xifres de població, EL PLA NO OBLIGA A CRÈIXER, ni a doblar la població (com algun “erudit” ens vol fer creure), sinó que fixa una capacitat màxima, un sostre, d’absorció de població de manera ordenada de la Conca. Per entendre-ho, un exemple: El Pla General d’Igualada aprovat als vuitanta establia que Igualada superaria els 60000 habitants pel 2006...els ha tingut? Els té el 2007? No, alhora que no ens hem d’estirar pas dels cabells per no haver-hi arribat, i el Pla General tampoc estava equivocat; simplement, la ciutat no ha tingut la necessitat d’utilitzar aquesta capacitat d’absorció ordenada de població. Ara la pregunta seria, i per què fer previsions de tanta població? Com hem dit al principi, el futur és impredictible, però en temes de planejament urbanístic és millor ser ample de mires, per què el problema no és que vingui la població prevista, per la qual ja li tenim un espai, sinó que en vingui més (i que en vingui més població tampoc ho diu un pla, és un tema que sobrepassa els despatxos), ja que llavors, al no haver previst un espai, és quan apareixen els problemes socials i urbanístics, amb l’aparició de barris sencers sense serveis, ni condicions adequades; recordar, per exemple, que als anys 60 la població de la comarca es multiplicà per dos, i al no estar previst, hi va haver falta d’habitatge (de lloc adequat per fer-ne), alhora que tampoc hi havia els serveis per abastar aquesta població (escoles, equipaments cívics,...).

Un altre tesi que algú també s’entesta a dir, o insinuar, és que l’endemà de l’aprovació del Pla Director es començaran a construir habitatges i urbanitzar-ho tot... MENTIDA. A partir d’aquí, surt una altre pregunta, que és si el 2026, data final de vigència del Pla, s’hauran d’haver construït tots els habitatges previstos? No es pot saber, però afirmar amb rotunditat que sí és MENTIDA, i això no vol dir que el Pla estigui equivocat en les seves previsions, sinó que el Pla dóna una capacitat de resposta en cas de creixement de la població, ordenant aquest creixement. El 2026, segur, que es revisarà el Pla i llavors, depenent de la situació demogràfica, social i econòmica es dibuixarà un nou Pla de la Conca.

El Pla ens dóna la capacitat de tenir una Conca més endreçada, i alhora dotada de més i millors infrastructures, de les quals destacar l’Eix Transversal Ferroviari, o el que alguns anomenen el Tren Gran (el que vam deixar escapar al segle XIX), una infrastructura ja prevista als Plans del Govern Central i del Govern de la Generalitat, i que ha d’esdevenir un nou motor d’impuls econòmic.

Aclarir aquests dubtes sobre el pla crec que és de vital importància, ja que a vegades ens mostren, o ens expliquen, certes coses que no són certes, i alhora per justificar-les s’elaboren estadístiques aberrants (com barrejar xifres de població del 2003 amb nombre d’habitatges del 2001, com si entre el 2001 i el 2003 no s’haguessin construït habitatges!!).

Tot és millorable, però no caiguem en el parany de ser curt de mires, perquè si les previsions es superen...el problema el tindrem tots, llavors serà tard per actuar, i lamentarem no haver-ho fet bé en el seu moment; volem preparar un problema a les generacions futures o el volem tenir solucionat ja? El Pla escull la segona opció, i la Conca?

“No lluitis contra el vent, fes molins” -24/12/2008-

Aquest hauria de ser el lema per afrontar els reptes que la crisi ens està portant a les nostres llars, mostrant el nostre esperit emprenedor per poder-ne sortir. Il·lusió, imaginació, esforç i esperit de superació han de ser les peces clau de l’estratègia per poder trobar les solucions que la nostra economia i territori necessiten, que han d’esdevenir un sospir d’optimisme dins el núvol fosc i gris de pessimisme persistent.

Predir el futur no és una ciència exacta, però a l’ambient es respira que l’any 2009 serà un any dolent, pitjor que aquests últims mesos del 2008, i això es veurà traduït en l’índex de l’atur i segurament en un ritme econòmic en davallada. Com bé es conegut, el sector econòmic que més hi sortirà perdent serà el sector de la Construcció, però aquest té íntims lligams amb sectors industrials i de serveis, de manera que la seva crisi s’ha escampat com una taca d’oli. Això ha suposat una baixada del consum, i...bé, no cal seguir que tothom coneix com va l’història.

Heus ací que s’apropa un 2009 amb molt de moviment, i per tant és important que es posin en marxa instruments, idees, programes o projectes que inverteixin aquesta tendència a la baixa, però d’una forma ferma, responsable i seriosa, i sense focs d’artifici de curta durada. I en tots els àmbits, per què la crisi no ha d’afectar els sectors més febles de la societat, que són els que acaben reben sempre...com a resultat de les males pràctiques dels rics...els nous i els de sempre. Un exemple d’aquest últim és no fa gaires dies quan a la Llacuna es va signar un acord entre l’Ajuntament del municipi i el Consorci Sociosanitari d’Igualada, dins el marc d’ampliació de serveis que Igualada ofereix a la comarca, per tal de poder crear un complex d’atenció a la gent gran que inclogui Residència, centre de dia i pisos per la gent gran; amb això, es dota aquest municipi d’un servei d’atenció pel col·lectiu de la gent gran molt important, a la vegada que ha de suposar la creació de nous llocs de treball en aquest sector econòmic tan important.

Un altre exemple el trobem amb el projecte VIVEX, que vol ajudar aquelles persones emprenedores en donar-los un espai i ajuda per poder començar els primers temps dels seus projectes empresarials. Projecte liderat per Igualada, on hi participen Vilanova del Camí, Piera, La Pobla de Claramunt i Prats de Rei, municipis que representen la diversitat del territori de la comarca, així com una diversitat política; això últim mostra que la voluntat que els projectes avancin, per què la comarca necessita accions i no retrets, és el que aquests municipis han posat per davant de l’interès partidista, a diferència del principal grup de l’oposició a l’Ajuntament d’Igualada que no hi estigué d’acord ... seguint l’estratègia de “com pitjor li va el govern, millor per nosaltres”, que això és tradueix a la pràctica en estar a la contra de tot, en perjudici d’allò que espera la ciutadania que és una actitud responsable, i treballadora davant els reptes i problemes que vénen.

Amb tot, i tornant al títol de l’article, desitjo que hi hagi gent que se’l faci seu, i amb això poder afrontar els pròxims temps; segur que no és l’únic possible, però crec que és molt adequat. Igualment, desitjar a tots aquells lectors/un bon any 2009 i unes bones festes, en bona companyia, tot esperant que hi hagi salut per poder-les celebrar. Aprofito també per comentar que a la pàgina web http://jocdecartes.blogspot.com/ podreu trobar els articles que cada setmana surten publicats. Fins l’any 2009! Salut!

EL CARRER COMARCA -05/12/2007-

El carrer Comarca ha estat un dels primers eixos de barri creats a la ciutat, dins aquest model de ciutat on cada barri tingui un carrer principal que esdevingui centralitat, essent un eix de dinamització social i econòmica (sobretot comercial) del barri.

Així, s’han renovat els serveis urbans existents, entre ells l’enllumenat públic que ha augmentat tant en quantitat com en qualitat; apart d’il·luminar millor el lloc de pas dels cotxes, s’il·lumina la vorera, el que suposa una major seguretat pels vianants, i justament ara l’hivern es nota més aquest increment de llum comparat amb l’hivern anterior. També, s’hi han instal·lat canalitzacions que possibilitaran en un futur l’arribada de la fibra òptica. Un altre dels aspectes destacats és que s’hi han plantat arbres, i parterres, donant més vida al carrer.

L’aspecte més destacat, però, ha estat l’ampliació de voreres, l’espai pels vianants, el que sumat a la millora de l’enllumenat, suposa que els vianants (és a dir tothom, per què tothom en algun moment o altre del dia ho som) han guanyat espai, i han guanyat seguretat en els seus desplaçaments. Ampliant les voreres, el carrer està esdevenint cada dia més lloc de passeig, i de trobada, és a dir que el carrer recupera una de les funcions que li havia tret el cotxe: ser un espai de relació, de trobada entre persones (no entre cotxes). S’ha acabat el baixar de la vorera per deixar passar un cotxet, o alguna persona gran, ara tothom pot caminar tranquil·lament pel carrer, amb cotxets, el cistell de la compra, o acompanyats de les dues amigues (una al costat de l’altre) per anar a fer el cafè. Aquesta actuació suposa un nou pas en aquest objectiu de potenciar la mobilitat sostenible, reduint l’ús indiscriminat del cotxe, estalviant energia (objectiu inclòs al programa electoral), el que suposa ciutats amb menys contaminació, menys sorolls, i més segurs. I per últim, d’instal·lació de semàfors i passos elevats ha fet que recuperi encara més el caràcter de via central de barri, reduint-se el trànsit, el que suposa més tranquil·litat pels residents.

Ara voldria respondre el senyor Xaus, agraint-li la seva lectura per endavant. Primer de tot, per motius personals hi passo freqüentment pel carrer Comarca, tan abans de les obres, com durant, com després, i és per això que hi poso molt d’èmfasi en els canvis que he vist. Respecte les contribucions especials, s’ha aplicat el reglament de l’ordenança fiscal que ho regula, igual que a la resta de carrers de la ciutat (inclosos del Barri de Fàtima); exigir uns privilegis atenent a motius històrics per no complir una normativa que és igual per a tothom no és gaire demòcrata (crec que gens), per tant no em doni lliçons de democràcia quan de les seves paraules no se’n dedueix pas això (o una frase que vostè diu sobre un test...). Ara s’ha democratitzat (i ho ha fet l’Entesa per Igualada) la mobilitat al carrer Comarca: per què els cotxes han de tenir més espai al carrer sí hi ha més vianants que cotxes (i que conductors)? Apart que de cotxe no en disposa tothom (els sectors que no tenen accés són majoritàriament joves, dones, i gent gran), amb aquesta actuació s’està facilitant que EL SEU DRET A LA MOBILITAT el puguin realitzar a peu d’una manera còmode i segura, i de pas aprofitar per mirar els aparadors dels comerços; en pocs dies, des del centre de la ciutat el recorregut Centre – carrer Trobadiners – carrer Comarca es podrà fer en voreres de 1,5 metres mínim d’amplada, un nou pas en facilitar encara més l’anar a peu per fer recorreguts urbans.

Per acabar, la frase “poc pa i molts xoriços” li retorno a vostè, per què si amb això ha quedat content endavant, jo tinc altres maneres d’estar content, generalment més constructives, però el món és divers i s’ha de respectar i defensar aquesta diversitat. Li’n faig un de suggeriment: participi als Consells Territorials de Participació, concretament li correspon el Districte de Ponent, i allà expliqui les seves idees; participi en millorar la ciutat, vostè també ho pot fer, demostri-ho (amb fets, no paraules).

Errors Històrics -11/12/08-

El pas dels dies, anys i dècades sempre dóna una perspectiva sobre l’idoneïtat de les decisions, podent extreure’n un balanç positiu o negatiu amb un alt grau d’objectivitat. Actualment, però la rapidesa de l’informació provoca que aquest anàlisi es pugui fer amb més antel·lació de l’habitual.

Per il·lustrar el tema, comentaré un cas concret, l’estació de l’AVE del Camp de Tarragona. Com bé diu el seu nom, està al bell mig dels camps de Tarragona, de manera literal, envoltada de terrenys agrícoles, masies i pobles petits. La flamant nova estació, està situada a uns quants quilòmetres tant de Reus com de Tarragona. A tants, que per anar-hi en autobús o taxi es tarda aproximadament el mateix que en anar en AVE de Tarragona a Barcelona. En cotxe, es tarda menys en arribar a l’estació, però l’excursió enmig dels prats és inevitable. I parlo de transport públic, taxi i cotxe per què no hi ha més maneres d’arribar-hi. Això, que es pot reduir a un tema de trànsit, també és un tema econòmic. Les grans estacions de tren o aeroports, o els aeròdroms, són infraestructures que poden induir un creixement econòmic important si al voltant s’hi poden instal·lar activitats comercials o industrials, algun relacionades amb la mateixa activitat de l’infraestructura (com en el cas dels aeròdroms o aeroports). Però a l’estació de l’AVE del Camp de Tarragona això no ha estat així, i els cultius que envolten l’estació no han crescut més ràpid ni més frondosos per la seva presència. Aquest error en la situació de l’estació l’alcalde de Tarragona ja ho ha qualificat d’error històric, entenent que l’estació de tren ha d’estar on hi ha gent, per què tot i les suposades facilitats d’aparcament que suposa tenir una estació fora de la ciutat, en veritat no serveixen per a res. S’ha entès que a una estació de viatgers s’hi ha de poder arribar en transport públic, cotxe, taxi i també a peu o en bici, i això si que reduiria el trànsit del voltant de l’estació així com es faria realitat que l’estació donés un impuls econòmic a la zona on està situada.

El nou Eix Transversal Ferroviari, que ha d’unir Igualada amb Lleida, Barcelona i Girona en tren d’una manera ràpida ha situat l’estació de viatgers al costat del Nou Hospital, soterrada, accessible a peu o en bici(amb l’eix de vianants del carrer Sant Magí al costat), amb un gran nombre d’habitants en menys de 500 metres a la rodona, i si ampliem a 1000 s’arriba a quasi tota la ciutat. El fet que estigui situada a dins la trama urbana possibilitarà que també generi activitat econòmica al seu voltant, molta més que si estigués situada fora la trama urbana. A més vàries línies d’autobús urbà ja circulen al costat de la nova ubicació i és molt accessible a que vàries línies més hi arribin, creant-se un important nus de comunicacions. Igualada i l’Anoia no es poden permetre el luxe de cometre aquests errors històrics, i hem d’aprendre de l’experiència de Tarragona. Actualment es planeja una nova estació de tren a Tarragona, i la consciència per evitar l’error de l’ubicació de l’estació del Camp és molt viva. Senzillament pensar que si el tren porta gent, la gent ha de poder tenir aprop el tren per poder-hi pujar, a més que el fet que l’estació estigui lluny dels nuclis urbans provoca que més gent tendeixi a agafar el cotxe per què “total, si tardo el mateix en arribar a l’estació”. Respecte la política d’aparcaments, totes les estacions i aeroports tenen grans aparcaments, i alguns dels cotxes s’hi queden dies per què la persona usuària no tornarà en una setmana o dos, o menys; aquesta aparcaments mai estan buits, més aviat força plens.

Per últim, entendre les possibilitats que ofereix una estació permet aprofitar-les per impulsar el nostre territori per què esdevingui un territori de futur esperançador, no de passats gloriosos.

De Retorn -04/12/08-

Fa no gaires setmanes citava el món del Facebook a internet com a nou mitjà de comunicació entre persones, i que actualment està tenint molt d’èxit, destacant la seva facilitat de posar en contacte la gent entre ells sense distincions. Una forma nova d’aproximació mútua entre la política i la resta de la societat.

Amb tot, la premsa i les cartes al lector segueixen, i seguiran, essent instruments de difusió d’informació, de comunicació, potser més feixucs, però igual d’interessants i enriquidors. La setmana passada un lector, al qual agraeixo la seva atenció, em comentava principalment dos temes, els quals espero poder-li donar resposta.

Certament es podria extreure com a conclusió de la lectura dels escrits que els governs actuals són infal·libles, però el positivisme o optimisme que reflecteixen els textos busquen donar més informació de la que la premsa estàndard o els nous mitjans telemàtics ofereixen. Com tota explicació, la subjectivitat i l’objectivitat es barregen, però l’objectiu es un relat suficientment constructiu i informador, sense caure en adulacions excessives que condueixen a una depreciació del relat. Tots els govern cometen errors, com els retards en algunes obres (tant a nivell local com estatal), la posada en marxa de la Llei de la Dependència (que s’ha quedat curta veient la superació de les expectatives), o el retard en l’execució d’alguns polígons industrials. Personalment crec que tot això és més que abastament explicat pels mitjans, però en canvi les “bones notícies” no tenen aquest ressò, i crec que també és necessari que s’expliquin (potser amb menys infal·libilitat).

Respecte els aparcaments, la seva millora del medi urbà es tradueix en dos aspectes. El primer, els aparcaments afavoreixen que el vehicle privat faci el recorregut mínim per poder aparcar; és a dir, realitzi menys kilòmetres, i per tant emeti menys contaminació atmosfèrica i acústica. Aquesta mesura, per no esdevenir injusta mediambientalment ni socialment, va acompanyada d’una tarifació per cobrir aquests costos externs que el vehicle privat provoca (l’ocupació de l’espai, la contaminació entre d’altres). El segon aspecte és el fet que la construcció dels aparcaments soterrats possibilitarà l’alliberament d’espai públic per ampliar les voreres (fent-les més accessibles per què tothom les pugui utilitzar) i/o possibilitar l’existència de carrils bici; l’ampliació de voreres no és quelcom inútil, sinó evita que la gent en cadira de rodes o amb cotxets d’infants hagin de passar per la calçada (l’espai del cotxe) per què no passen per la vorera, amb el conseqüent perill. Ambdós aspectes han de suposar millores del medi urbà al reduir-se la contaminació, i potenciant aquells mitjans de transport que no contaminen i són totalment vàlids en una ciutat com Igualada.

Altres mesures de millora del medi urbà són la reforma de varis carrers que propicien un ús més important de l’espai públic per part del vianant, que sovint van acompanyades de l’instal·lació d’arbres o plantes que també realitzen les seves funcions de millora de l’aire i del paisatge. La nova passarel·la a sobre el Torrent de l’Espelt, que conjuntament amb l’ascensor del Parc de Valldaura, han de facilitar l’accés en bicicleta i a peu al nou complex esportiu de piscines del Puigcornet, actualment en construcció. Tot i l’aparició de la nova T-Infant, l’implantació d’un sistema de tarifació social escolar del bus urbà per què els infants utilitzin el transport públic, i en prenguin consciència dels seus beneficis. També, el recanvi dels llums dels semàfors per llums de leds que han de possibilitar un estalvi molt important d’energia i també seran una millora de la seguretat vial. La dotació de vehicles de tipus híbrid per la policia local, que possibiliten un menor i millor consum de combustible, així com de bicicletes pels agents també.

Aquestes en són algunes de mesures. Poques, moltes, segons es miri, però no són les últimes de ben segur.

PARAULES -12/06/08-

Sovint es titlla els polítics de parlar molt i fer poc, sobretot en època electoral on les promeses electoral van corrent com ara corre l’aigua dels rius: en abundància i desbocada. Però un cop passada l’època electoral arriba l’hora de la veritat, l’hora de demostrar que es fa la feina, i que s’aboquen els recursos i forces per fer-ho bé.

El conseller Nadal va venir fa uns dies a un sopar organitzat per la Unió Empresarial de l’Anoia, que es va celebrar a l’Aeròdrom d’Igualada – Òdena. Durant el dia, i també al sopar, el conseller va comentar els projectes que la seva Conselleria tenia en marxa en referència al territori anoienc, tot visitant les obres de la Ronda Sud. Així, parlà de Polígons Industrials, de la Ronda Sud, del Pla Director Urbanístic de la Conca d’Òdena, de l’Eix Diagonal entre d’altres temes destacats. Amb això, alguns van titllar la visita del conseller a una escena semblant a la pel·lícula “Benvingut Mr. Marshall”, o d’altres comentaven que s’havia treballat bé el discurs deixant anar tot allò que el territori volia escoltar, a mode de Font de promeses sense fi i sense fons. Si alguna cosa ha fet canviar el tripartit és el fet que els projectes de la comarca estan en marxa, es mouen, i es mouen bé, i no es queden al calaix esperant que vinguin unes eleccions sortint a la llum cada 4 anys.

Així, el Govern de la Generalitat impulsarà (és dimarts al matí, i això es podrà saber dimarts al migdia) l’Eix Diagonal entre Vilanova i la Geltrú, Vilafranca del Penedès, Igualada i Manresa, ja que aquest eix esdevé un projecte estratègic per la comarca i per Catalunya al generar una connexió entre els gran eixos viaris del país ( C-25 o Eix Transversal, Autovia A-2, AP-7, N-340, C-32), millorant la connexió interna del país. Però a diferència dels governs de CiU, el govern ja preveu i planifica el desdoblament dels trams actualment existents de la carretera, com entre Igualada i Vilafranca, i entre Castellfollit i Salelles (Manresa), de manera que si fos necessari els tràmits serien més ràpids i per tant les obres serien més ràpides, a diferència del que ha passat amb l’Eix Transversal que ha costat molt més del necessari poder-la desdoblar per la mala planificació dels governs convergents. Així, el govern preveu iniciar les obres de tot el que resta fer de l’Eix Diagonal a principis del 2009, i finalitzar - les el 2012, però això no vol dir que tots els trams que resten per fer s’acabin el 2012, ja que cadascun podrien acabar abans, segons la dificultat de l’obra.

Com ja vaig dir la setmana passada, el fet que el govern tripartit faci les obres que promet fa ràbia a certs partits polítics de l’oposició municipal d’Igualada, i és per això que cada vegada fan una oposició més destructiva que constructiva, arribant a atacs personals; a falta d’arguments, a falta d’idees, paraules buides, inútils, i això que en teoria es feien els representants de la joventut . . . no és jove tot aquell qui té l’edat, sinó aquell que la porta a terme, i si a sobre té l’edat de jove, encara molt millor.

Amb tot, voldria acabar fent referència al fet que ara s’aproximen varis Congressos de Partits, el primer aquest dissabte el d’ERC i al juliol arribaran els congressos del PSOE i del PSC. Hi haurà gent que creurà que són pantomimes, i que no serveixen per res; però, serveixen, i per vàries coses. Una primera per debatre idees, els fonaments ideològics del partit, que serà el que després hauria de dirigir l’acció del partit tant al govern com a l’oposició. Una segona, escollir les executives, diguem-ne els governs, dels partits, que han de portat a terme l’aprovat anteriorment. I una tercera, poder – se trobar amb d’altres persones interessades en la política, compartint experiències. Els congressos busquen la millor manera per aconseguir que el partit sigui un instrument per millorar la societat, per transformar la realitat; o això crec, personalment.

MODELANT LA CIUTAT DEL FUTUR -28/11/2008-LaVeu-

Moltes són les veus que diuen que d’aquesta crisi en sortirem més forts, més preparats, més avançats. Potser per què les crisis són acompanyades de reestructuracions, on en teoria s’intenta buscar una millor eficiència del sistema, però aquestes reestructuracions a vegades vénen intencionades per un aprofitament immoral del moment. Amb tot, aquesta crisi mundial ha de suposar la fi del liberalisme desenfrenat, on alguns s’aprofitaven, o més aviat abusaven, del sistema econòmic, i ens han portat a aquesta situació; ha de suposar la recuperació del paper de l’estat com agent econòmic regulador i participador de l’economia (tot i el mèrit de la bona tasca del Banc d’Espanya). És a dir, de mer espectador o actor de tercera, l’estat, el sector públic ha de ser un dels actors principals.

En aquest sentit, Igualada ja va fer el 2006 un primer pas amb la creació de la Societat Igualadina d’Aparcaments, i el 2007 amb un conjunt de noves societats que han de permetre dinamitzar diversos sectors econòmics estratègics, tenint com objectiu clar el servei a la ciutat, i sobretot la seva projecció de futur. Algunes d’aquestes societats, com la destinada a Equipaments i Espais Firals impulsarà la construcció del nou recinte firal, el nou Palau Firal, a l’Eix direccional de l’Avinguda Catalunya, donant més cabuda a l’important activitat firal de la ciutat i quelcom d’activitats més que es puguin generar a arrel de l’aparició d’aquest equipament. La societat d’aparcaments que construirà aparcaments soterrats a diversos barris de la ciutat, alliberant els carrers de trànsit, de manera que esdevinguin espais més saludables, i per tant una ciutat amb un millor medi urbà. La societat de sòl industrial ha de possibilitar l’aparició de noves inversions al territori, essent un punt impulsor. Heus aquí una mostra d’acció directa sobre l’economia que a vegades tan s’ha reclamat, amb aquest doble objectiu de servei públic i de motor econòmic.

Però apart d’aquests instruments, la creació del Consorci Sociosanitari d’Igualada ha possibilitat que la sigui una de les ciutats millor preparades per oferir els serveis que es contemplen a la Llei de la Dependència, els recursos de la qual arriben lents; Pisos tutelats, Residències, centres de dia, són equipaments creats gràcies a aquest consorci que ha dotat la ciutat, i altres municipis de la comarca i més enllà en aquesta idea d’exercir la capitalitat, dels serveis necessaris per atendre adequadament a la gent gran, i en certa manera millorant el benestar de les famílies.

Els ajuntaments són l’administració més propera al ciutadà, la que reb cada dia les queixes i les tensions de la societat d’una manera més directe, apareixent la necessitat d’actuar en tots els camps, però la participació de l’administració local en els recursos de l’estat és minsa, i això limita molt la seva capacitat d’actuació. Les societats i els consorcis solventen en part aquest problema i permeten seguir propiciant la creació d’infrastructures i serveis per la ciutat, però un millor finançament pels ajuntaments ha de ser la solució a aquest tema.

Atenent al recent debat d’unes subvencions que es rebran dels pressupostos generals de l’estat, ben rebudes siguin però aquesta font de recursos no garanteix l’aportació necessària per poder portar a terme els projectes de la ciutat; sobretot, però, no permet establir un calendari de la materialització de les idees, dels projectes, és a dir, no permet saber o conèixer el dibuix de la ciutat que es busca, el model de la ciutat que es pretén assolir, o d’una manera més clara, saber quan es disposaran d’aquells serveis que la societat reclama. I ara, no és moment de dubtes, sinó de conviccions i apostes de futur, de projecció, d’entendre la necessària sostenibilitat com la solidaritat entre els pobles i les generacions, les futures generacions que heretaran una ciutat amb serveis i infrastructures de futur o no, segons dissenyem la ciutat ara. Davant el pessimisme paciència optimista, davant la realitat futur esperançador.

REPTES DEL SEGLE XX-XXI

A finals de novembre s’ajunten dues dates importants, referents en la lluita social per una societat amb més benestar social: el dia mundial contra la violència de gènere i el dia mundial de la SIDA (tot i que aquest és el 1 de desembre).

La violència de gènere ha estat un problema que ha existit sempre, però això no el fa menys greu ni menys important, i és per això que mica en mica ha anat sortint a la llum. Això ha propiciat una major consciència social sobre aquesta temàtica, i aquesta conscienciació ha arribat a la política, impulsant lleis, tant al Parlament de Catalunya com al Congrés de Diputats, que busquen lluitar contra aquesta malaltia social. Aquesta lluita s’ha enmarcat en dues direccions principals. La primera, protegir a la persona i la família que ha estat víctima d’aquesta violència, amb una sèrie de reglamentacions que acceleren els tràmits de divorci, alhora que aporten una sèrie de serveis de recolzament psicòlogic; com sempre, hi ha qui s’ha volgut aprofitar de la llei, i emetre denúncies falses, però per sort no ha estat la majoria i està esdevenint una línia efectiva. La segona tracta la prevenció, que bàsicament és l’educació. Però no només anar a l’escola, sinó possibilitar una educació de la societat. Així, la campanya publicitària de la Generalitat “Talla amb els mals rotllos” busca que els joves vegin quan una suposada actitud d’amor es pugui convertir en una obsessió, i parlar-ne, i si no pot ser, tallar. Un altre exemple és l’aparició del permís per paternitat, on els pares també poden gaudir del seu fill/a quan a nascut, assumint també un paper important aquests primers dies d’existència del seu infant; és a dir, es propicia que les tasques de casa siguin compartides, de manera que l’infant creixi en un entorn on els homes i les dones siguin considerats en la mateixa igualtat. Aquesta xacra social que suposa la violència de gènere és un repte que ha de tenir el suport total de la societat, però sobretot considerar que la plena igualtat entre homes i dones ha de suposar aquest pas necessari per poder erradicar aquest problema.

L’altre tema que comentava, la SIDA, porta uns quants anys estant en portada, i segurament és una malaltia de la qual se n’ha parlat i estudiat molt. Atenent aquest currículum, hom podria creure que tothom està conscienciat sobre la perillositat de la malaltia i les maneres de prevenir-la. Però no és així. Com ja en vaig parlar un dia, l’excés d’informació provoca la seva pròpia nul·litat, i en l’era de l’informació, encara hi ha persones que queden contagiades d’aquest virus, amb les conseqüències familiars i personals que això suposa. Recentment s’ha comentat que unes investigacions han avançat molt en trobar un remei, crec que pastilla, per poder curar aquesta malalatia, però encara s’està lluny de trobar-lo. Així, igual que en el cas anterior, es fa necessària molta educació per conscienciar tothom de les prevencions necessàries per evitar ésser contagiat. Amb tot, evitar el contagi no suposa aïllar els malalts, perquè no es tracta d’extraterrestres, són persones. El fet que el cantant de Queen o tants d’altres actors, actrius o esportistes hagin mort a causa d’aquesta malaltia mostra que aquesta no diferencia edats, ni condicions socials, ni ingressos. Res. És per això que des d’aquí seguir fent una crida a la conscienciació sobre aquesta malaltia, utilizant els mètodes preventius existents i provats científicament (que si dempeus, que si un peu a dalt i l’altre al terra...no funcionen), i sobretot solidaritzar-nos (que no vol dir tenir pena) amb aquelles persones que han estat contagiats de la malalia.

Per acabar, un apunt sobre l’Aeroport corporatiu. Esperem que l’Aeròdrom d’Igualada-Òdena pugui esdvenir aquest aeròdrom corporatiu que la Generalitat pretèn situar a les Comarques Centrals, i esdevingui un punt de dinamisme econòmic de la comarca, una nova font generadora de llocs de treball, de riquesa pel territori. Un estudi realitzat avala la seva compatibilitat mediambiental. No ens ho deixem perdre!

SOCIETATS MUNICIPALS -20/12/07-

Dins les iniciatives de promoció econòmica, l’Ajuntament de la ciutat ha decidit impulsar la constitució de diverses empreses municipals per tal d’actuar en diversos àmbits i dinamitzar-los.

El govern de la ciutat és conscient que s’ha de diversificar l’economia per no haver de dependre únicament de l’estat de salut d’un o altre sector econòmic, i per això està portant a terme iniciatives com el Tecnoespai, un espai on els nostres estudiants d’enginyeria, i altres carreres científico - tècniques, puguin impulsar la creació de les seves pròpies empreses, el que suposa nous llocs de treball, alhora que evitem que per trobar un lloc de treball els diplomats i/o llicenciats universitaris hagin d’anar sempre fora d’Igualada.

Les societats municipals que es crearan han de ser motors de la promoció de l’economia igualadina i anoienca, en àmbits estratègics com les telecomunicacions, les energies renovables, la promoció de sòl logístic i terciari, i els equipaments firals i culturals, a més d’una millora en la gestió del serveis del cementiri.

Algú ha dit que l’Ajuntament no ha de crear empreses, i és cert que crear empreses no ha de ser l’objectiu de l’Ajuntament; les empreses municipals són instruments, no l’objectiu, per arribar a fites importants com disposar d’un nou equipament firal que permeti la celebració de les fires que ja es realitzen actualment o aquelles que puguin aparèixer i també que hi tinguin cabuda grans celebracions culturals o esportives, o també disposar de sòl logístic, terciari, de serveis i industrial per poder captar empreses que es puguin instal·lar al nostre territori i així crear nous llocs de treball. En l’àmbit de les energies renovables l’objectiu és construir un centre productiu d’electricitat mitjançant energies netes com és la solar.

Algú també ha comentat que es perd el control de l’Ajuntament en aquests sectors, quan és precisament l’Ajuntament qui lidera i disposa del capital de les empreses municipals, a més de marcar-ne els objectius de les mateixes; aquest comentari es propi de persones que no confien en el sector públic per resoldre els problemes dels ciutadans, i sí que confien en que el sector privat els resoldrà, de manera que aquell que tingui diners se’ls pugui resoldre i el que no, no. No hem de caure en aquesta idea, per què ha estat des de l’Ajuntament d’Igualada, des del sector públic, que es va liderar la creació del Consorci SocioSanitari d’Igualada que ha permès la construcció de Pisos tutelats per la gent gran (als quals el principal i el segon grup de l’oposició no hi van votar a favor) al costat del Passeig Verdaguer, el Centre de Dia de Malalts d’Alzheimer i altres demències, diversos serveis d’assistència domiciliària, i una nova promoció de pisos tutelats per la gent gran al costat de l’ampliada Residència Pare Vilaseca, el que suposa un complex d’equipaments i serveis d’atenció a la gent gran que sense igual a ciutats de similar mesura a Igualada.

En la dinamització econòmica cal ser responsable, valent, segur, i emprenedor; el govern de la ciutat ho té clar, algú altre crec que no.

Abans d’acabar desitjar a tothom unes felices festes: disfrutar, gaudir, i compartir amb els més estimats els millors moments.

Gestionant el futur

En els moments de crisi (o el nom que es vulgui donar) que els recursos públics han d’estar ben dirigits, i actualment que totes les administracions estan debatent els pressupostos per l’any 2009, és el moment de veure les voluntats, els objectius que els diferents governs volen seguir.

A Catalunya, la Generalitat segueix impulsant les obres de recuperació del riu Anoia i també les de la Ronda Sud. A Espanya, el govern de Jose Luis Rodríguez Zapatero segueix invertint en serveis i infrastructures, destacant la seva inversió en innovació, esmentant els recursos destinats a l’institució AIICA d’Igualada. I a Igualada, el govern municipal també vol seguir invertint per millorar el medi ambient urbà amb els nous aparcaments, alhora que realitzant habitatge de lloguer en la línia de intentar que sigui un dret accessible a tothom. I com es pot fer? Les administracions es doten de consorcis, empreses públiques, que permeten construir i donar aquests serveis el més aviat possible, ja que l’interès públic per què aquests projectes siguin realitat ara és molt important, o ens estarem eternament esperant les escoles bressol? O el nou CAP Igualada Nord? La nova Ronda Sud? La societat demanda els projectes ara, no demà, i l’obligació dels polítics és que els projectes es facin el més ràpid possible, per què si un pare necessita una plaça a una escola bressol pública no hagi d’esperar ....a que el seu fill el faci avi per poder-la estrenar.

La setmana passada l’alcaldessa de Roses va estar a Igualada per poder visitar les instal·lacions i equipaments que gestiona el Consorci Sociosanitari d’Igualada, el consorci liderat per l’Ajuntament d’Igualada que disposa entre els seus serveis la Residència i Centre de Dia Pare Vilaseca, el centre de Dia de malalts d’alzheimer Sant Jordi, els Pisos Tutelats per la Gnt Gran “Viure Bé”, el centre de dia Arian, i altres equipaments d’atenció a la gent gran arreu de la comarca (Calaf, Santa Coloma de Queralt, Masquefa, La Pobla) tant actuals com futurs. Tot això, segurament amb els recursos ordindaris dels ajuntaments no hagués estat possible en el marge breu de temps que s’ha fet, segurament hagués tardat anys en fer-se realitat aquest conjunt d’equipaments. Però la creació d’aquest consorci ha permès posar en funcionament tot aquest sistema d’atenció a la gent gran que ja ha rebut l’admiració de varis alcaldes com el de Granollers i de Manlleu, i que no seran els últims; és a dir, el consorci, igual que ho seran les empreses municipals en els seus sectors, ha estat un instrument que ha dotat la ciutat d’Igualada d’uns equipaments que la societat requeria, o la nostra gent gran no necessita els pisos tutelats? O la residència? O els centres de dia? I, es necessita ara o d’aquí a 10 o 20 anys? Doncs, com he dit, les empreses municipals persegueixen aquest mateix objectiu, i no pas altres objectius buits i sense contingut.

És així com es planteja el futur, garantint els serveis i les infraestructures avui, per demà tenir una millor societat, més justa i solidària, amb unes generacions amb major benestar social. Construir el futur suposa plantar les bases del que ha de ser la ciutat que ha de venir, i així la seva societat. I no ens hem de deixar entabanar per aquells que ofereixen fum, per què darrera hi ha la manca de voluntat d’una societat millor, i per això no estan gens interessats que els serveis arribin a la ciutat ara i no demà, com la seva animadversió al pisos tutelats per la gent gran, als quals van votar en contra per què...per què...per què no els feien ells, i això es traslladable a totes les obres que es puguin fer des de les empreses municipals. Aquesta actitud obstruccionista fa frenar la ciutat, el seu creixement, el seu desenvolupament, fer-se madura, en definitiva mirar al futur. I ara, en aquest moments de crisi no és moment de posar el faristol a la plaça de l’ajuntament i fer-se una foto; és hora de seguir treballant de veritat, que Igualada, i la comarca ho necessiten. Ho exigeixen.

UNA SETMANA

Doncs fa poc més d’una setmana el món tenia els ulls, les orelles, i quelcom més orientat cap als Estats Units d’Amèrica, on els resultats de les seves eleccions presidencials havien de marcar l’esdevenir del futur del país i de tota la Terra. I els resultats segur que faran canviar el rumb portat fins ara, no sabem si molt o poc, però segur que canviarà.

També fa una setmana s’aprovaren els pressupostos municipals a Igualada, amb un cert debat sobre el deute municipal que s’havia anat reduïnt des de les exagerades xifres del 1999 fins ara.

Amb tot, una setmana pot ser profundament llarga, fent-se eterna, pel nostre desig que arribi el cap de setmana i que tarda molt, o es pot fer curta quan al llarg de la mateixa tenim activitats que ens van entretenint, o si més no la feina no ens deprimeix. Ja diuen que el temps és relatiu, que la mateixa “quantitat” de temps ens pot passar més ràpid o més lent depenent d’allò que estiguem fent o vivint, i de ben segur que tothom té experiències vàries sobre el tema. Però sí que és cert que en una setmana poden canviar moltes coses, més aviat en segons, però la perspectiva d’una setmana et permet fer una valoració global. Sinó, una d’aquestes setmanes d’octubre on les borses tenien pujades i baixades més semblants al circuit del Dragon Khan de Port Aventura, mirant les portades publicades durant la setmana hom veu la línia, el fil continu de la història, i segurament permet entendre millor tots els fets, i per tant comprendre d’una manera més exacta l’actualitat.

Fer aquest exercici de recapitulació, de balanç, de les notícies de la setmana és quelcom positiu, ara que constantment i diàriament ens bombardegen amb informació, tant a la televisió, com a la ràdio, i sobretot internet, mitjà on les notícies “volen”. Però, tot excés és un problema, i l’excés d’informació també ho pot ser, per què al final no ens enterem de res de tanta gent que ens vol explicar coses, i a sobre ho volen fer alhora. Això, que podria ser un problema menor en segons quins temes, no ho és en tots, i concretament voldria comentar el cas de la salut dels joves. Més d’un mite s’ha anat mantenint de generació en generació sobre el sexe i els seus “problemes”, així com de una diversitat infinita de mètodes anticonceptius de més que dubtosa eficiència i utilitat. Però repeteixo, s’han anat mantenint. És a dir, en l’era on l’informació vola, on és accessible per tothom,, a totes hores i en múltiples idiomes, encara es mantenen certs o creences que la seva poca “utilitat” fa que es mantinguin encara els nivells de adolescents embarassades, així com de persones que contrauen malalties infeccioses, tote i que les xifres s’han anat reduint mica en mica, ja sigui per major conscienciació dels “afectats directes”, com dels pares i mares, com de l’escola en explicar les coses com són i les seves conseqüències, o les campanyes publicitàries de l’administració. Però certament, resulta curiós que precisament el col·lectiu que més està lligat a la revolució de les noves tecnologies, a l’impuls de l’era de l’informació, encara caigui en errors que els seus pares, avis i generacions enrere feien, però per falta d’informació, per ignorància, i el dia de casament...sorpresa. Això segueix justificant les tasques que s’estan fent per una major i millor educació, en aquest cas sexual, per intentar anar reduint les xifres d’adolescents embarassades, o també ho podríem traslladar al camp de les drogues, del qual se n’ha fet major difusió, i que a Igualada es pretén treballar amb un Pla de Drogodependències, però potser les ganes de rebel·lar-se al sistema, de “passar” del que diguin els grans, i fer la seva evoca a no fer cas de l’informació que es reb. Però això no ens pot desanimar.

De nou, un enrenou

Després d’un cap de setmana plujós, on les castanyes calentes escalfaven les mans fredes i els panallets ocupaven la sobretaula, la setmana ha estat marcada per dos importants fets, l’aprovació dels pressupostos a l’Ajuntament d’Igualada i la victòria de Barack Obama a les eleccions presidencials als Estats Units.

Si comencem per l’últim, la ciutadania nord-americana ha escollit canviar el rumb de la seva política, injectant optimisme en les perspectives de futur tant econòmiques com socials. Ara que aquesta llarga campanya electoral ja ha arribat a la seva fi, ens hem de felicitar per què una persona de color ha accedit a la màxima representació política dels Estats Units, donant un pas de gegant cap a la normalització social, tot i que encara queda molt per fer per poder acabar amb les diferències socials i econòmiques entre blancs i negres. Amb tot, i crec que el que és el que tots busquem, el canvi més important es produeixi en la política exterior, on es deixi de provocar guerres preventives que han provocat la desestabilització del món, i també en la política econòmica, vist l’enfonsament de diversos bancs nord-americans que han estat rescatats pel govern dels EUA.

Respecte el pressupost de l’Ajuntament, ha estat complexa la seva realització, sobretot pel fet que requeria aplicar certes restriccions de recursos. Així, el pressupost resultant recull un manteniment de les subvencions a les entitats, es segueix reduint el deute de l’Ajuntament, es manté l’esforç inversor en nous serveis, i també s’augmenten les dotacions pressupostàries per les polítiques socials i de promoció econòmica. D’aquests punts, destacar la reducció del deute de l’Ajuntament, que alguns volen fer creure que està pels núvols, quan en veritat estava pels núvols l’any 1999, últim pressupost gestionat per CiU, amb un deute del 118 %; la previsió del 2009 és que el deute estigui al 101 %, molt lluny de la nefasta gestió econòmica dels governs de CiU. També sobre el deute, algú comentava que els interessos havien pujat; és evident que si els prèstecs de l’Ajuntament estan vinculats a l’euríbor, com les hipoteques, i aquest puja, els interessos també pugen. Pel que fa a despeses, s’han reduït aquelles despeses de lliure disposició, o menys importants, però s’han augmentat els recursos per Educació, Cultura, Serveis Socials, i un creixement del 19 % en el pressupost de Promoció Econòmica, a més disposar quasi 19 milions d’euros en inversions, entre les quals destaquen habitatge de protecció oficial al carrer de la Torre, de la Virtut, a Fàtima entre d’altres, oferint un major mercat de vivenda de lloguer per fer accessible el dret a l’habitatge. Una altre part de la inversió va dirigida a la construcció dels aparcaments de veïns del Barri Montserrat, Sant Crist i Pompeu Fabra, així com l’aparcament de la Masuca, dins l’idea global de racionalització d’ús del vehicle privat i millora del medi ambient de la ciutat, alhora que potenciació econòmica dels eixos comercials. Per últim, deplorar el desprestigi que es segueix sembrant a les institucions i empreses de l’Ajuntament que el grup de CiU està realitzant, i en aquest cas amb el gerent d’Igualada en Acció, l’empresa que dirigeix a totes les empreses municipals, i que actualment dirigeix el Consorci Sociosanitari d’Igualada. Ja sabem que a CiU no li agrada el Consorci per què ha fet possible els pisos tutelats per la gent gran (als quals CiU digué no), una ampliació de la residència, un centre de dia per malalts d’alzheimer, més serveis d’atenció a la gent gran a domicili, i un ampli ventall de residències i serveis arreu de la comarca. Suposo que molesta que l’Ajuntament treballi per la gent gran, i ara li ha tocat al gerent. Podríem parlar també, de la llarga crisi de la comarca de l’Anoia, i la “gran” tasca del tècnic de promoció econòmica del Consell Comarcal de l’Anoia...que és el cap de CiU a l’Ajuntament d’Igualada.

Els bolets, Som-hi!

Buscant un paper al calaix dels mals endreços, vaig trobar un retall de diari on en una cantonada hi havia un logotip que deia “Igualada, som-hi”, una campanya de l’Ajuntament de fa uns anys...però el lema és ben bé actual, i la Generalitat té una campanya actual amb aquest mateix lema “Som-hi”. I per què el lema segueix essent actual? Doncs una mica per insuflar optimisme dins les grisoses perspectives econòmiques que s’aproximen, atenent el bombardeig constant i a totes hores de la crisi econòmica, i també per mostrar que la Generalitat, malgrat tot, segueix invertint i treballant per la ciutadania catalana.

Però deixant el “som-hi” apart, ara és l’època dels Bolets. A més del programa de TV3 “Caçadors de Bolets”, els boscos del territori, sobretot del Pirineu i Pre-Pirineu, s’omplen de buscadors d’aquest element culinari tant peculiar; en certa manera, els “pixapins” i “quemacus” s’escampen entre arbres i arbustos tot intentant trobar-ne algun, i un cop se’n troba, l’alegria és més que àmplia. Però cal vigilar no ens confonguem en les classes, ja que alguns no són comestibles i tot i la bona pinta, principalment colors i el record de ser la casa dels barrufets, poden ser bastants perjudicials per la salut. Això sí, hi ha alguns que són àmpliament coneguts com els moixernons o els rovellons, que sovint acompanyen els plats de la nostra cuina habitual.

En el nostre llenguatge, però, els bolets tenen més definicions apart de la que ja hem comentat, com per exemple a la frase “ Quins bolets”, precisament no ens referim al concepte culinari, sinó algú que és suficientment valent o desvergonyit per fer/dir alguna cosa, tant positiva com negativa. I això traslladat a aquests dies, podem trobar exemples dels dos tipus. En el cas de positiu, un gos atrapat dins l’incendi d’una casa, va estar guardant i vigilant una caixa de gatets, arribant a salvar la seva existència, tot i que els bombers li van practicar certes cures respiratòries a causa de l’aspiració dels fums. Però en el cas negatiu també en tenim, com utilitzar la crisi econòmica com a arma política quan ara és el moment de ser més “patriòtics” i posar per endavant els interessos de la ciutat, intentant buscar una unitat de veritat, i no només accions mediàtiques que a la pràctica es queden en paper mullat.

Tal com he començat, per tal que les administracions, i els polítics, mostrin la voluntat de superar la crisi no val només amb una campanya que digui “Som-hi”, sinó amb accions que siguin palpables. Exemples? L’aprovació recent del Pacte Nacional per la Recerca i Investigació, on empreses, sindicats, universitats, i el govern de la Generalitat es comprometen a seguir invertint i treballant per aconseguir que Catalunya sigui capdavantera en investigació i recerca, per què aquest camps són els que han de seguir impulsant com a societat avançada, millorant el nostre entorn, i per tant aconseguint una millor qualitat de vida per tothom. Ha estat un pas difícil, que ha necessitat grans dosis de diàleg, de comprensió, de negociacions, però crec que l’implicació i el convenciment que l’objectiu final serà molt positiu ha animat a posar el màxim esforç per arribar al consens que ha possibilitat la signatura d’aquest pacte. I això és el que hauria de passar, tothom hauria de posar el màxim esforç per aconseguir el consens, sense posicionar-se en postures que d’entrada segur que l’interlocutor no accepta. Però hi haurà qui no l’interessa, i farà rodes de premsa per parlar de plens extraordinaris, quan el seu objectiu és el rèdit mediàtic. Llàstima. Igualada no ho necessita.

Energia -23/10/2008-

Si fa un mes aproximadament celebràvem la setmana de la mobilitat sostenible i segura, ara toca la setmana de l’energia; a vegades sembla que s’organitzin per què els polítics es posin les medalles corresponents, però el fet que la celebració d’aquests esdeveniments genera un debat, i això és molt important.

Així, la setmana de l’energia ens vol conscienciar sobre un ús més eficient de l’energia i l’estalvi de la mateixa, que en definitiva és estalvi econòmic i menys impacte mediambiental. Tot i que el preu del petroli hagi baixat (encara que no tant a les butxaques dels ciutadans), no es pot deixar de banda el fet que actualment funcionem majoritàriament amb combustibles fòssils, que acaben essent cremats formant aquest fum – boira grisosa que regna pels cels de les ciutats del món. Algú podria pensar que el vent és una bona solució per emportar-se aquesta boira, però igual que l’empeny lluny la pot portar aprop.

La solució passa per reduir l’ús del petroli, essent més eficients, i l’altre promoure les energies renovables. Aquesta frase pot quedar “xupi-guai”, molt “eco”, i super “progre”, però aquestes són les dues vies principals per afrontar el repte de l’energia d’una manera sostenible, sostinguda i econòmica.

Reduir l’ús del petroli per ésser més eficients es tracta de fer-ne un és més racional, i això va molt relacionat amb la mobilitat sostenible; no vol dir que deixem d’utilitzar el cotxe o la moto, sinó que n’evitem el seu ús indiscriminat. Això ja suposa un gran estalvi, i un benefici per la salut de les persones molt important. El fet de ser més eficients està molt lligat als avenços tecnològics, i per tant a seguir invertint més en investigació i desenvolupament, per tal de trobar vehicles menys consumidors, calderes que “gastin” menys (en això la Generalitat hi té un programa de subvencions per substituir calderes), entre d’altres, o com no, l’utilització d’altres combustibles com el projecte desenvolupat a l’Escola Universitària d’Igualada, la Teneria, on han dissenyat un vehicle que funciona amb oli vegetal, i que ja viatjat per bona part d’Europa.

Promoure les energies renovables, sobretot la solar, és un dels altres camins a explotar. Així, les noves normatives d’edificació ja incorporen l’obligació que els edificis incorporin sistemes de captació solar per escalfament de l’aigua, a més d’haver-se’n generalitzat la seva instal·lació als edificis públics (com el Mercat de la Masuca). A part de la solar, disposem de l’energia eòlica, on disposem ben aprop d’aquí d’un exemple, concretament a les Maioles, recomanant anar a veure aquest nous gegants de les nostres contrades; amb tot, l’energia eòlica, tot i ser renovable, aixeca certa irritació per l’impacte paisatgístic i pels ocells. Cal ser exigents en el respecte mediambiental, sobretot pel que es refereix als ocells, però crec que els molins eòlics poden ser un element interessant del paisatge anoienc.

Per últim, comentar un tema de l’últim ple municipal a Igualada. Si CiU va fer la seva utilització mediàtica i partidista de la crisi econòmica fa uns dies, ERC també ho ha fet d’una manera encara més directa i descarada, o més ben dit, d’una manera més poc útil i demagògica. Així, en comptes de voler treballar junts, hi ha qui es posiciona per futurs pactes electorals, i això ara mateix no és el que toca. Segurament sempre es creu que es fa poc, però aprofitar el moment econòmic actual per moviments tàctics polítics de desgast del govern, de cap govern, no ens farà sortir de la crisi, i més aviat encara provocarà un major enfartament de la política que no s’ocupa dels problemes dels ciutadans. Llàstima que alguns polítics tinguin com objectiu això, el “com pitjor, millor”. Esperem que algunes idees canviïn. Tots hi guanyarem.

Salut financera - 16/10/08 -

Després de veure al quiosc dia rera dia a les portades de la premsa l’evolució de la borsa, amb les seves espectaculars caigudes i glorioses pujades, i el continu bombardeig informatiu sobre la vida dels bancs nord-americans i anglesos, és inevitable parlar breument, i des del punt de vista d’inexpert, sobre el tema.

El capitalisme regnant al món, viciat de cobdícia i avarícia, s’acaba de menjar la seva pròpia cua, i aquesta digestió està essent molt difícil per tothom...bé, segons algun dia de premsa general informava, alguns dels directius de bancs i asseguradores que han estat nacionalitzats pels governs han volgut curar les seves penes, gastant-se sumes superiors als 150.000 € en hotels, dinars, pedicures, spa, .... en definitiva, ofegar les penes. Certament, que l’administració pública dels EUA hagi gastat milions d’euros en salvar els bancs per la seva poca visió, i ara aquests fent això, dóna molt de pensar, o com bé diuen per internet “Que els rics paguin aquesta crisi”, per què no ha estat el poble qui la creat. Tot i això, en el cas de l’Estat espanyol, tot i els anuncis del govern de majors fons de provisió, la crisi financera per ara no es perceb, i tots els sectors financers catalans i espanyols ho justifiquen pel fort control del Banc d’Espanya sobre el sistema bancari, de manera que s’han impedit aventures financeres que el poguessin posar en perill; ara molts països europeus que criticaven aquest control, veuen la seva efectivitat i el volen imitar. Un motiu d’orgull, però sense llençar coets.

Però a l’estat espanyol la crisi bé donada per la feblesa d’un sector econòmic, la construcció, on també l’avarícia d’alguns ha provocat una escalada de preus de la vivenda, situant el seu cost assequible en còmodes quotes pèls pròxims 40 anys, és a dir quan et jubilis més enllà dels 65 l’hauràs acabat de pagar. Doncs bé, la famosa especulació urbanística, gran dama que ha campat pel territori, s’ha mirat al mirall i...hi ha molts pisos, són molt cars i la gent no els compra...i cap a caiguda. Però el sector de la construcció, apart dels grans poetes obrers i les magnífiques màquines que s’utilitzen, també incumbeix al sector industrial, en la fabricació tant d’elements constructius com dels decoratius, i això suposa una afectació important a l’economia.

La baixada de l’activitat de la construcció, ha suposat de retruc una disminució dels ingressos de les administracions públiques, i això obligarà els governs a realitzar el que es coneix com “apretar-se el cinturó”, amb retallades de pressupost, però l’important és que les polítiques socials no decaiguin, aprofitant al màxim els recursos que es disposen, per exemple, el Consorci Sociosanitari d’Igualada, instrument de l’ajuntament per impulsar les polítiques de salut, sobretot pel que fa a la gent gran. Això, com ja vaig dir fa uns dies, no hauria de ser aprofitat per realitzar-ne electoralisme, sinó per fer pinya i demostrar una certa responsabilitat; hi ha qui això li falta, però esperem que la ciutat no se’n ressenteixi. Amb tot, crec que debatre idees és molt positiu, però sempre complint la legalitat vigent, encara que els mateixos que els hi falta responsabilitat tampoc tenen interès en complir la legalitat.

Per últim, que ens espera? Doncs tothom, i jo no seré diferent en això, diu que no se sap, que la llum al final del túnel està molt lluny, i que per tant no se sap quan pot durar. Hi ha qui creu que a finals del 2009 tot bé, hi ha qui el 2010, i també qui diu que uns 10 anys més. Així, ningú ho sap, i això en certa manera crea més angoixa; el problema? Que es desconeix la manera de solucionar tot aquest embolic financer de xifres astronòmiques que ni vivint 50 vides reuniriem, però que posen en evidència que el sistema capitalista no és perfecte, i per tant que les nostres societats inicien un camí per definir un nou sistema, més públic (si els bancs són públics...), amb llibertat però amb control, amb beneficis i pèrdues per tothom,...bé, no avancem un possible fi del camí,...però qui sap!

Varietats de cap de setmana

Aquest cap de setmana ha tingut varis focus principals d’activitat. Començant pel personal, felicitar l’Anna i el Marc que es casen aquest dissabte dia 11 d’octubre; una nova aventura, que esperem sigui llarga i fructífera.

Respecte els altres focus, començaré pel Congrés del PSC - Anoia a Cabrera d’Anoia. Ha estat el primer congrés, i a nivell d’organització força bé. Respecte el contingut i fons de qüestió, el debat fou un pèl curt, sense rèpliques, llàstima per què hi havia temes que es poden debatut amb més temps entre tots/es. Pel que es refereix a la figura del primer secretari de la Federació, bé, hagués preferit una renovació; el PSC-Anoia sembla ser que ha tingut durant temps el que popularment deien dues ànimes, però una certa unitat aconseguida fa pocs anys les aconseguí ajuntar, però crec que cap dels màxims exponents d’aquestes ànimes hauria d’estar, ja que així crec que es tanquen les etapes passades. Amb tot, felicitar el primer secretari, però sobretot felicitar i animar a les persones joves que s’incorporen a l’executiva per treballar per l’Anoia, amb voluntat i il·lusió, tot esperant que ho facin molt bé.

En segon terme, i de manera més indirecte, diumenge, passejant pel centre d’Igualada, per la Rambla sense cotxes del cap de setmana, a la Plaça de l’Ajuntament em vaig trobar que feien un ball de la Setmana de la Gent Gran, on es veia com la nostre gent gran està ben activa i en moviment (també hi vaig veure l’Enric Senserrich, sense ballar, però disfrutant de l’acte organitzat per l’Ajuntament), una mostra de vitalitat que no ha de parar. Això em va fer pensar en una qüestió: es treballa prou per la gent gran? La resposta dels interessats seria NO, però si canviem gent gran per joves, transportistes o pagesos, la resposta seria la mateixa. Amb tot, i sense desviar-nos, la societat s’ha anat adaptant al canvi social que ha suposat el fet que cada vegada visquem més anys.

Per atendre la gent gran, actualment s’està desenvolupant, lentament, però de manera ferma la Llei de la Dependència, una llei que busca ajudar a les famílies al fer-se càrrec dels seus familiars més grans, possibilitant una millor conciliació de la vida familiar i la laboral. La Llei no és una entrega de xecs, és l’oferiment de serveis, i en això, en aquest cas Igualada és líder en la creació d’aquests serveis comparativament amb altres capitals, així com en el diagnòstic del grau de dependència, a través del Consorci Sociosanitari d’Igualada; aquest disposa d’un ampli ventall de serveis com Residències, Centres de Dia, Pisos Tutelats, que pretenen cobrir i ajustar-se a les necessitats de la nostra gent gran.

Per últim, breu comentari de la demanda de Ple Extraordinari per parlar de mesures econòmiques a l’Ajuntament d’Igualada que volia fer CiU; si la voluntat fos certa, el document de treball hagués arribat al govern municipal abans de dir-ho a la premsa, i no després; apart que a les comissions informatives no n’han parlat d’aquests temes. A més en el moment de fer la compareixença el cap de l’oposició ja sabia que el Ple no es podria fer, segons la llei. Tot això em fa sospitar, i quasi afirmar, que l’únic objectiu d’aquesta acció de CiU ha estat sortir a la premsa, aprofitant-se de la crisi econòmica per fer desgast del govern. Bastant innecessari vistes les perspectives dels pròxims temps, però sobretot m’inquieta que en fer rodes/notes de premsa siguin ràpids, amb molt bon parlar, però a l’hora de debatre idees al Ple no parlen...potser es tracta de l’”incompareixença” que parlava el senyor Castells en una entrevista a un Diari local. Amb tot, aprofitar-se del malestar social que genera una crisi ho trobo bastant immoral, però com deia la setmana passada hi ha qui busca el protagonisme pel seu partit i ell mateix, passant-se els interessos de la ciutadania...bé, passant d’ells. Aquest és l’estil polític que proposen, d’oposició gens constructiva. Com em va dir un dia l’Enric Senserrich “Hi ha qui sent jove pensa com els vells”. I això que seria un gran Castell(s)!

La política amb més lupa -02/10/2008-

Aquesta setmana he cregut que, amb els dos dies que haurem portat de debat de política general al Parlament de Catalunya, seria interessant fer una breu reflexió sobre la política. Amb tot, abans respondre al company articulista Senserrich sobre una de les seves frases al seu últim article, on afirmava que els governs actuals han permès la crisi financera mundial actual, i que no ens oblidéssim dels governs que són; com no, si ens fixem en la crisi de l’Anoia, de caràcter estructural, no va ser pas la Generalitat de CiU qui va invertir a la comarca per evitar-la, i és el Tripartit que hi ha de corregir en 6 anys la falta d’atenció de 23. Respecte la crisi de la construcció, el boom immobiliari, el PP recolzat per CiU, va ser el que aprovar una llei del sòl que en liberalitzava milions de metres quadrats “per abaratir-lo”...i tant! I respecte la crisi mundial, crec que a les nostres mans no està, però sí que paliar-ne en part (moure’s més sosteniblement per no dependre del petroli, reciclar,...).

Fet aquest petit retrocés, entrem en matèria. La política té un nivell de valoració molt baix entre la ciutadania, que sovint es dirigeix cap al fet que els polítics no escolten, no treballen, no toquen de peus a terra, que només pensen en ells mateixos, ... que és un argument bastant fàcil, ràpid, i molt entenedor; massa. Però crec que és generalitzar d’una manera tan bàrbara a un col·lectiu de gent molt ampli, i que crec que moltes de les persones que es dediquen a la política no s’ho mereixen. La gent que es dedica a la política hi dedica hores, sobretot hores de la vida personal (la qual se’n ressenteix), i això és quelcom a valorar, i crec a respectar. Igual que valoro, i molt, totes aquelles persones que decideixen assumir una responsabilitat dins una associació, per què de ben segur els hi requereix molt de temps, feina associada, però sobretot, feina que no es veu, que no es palpa en el seu volum, sinó el seu resultat. Des d’aquí desitjar sort a totes aquells que ja estiguin en aquests llocs i animar els demés a participar-hi, també per què a vegades són necessàries renovacions de persones per donar projectes nous, o continuar el vigent amb altres estils.

Però, com en tot, hi ha qui no ho entén, i veu el seu propi prestigi personal com a objectiu; legítim, però crec que innecessari i impropi, sobretot de persones que ostenten càrrecs de responsabilitat política. Per exemple, el protagonisme de cert regidor de l’oposició, del grup majoritari concretament, de tancar els parlaments en presència d’un regidor/a del govern municipal; per protocol, qui tanca els actes són els regidors/es del govern municipal, per què són els que representen l’Ajuntament, és a dir, tota la ciutadania d’Igualada, i per tant el fet que no sigui així és una falta de respecte cap a la ciutat, a més de la voluntat de tenir un afany de protagonisme d’aquells que posen el seu partit per davant de la ciutat. Potser l’exemple és cursi, però d’altres serien les excessives acumulacions de càrrecs, que no es positiu per les administracions representades per aquella persona, bàsicament per què mai hi és per poder-hi treballar bé, de manera que s’acaben repetint les idees, els projectes,...és a dir, que no s’avança, no es progressa, i això és el pitjor que ens pot passar a la Conca d’Òdena, a la comarca de l’Anoia, a la nostre economia. Crec que es bo que el polític es centri en un o dos càrrecs per donar el màxim de si mateix en aquests, exprimint i aportant moltes idees i projectes sobre els camps que se li encomani; l’acumulació no permet pensar clar en tot, i per això alguns codis ètics de partits, entre ells el PSC, recullen la recomanació d’evitar l’acumulació de càrrecs com a bona pràctica en el govern de les administracions.Per últim, se’n podrien explicar moltes bones i males pràctiques més, però crec que seria massa extens (i avorrit també), i no és l’objectiu.

Simplement fer una valoració general d’alguns aspectes que es poden canviar i han de canviar pel bé de la ciutat, de la Conca i del món en general.

Movem-nos, però sosteniblement - 25/09/2008 -

Aquesta setmana, tot i que avui és dijous i ja hem superat la meitat, és la setmana europea de la mobilitat sostenible i segura, amb el lema “Espai lliure, aire lliure”. I ressalto el lema, que trobo molt interessant per fer-ne un breu anàlisi.

L’objectiu final de la mobilitat sostenible és la reducció de la contaminació que el sector del transport ocasiona al Medi Ambient, i no em refereixo al medi de les muntanyes i dels cèrvols només, sinó també al medi urbà de les ciutats i dels pobles. Aconseguir aquest objectiu suposa haver superat dues fites, que són fer un ús més racional (diguem-ne estalviador) dels combustibles fòssils i l’altre és haver reduït les emissions de gasos que s’emeten a l’atmosfera diàriament; respecte aquest segon, cal comentar que una part important de les morts a Europa es deuen a malalties respiratòries associades a la contaminació atmosfèrica. És a dir, un ús abusiu del cotxe ens està portant a, entre d’altres aspectes més coneguts, fer-nos malbé la nostra pròpia salut. En resum, la reducció de les emissions ens porta cap a un aire lliure.

Però com s’aconsegueix això? La clau està en un ús més racional del cotxe...i això que vol dir? Doncs deixar d’utilitzar-lo per anar a tot arreu dins la ciutat, ja que Igualada té unes dimensions suficientment petites com per permetre desplaçaments a peu o en bicicleta acceptables, a la vegada que es disposen d’infrastructures com escales mecàniques i l’ascensor que permeten salvar certs desnivells existents. Tot això, en la mesura que es pugui, però crec que tothom té un ampli marge per poder deixar el vehicle privat aparcat a casa. Apart, la ciutat disposa de transport públic urbà i interurbà TOTS ELS DIES DE L’ANY, encara que en qüestió de trens hi ha molta feina a fer però la cosa va ben encaminada. Un cop dit tot això, que s’aconsegueix fent un ús més racional del cotxe? Principalment, es redueix el trànsit de cotxes, que és una font generadora de soroll i fums, és a dir, hi ha més espai lliure que pot ser ocupat pels vianants, ciclistes i el transport públic pot anar més ràpid.

Havent seguit aquest procés, ens podem adonar que el primer pas és l’últim que hem dit, que és alliberar espai del domini dels cotxes per tal que la resta d’usuaris de la via pública el puguem fer servir, de manera que els desplaçaments a peu i en bicicleta siguin més còmodes i no s’hagin de fer en voreres estretes obligant els cotxets d’infants a passar per la calçada, amb el perill que això suposa. La traducció d’això als fets, no en paraules, és el pla d’eixos de vianants que s’està portant a terme a la ciutat, amb carrers totalment peatonalitzats i amb bulevards o eixos de barri (on per exemple en el cas del carrer Comarca hi han obert nous comerços), que promouen aquest desplaçament a peu. Hi ha molts “enginyers” que volen que a la ciutat hi hagi molt d’espai pels cotxes i molt pels vianants (que això pel medi ambient no és gens positiu), i això, és impossible, per què els carrers no són d’amplades infinites, de manera que s’ha de prioritzar, i en aquest cas s’opta per prioritzar les persones i la seva salut, i per tant els desplaçaments a peu o bici. L’inversió feta per possibilitar aquests desplaçaments més sostenibles no és en va, és una inversió de futur, de revolució en l’actual sistema de mobilitat; si sovint diem que “qui no plora no mama”, aconseguir aquest futur amb un medi ambient urbà millor és qüestió de moure’s, per què sol no ens vindrà del cel tot i que alguns s’ho creguin. És un esforç de tots aconseguir-ho.

Per últim, animar a tothom a participar de les activitats del cap de setmana, encaminades a potenciar l’ús de la bicicleta, així com que demà divendres dia 26 de setembre el transport públic urbà serà gratuït per tal que la ciutadania el provi, en faci ús, i tingui la possibilitat de considerar-lo com una alternativa als seus desplaçaments quotidians.

Acabo amb la més extrem repulsa cap a l’atemptat d’ETA d’aquest diumenge passat, tot desitjant que la pau arribi més aviat que tard per acabar amb aquesta barbàrie.

El retrovisor - 05/06/2008 -

A dins un automòvil, el retrovisor et permet controlar l’espai que envolta el cotxe, per tal de poder conèixer com es circula en relació amb l’entorn. A la vida política, però, el retrovisor et permet veure el que tot allò que has realitzat, el camí que has treballat...o no.

Això ho comento per què dissabte al migdia vaig poder veure a Conca TV una part del debat polític dels divendres a Ràdio Igualada, i una de les frases que em va cridar l’atenció va provenir del senyor Castells al dir-li al senyor Xavier Figueres “Deixin de mirar el retrovisor”. En termes de seguretat vial, seria arriscar-se a tenir o produir un accident al no tenir la visió de la resta d’usuaris de la via pública; però en l’àmbit polític, crec que es mostra de vergonya.

Així, sí el portaveu de CiU mira pel retrovisor dels Governs de la Generalitat, veu 23 anys de governs de CiU que sabent que la nostra comarca estava, i se’n preveia, una crisi als seus sectors industrials tradicionals, no va posar ni un euro en intentar resoldre-ho, ni en matèria d’infrastructures, ni en matèria de recolzar projectes de la comarca, ni en justicia, ni en salut, ... i l’actual líder de CiU al Parlament, que va ser Conseller en Cap, tampoc va mostrar cap interès, tot i omplir-se la boca de reequilibri territorial i acusar el PSC de centralistes barcelonins. I això, certament fa vergonya; aquesta, però, augmenta vertiginosament si veiem com el que ells anomenen desastre de Govern Tripartit en quasi 5 anys ha construït un hospital, uns jutjats, té la Ronda Sud en construcció, té els ulls posats en desdoblar la carretera de Piera, més trens per anar a Barcelona, millores als equipaments universitaris, Planifica el territori per poder ubicar més espai industrial, planifica el futur de l’Aeròdrom per potenciar-lo com a pol de desenvolupament, impulsa un Pla de Dinamització comarcal que vol recolzar projectes que facin crèixer la comarca,...en 5 ANYS! Cadascú que valori, però certament crec que algú té por de mirar al retrovisor i per això demana als demés que no ho facin.

El retrovisor, en l’àmbit més personal, et permet mirar tot allò que has estat fent a la teva vida fins aquell moment, amb moments àlgids i moments vall, plens de vivències i aventures. Però crec que el més important, són les persones que al llarg d’aquest camí de turons i valls vas coneixent, que en algun moment comparteixen amb tu un mateix projecte i una mateixa passió per portar-lo a terme, i la seva amistat supera aquest projecte i no es trenca, encara que el temps passi i no poder-se trobar més sovint. No fa pas gaire, vaig tenir una molt grata sorpresa on vàries persones amb les quals he compartit, i comparteixo en alguns casos, projectes, cursos (exàmens...), estius, o xerrades ens vam trobar, i certament el sentiment d’emoció i il·lusió de veure’ls tots junts va ser molt gran, inoblidable. Com a sorpresa, la bona organització i la bona predisposició de tothom en col·laborar per què sortís perfecte va donar els seus fruits, i el resultat va ser l’esperat: felicitat. Des d’aquí donar les gràcies a aquelles i aquells que ho van fer possible, sobretot a la coordinadora de tot plegat. Moltes gràcies.

Ara continua una tasca més difícil, mantenir-se en contacte, que l’amistat no decaigui, i que d’aquí a un temps, potser un PARELL d’anys, poder-nos trobar un altre cop tots junts, i compartir de nou una vetllada d’anècdotes, acudits, i bons moments, però potser serà per algun altre motiu la celebració, ja es veurà...sense presses però sense pausa. Sigui com sigui, que tots estiguem sans, en la mesura que puguem, per poder-nos retrobar i explicar-nos els camins que cadascú està portant a terme, les aspiracions, les fites, les il·lusions. En resum, per poder seguir tenint “25 VAGONS DE RECORDS I UNA LOCOMOTORA QUE NO PARA”.

Noves tecnologies, quina por? - 18/09/2008 -

Internet, ordinadors, càmeres, digitals, DVD, telèfons mòbils,...i un munt d’aparells més formen part d’aquesta era digital que ha entrat amb força al carrer, a les escoles, a la feina, en definitiva, a les nostres vides. I com si nasquessin amb els manuals d’instruccions al cervell, els joves són els que més les utilitzen o les saben utilitzar, i això fa que es considera un tema de joves.

Vàries vegades, xerrant sobre noves tecnologies amb persones més grans i preguntant-los-hi per què no les aprofiten, la resposta sol ser semblant a “Això és cosa de joves”, “Això és molt difícil”, “Això és una xorrada”, “I això, de que em serveix?” entre d’altres. Però un cop s’aconsegueix que entrin, utilitzin, disfrutin, d’una d’aquestes noves tecnologies en queden encantats, meravellats, o més ben dit, entusiasmats.

Certament, les noves tecnologies és un món que avança a la velocitat de la llum, de manera que mai es pot estar a la última moda, i això pot crear una certa recança a pujar al carro. “Si em compro l’últim ordinador que ha sortit i ens dos dies s’ha fet vell”. I és cert. Però això no ens ha de fer por, per què les noves tecnologies no és només tenir la última virgueria digital, sinó saber utilitzar i aprofitar les que tens, o aquelles que en pots disposar. És a dir, pujar al carro i saber-lo conduir molt bé.

Com podem pujar al carro? Si ens centrem en la informàtica, els ajuntaments ofereixen un gran nombre de cursos als seus centres cívics o altres equipaments on aprendre aquesta matèria, que van des de els passos més bàsics com conèixer que és i com funciona un ordinador (a nivell d’usuari, no de tècnic) fins a crear documents de text, o fins i tot pàgines web. Altres cursos permeten aprendre a treballar amb la càmera fotogràfica digital, navegar per internet o utilitzar el telèfon mòbil. Un cop aquí, el següent pas seria adquirir-ne algun d’aparell; aquí, cal mirar molt i saber que es busca, i quan es sap buscar el preu més baix. El fet que hagi dit que s’ha de saber que es busca és un detall que no s’ha de passar per sobre; si només volem el telèfon mòbil per trucar, l’agafem senzill (tot i que serà difícil que no porti algun “extra”). Si volem una càmera digital, no escollim una amb milers i milers de Mega píxels, per què les fotografies que fem, en general, no les hem d’imprimir a mida de camp de futbol!!!!

Però un dels temes més importants és Internet, la gran xarxa d’informació de tot, sobre tot, i en tot moment. Una font d’informació, d’intercanvi, de coneixement que no té límits, però que té molt poder. Com em deia un amic fa uns dies, el gran buscador Google ha fet 10 anys a internet, i de ben segur que cap empresa al món en 10 anys ha aconseguit el poder, publicitat, ressò, importància i pes en la societat com ho ha fet Google. I internet, permet també contactar amb altres persones del món, però no només per lligar (que alguns/es ho fan), sinó per establir amistats i conèixer altres realitats, compartir idees, debatre idees, és a dir, saber més enllà d’allò que en els mitjans de comunicació clàssics ens arriba.

Abans d’acabar, i sense deixar el tema internet, actualment s’està accentuant aquesta interacció entre els usuaris d’internet amb l’aparició d’eines com el Facebook, que permeten una ràpida difusió d’idees a més de majors possibilitats de debats i relacions.

Per últim, animar a tothom a endinsar-se en el món de les noves tecnologies, ja sigui de la mà dels cursos dels centres cívics, com de la mà dels fills, nets, nebots o familiars propers. S’ha de perdre la por, per què les noves tecnologies no mosseguen, ni piquen. És més, solen facilitar moltes coses, com per exemple les càmeres digitals: abans 24, 36, 48 fotos....i no les podies escollir. Ara potser realitzar més de 500 fotografies, sense miraments, i escollir aquelles que t’agradin més per poder-les imprimir a la botiga o a casa; i les que no t’agradin les borres, i les que no vols imprimir les guardes. Tant fàcil com això. Així, que endavant!

LIDERATGES DE CELOFAN - 14/05/2008 -

Crec fermament que la política és un important instrument de transformació de la societat, de millora del benestar dels ciutadans i ciutadanes, i és des d’aquesta convicció d’utilitat de la política que els debats que certes persones volen obrir em resulten inútils, o si més no, innecessaris.

Un exemple el tenim l’últim dimecres del mes d’abril, fa dues setmanes. L’Ajuntament d’Igualada va acollir els alcaldes i alcaldesses de Prats de Rei, Piera, la Pobla de Claramunt, Vilanova del Camí i Igualada, vora les 12 del migdia, l’hora que setmana rera setmana el govern municipal d’Igualada es troba amb la premsa i els fa arribar les informacions de les accions de govern. Així, es va aprofitar aquesta trobada amb la premsa per fer la presentació pública d’un projecte, el projecte VIVEX, que vol aprofitar les potencialitats dels municipis participants, de quatre colors polítics diferents, per tal de crear espais on assessorar el naixament i creixement d’empreses locals. VIVEX vol aprofitar les sinèrgies que es creen a l’unir l’esforç de diversos municipis, ajudant aquelles persones que vulguin crear la seva empresa, a través de cedir-los un espai, i gràcies a les diferents característiques dels municipis, els camps d’activitat són molt amplis: des d’empreses que treballin en un àmbit més rural com és el cas de Prats de Rei, com empreses que treballin en àmbits més urbans com a Piera o Igualada. Aquest projecte serà presentat al Pla de Dinamització comarcal que el Govern de la Generalitat catalanista i d’esquerres ha endegat, per tal de rebre’n subvencions. Això és un exemple clar de voluntats polítiques que treballen per millorar el benestar dels ciutadans/es, però més concretament, per dinamitzar l’economia dels pobles i ciutats de la comarca de l’Anoia.

Curiosament, el mateix dimecres, una hora abans de la compareixença a l’Ajuntament d’Igualada, el que televisivament s’anomena “contra – programació” (emetre un programa per treure audiència a un altre), des del Consell Comarcal compareixen el president i vice-presidents, presentant els seus projectes pel Pla de Dinamització comarcal, on només hi intervé el Consell Comarcal. Però abans de fer-ne la presentació, es van realitzar declaracions intentant acusar, sense esmentar, l’Ajuntament d’Igualada de falta de lideratge i alhora de poc interès en intentar unir esforços.

Si bé crec que és molt positiu que les administracions s’hagin mogut per elaborar projectes que busquin dinamitzar la comarca de l’Anoia, aprofitant l’oportunitat que dóna el Pla de Dinamització Comarcal, dedicar-se a crear polèmiques falses, i inútils, es mostra de molt temps lliure per pensar-les, o de no creure de veritat en els projectes presentats, i només utilitzar els projectes per criticar al govern igualadí. Llàstima, era un bon moment per sumar projectes i exigir més recursos a la Generalitat per què els ajudi a fer realitat; en tot cas no em sorprèn, si cert algun ex – regidor de l’oposició municipal es dedica a desprestigiar el projecte VIVEX només per què el presenta el govern d’Igualada, encara que un dels alcaldes del seu partit s’hagi sumat a aquest projecte engrescador.

Respecte el tema del lideratge, se’n podria parlar àmpliament, però el fet que el Consorci Sociosanitari d’Igualada, liderat per l’Ajuntament d’Igualada, exerceix el lideratge de la capital de l’Anoia amb la prestació de serveis és un exemple clar, amb projectes i equipaments a Santa Coloma de Queralt, Calaf, i la Pobla de Claramunt entre d’altres.El lideratge només per ser el primer no serveix per res, però si aquest lideratge es fa a través de serveis com l’atenció a la gent gran esdevé útil, i per tant fa realitat l’objectiu pel qual ha de servir la política, ser un instrument de millora de la societat.

En el moment de les decisions - 17/07/2008 -

Davant d’un problema, busquem solucions, generalment les més ràpides i eficients. En el moment que se’ns presenta un dilema per què creiem que dues, o més, solucions són molt semblants, llavors es presenta un problema més gran que l’original: prendre decisions.

Heus ací on es vol que estiguin els polítics: prenen decisions, per escollir les millors opcions de les possibles per poder solucionar els problemes de la societat, o si més no, marcar les estratègies per poder solucionar aquestes dificultats. Però aquelles actuacions, accions, que afecten a més d’una persona tenen un alt grau de possibilitats de no complir al 100 % les expectatives dels destinataris, per què cadascú vol la seva solució; aquí tornen a aparèixer els polítics per buscar el consens, però el consens no hi serà mai si algú no vol participar en la seva búsqueda.

El famós Pla Director Urbanístic de la Conca d’Òdena, del qual n’esperem la versió definitiva ben aviat, ha estat aixecant un debat des de que el 2006 fou mostrat a l’opinió pública. Aquest Pla, que ha d’ordenar el creixement de la zona d’influència de la Conca d’Òdena pels pròxims 20 anys, establia previsions d’establiment d’habitatge i indústries si el creixement econòmic i demogràfic de la Conca ho requereix; sinó ho requereix, doncs res, però l’important és que estableix un creixement més sostenible que l’actual, evitant que apareguin, per exemple, urbanitzacions de gust qüestionable al costat de nuclis rurals. Però la nostra comarca, porta bastants anys immers en un canvi estructural de la seva economia, i un dels interessos principals del Pla era possibilitar l’aparició de nous Polígons industrials, com per exemple el Polígon de la Zona Franca a Òdena.

El Consorci de la Zona Franca és un organisme que gestiona el sól proper al Port de Barcelona, i que a diferència dels promotors immobliaris habituals, busca i promociona sól industrial per què s’hi desenvolupin empreses. I busca les empreses. Però no ens hem de creure aquells que diuen que es creen pocs llocs de treball, i citaré un exemple. El famós Mercabarna, el mercat central que abasteix bona part de Catalunya, està situat a la Zona Franca de Barcelona, i cada dia hi treballen 25.000 persones, amb 800 empreses en 90 ha. Evidentment, a la Conca no es traslladaria aquest mastodòntic equipament, però és un exemple d’empresa que genera llocs de treball a les zones logístiques. I no és l’únic.

El tema està que hi ha qui disposa d’un doble discurs, i a certs llocs reclama Polígons, i a d’altres no s’afegeix al consens per poder-los fer realitat, no sé si per intencions electoralistes o no, desitjo que no, per què la comarca no està per bajanades d’aquest tipus. Amb tot, la decisió valenta que ha pres el Ple de l’Ajuntament d’Òdena suposa un pas per desencallar un projecte estratègic molt important per la comarca, i per què no, pel país, ja que així ho preveu la Generalitat. El fet que el Consorci de la Zona Franca vingui a la nostra comarca és mostra d’un interès per part de les administracions, en aquest cas de l’Estat, per dinamitzar la nostre comarca. Evidentment tota decisió té els seus pros i els seus contres, però n’estic segur que es sortirà guanyant molt més que no pas perdent, sobretot vista la creixent necessitat de possibilitar espais de creació de llocs de treball.El Polígon de la Zona Franca, el World Trade Center Igualada, l’Aeròdrom, el Parcmotor, altres polígons de la Conca, el famós Outlet, el nou Palau Firal Polivalent d’Igualada, són projectes que busquen diversificar la nostre economia, fer-nos crèixer econòmicament a tots i totes, i que aquesta riquesa es tradueixi en major qualitat i quantitat de serveis públics, de manera que tinguem un territori amb una major qualitat de vida. Per què això ens mou, o ens hauria de moure. Mal pesi a alguns.

EL POUM -31/07/2008

No fa gaires dies l’Ajuntament d’Igualada ha tret a informació pública l’Avanç del nou Pla d’Ordenació Urbanística Municipal, o més conegut com Pla general, d’Igualada. El POUM és el document que defineix el model de ciutat del futur a través de la planificació del seu creixement i els usos del sòl. És a dir, es tracta de situar les noves zones de creixement residencial, les zones industrials, noves zones verdes, nous punts de centralitat urbana,...que donen com a resultat la ciutat de futur.
Com ja he explicat alguna altre vegada, la planificació urbanística és una eina molt positiva per poder endreçar el territori alhora que preveure’n les necessitats de serveis, de manera que no es produeixin creixements en forma de bolets en punts sense serveis, i que posteriorment s’hi hagin de fer arribar, el que suposa un sobrecost per la societat. El Pla general del 1988 preveia una ciutat de 78.000 habitants, i ara se’n preveu una de 90.000; que no s’hagi arribat als 78.000 habitants no és cap desastre, simplement la ciutat no ha tingut la necessitat d’utilitzar aquesta capacitat màxima de població, utilitzant el creixement que li era necessari. Tampoc serà un desastre si no arribem als 90.000, però l’important és que s’hi arribaria amb els serveis i equipaments necessaris que aquest volum de població requereix.
El nou POUM d’Igualada treballa en vàries direccions. Una primera, densificar el territori ordenadament, a través de la renovació dels habitatges del Nucli Antic i Barri de les Adoberies, i amb un canvi de tipus de zones residencial, a més de situar noves zones verdes; el terme municipal és petit, per tant la ciutat creix en alçada, però amb límits, encara que cert creixement d’Igualada no es farà dins el terme municipal sinó als municipis del voltant, però això el POUM d’Igualada no en parla (el Pla Director Urbanístic de la Conca sí). Una segona línia d’actuació es la creació de noves centralitats urbanes, arreu de la ciutat, com la Fàbrica de les Arts a l’antic Escorxador o el World Trade Center Igualada, que han de ser motors de dinamització de la ciutat i del barri on estan situats. Una tercera línia d’actuació és la creació dels eixos comercials o de barri, seguint amb l’objectiu que cada barri disposi d’un carrer central amb comerços i serveis on s’hi pugui passejar, i que sigui un instrument de cohesió social del barri així com de potenciació del comerç. Una quarta línia de treball és seguir promovent un model de mobilitat més sostenible, amb itineraris segurs i còmodes pels vianants arreu de la ciutat, amb nous eixos de vianants o carrers amb àmplies voreres, l’implantació de més carrils bici, major cobertura del transport públic, i uns marcats eixos viaris que permetran ajustar millor el trànsit a les vies per on circula.
Els grans projectes del POUM són el World Trade Center Igualada amb oficines i Palau Firal, la Reconversió del Barri de les Adoberies amb canvi d’usos d’industrial a residencial, i que les noves zones residencials incloguin comerços, per així evitar desplaçaments amb cotxe quan aprop de casa podem anar a comprar.
Això són algunes pinzellades del POUM, que es pot consultar a l’Ajuntament als matins, i que està penjat a la pàgina web de l’Ajuntament d’Igualada. Per poder-hi fer observacions, suggeriments o queixes fins el 30 de setembre es poden fer arribar. Ja s’han fet dues reunions per explicar el Pla a la ciutadania, la primera amb els consellers/es de districte i entitats, i la segona al Museu comarcal oberta a tots els ciutadans i ciutadanes el passat dijous. Seria molt positiu fer una ullada al document per saber cap on anem, quina ciutat volem tenir en el futur, per què ara és el moment de definir-la, i entre tots/es ho podem fer.Per últim, voldria felicitar els redactors del Pla per la feina feta i agrair-los per endavant la paciència davant els suggeriments i observacions que arribin, que esperem siguin en la línia de marcar un model de ciutat de millor futur col·lectiu.

Tornem-hi! -04/09/2008-

Dilluns 1 de setembre, inici de setmana, inici de mes, i per molts significa la tornada a la feina, o si més no, a la vida quotidiana, després d’un temps de descans o vacances, segons les possibilitats de cadascú.
Aquest estiu ha estat certament mogudet, amb vàries notícies que han estat portada durant dies. Una guerra a Geòrgia amb Rússia com a participant, però que les seves conseqüències sobrepassen totalment les fronteres d’aquesta ex - república soviètica, amb la participació de l’OTAN i de la UE en el debat polític; es parla que Rússia vol recuperar el paper de potència mundial, competint pel lideratge, i fins i tot tornant a instaurar una guerra freda. Esperem que tot quedi en un interessant debat polític de posicions i estratègies i que el tema no vagi més enllà.
S’han celebrat uns jocs olímpics a Pekin (Beijing), a la nova Xina emergent, amb instal·lacions espectaculars, una posada en escena impressionant, amb èxits i fracassos inesperats dels esportistes catalans i espanyols, però amb un debat latent sobre l’estat dels Drets humans en aquest estat asiàtic, essent la repressió al Tibet un dels ítems més simbòlics.
Un accident d’avió amb multitud de víctimes a Madrid, del qual n’estan fent la investigació, tot volent que no s’acabi convertint en un espectacle de circ per alguns mitjans de comunicació, i que es converteixi en un aprofitament del dolor humà que suposa la pèrdua d’una persona estimada.
A Catalunya, i Espanya, un intens debat sobre el finançament autonòmic ha estat present a les planes de la secció de política de la premsa. La fermesa del President de la Generalitat, i del seu partit, està sorprenent a moltíssima gent, a alguns coneixedors no, que no s’acabaven de creure que el PSC no és el PSOE . . . que tot i ser partits germans, el primer està demostrant una valentia que anteriors presidents de la Generalitat de signe diferent no van tenir mai, sobretot aplicant la pedagogia sobre el per què del finançament, fugint de simbolismes i abstraccions que confonen el personal i acaben sent de poca utilitat.

A Igualada, una participada Festa Major, amb els seus errors i èxits, i una ciutat que segueix transformant-se amb diverses obres en marxa com les noves piscines al Complex de Puigcornet, la Fàbrica de les Arts a l’antic Escorxador, el nou CAP Igualada Nord, el nou edifici escolar a les Comes, la renovació de diversos carrers, la recuperació del Riu Anoia, entre d’altres. A més, s’ha inaugurat el nou bulevard del carrer Josep Galtés, que ha suposat una millora pel barri del Sant Crist amb la plantació d’arbres, contenidors soterrats, voreres àmplies, i millor il·luminació.
Així, ara comença un nou curs ple de nous reptes i fites, que esperem que per tothom siguin existoses, complint en la mesura del possible les expectatives marcades; aquí voldria comentar que en una negociació tots han de sortir guanyant i tots han de cedir, per què sinó la negociació es converteix en una imposició, i aquí sí que una part guanya i una altre perd.

Respecte la crisi, desacceleració, baixada, crec que el nom és el menys important del tema, com no entenc d’economia no em posaré a parlar de conceptes que no sé, però sí que la força i empenta de tothom farà que ens en sortim d’aquest esvoranc; ja hi ha polítics que hi estan treballant mentre d’altres es dediquen a pregonar una certa unitat que a l’hora de la veritat ni la creuen ni la practiquen.Abans d’acabar, afegir-me al rebuig als fets ocorreguts a Esparreguera, i no pel fet que sigui el marit de l’alcaldessa, sinó per un home que va voler defensar el civisme i va patir les conseqüències de la intolerància i covardia.

Tramvia per la Diagonal -10/09/2008-

Dilluns El Periódico de Catalunya va publicar una entrevista a l’alcalde de Barcelona, Jordi Hereu, on aquest anunciava que la futura connexió dels dos tramvies actuals, el Trambaix, que circula per municipis del Baix Llobregat, i el Trambesòs, que circula al costat del riu Besòs, a través de la superficie, o més ben dit, a través de l’Avinguda Diagonal. Tot i que al principi aquesta connexió es preveia soterrada, ja que per superfície els beneficis serien múltiples però les molèsties també, al final ha pesat fer l’obra seguint el model de ciutat que mica en mica es va implantant, i on la figura important, clau, central és el vianant, és a dir, les persones.

Si anem uns quants anys enrere, a principis del segle XX, la ciutat de Barcelona disposava d’una gran xarxa de tramvies de circulaven per tota la ciutat, i que estaven en mans d’empreses privades. Aquesta xarxa, però, va sucumbir a la pressió del cotxe, que alhora va provocar menys usuaris al tramvia, i les empreses privades això no ho aguantaven, i anaven tancant línies, essent substituïdes per línies d’autobús (algunes de les línies actuals d’autobús de TMB segueixen els antics recorreguts dels tramvies), fins que al final van desaparèixer. Aquest procés es va repetir en quasi totes les capitals europees, tot i que algunes van aguantar i ara disposen de potents xarxes de tramvies. El 2004 el President Maragall va inaugurar el Trambaix, posant la data d’inici de la recuperació d’aquest mitjà de transport a l’Àrea Metropolitana, primera amb un grup de línies que connecten els municipis de Barcelona, l’Hospitalet de Llobregat, Esplugues de Llobregat, Cornellà de Llobregat, Sant Joan Despí, Sant Just Desvern, i Sant Feliu de Llobregat, formant el Trambaix i posteriorment un altre grup de línies que connecten la zona del Fòrum de Barcelona amb Sant Adrià del Besòs, i Badalona, formant el Trambesòs. I els dos grups de línies tenen un punt en comú, que entren a Barcelona per l’Avinguda Diagonal.

La decisió de connectar aquests dos grups a través de la Diagonal tindrà un alt cost econòmic per la gran quantitat de serveis a desviar, però serà una profunda reforma de la concepció d’aquesta artèria viària de la capital. Així, dels 50 metres d’ample que fa aquest carrer més de la meitat es destinaran a mitjans de transport sostenibles com l’anar a peu, carrils bici, carril bus, i tramvia, reduint el viari a 4 carrils de circulació. Es pot pensar que es tracta d’una bogeria dels polítics, però sindicats i associacions de veïns ja han aplaudit la decisió; a més recordar que quan es posà en marxa el Trambaix molts deien que era una joguineta, un tren de joguina, i dels 7,3 milions de passatgers actualment en porta 20 milions anualment, uns 55.000 per dia laborable, i això no són xifres menors...és com si tota la població dels 4 municipis de la Conca agafessin el tramvia.

Ara comença l’etapa de debat de la proposta amb els afectats, i altres agents socials, per què la reforma de la Diagonal afectarà molt més territori del que aquesta ocupa. Màrius Carol, a un article a la Vanguardia, ja llançava una forta crítica a l’obra anunciant talls d’arbres i altres desastres, i només s’havia anunciat el projecte sense entrar en detalls constructius. Crec que aquesta actitud no és gens positiva per afrontar una obra de tant envergadura territorial com temporal, a més d’aventurar-se a realitzar afirmacions sobre temes que ni s’han començat a discutir.Amb tot, esperem que del procés de debat surti un bon resultat i doni més força a aquesta valenta decisió política, que ara tots s’afanyaran a dir que ells van ser els primers, però a l’hora de crear molèsties per obres ben pocs s’atreveixen a assumir-les, a ser-ne responsables, i així provoquen l’adormiment de les seves ciutats...com li va passar a Igualada. Per sort, algú la va despertar i cada dia té els ulls més oberts al món per anar-se transformant, canviant, i adaptant millora a les noves realitats.